En aquest tutorial veurem com crear un timelapse partint d'una sèrie de fotografies. Vegeu més informació sobre què és un timelapse a la Wikipedia.

Tot el procés de treball està plantejat de manera que sempre tinguem disponible el màxim d'informació dins de cada fase, i sempre treballant amb seqüències de fotogrames en lloc de fer-ho amb vídeo encapsulat. Això implica que necessitem gastar força espai de disc dur, però a canvi tenim més flexibil·litat i rapidesa sempre que vulguem fer modificacions o adaptacions del treball en qualsevol punt.

Primer de tot veurem com revelar les fotos amb el programa Darktable, que ens serveix per retocar imatges fotogràfiques en general, però més específicament les de format RAW. En aquesta fase corregim les fotografies simplement per a poder tenir exposicions correctes,

La fase següent del procés consisteix a utilitzar el compositor de nodes de Blender per tal de corregir ja des d'un punt de vista cinematogràfic els fotogrames. Què vull dir amb això? doncs que és en aquest punt on prenem més decididament opcions estètiques sobre la qualitat plàstica de les imatges, depassant el criteri de simple correcció d'exposició de les instantànies.

El darrer punt del procés és seqüenciar tots els fotogrames amb el VSE (Video Sequence Editor) de Blender per tal d'allargar la durada del timelapse a la vegada que fem un crossfade entre les imatges senars i parells consecutives. Això és quelcom que veurem millor amb una il·lustració o les pròpies plantilles de fitxer de Blender que proporcionaré; però la idea subjacent és la d'aconseguir una suavitat en la transició entre fotogrames que, per la pròpia naturalesa del timelapse, pugui no existir.

Aquest tutorial està pensat per a timelapses que constin d'entre 15 i 200 fotografies, per posar una xifra. Això no vol dir que la mateixa tècnica no es pugui utilitzar per a un nombre superior d'instantànies, però és un cas que caldria contrastar; a més fotografies, més llargada dels processos computacionals implicats, i també la naturalesa narrativa del timelapse pot canviar.

Per a poder treballar còmodament, et suggereixo que tinguis totes les fotografies que formen part del timelapse en una sola carpeta, i que al seu temps aquesta carpeta només contingui aquestes fotografies. Les fotografies les tindrem en un format de tipus RAW, que vol dir que la informació d'exposició hi és crua, és a dir sense discriminacions de rangs dinàmics.

Darktable és un programa que ens permet revelar arxius de fotografia en format RAW, a més de permetre'ns fer-ho també en formats més convencionals com el TIFF o el PNG que, en aquest cas, no tenen tan interès perquè no ens ofereixen tanta flexibil·litat d'edició.

Quan obrim Darktable clicarem a l'opció Importa > folder per tal d'importar les fotografies contingudes dins la carpeta que hem preparat anteriorment.

Després de navegar fins la nostra carpeta i acceptar, el programa començarà a carregar totes les fotografies. Això ho farà tot creant un fitxer addicional per cada una de les fotografies, amb extensió .xmp, on es guardarà l'historial de modificacions de cada fitxer.

Llavors, farem doble clic sobre una de les fotografies. Veurem (a dalt, a la dreta) que el programa passa del mode de treball de lighttable al de darkroom, on veurem en gros la fotografia escollida. Podem alternar entre un i altre mode de treball prement la lletra E, tot i que aquesta drecera sembla estar una mica en funció d'on haguem fet el darrer clic.

És en el mode darkroom on fem les modificacions particulars d'exposició i altres ajustaments a cada fotografia. T'aconsello que comencis editant una de les fotografies del timelapse que sigui referencial respecte les altres, sobretot pel que fa a l'exposició. Per exemple, si al llarg del timelapse la lluminositat de les instantànies es va reduint (per exemple, una posta de sol) és convenient començar editant una de les exposicions centrals del timelapse. Si el nostre timelapse de la posta de sol consta de 50 fotografies, començaríem editant la número 25.

Tot i que això és quelcom que veureu més o menys canviat en versions més modernes de Darktable, els conceptes són els mateixos i la manera d'arribar a les eines, similar. A la part dreta de la pantalla, tal i com veieu a la imatge adjunta, tenim un seguit de controls corresponents a diversos connectors (plugins) que podem tenir activats o no dins de Darktable.

Aquests connectors es separen en quatre categories segons com actuen sobre la imatge: bàsic, color, correccions i efectes. Hem de procedir amb els paràmetres dins els connectors de cada categoria en l'ordre en què les he esmentat. Evidentment, no és necessari tampoc utilitzar tots els connectors disponibles: cada connector pot estar activat o desactivat, i podem també resetejar-ne els paràmetres; tot això a través dels botons que trobarem a la seva capçalera.

A la categoria bàsic, us recomano només ajustar l'exposició i el nivell de negre. La corba base és automàticament ajustada d'acord amb el nostre model de càmera que s'autodetecta partint de les dades EXIF de la fotografia. El més intel·ligent si no sabem què comporta és no tocar-la.

Si necessitem canviar el balanç de blancs automàticament assignat per la càmera a la instantània, també ho podem fer des d'aquí.

Pot molt ben ser que simplement ajustant els paràmetres d'aquesta categoria la fotografia ja ens quedi correcta. La qual cosa vol dir que els connectors de les altres categories han de ser utilitzats amb cura i contenció.

Aquesta categoria inclou connectors que afecten globalment les qualitats del color. Jo particularment utilitzo sovint el Velvia, que dóna a les fotografies la saturació característica d'aquesta pel·lícula diapositiva. No obstant, com deia, cal anar amb cura i criteri perquè també ens pot donar resultats exagerats i artificials.

Dins aquesta categoria també trobem força connectors útils que necessitarem sovint: girar i retallar fotos, ajustar lluminositat i contrast (sempre després d'haver ajustat exposició i nivell de negre dins de bàsic), sistema de zones (una altra manera complementària d'ajustar el contrast), i màscares d'enfoc per augmentar la nitidesa de la imatge o corregir errors d'enfoc o trepidació.

Dins d'efectes trobem alguns connectors que podríem definir ja estrictament com a postproducció; n'hi ha un, no obstant, que em resulta força útil i que tindria punts de merèixer la consideració d'eina de revelat bàsic i no únicament de retoc final, i és el del Filtre de densitat neutra degradat. Sempre i quan l'exposició sigui raonablement correcta, i utilitzat amb contenció (mai, per norma general, amb més de dos punts d'exposició), ens pot ajudar a compensar la diferència d'exposició entre cel i terra, per exemple, fins i tot quan en la presa ja haguem utilitzat un filtre degradat real. Després d'ajustar aquest connector, pot ser que vulguem rectificar lleugerament els paràmetres d'exposició i nivell de negre dins de bàsic.

A mesura que anem editant els paràmetres dels connectors, veurem que es va omplint l'historial de canvis i edicions. Podem sempre tirar enrere i endavant dins els passos d'aquest historial, però compte! perquè si tirem enrere i seguim editant paràmetres, perdrem tots els canvis ulteriors del punt de l'historial on ens haguem situat, ja que es generaran nous estats de l'historial.

L'historial d'edició és la clau de volta del treball en Darktable, el que ens permet processar edicions per lots de fotografies. El que estem fent quan editem aquesta fotografia referencial del timelapse és definir totes les transformacions que voldrem fer també a la resta de fotografies. Quan volem aplicar a una imatge la mateixa mena de modificacions que hem fet a una altra, ho fem copiant l'historial de la segona i enganxant-lo a la primera.

És important que utilitzem l'eina de comprimir l'historial per tal d'eliminar passos innecessaris: després l'historial s'haurà de copiar a les altres fotografies, i si hem eliminat aquests passos superflus també estalviarem recursos de l'ordinador.

Quan haguem finalitzat l'edició dins del darkroom mode, tornarem a passar al lighttable mode i, amb la fotografia que acabem d'editar seleccionada, farem Ctrl+C. Això copiarà l'historial d'edició d'aquesta fotografia. Després, seleccionarem totes les fotografies a les quals volem fer el mateix canvi (tret d'aquella a la qual haguem fet els canvis, evidentment!) i farem Ctrl+V, que executarà l'operació d'enganxar. Aquest és un punt crític de procés computacional, i per tant és prudent deixar que Darktable treballi al seu ritme. La meva versió del programa, particularment, no és 100% estable i cal estar preparat perquè peti de tant en tant.

Si us equivoqueu, tingueu present que podeu utilitzar els controls que apareixen a la imatge adjunta per tal de descartar, enganxar, copiar, etc. els historials de les imatges seleccionades.

Igualment, també podem crear estils i altres opcions a partir dels historials de les imatges, a través de les opcions disponibles a la part dreta de la pantalla dins el mode lighttable

Quan el programa hagi acabat de treballar (anirem observant com canvia l'aspecte de les imatges a mesura que s'hi va enganxant el nou historial), ja podem exportar les fotografies.

Fem Ctrl+A per a seleccionar-les totes i, utilitzant els controls de la part dreta, que també veieu a la imatge adjunta, escollirem les opcions d'exportació. En aquest cas veureu, per exemple, que a la mida posa 1920 i 0. Això força que l'amplada de la imatge exportada sigui 1920, i que l'alçada s'adapti proporcionalment a aquesta mida. També fixeu-vos que podem escollir el tipus de sortida (en aquest cas ens interessa Fitxer al disc, però també podríem exportar-ho a Flickr), la ruta on volem que es desin els fitxers, el format de sortida així com el nombre de bits per canal (8 o 16), i el nombre de fils de procés que volem que s'utilitzin per a l'exportació. Com més fils, més velocitat en l'exportació però també serà necessària més RAM.

En el meu flux de treball, dins la carpeta destinada al projecte del timelapse, creo una carpeta anomenada original que és on s'exportaran totes aquestes imatges, a una mida de 1920 x 1280 px. Al pas següent, en Blender, acabarem de corregir les imatges i les retallarem a 1920 x 1080px.

Des d'aquest enllaç us podeu descarregar la plantilla del setup de nodes que utilitzo per a aquesta part. És un fitxer de Blender 2.62. Aquest fitxer el deso dins la mateixa carpeta que conté la carpeta original que he esmentat abans.

A l'esquerra teniu una imatge d'una variació possible sobre la plantilla que enllaço més amunt. Començo explicant les parts que són comunes a la plantilla.

A l'esquerra de tot de la imatge, tenim l'input del timelapse, que és una seqüència de fotogrames. En el meu cas, hauria seleccionat la primera imatge dins la carpeta original on he exportat des de Darktable, i configurat els offsets i el nombre de fotogrames de manera adient. En el cas de la imatge, el meu timelapse constava de 89 fotografies, i la primera té un nom tal com _MG_1032.png, provinent del seu nom en RAW _MG_1032.CR2. Per això l'offset ha de ser de 1031 frames. L'escena de Blender, al seu temps, estaria configurada per anar des del frame 1 fins al 89.

La sortida d'aquest input es dirigeix primer de tot a un node translate que ens ha de permetre situar convenientment en l'eix Y, segons els nostres desitjos, la fotografia després del canvi de relació d'aspecte, de 16:10,6 cap al 16:9 del FullHD. En altres paraules, serveix per reenquadrar la imatge després d'haver-la retallat per dalt i per baix.

La sortda d'aquest node va cap a un node Scale, que és el que pròpiament ajusta el tamany de la fotografia. De fet aquest node no és necessari si l'exportació des de Darktable ja l'hem fet ajustant la mida de les fotografies a 1920 px. d'amplada. El punt important és que dins la configuració de render, al panell Dimensions, haguem configurat 1920×1080 px. com a mida per al render, la qual cosa efectuarà automàticament el retall de la imatge. Tingues en compte que per a poder previsualitzar aquest retall a la finestra UV/Image Editor que ens mostra el resultat del render (i que es vagi actualitzant d'acord amb les modificacions al node translate, per exemple) hem de renderitzar com a mínim un cop el resultat.

Després tenim un corrector de color a partir de corbes. En el cas de la imatge veuràs que n'hi ha dos, que conflueixen en un node Mix regulat per una entrada Time que regula una progressió linial entre els frames 1 i 31 del setting de corbes a la part superior cap al setting de la part inferior. La sortida d'aquest node Mix va al Composite per tal que el render reflecteixi aquestes operacions i a un node Viewer que ens monitoritza l'edició que estem fent.

A més d'això, en aquest punt hi podríem afegir vinyeteig, correccions salvatges de color o fins i tot una animació en 3D a sobre el timelapse, si volguéssim. Posem a punt la ruta de gravació de l'animació al panell Output, en mode PNG. En el meu cas particular, utilitzo la ruta relativa //renders/20120426/, on els nombres de darrere indiquen la data de render. Si les carpetes no existeixen, es crearan automàticament en prémer el botó Animation. Quan fem clic a aquest botó, a la carpeta 20120426 es generarà una sèrie d'arxius PNG amb una nomenclatura des de 0001.png fins a 0089.png, sempre en l'exemple que estàvem veient.

Aquest fitxer és una plantilla per a la seqüenciació del timelapse. L'únic que cal és enganxar o situar el fitxer dins la carpeta on s'han generat els renders del pas anterior (en aquell exemple, la carpeta 20120426 dins de renders). D'aquesta manera, les rutes relatives especificades a la plantilla coincidiran amb fitxers existents dins la carpeta on es cercaran els strips del VSE. Si el nostre timelapse té menys frames que 179, només caldra esborrar els strips sobrers. I si en té més, doncs bé, ho haureu d'afegir manualment .

Segurament hi ha una manera més elegant o més ràpida de fer amb Python el mateix que jo vaig fer manualment amb un total de 179 frames. La plantilla no té més secret que, sobre les imatges de la seqüència de fotogrames, fer les operacions següents:

• allargar cada fotograma a una durada de 8 frames.
• fer un crossfade de cada un d'aquests strips amb els que li són immediatament contigus, tot separant els strips que contenen un fotograma senar en una pista, i els que contenen un fotograma parell a una altra.
  • Per exemple, el fotograma número 5 del timelapse fa al llarg dels frames 5-6-7-8 (dels 8 que té) un crossfade amb els frames 1-2-3-4 del fotograma 6 del timelapse, i a la vegada els 5-6-7-8 d'aquest darrer fant un altre crossfade amb els 1-2-3-4 del 7, i així successivament.

Per què una durada de 8 frames per cada fotograma del timelapse? Bé, és un número arbitrari però que em va semblar adient com a balanç entre la necessitat de donar llargada al timelapse i capacitat de transició suau entre les diferències entre frames, i a la vegada que no fos més llarg del que és estrictament necessari.

Normalment, seguint aquest setup, tindrem obtindrem timelapses que tindran aquest equilibri entre una durada no excessiva i unes transicions suaus. Però sempre podem encapsular les dues pistes de frames juntament amb els crossfadings en un Metastrip (Ctrl+G) i aplicar-hi un Speed Control si ens interessa alterar-ne la durada.

Quan haguem enllestit totes aquestes qüestions -evidentment aquí podríem afegir fosos en negre, correccions de color o 3D també, títols o qualsevol altra operació entre les que ens permet el seqüenciador- només cal que premem el botó Animation al context de Render. Aquí queda a elecció nostra si volem generar una seqüència de fotogrames PNG o bé un vídeo encapsulat (utilitzant per exemple el preset d'H.264). Com sempre, l'avantatge de tenir la seqüència de fotogrames és que ens permetrà fer qualsevol modificació amb la màxima qualitat, sense compressió amb pèrdua, però amb el significatiu desavantatge de no poder reproduir el metratge a temps real tret del cas que tingueu un ordinador força, força potent. Sempre podeu renderitzar la seqüència de PNG per una banda i un vídeo encapsulat per l'altra. A la plantilla i en el meu procés de treball, tant la seqüència com el vídeo es generien dins la carpeta movie que és dins de 20120426 que és dins de renders.