Exemple bàsic i innocent de muntatge audiovisual

Acabo de veure al feisbuc això i anava a fer un comentari tan llarg, que n’ha sortit un post.

és maco, però compte també perquè això està cinematografitzat, o com calgui dir-ho. Els plans que apareixen no poden estar filmats, des del meu punt de vista, en un esdeveniment real dels fets igual al que es vol relatar.

Perquè crec que no es pot haver filmat de manera real? Doncs perquè hi ha plans molt detallats, com el del lleopard suposadament fent fora les hienes (1’36”), que exigeixen haver disposat una càmera abans a aquell lloc. O per la sensació de lapse de temps de 0’54”, aprox., entre que la cria cau de l’arbre i poc després amb un tall a pla mig la podem apreciar en una mena de tou de palla. Són tot plans que requereixen de temps per a crear-se, temps en què, el més probable que hagi fet un animal que no estigui com a mínim una mica domesticat, és fugir.

I és probable que hi hagi molts animals vivint a la sabana que estiguin ja una mica domesticats, pels efectes del turisme per exemple; però llavors això ja no ens permet afirmar que estem filmant el comportament d’un animal en estat completament natural (caldria discutir també si la influència humana és quelcom natural o no; podría ser que sí).

On vols anar a parar

On vull anar a parar és a admetre que poden existir aquests comportaments en altres animals a part de l’home, però que segurament aquest vídeo, tot i que versemblant, no és una il·lustració fidedigna d’un d’aquests casos.

Això no és bo ni dolent per si mateix. En el llenguatge audiovisual sempre hi haurà una part de subjectivitat de la mirada i/o de fer creure o entendre una cosa per tal de transmetre un missatge. A això es dediquen el muntatge i totes les altres arts de la cinematografia.

Que a les imatges apareix un lleopard tenint cura d’una cria de mico és un fet objectiu, però crec que és important tenir present que les conclusions que traguem de la suma de totes les imatges poden no ser tan objectives, encara que sigui coherent dramàticament parlant.

Quan els mitjans elaboren i transmeten la informació, fan el mateix i amb això sovint aconsegueixen transmetre les opinions que són favorables als poders que els controlen. El material audiovisual amb què s’elaboren les notícies mostra sovint esdeveniments i coses que certament han passat, però en funció del muntatge i del context en què es mostren pot canviar molt la interpretació o la conclusió de la notícia. Crec que és higiènic tenir-ho present, per molt dignes que considerem els nostres fins.

Natura i realitat

De fet és quelcom que he anat observant en els darrers anys, molt en els documentals de natura, i em sorprèn pensar fins a quin punt el meu imaginari naturalístic pot estar escandalosament esbiaixat per aquesta raó, i com no n’havia pres consciència abans. Als documentals de natura (i potser tots en general) s’hi expliquen les coses de manera que hi hagi una història i la informació sigui més fàcilment consumible. Però malauradament això a vegades implica donar una visió d’allò que s’il·lustra precisament massa domesticada, intel·ligible, mastegada, per a adaptar-se a un sistema de valors i/o creences de qui rep la informació, en lloc d’obligar-lo a entregar-se al vertigen que implica acceptar-ne d’altres per a enriquir la seva mirada sobre la realitat.

En el cas d’un documental de natura, segurament es tractaria de fer entendre que si anem a la selva, segurament no veurem jaguars i serps i aranyes saltant tot el sant dia per allí ara amunt i ara avall -tal com dóna a entendre la filmografia habitual-, sinó que les coses tindran un altre ritme més… natural.

Però sortint de l’inocu món dels guepards que cacen gaseles que mengen herba, què tal si en un programa tipus El foraster -que no he vist però del qual puc imaginar la línia veient-ne la publicitat… i això no implica que hi tingui res en contra- s’informés sobre un centre de tractament de drogodependències de referència estatal que hi ha al poble que la tele visita? Segur que a molta gent del poble no li agradaria, ja ho sé. Però què tal?

Desat a General | Fes un comentari

El segon dia de Praga

El segon dia a Praga, ahir, va quedar caracteritzat per una volta al castell a l’estil guiri, en tota regla, durant mig matí i la tarda, i després la visita tècnica on es projectarà el mapping. Sobre la segona part vaig pensar bastantes vegades que tota la parafernàlia associada a la producció tècnica d’un espectacle sol anar associada a un desajustament respecte les necessitats reals. A vegades per excés i d’altres per defecte.

És el Laocont i els seus fills?

És el Laocont i els seus fills?

Abans de projectar sobre un edifici, cal fer el que s’anomena el warping. Warpejar vol dir distorsionar (warp) la imatge a projectar per tal de corregir els desajustaments del 3D o la geometria representada a la imatge, respecte la geometria real de l’edifici.

Ahir, però, no hi va haver warping, com a mínim no n’hi va haver que nosaltres poguéssim veure. Els dos projectors estaven situats en una de les dependències de la Galeria Nacional -no sé ben bé què té de galeria, ni què de nacional, però això ens va indicar la Laura, la noia colombiana afincada a Txèquia que ens acompanya- i se coneix que per entrar-hi hi ha bastants requisits de seguretat. Des de la plaça davant el palau arquebisbal, els vèiem a través d’una finestra oberta; una llum irisada com la promesa del cinema. Després que la visita s’hagués endarrerit en dues ocasions una hora cada vegada, un cop vam ser allà les trucades de la Laura a l’organització tampoc van servir per evitar que ens haguéssim d’esperar una bona mitja hora, ben bé, en la freda nit de Praga, sota l’ègida de les llums que il·luminaven la catedral i que es reflectien en la gran quantitat d’elements daurats que hi ha a les cúpules dels edificis i rematant tota mena de columnes i de portes.

Coses de la tardor i de Praga

Finalment, la llarga i incomprensible espera perquè algú es decidís a obrir-nos va resultar ser tan sols un malentès sobre la porta davant la qual se suposava que ens havíem d’estar esperant. Un guarda de seguretat ens va obrir una reixa de ferro, per on podríem haver passat a través encara que ningú ens hagués obert, i travessant un pati vam accedir a un dels mòduls de l’edifici. Al paviment del pati, per cert, havien obert un forat com altres que he vist a la ciutat durant aquests dos dies ja diversos cops. Aixequen les llambordes i en fan tota una pila al costat del forat. Suposo que, acabada la intervenció, tapen el forat amb la mateixa terra i les llambordes les tornen a posar. Això em va fer pensar de nou sobre la poca adequació de l’asfalt a Barcelona a l’escolament superficial de les precipitacions, i més en general sobre la manera d’entendre la cura de la ciutat, cosa que comentaré després.

La Catedral de Praga (1)

La Catedral de Praga (2)

Vam pujar uns quants trams d’escala i pisos i, com seguint una mena de pista química tàcitament entesa, vam arribar al pis de dalt a una habitació que era a les fosques, al final de la qual, abans de la finestra, hi havia muntada una tarima que aguantava els dos projectors, assegurats dins una mena d’estructura de gàbia cada un fixada amb corretges i falques. Havia vist algun cop projectors d’aquest tipus de lluny, però mai tan a prop. Aquests eren dos 21.000 marca Panasonic, d’una grandària superior a la torre d’un ordinador d’altes prestacions, i l’òptica en si mateixa ja tenia un diàmetre semblant o superior a la d’un pot de ColaCao. A sota la tarima i cap a nosaltres, hi havia la caixa màgica, un sistema Pandoras Box que no és altra cosa que un ordinador d’altes prestacions que permet llançar projeccions de vídeo, assegurant sincronia en la reproducció quan es tracta de múltiples dispositius de sortida, i altres prestacions relacionades amb les necessitats d’aquests tipus d’espectacles.

La Catedral de Praga (3)

La Catedral de Praga (4)

I bé, retornant al principi, no és que vulgui dir que aquest dimensionament dels sistemes és innecessari. Comptar amb aquests softwares i mitjans tècnics segur que alleugera molt la càrrega de treball dels professionals i permet fer les coses de manera més estandaritzada, reproductible, amb més garanties en definitiva. Però en el temps que porto estudiant o treballant en temes de mapping, ja prop de dos anys ara mateix, sempre se m’havia presentat tota aquesta part, situada entre l’elaboració de continguts i l’espectacle mateix, és a dir, la preparació del set i de la infrastructura tecnològica perquè la projecció sigui exitosa, com una mena de vudú reservat a vés a saber qui o vés a saber què. Comparativament, quan algunes persones es miren una de les coses a què em dedico, el 3D, deuen tenir una sensació semblant, no adonant-se que, com en el cas del mapping, en el fons tot és una qüestió de pura experiència amb uns mitjans tècnics barrejada en un molt exacte 50% amb el més simple i mundà sentit comú.

El Palau Arquebisbal, l'edifici on farem el màpping

El Palau Arquebisbal, l’edifici on farem el màpping

Esgrafiat amb trompe-l'oeil

Esgrafiat amb trompe-l’oeil

En la meva experiència dins de Telenoika, però també en altres espais, cada vegada observo amb una barreja creixent d’estupor i vergonya aliena, tot i que jo tampoc pugui tirar la primera pedra, com els termes tècnics o el rumor relatiu a les últimes innovacions o aportacions en el panorama artístic experimental s’utilitzen com una forma de marcatge de territori. Si tu has llegit quelcom sobre alguna cosa i ets capaç de fer sorgir a la conversa el terme o la paraula, o ja no diguem si ets capaç de fer-te passar per l’introductor d’aquesta novetat dins el teu cercle, t’hauràs guanyat el respecte automàtic de la gent, encara que realment no tinguis massa idea, més enllà d’una comprensió molt gènerica i, com deia, de sentit comú, sobre de què es tracta realment i com es fa servir. Però la gent ja pensarà que tu saps d’aquest tema.

Més coses de la tardor i de Praga

Com deia, és un patró de comportament que he vist reproduir-se en diversos espais, i em sembla trist. Al moviment escolta, en gestos i discursos que barrejaven al mateix gresol l’autoajuda, Maria Montessori i el neoliberalisme, per caricaturitzar; a la Casa Orlandai, amb tot el tema de les Transition Towns, Slow food, vida de barri i altres perles, totes elles idees que respecto i comparteixo però que molt fàcilment poden arribar a ser la seva pròpia caricatura; i a Telenoika amb una mena de mania de ser sempre el més experimental del barri, també en el seu sentit més caricaturesc. En aquests tres espais, tenir un discurs d’acord amb això acaba tenint molta més importància que realment actuar seguint aquestes directrius, perquè a vegades actuar d’una manera no et deixa temps per anar-te dedicant a explicar a la gent que ho estàs fent així. I és que el màrqueting és molt important.

Segurament tindré ocasió de tornar a aquest tema i, curiosament, a altres que ja fa temps que fa unes setmanes que em ronden el cap i no tenen res a veure amb Praga, però si molt amb aquesta qüestió de la percepció de la professionalitat, i com l’afecten les eines i el discurs que cada ú fa servir.

Passadís

Aquí no hi ha tants guiris fotografiant un pont entre cases com hi són a Barcelona

La visita del matí no va començar del tot amb bon peu, per a mi, però es va anar arreglant. Quan vaig acompanyat d’altres persones i no sóc jo qui decideixo a cada moment on em dóna la gana d’anar, em resulta bastant inevitable tenir la sensació de borreguisme i encara més si un està visitant una ciutat de les característiques de Praga. Però al final del tour havíem visitat més o menys tot el recorregut del castell amb prou temps per fer totes les fotos que vaig voler i evitar les que em van semblar massa vulgars i, baixant-ne, travessat el pont de Carles i anat cap a Staroměstské náměstí, on els de 1024 estaven encara muntant el seu HyperCube. Prop d’allí l’Oriol i en Ricardo van agafar el metro, i jo vaig decidir tornar caminant. Sota la llum blava del cel del crepuscle, queia una pluja no densa però molt persistent, i els fanals i les llums grogoses es reflectien sobre el paviment mullat, i el riu immens, per acabar de composar l’estampa de Praga comme il faut.

Arribant a l'Staroměstské náměstí

Desat a General | Fes un comentari

Arribada a Praga

Sóc a Praga. Hi he arribat aquest matí per ser-hi durant una setmana, amb motiu del Signal Festival. Després de dormir a l’hotel durant algunes hores -ho necessitava-, he sortit a voltar per la ciutat buscant primer un lloc per dinar. _MG_8412

 El lloc tenia la seva gràcia, força autèntic tenint en compte que no m’he hagut de desviar massa dels carrers principals. Fàcilment, però, aquí a Praga un té la sensació de ser a llocs autèntics, per una senzilla raó. Són una gent més aviat poc simpàtica i poc donada a ser servicials (que no implica necessàriament servil) amb els turistes, o sigui jo. Ni jo ni ells ens desenvolupem bé en anglès en totes les situacions, així que constantment tinc la sensació d’estar-los fent perdre el temps. I que un client tingui aquesta sensació sense haver fet res particular perquè sigui així, no és bon senyal, evidentment.

El menjar, però, era força bo. Basto, continental. Mai ningú a Barcelona ni al Delta de l’Ebre et serviria ni aquest menjar ni d’aquesta manera. Deixant el Delta a banda que no en té cap culpa, ja sabem com és Barcelona, però.

I una mena de còpia o reproducció de coses que passen a Barcelona és el que m’he trobat a la Plaça de Sant Wenceslau (Václavské námĕstí). Aquesta plaça, com sabíem fins i tot els que no havíem estat mai a Praga, i és que és més avinguda que plaça, és ara mateix una mena de barreja entre la Plaça Catalunya, el Passeig de Gràcia i, saltant de racó en racó, una ombra o un vestigi del passat comunista del país, com una pàtina que cal mirar per veure i que, potser, no és ni tan sols comunista. Sinó simplement propi del centre i el nord d’europa. Qualsevol cosa al nord i a l’est de França. McDonalds i altres franquícies globals, barrejades amb quelcom que semblava una festa transitòria que es concretava en uns quants tendals parctematitzats, amb guiris i el millor de cada casa assegut per allí. A dalt, on sovint la vista no atén, hi ha els cartells de neó d’asseguradores i altres empreses amb negocis anodins; propis, aquests cartells als pisos superiors, d’un món on aquesta publicitat encara no ha rebut l’etiqueta de rància.

Tot aquest recorregut, però, el vaig fer sobretot per veure la mítica estàtua eqüestre de Sant Wenceslau.

Estàtua de Sant Wenceslau amb la torre del museu (crec) al fons

Estàtua de Sant Wenceslau amb la torre del museu (crec) al fons

Patró dels txecs i de la república txeca, Sant Wenceslau (c. 907-28 de setembre del 935, mort amb 28 anys com Jimi Hendrix, Kurt Cobain, James Dean, Heath Ledger i Marilyn Monroe), duc de Bohèmia, va ser assassinat en un complot orquestrat pel seu germà. El meu germà es diu Wenceslau i també se’n deia el meu avi, i per això la significació de Praga i de Sant Wenceslau, i de la truculència del seu final, és quelcom que, com altres ancestres, m’acompanya des de la més ubiqua de les meves memòries infantils.

L’estàtua és realment maca i força sòbria. Deu ser de finals del XIX o principis del XX, no ho sé, no ho he mirat. Potser la peanya li roba una mica de presència segons des d’on es vegi. I suposo que per aquesta raó a la fotografia l’elimino quasi totalment, descontextualitzant-la en escala respecte la torre del museu que només fa de contrapès gràfic i ubica la situació.

Tornant vaig entrar per un dels carrers secundaris que surten de la plaça. El paisatge era de cases força desolades, velles en general, algunes prometent des de fa anys la rehabilitació. Em va semblar veure-hi la Praga menys turística més propera al centre. Vaig passar per un parc on vaig fer aquesta foto, sota la negra ombra que encara fan les fulles que oms, freixes, acàcies, roures, aurons i d’altres aviat perdran.

Sota l'arbre a la Karlovo Námesti

Sota l’arbre a la Karlovo Námesti

Desat a General | 1 comentari

Gràcia està fatal (per si no ho sabies), però ja fa molt temps.

Volia escriure un comentari en resposta al primer comentari que hi ha a aquest vídeo de sota al Llutub, però estan limitats els caràcters o sigui que us el plantificaré aquí.

Abans, però, un aperitiu, un cartell que corria per Gràcia en algun moment entre els anys 2002 / 2004, aprox. En aquell moment em semblava sublim i ara segueix semblant-me digne de menció.

Cartell denunciant la gentrificació de Gràcia vora l'any 2003

Jo no estic d’acord amb els grafits, tampoc, però si dius que ets botiguer, potser i només potser (o sigui: no necessàriament, m’agradaria no fer judicis gratuits) tu ets part del problema que es denuncia aquí i del qual comparteixo la diagnosi.

De totes maneres, això no és d’ara. Ja fa molts anys que va començar el procés de gentrificació a Gràcia, només que segueix amb més salut que mai i podríem dir que està simplement donant els darrers cops de gràcia, per si feia falta i amb tota la ironia de la paraula.

Per una altra banda, sento una certa contradicció, perquè molts d’aquests negocis són oberts per persones emprenedores que arrisquen i que no només posen els productes cars perquè poden fer-ho en aquell context, sinó també perquè realment cal revaloritzar certes activitats professionals per tal que deixin de ser precàries i tinguin sortida a la vegada que poden oferir un servei de qualitat. És quelcom semblant al que passa amb el menjar ecològic. No em fa res pagar-lo molt més car, si sé que això és el que costa i s’ha fet de manera honesta.

El que no m’agrada d’això, però, és que tot es revesteixi d’aquest aire de postureo hipster i d’adoració (manifesta o acomplexada però sempre devota) als corrents més valorats en les tendències actuals que tenen, en les xarxes socials, el seu aparador perfecte. I això és en part, potser i vés a saber, el que em fa pensar que aquests nous comerços són de joves que arrisquen, quan potser en realitat són comerços propietat dels de sempre, dels qui mai hauran de treballar per a poder-se guanyar la vida, i que satisfan així el seu avorriment o que han trobat en la indústria cultureta la nova màquina de fer diners. Llavors, si allò que se’m venia com a autèntic té escletxes per on s’entrelluca quelcom que no ho és tant, comença a no agradar-me i a fer-me sentir fàstic.

Vés a saber, però a mi que sàpigues que el barri de Gràcia que veig a mi tampoc m’agrada. Hi vaig viure dos anys, i en vaig marxar el 2002. Ja s’estava tornant així.

Tornant al principi, em sap greu que la forma de combatre això sigui embrutant les parets i amb un ús, en definitiva, de la violència. Coincideixo amb el missatge de la cançó que l’estat i els poders fàctics utilitzen la violència sense que, sovint, es caracteritzi amb aquesta paraula. Però precisament Internet i l’efervescència d’eines que aquest món cultureta utilitza amb tanta avidesa ens han ensenyat que hi ha maneres creatives i sovint igualment radicals de combatre el que considerem injust. Probablement el mateix vídeo, sense que fes gala d’aquestes accions que reprovo, tindria un caràcter molt diferent i seria una jugada molt més intel·ligent a l’hora de guanyar complicitats, en lloc de descartar-ne.

Des del meu punt de vista, igual que és bo que existeixin comerços de qualitat que ens recordin quin és el preu just de les coses i la qualitat veritable dels productes que venen, però sense convertir-ho en un luxe només pensat per sortir a les revistes i fora de l’accés dels veïns del barri, també l’activisme social s’ha de desprendre de tota una herència d’estètica pseudo-guerrillera-encaputxada-de-marxa-de-torxes, que per mi treu menys credibilitat de la que dóna.

Desat a Barcelona, Cultura, De lectura voluntària, General, societat, Transformació social | Tagged , , , | Fes un comentari

Dóna’m la mà

Quan era nen al cau i era pioner, li recitava en broma, o en to de coqueteig adolescent potser millor dit, aquesta poesia a una companya que es diu Núria. La deuria haver après segurament a l’escola, a classe de català; és la mena de poesia que apareix a les antologies de Papasseit bé, perquè ha de sortir. Com si fos una concessió. Cap literat català que faci antologies considera que realment aquest poema mereixi passar a la història. Però el dels literats catalans és un altre tema que obviaré comentar, per ara, més enllà de dir que estan acomplexats (potser els castellans i els francesos, per dir quelcom, també) per l’erudició: destaquen coses de Papasseit que són una completa merda, només perquè porten l’etiqueta de l’enfadosa avantguarda.

Després probablement va passar uns anys silenciada: vindria l’època que vaig recuperar tantes cançons de Lluís Llach i de la Maria del Mar Bonet, les que ma mare posava al tocadiscos en el temps de la infantesa més remota, aquella que queda com cristal·litzada, sublimada, en dies sense edat, atemporals, de quan el rellotge bomba de la memòria encara no ha començat a funcionar.

La deuria recuperar i donar-li forma de cançó en algun moment proper a l’any 2005. Crec recordar-me a mi mateix tocant-la a l’Alba, l’Agnès, la Mireia i la Laia i en Sergi al refugi de les Salines, on vam anar a passar un cap d’any. Deurien ser quarts de sis de la tarda, era quasi fosc i pensàvem baixar a Figueres al cap de poc. També a Estana, el 2007, en el fred transparent de la nit darrere el Cadí amb la Georgina, l’Eric i la Judit.

La Setmana Santa de 2011 vam anar a Zarautz amb els amics de l’escola amb l’excusa de provar una mica de què anava això del surf. Alguns quasi ni ho vam provar o ens en vam cansar més d’hora i ens vam dedicar al passeig o, jo, a les càmeres, mentre que aquells altres, a l’altra banda de les òptiques, semblaven endinsar-se com Orfeu en la més absoluta de les desesperances. El Cantàbric és una mena de fàbrica d’ordre en el caos inherent a la força de l’aigua. Des de la platja, quan un mira el mar -la incommensurable distància que per metres i metres es pot recórrer sense mullar-se el melic- veu les línies d’onades, absolutament rectes i paral·leles, acostant-se cerimoniosament cap a la costa. Les onades triguen tant a trencar-se que són un mena d’arquer tensant i tensant un arc, cada cop més lentament. Quan ja no poden fer-se més altes, encara romanen un moment així, amb un pas lent, com l’arquer en la tensió màxima i amb un punt de tremolor, com algú a la corda fluixa, fins que es trenquen, endreçadament i poderosa, com aquell qui no té la pressa de demostrar res.

Desat a Arts visuals, Cultura, General, Literatura, Musica, Natura, Primera pàgina | Tagged , | Fes un comentari

La pintora Mercè, talent i turment

Mai he amagat l’hàbit vulgar que tinc de mirar La Riera. Amb El cor de la ciutat, després de dos o tres anys, ja no podia, era francament insuportable tot aquell poti-potide personatges dignes de Valle-Inclán inserits en la constel·lació audiovisual sociovergent, passats pel filtre de la perruqueria, el Dia i l’Schlecker. I del Peris dels collons, que me’l deixava. Però La Riera, vés per on, és vulgar i força previsible però té gràcia.Dit això a mode d’introducció, però, el tema no és aquest. Del que vull parlar és de tot d’atributs i supòsits que es fan sobre les persones que es dediquen a la pintura. Que veiem a tot arreu, pel·lícules, llibres i tòpics de la societat, però que semblen concentrar-se, i cada dia amb una mica més de mala intenció, en el personatge de la Mercè. La Mercè està molt fotuda perquè la pobra s’ha carregat el seu exmarit, deixant-lo ofegar a la piscina. I els guionistes, com a gremi, semblen especialment interessats a fer purgar a la pintura, com a ofici i exercici artístic, les culpes de tots aquests indesitjables personatges: siguin la Mercè o qualsevol altre que tingui quelcom pendent amb el món.

El tema del geni turmentat és un dels punts que més m’interessa. Potser sí que aquest arquetip es reprodueix en algunes de les persones que pinten, però crec que és esbiaixat fer d’això condició de classe (o de gremi, com vulgueu). I no tant, potser, per una qüestió de coincidència estadística de les persones pintores amb aquest patró (que potser sí que hi és, no ho sé). Sinó més aviat per com de lleugerament i gratuita es vincula l’estat emocional del pintor amb la mena d’obres que pinta. Potser valdria la pena precisar aquí que la meva referència és la del bon pintor.

Només el qui és un pintor mediocre -és a dir, aquell a qui falten coneixements tècnics o que no té res a dir, situació en la qual jo em reconec ara mateix- es refugia en el seu estat mental, emocional, o la composició química dels antidepressius que pren, per explicar la seva obra. Vaja, és que crec que una obra d’art no ha de caldre explicar-la gaire; en els artificis verbals, publicitaris i d’altres per a justificar una obra que no tinc, em vanto de no haver-hi caigut encara. Quan les explicacions sobre una obra aparenten més volum que l’obra en sí, s’encén la meva llum vermella. Un text sobre una obra plàstica ha de contextualitzar, ubicar, emmarcar, però si us plau, guardeu les explicacions per als problemes de matemàtiques, on u més u són dos. No les poseu com a encapçalament del que un hauria de pensar quan vegi l’obra en qüestió. Perquè probablement us equivocareu. De fet, massa habitualment quan veig art contemporani tinc la sensació de no haver vist art, o res més que merda seriada. Feta per gent sortida de les millors universitats igual que ho són els executius que han portat el mercat on és ara.

Aquí entraríem a la discussió tan topicitzada de què és art i les típiques argumentacions sobre la subjectivitat del tema. Mirant de resumir, em sembla que tots aquells a qui no ha donat la gana d’aprendre una tècnica artística (la majoria de gent d’aquest món) no admetrien res que no fos subjectivitat en la definició de l’art. Els qui ens hem preparat i, d’entre aquests, els que a Belles Arts crèiem que ens estàvem preparant no per a escriure assaig o denúncia social, tan de moda avui en dia, sinó per a la creació, tindríem segurament un parer diferent. Un parer segons el qual l’art el podem definir de manera més o menys intersubjectiva, cosa que no té res a veure amb el discurs en sí d’una obra artística en particular. Que és evidentment subjectiu. Art és creació amb voluntat estètica. I té unes eines, mitjans i processos.

Així, tanta tonteria amb l’Ignasi està fora de lloc. Un pintor pensa en imatges, poc en experiències, poc en persones, poc en discursos verbals. Ara em poso en modo reivindicación i demano (així en general, no sé ben bé a qui) que deixeu de fer bistec tàrtar entre la psicoanàlisi postolímpica i postmoderna i l’art. M’encanta el bistec tàrtar però això és fastigós. Deixeu de buscar fantasmes quan potser el pintor no ha tingut la valentia de mostrar-los, o ha tingut la decència d’ocultar-nos-els. És que a més no és cosa vostra, sinó seva o del seu psicoanalista. Tots els qui ara mateix us dediqueu sobretot a parlar d’art (i no a fer-ne o a ensenyar a fer-ne) ens faríeu un gran favor (a molts artistes en general i al món en particular sic.) si abandoneu aquesta tasca i us n’aneu a la Seat o a qualsevol altre lloc on hi hagi una cadena de muntatge. M’han dit que allà la gent treballa.

El bon pintor, doncs, està sobretot preocupat per les imatges que vol crear, per quins formats, quines referències, quines textures creu que són més adients a aquella imatge que, no sap ben bé com, o sí, va arribar-li al cap una tarda daurada d’estiu sota una parra mediterrània. Per complir amb el tòpic, és clar, però és veritat que a vegades va així. No està, doncs, sobretot preocupat per la pornografia emocional tal com se’l sol retratar: una figura en què tant les obres com els aspectes psicològics del pintor formen un trencaclosques perfecte que es resol -amb un suicidi, un assassinat, un atac d’histèria, veure literatura específica per a més opcions sobre el particular- al gust del pobre i vulgar prejudici del guionista. No, la realitat no és tan matemàtica, i això la fa més poètica; però tampoc és tan glamurosa, i això la fa més vulgar.

L’altre tema espinós és la recurrència del concepte del talent. No és que hi estigui en contra. De fet, si no cregués en el talent artístic, i sobretot en el meu en particular, crec que ara seria apicultor. Però deixem les abelles en pau, que prou feina tenen amb la Bayer. El cas és que és aquesta confiança la que em permet considerar-me artista tot i que faci una dècada que quasi no produeixo res rellevant. Només flors d’estiu de què estic orgullós, però que es panseixen aviat. Però és que a la Riera i a més llocs van traient el talent per tot arreu, i no saps mai ben bé si quan parlen de talent es refereixen a:

  • la capacitat d’un per a sentir-se realment turmentats i realment, també, commoure l’agraït públic de sobretaula; en el cas de la Mercè, que òbviament i en paraules de l’Andrea, té talent.
  • ser molt fill de puta, lligar-se a la dona del teu jefe, follar-se-la que dóna gust, tallar amb ella, fer quatre llagrimetes, estar molt penedit i tornar-se a fer amic del jefe. Aquest és l’indubtable talent d’en Sergi. Ah, i el de cuinar.
  • allò de què també l’Ernest parlava tornant dels misteriosos dies que va ser a Madrid, fent les gestions de traspàs del negoci que havia muntat el seu pare (indubtablement una tapadera, qui cony li demanava anar a la capital del reino?). Què li va passar a l’Ernest aquells dies potser es desvela (que no desvetlla, ja que el tema no és si es dormia o no) en un hipotètic La Riera: el muntatge del director. De moment només recordo que l’Ernest havia quedat impressionat amb el talent d’en Casellas. Què deurien fer l’Ernest i en Casellas, a la cuina del restaurant del seu pare, i a la ciutat de Madrid, com perquè l’Ernest tornés cantant-ne aquestes glòries? s’admeten apostes.
  • … ah sí, a allò que té la Mercè, de nou, però ara com a il·lustradora. Si no seguiu la Riera, aquesta encara no la sabíeu, eh? I és que, en paraules encara de l’Andrea, entre pintar i il·lustrar hi ha, necessàriament, tantes diferències com entre ser bibliotecari i fer fecundacions invitro. També ho dic per si us interessés dedicar-vos a una d’aquestes dues últimes coses. Per situar-se, saps?
  • allò que té per als negocis el rosset xulo d’en Nil. Bé, que també tenen d’altres que m’estava deixant i que mereixerien entrades senceres, com la Maribel la niña de mis cuchillos. En Sergi ho deia tot el dia, el talent de la Maribel per aquí i el talent per allà. Alguns encara ens estem preguntant si ho deia en serio o perquè se la volia picar.

Essent una mica més constructiu i menys dispers, això de tenir talent és una mica panotxada perquè bé, un pot néixer amb inclinacions i facilitats, però el talent s’ha de treballar. No és quelcom inamovible, que vingui de casta, o simplement per la gràcia de Déu de ser protagonista. Aquesta visió determinista del talent, fins i tot quan pugui tenir alguna cosa de certa, si passa pel sedàs ultrasimplificador del gènere televisiu pot acabar en una exhibició de tonteria col·lectiva, s’interpretarà com una mena de salconduit cap a l’excel·lència, com una condició necessària. Estic llegint El viaje del escritor de Cristopher Vogler i això em fa trontollar tant en les consideracions que faig sobre els personatges, com en la manera d’acabar aquesta entrada. El cas és que sí, segurament si volem explicar una història, hi ha d’haver protagonistes que tinguin grans qualitats i, entre elles talent; fins i tot quan no tinguem espai per a explicar per què. Però només us demano que tingueu la precaució de no pensar que tots els pintors tenim un estudi tan poc creïble i una néta tan repel·lent, i que estem tan malament del cap com la pesada de la Mercè Riera. Pija loca.

Desat a Arts visuals, Besteries i Tontieses, De lectura voluntària, mitjans de comunicació, Pintura | Tagged , | Fes un comentari

Proves amb l’Ocean simulator

L’Ocean simulator és un modificador de Blender que ens permet crear onades amb la mena d’interaccions que aquestes tenen a mar obert. És molt interessant perquè és una eina que es va desenvolupar i implementar al programa de manera experimental ja fa força temps (amb la versió 2.49b o més antiga i tot), i amb un codi inspirat o utilitzat directament del mateix que utilitza el programa Houdini per al mateix propòsit. Des de llavors que va existir la inquietud entre diversos usuaris d’implementar en les versions oficials de Blender aquesta eina, però la cosa no va acabar de tirar endavant fins que es va fer un croudfunding. En podeu veure més detalls aquí.

Aquest test que veieu és fruit d’unes 4 hores de treball. El setup, no obstant, és relativament senzill. Els elements clau amb què es juga per donar una sensació que considero raonablement versemblant són:

  • L’Ocean simulator.
  • 3 sistemes de partícules: un parell per a la boira i un altre pels esquitxos simulats sobre l’òptica de la càmera.
  • l’efecte en si dels esquitxos sobre l’òptica, creat en una escena a part i composat en postproducció amb un desenfocament tipus Bokeh.
  • un material acurat per a l’aigua, incloent una textura d’escuma que ens proporciona l’Ocean simulator directament des de la simulació.
  • una il·luminació basada en dues làmpades: una gènerica per a tota l’escena, darrere la càmera, i una altra amb il·luminació exclusivament per a la reflexió directa, una mica més endavant, per a crear els reflexos puntuals sobre les ones.
  • el moviment aleatori de la càmera.

Evidentment hi ha altres detalls en què ha calgut invertir temps (el material de la boira, les diverses operacions de composició en postproducció, com l’addició de gra) però aquests serien els elements de joc centrals. Espero que us hagi agradat, qualsevol opinió és ben rebuda als comentaris, així com si us semblaria interessant que n’elaborés un tutorial. Gràcies!

Desat a 3D, Arts visuals, blender, Natura, Programari lliure | Tagged , , , , | Fes un comentari

intro a “La necessitat”

Acabo de penjar un primer storyboard locutat de “La necessitat”, un projecte que ja fa temps que tenia entre mans però al qual no acabava de fer avançar. Es tracta d’un projecte de creació audiovisual sobre una història de Francesc Orteu, publicada al diari Avui fa una pila d’anys. Gràcies que fa poc m’he posat en contacte amb l’Antonio Ballestín, un músic, per a col·laborar junts, sembla que aquesta serà l’ocasió perfecta per a donar-li forma i final. Però en el camí, estimat lector, si és que hi ets, em pots ajudar. En aquest punt, concretament, em pots ajudar mirant primer el video sense so, i transmetent-me allò que hagis entès, i mirant-lo de nou ara amb el so engegat, i veure si hi ha moltes diferències amb el que havies entès abans. Sobren coses? falten coses? amb quin dels dos visionats creus que s’hi surt guanyant respecte l’altre? no t’agrada, per què? t’agrada, per què? quina música t’hi imagines? bla bla bla.

Aquest és l’estadi més primari de la producció i per això t’ho pots carregar tot, posar-ho tot del revés, criticar, proposar, suggerir el que calgui. Jo, com a autor, evidentment faré cas del que em sembli, però l’opinió d’una persona que no coneix la història i que la veu per primer cop traduïda a imatges i després la sent narrada, només pel fet que no està tan viciada per idees preconcebudes sobre l’esmentada com jo sí que la hi tinc, és valuosíssima. Per tant, si em vols ajudar pots anotar tot el que creguis als comentaris de sota. Gràcies!

Aquí us adjunto el text de “La necessitat”. No el llegiu fins després de sentir-lo, si us plau!

La felicitat és una casa lletja on viu una persona que et deixa estar al seu costat.

Seré una mica més precís. La felicitat és just el moment exacte en què descobreixes la persona estirada al costat de la finestra, prenent el sol, o asseguda a la taula de la cuina, llegint el diari. Veus que està sense tu. I és que la persona que et deixa estar al seu costat torna a ser, quan l’espies, la persona que vas descobrir un dia: una persona que no et necessita, que no t’espera, que no et vol.

La felicitat és estar en silenci en una casa lletja, observant una persona que no t’estima i no sentir cap altre desig que passar desapercebut. Potser així, amb una mica de sort, si no la molestes, t’hi deixarà estar fins al vespre, o demà.

I demà serà dilluns. T’aixecaràs d’hora i l’acompanyaràs a la feina. Després tornaràs a la casa lletja, buida i desendreçada. Seuràs on seia ella i pensaràs en la manera com vius, com perds el temps. Llavors et diràs que faràs això o allò i només aconseguiràs repassar, de nou, la llista dels fracassos. Et manca ambició, et diràs. Et manca caràcter. Et manca alguna cosa a dir. No tens talent perquè no tens vida. Ets no res. I això et passa perquè ets feliç.

Dimarts o dimecres estaràs neguitós. Aniràs amunt i avall sense sortir de la casa lletja. Estar-se tot el dia sense fer res no és bo. Quan la persona que no et necessita arribi al vespre, li faràs algun retret i sopareu cadascú per la seva banda.

Dijous plourà.

Divendres buscaràs un lloc on anar. Pensaràs en els amics que et poden acollir. La teva mare -no saps com s’ho fa- et telefonarà just en el moment en què la necessites, per tal que tu, molest, puguis dir-li que està bé, que ja li trucaràs.

Dissabte no veuràs la persona que no et necessita. Voldràs quedar amb una altra persona que tampoc no et necessita però estàs fotut. Entraràs en un bar per menjar un frankfurt.

Diumenge, aviat, a poc a poc, sense fer soroll, arribaràs a la casa lletja amb el diari plegat i els croissants. Ho deixaràs tot sobre la taula de la cuina, faràs cafè i esperaràs que la persona que no et necessita es llevi. Potser, si tot va bé, si tens sort, si no goses mirar-la als ulls, la persona que no et necessita se t’acostarà, et farà un petó i et dirà hola.

Què més vols? Ja t’ho he dit: la felicitat és fer companyia a algú que no et necessita. A més la felicitat resulta, quan la descrius, una cursilada. Ella tampoc no necessita ningú que la descrigui.

Desat a Arts visuals, Cultura, Literatura | Tagged , | 1 comentari

Lumosity, brain training o scam?

A principis d’any em vaig donar d’alta al Lumosity, una tonteria com una altra de brain training que té la seva gràcia. El que no té tanta gràcia és que ja fa força dies que m’envien mails dient-me que avui (és a dir, aquell dia en què rebo el mail, que és un parell o tres de cops per setmana) és el darrer dia per tenir un 35% de descompte en la quota com a usuari premium. I això és el que els he escrit a la pàgina de contacte del seu web:

Details about my situation… *
Be as specific as possible so that we can better help you

Hi,

since some weeks ago I’m receiving messages talking me about the “Last day for 35% savings”. So, you have a problem on your mail system, or more likely, you’re using not so ethical tactics to gain more premium users.

I have nothing against your policy of blocking non paying users, as me, from play some games or use some features. Nothing at all. But I do have issues against people who is trying to lie me. If you have an offer for me to save 35% off, ok, nice, perhaps some day I’ll change my mind. But forget talking about “The very very last day to…” specially when it’s not true. Because this way it’s your reputation who is playing a deadly game. This isn’t science, it’s called common sense. Please use it on a daily basis the same way you recommend doing with our brains.

By the way, if you don’t have any special offer for me, it’s fine too. Perfectly fine. I’ll not be angry for that, because luckily I have other things to be worried about rather than the biblical degeneration of my brain, that will unavoidably occur if I don’t go for a premium subscription.

Thanks for your attention. Kind regards,
Raimon
Desired Resolution
What would you like us to do to resolve this issue?

stop misleading people, just be fair

Perquè tanta tonteria 2.0 al final lla cansa.

Desat a De lectura voluntària, General, Publicitat, societat, sostenibilitat | Tagged , , | Fes un comentari

La milonga del moro judío

Jo també he dormit a l’alba i he pensat en algun moment en els meus orígens. Tots aquells gràcies a qui jo sóc. Sobre això fa poc vaig publicar un video a Vimeo, que ja ressenyaré aquí quan em vagui. Però ara permeteu-me que segueixi per un altre camí dins la mateixa vall. Per part de mare, el meu avi era fill d’immigrants aragonesos. La seva mare, la iaia Casimira, que irònicament quasi no hi veia al final de la seva vida, havia vingut a Catalunya en un moment que no sé determinar. El meu avi Joaquim va treballar crec que la major part de la seva vida com a encarregat d’un magatzem de paper. Durant la guerra, vivia a Cerdanyola amb muller i fills i anava cada dia caminant a la feina travessant Collserola pel Forat del Vent. Tenia un nas d’àguila i un front ample com el meu, i fama de mal geni quan nosaltres el coneguérem; era alt i esprimatxat. Deia que les biciletes no eren vehicles, sinó màquines simples. La família de la meva àvia era de la Segarra, em sembla, potser de Castelló de Farfanya, i ma mare i els seus germans estiuejaren durant la infantesa a Ferran, i menjaven ametlles verdes a l’estiu. Maria del Roser, Roser, la meva àvia, de jove cantava i es veu que cantava molt bé. I potser també cosia. Però això en aquella època no crec que tingui massa rellevància. Quelcom de jueu hi havia en els rostres de tots dos, però res més que jo sàpiga de les seves vides reforça aquesta hipòtesi.

Per part de pare, la meva àvia Maria Glòria, Glòria, era prima, també tenia el nas d’àguila i el front ample, i uns cabells llisos que abraçaven acuradament la seva silueta facial. El pare de la meva àvia era una mena de negociant o inversor. Pel que n’he sentit dir, mai va tenir gaire sort; allò deurien ser els primers indicis del crepuscle de la burgesia catalana que va tenir la seva traca final els anys noranta del segle passat. En ell, i en les faccions de la seva filla, la tesi de la condició jueva sí que era en aquest cas reforçada per factors econòmics i socials. El meu avi, Wenceslao, que va morir fa pocs anys pocs dies abans de fer-ne cent un perquè li deuria importar molt poc seguir aquí després d’haver pogut arribar als cent, era més aviat corpulent, però tampoc gras. Quan jo tenia cinc anys es va entestar a quedar-se un llibret estúpid sobre dietes alimentàries que jo feia servir per jugar. Vaig trigar a oblidar aquest episodi. Ell va heretar del seu pare, Lluís, bona part de la propietat de la fàbrica de paper de Gelida; sostenia la teoria que la nostra estirp venia dels àrabs, perquè van ser els qui van portar el paper a la península i perquè gua, en àrab, vol dir aigua, element imprescindible per a moure els molins i elaborar la pasta que s’utilitzen en el procés de fabricació del paper. El meu tiet avi Jordi, germà de la meva àvia, representava dins la família el personatge de l’intel·lectual i home de món de la seva generació. Era publicista, i sostenia que el fet de dir-nos Guarro -ell no se’n deia, òbviament- era quelcom tan prosaic com un cognom de càstig que ens van posar per la nostra condició jueva després que aquesta ètnia fos expulsada l’any 1492 de la Península. L’ocupació industrial valida la tesi d’un origen jueu i, per altra banda, no deixa de ser curiós que el meu avi, home classista i racista com la majoria de la seva generació ho eren (i ho seguim sent la major part dels seus descendents, mal ens pesi), reivindiqués un origen familiar no cristià i àrab por añadidura.

Jo vaig créixer en un ambient exageradament cristià. Potser ja ho he escrit algun cop que és de les poques coses que retrauria als meus pares de l’educació que em van donar. Em van ensenyar que Déu em castigaria si dubtava d’ell, i jo pensava que els progenitors dels meus companys de classe que no feien l’assignatura de religió, sinó la d’ètica, no eren aigua clara. Tot això no va durar més temps que l’estrictament imprescindible, perquè cap als dotze anys jo vaig decidir que aquest cuento no anava amb mi; però si hagués estat en condicions de triar, bé, ja us ho podeu imaginar.

La milonga del moro judío és un tema de Jorge Drexler que no parla en absolut del paper social dels jueus en les societats europees que van acollir la diàspora, sinó que es centra en un problema més actual, que no m’esforçaré a explicitar. M’agrada l’absoluta irreverència, lliure de qualsevol afany revolucionari al mateix temps, que es desenvolupa en els versos d’aquesta cançó. Inevitablement m’hi sento identificat. Encara que posats a triar entre l’orgull o el complex de ser jueu sempre m’he inclinat pel primer -per tota l’aura de prestigi social de què va acompanyada aquesta condició-, aquesta identificació amb la cançó em reconcilia amb la percepció que l’estupidesa i l’afany de manipulació social van associats a qualsevol idolatria o extremisme. Si fos arribat el cas, em sentiria fins i tot orgullós de ser hereu de tres tradicions culturals, l’islamisme, el judaïsme i el cristianisme, però em sembla molt més ajustada als temps d’avui la idea que les baralles per qui té la ciència veritable de Déu no passen de la categoria d’acudit graciós.

Déu és un constructe que tal com he dit vaig rebutjar en bloc durant l’adolescència i que, ja des de fa uns quants anys, situo més conciliadorament en el pla d’una entitat útil, interessant o merament productiva a nivell creatiu, cultural i arribat el cas, també, emocional. I si Jorge Drexler, de qui el cognom té també una sospitosa ressonància jueva, ha tret de tot això una cançó com aquesta, alabat sia aquell en nom de qui s’hagi fet.

Desat a Cultura, De lectura voluntària, General, Musica, Transformació social | Tagged , , | Fes un comentari