Monthly Archives: juny 2008

En el mateix diari ADN del dia 19 de juny de 2008, dins el que ja comença a ser la clàssica columna de qualificació bona o dolenta de personatges públics o del famoseo, queda ben parada -per raons irrellevants i que no vénen al cas- una tal Raquel del Rosario que, per ser nòvia de Fernando Alonso se suposa que jo hauria de conèixer, i mal parada Ana Botella -pel fet d’haver anat vestida de blanc al casament d’un tal Flavio Briatore, nom que em provoca una indiferència impossible de descriure amb paraules, perdoneu la ignorància- juntament amb la seva filla.

La columna sembla redactar-la Claudio M. de Prado, el responsable de la secció d’El Bulevar, que parla d’això, de gent famosa i alrededores. En Claudio comenta que és de mal gust/intenció per part d’Ana Botella i la seva filla saltar-se la norma protocolària que todos sabemos que existe i per la qual ningú pot anar de blanc en aquestes cerimònies excepte la núvia.

El todos sabemos que existe m’ha fet pensar sobre el protocol en els casaments. El tema de l’abillament blanc jo no el recordava, tot i que en llegir-ho tampoc m’ha sonat estranya l’existència d’aquest protocol. Ara bé, immediatament em vénen al cap tot d’altres protocols -o costums, com a mínim- que todos sabemos que existen i que no són tan obertament reconeguts ni als mitjans ni enlloc. Vegem-ne alguns:

- el protocol pel qual el casament és una mera excusa per recarregar les arques del futur matrimoni a cop de talonari i regals inútils però inel·ludiblement cars.

- el protocol pel qual la invitació a un casament no és tal, és més aviat una antiinvitació ja que l’assistència al convit -que en realitat és la única que interessa a la majoria dels convidats- està condicionada a fer un ingrés o un regal -allò que dèiem- als nuvis, per un valor aproximadament igual al cost per persona del convit com a mínim. No baixis d’entre 150 i 300 euros o t’arrisques a perdre la bona relació que poguessis haver aconseguit amb aquells dos.

- El protocol en nom del qual les dones insulten una vegada i una altra la seva dignitat, quan assisteixen com a convidades a un casament, fent mans i manigues per portar sempre un vestit nou, i lliurant veritables conteses de mediocritat entre elles quan volen ser les més esplèndides de la festa -a part de la núvia, és clar (o no). Tots hem de ser sostenibles i fer un consum responsable, però ai de la dona que sigui descoberta portant el mateix vestit que a un casament anterior. Per sota de pagesa, vulgar, perdolària o maleducada pot rebre qualsevol altre qualificatiu per part de les altres dones. Els (alguns) homes en alguna cosa som més llestos que les (algunes) dones i no donem importància a aquestes bestieses.

- el protocol pel qual el casament és l’entrada i la benvinguda a un estil de vida ple de convencionalismes i renúncies a la realització personal, generalment degradants per les dues parts de la parella. Bons exemples en poden ser la hipoteca, les anades a Port Aventura, els sopars i relacions de compromís, l’afartament dels fills i la posterior desatenció de la seva educació i la més posterior càrrega de culpes en els mestres…

És clar que ni això és exclusiu dels casaments ni tots els casaments són així, però com en unes oposicions és una qüestió de punts meritats. Llavors podríem afegir, anant una mica més enllà de la cerimònia del casament en si i passant al matrimoni,

- el protocol pel qual el matrimoni és una font de conflictes que desencadenaran en el domini físic i psicològic del més fort físicament sobre la més dèbil físicament.

- el protocol pel qual el matrimoni és un factor imprescindible en la promoció del consum desaforat i irresponsable de tota mena de tonteries, només pel fet de ser -amb prou insistència- anunciades per televisió.

- el protocol pel qual el matrimoni és una eina clau en l’enquistament del pensament polític i de la consciència ciutadana, a través del qual i per un misteriós procés, on hi havia dues entitats pensants abans del matrimoni, després sembla haver-n’hi només mitja.

Tot i que no sóc algú que per principis rebutgi la importància dels protocols i les formes -més aviat al contrari- si hi ha poca raó en les meves afirmacions menys rellevància té encara el suposat delicte d’Ana Botella (podríem fixar-nos en d’altres, no?…): amb una mica de tomàquet per part meva, això són coses que un es podria plantejar en relació als casaments avui en dia, però una mirada als mitjans ens diu que de tot això el més important és qui va de blanc i qui no en una cerimònia. Curiós, no us sembla?

Em faig ressò d’un article aparegut a la secció El Lector del diari gratuït ADN del 19 de juny de 2008 que, com un llir entre cards en aquesta mena de premsa, donava unes mostres de lucidesa o com a mínim de bona punteria o sentit de l’humor molt fi que -ja ho deveu saber- m’encanten. L’article en qüestió es diu “Tocando el miembro propiamente dicho” i el signa Jordi S. Berenguer de Barcelona.

En el curs de les seves paraules, la persona es pregunta el per què de les demandes que es fan des d’alguns sectors a la RAE o a d’altres instàncies lingüístiques per feminitzar algunes paraules i fer així complir la llengua amb uns suposats drets de gènere. Per argumentar la seva estupefacció, en Jordi argumenta que si cal feminitzar una paraula com médico dient médica, no caldria també masculinitzar altres oficis i poder dir periodisto o electricisto?. És probable que a la possibilitat de dir médica a la dona que exerceix la medicina i a la incorrecció de dir periodisto a l’home que treballa amb la comunicació de la informació subjaguin qüestions lingüístiques que tant al senyor Berenguer com a mi se’ns escapen. Sí que subscric totalment, però, que a la nostra societat de tant en tant algú té estirabots o, tal com ell els anomena, delirios feministoides, que lluny de col·laborar a resoldre les qüestions realment clau de la igualtat de possibilitats en tots dos gèneres, promouen una imatge infantil i poc entenimentada d’aquestes lluites. Com quan la sexòloga Carme Freixa -que fa un temps sortia per TV3- criticava -un dia sí i l’altre també- els homes per pixar drets, d’acord amb l’inel·ludible instint de marcar territori.

Parlem de salaris, parlem de qui escriu la història, parlem de planificació familiar i concialiació lalboral, parlem de tòpics en el llenguatge -potser fins i tot, si cal, de médico o médica, mal em pesi-, parlem de joguines,  jocs i rols socials, i haurem abordat tots o bona part dels aspectes clau de les diferències/discriminacions de gènere sense haver hagut de tocar ni una sola coma del diccionari.

Per cert, el títol i la gràcia del post ve arran del fet que en Jordi, al final, es preguntava si a alguns cargos públicos que es feien ressò d’aquestes demandes que ell considerava absurdes havíem de passar a dir-los cargas públicas. Gràcia no n’hi falta, raó ja no ho sé segur.

Arrel de llegir aquesta informació a LaFarga.cat m’he decidit a escriure aquestes línies. Una mica més a sota de la informació en qüestió, un lector es lamenta que si aquesta iniciativa s’inspirava en el Google Summer of Code, perquè no ho feia sobretot en els aspectes més postius, en lloc de deixar un marge de temps tan reduït que, coincidint amb l’opinió del lector, al meu entendre dóna la sensació de tractar-se d’una partida pressupostària que calia gastar més que reflectir un interès real a promoure quelcom.

Això em porta al debat -crec que molt important en els dies d’avui- sobre els models de promoció del programari lliure que té l’administració i altres grans organismes. Per una banda tenim els despropòsits monumentals com el de l’Ajuntament de Barcelona amb el suposat compromís amb el programari lliure i la posterior renovació de les llicències del paquet ofimàtic de Microsoft al·legant que seria massa car fer la migració a aplicacions lliures. El problema no és tant que no s’utilitzi efectivament el programari lliure, sinó que el programari lliure sigui utilitzat de manera proselitista cap a la ciutadania i que aquesta, a l’hora de la veritat, no trobi recursos per satisfer les expectatives que se li havien creat, en aquest cas en relació a les possibilitats d’ús del programari lliure sense entrebancs d’incompatibilitat.

Les administracions catalanes suspenen, des del meu punt de vista, en la utilització del programari lliure i el suport real que hi donen. Desconec la realitat concreta i crua amb què es troben els ciutadans andalusos i extremenys, però vist des de fora i d’acord amb el ressò que n’he rebut, les iniciatives que les administracions d’allà han emprès per a la promoció del programari lliure resulten molt més creïbles. Aquí tothom parla de programari lliure perquè ens suposem una societat que ha sabut integrar les noves oportunitats que les TIC han generat. Però quan parlem d’utilització en el dia a dia, la major part de la gent confessa no utilitzar aplicacions lliures i no pot anar més enllà d’una manifestació -molt convençuda, això sí- de suport ideològic de paraula.

El suport ideològic de paraula no té la més mínima importància, des del meu punt de vista, en un món on és tan fàcil fer proclames i on, com sempre, el que hauria d’importar són els fets. Té menys importància encara en un entorn on la major part de la gent, fins i tot suposats entesos, encara pensen que la característica principal del programari lliure és la seva gratuïtat. Si penses això, et suggereixo donar una ullada a http://ca.wikipedia.org/wiki/Programari_lliure , et pot aclarir algunes qüestions.

Més greu, però, és observar la filosofia d’ús del programari lliure en els organismes que més el promouen actualment, com les universitats. En aquests organismes, que imagino que pateixen unes inèrcies d’actuació ingents, hi ha molta gent motivada i compromesa amb els ideals del PL, però sospito que es tracta sobretot de perfils tècnics amb molt bon ull però poca vista. Bon ull perquè són conscients dels beneficis tecnològics que el PL aporta; poca vista perquè l’ús de programari lliure pel gruix de la societat té un preu que cal pagar, i mentre que alguns segueixen en la inòpia de la gratuïtat, altres ens són més conscients però no estan disposats a invertir-hi més esforços -esforços que acaben podent-se resumir en qüestions pressupostàries.

El preu que cal pagar és que el programari lliure trasllada definitivament la responsabilitat de l’ús de les eines informàtiques a l’usuari. Ningú es plantejaria -bé, potser alguns jutges dictant sentències absurdes als EUA sí…- que si jo em compro un martell i començo a donar-m’hi cops al cap, la responsabilitat dels danys que em causaré sigui del fabricant del martell o del venedor. Simplificant molt l’assumpte, el programari lliure s’aguanta sobre la tesi que hi ha unes eines disponibles -martells, fresadores, ordinadors- i cada ú ha de poder fer amb elles allò que li doni la gana, atenent-se a la pròpia responsabilitat, que no és altra cosa que el revers de la llibertat. Això inclou implícitament que si la meva responsabilitat com a usuari em diu que una eina no és la millor per a una tasca, pugui utilitzar-ne qualsevol altra o bé invertir esforços a millorar la primera.

Això requereix el canvi de paradigma de l’usuari en què aquest, a l’hora de fer servir un ordinador, s’acollia a una mena d’alquímia providencial de l’electrònica i la programació per la qual els seus desitjos es feien realitat. Abans potser només els fusters eren els qui coneixien la manera d’ajustar un ribot, un martell, perquè funcionessin de la manera que més els agradava. La diferència avui en dia és que hi ha molta gent que desitja ser fuster. Molta gent no vol limitar-se a fer un ús passiu -espectador- de les possibilitats de la tecnologia informàtica, i vol fer pàgines web, escriure cartes, participar en fòrums, publicar qualificacions en una intranet. Tot això requereix capacitació tecnològica.

Venim d’una inèrcia en la utilització dels equips informàtics que intenta tant com sigui possible apartar l’usuari de qualsevol necessitat de capacitació. Tot està resolt, tot funciona de fàbrica, no hi ha res a modificar. Això no és tant un problema del programari propietari, és més un problema de models de consum i arquetips creats sobre els usuaris de les eines i els seus desenvolupadors. Des del meu punt de vista el màxim exponent d’aquesta filosofia és el sistema operatiu MacOSX. Malgrat que és evident que la qualitat, la performance, del seu funcionament, supera qualsevol rival fins la data d’avui, crec que parlant estadísticament molts o bona part dels seus usuaris es comptarien entre els més ignorants sobre els conceptes tècnics relatius a les tasques que amb l’ordinador desenvolupen. Però això és matèria per a un altre post, i el que vull transmetre de tot això és que els usuaris no contemplen l’aprenentatge de l’eina informàtica com una part intrínseca i inherent a una utilització responsable de l’esmentada. Per molta gent, l’ordinador simplement funciona.

Els desenvolupadors d’eines informàtiques són en les seves tasques també usuaris d’altres eines possibilitadores. I aquí és on tornem al tema del programari lliure, ja que aquest corrent tecnològic ha aportat als desenvolupadors eines amb una gran solvència contrastada en alguns camps -sense tanta en d’altres- on el fet que el codi font fos públic i modificable proporcionava un immens avantatge sobre el programari privatiu a l’hora de desenvolupar mecanismes de seguretat informàtica. Aquesta va ser la pedra de toc del programari lliure, amb el desenvolupament d’aplicacions com Apache i de sistemes operatius com GNU/Linux, des de la qual aquesta pràctica s’ha estès a aplicacions on la seguretat no és tan crítica, com l’edició d’imatge.

Sovint, però, ens trobem que aquest potencial de modificabilitat i transparència que, en general i per un procés eminentment víric, impera en el programari lliure, no és aprofitat pels usuaris finals, és a dir usuaris rasos i desenvolupadors d’aplicacions orientades a aquests. En una universitat com la UPC, la intranet d’estudiants és una aplicació lenta, lletja, i disfuncional -en termes d’usabilitat web- com poques, i és un Moodle, programari lliure donde los haya. Poso aquest exemple per parlar de com, en una universitat amb un perfil tan clarament tecnològic com la UPC, ningú detecta la necessitat que una Intranet sigui més usable per l’usuari o, si la detecta, no vol destinar o no té els recursos necessaris -probablement econòmics, tornem al principi- per dedicar el potencial que té a millorar-la.

A gran escala, el mateix passa a les altres esferes socials. El programari lliure està molt bé, però no n’hi ha prou de posar-lo allà on es pugui com el peu amb un calçador. Cal fer-hi una aposta, aposta que vol dir diners i temps. Diners per als professionals. Temps per a formar els usuaris. Mentre això no passi el programari lliure roman relegat al seu paper de fill bastard al servei de proclames esquerranoses, i causarà una vegada i una altra frustracions a l’usuari a qui ningú ha explicat que cal aprendre a fer servir un martell.

Del dia 2 al 5 de juliol d’enguany es celebraran les Jornades de Programari Lliure, aquest any les setenes i a les instal·lacions de Universitat Pompeu Fabra en aquesta ocasió. Podeu trobar-ne tota la informació pertinent a http://www.jornadespl.org.

Pel que fa a mi, encara no hi he anat mai i confio poder-ho fer aquest any. En general aquestes experiències amb un perfil més o menys congressual sempre m’han aportat alguna coseta de nou, a vegades per cantons per on no esperava rebre res. No hi tinc una experiència molt àmplia però he estat a alguns seminaris de Barcelona Activa i a les Jornades de l’Emprenedor de l’any 2007, a més de les Blender Conferences de l’any passat i del 2005 i de troabades de caps i formadors en l’àmbit de l’escoltisme.

En aquestes trobades sempre, per mi, té un paper molt més important tot allò de què no es té ni idea que no pas alguna cosa que un sàpiga que va a fer. Les expectatives, en absència de referents -com és el meu cas en la majoria d’aquelles trobades que citava- no solen decebre’s ja que les que un s’hagi pogut fer poden ser fàcilment menystingudes. El que pot passar, també fàcilment, és que un tingui la sensació d’haver vist una mica de tot però sentir moltes dificultats per aprofitar res. Trobar el balanç en les ponències usuals en aquests espais deu ser difícil. En la darrera Blender Conference vaig tenir la sensació que tot allò de què es parlava eren anuncis del que es faria, recordatoris del que s’havia fet, i aproximacions no massa atrevides ni especialment captivadores per l’espectador a usos particulars o destacables de Blender. Potser ja és això el que s’espera de la Blender Conference, i és més l’espai de trobada que el que s’hi diu en si mateix. A mi, però, em va semblar que si anava a Amsterdam expressament per assistir-hi, la Blender Conference m’havia d’oferir coses que no pogués veure pel meu compte a Internet.

Per a altres, però, potser menys introduïts en el programa o des d’altres punts de vista, potser aquella conferència va ser ideal. Diversitat de temes, bones instal·lacions. Heus aquí, doncs, on es troba el punt de compromís d’aquell balanç. Els dies de les JPL treballaré al matí i per tant hauré de buscar conferències puntuals a la tarda que m’interessin. No podré, doncs, fer-me’n una idea global. No obstant, si en quedo satisfet, voldrà dir que el balanç que els organitzadors han escollit estarà molt adaptat a persones com jo que només podran assistir-hi parcialment. En quedarà content també el qui hi pugui anar cada dia des del matí fins al vespre?

El dissabte dia 18 de març de 2006 es va convocar un macrobotellón a diverses ciutats d’Espanya per protestar o reivindicar el dret de la ciutadania a beure alcohol allà on li donés la gana. Poc després, a la màquina de xocolatines i madalenes de l’ETSAB de Barcelona va aparèixer aquesta enganxina:

Al marge de la circumstància de combregar o no amb absolutament totes les lluites que a l’enganxina es posen com a exemple, vaig trobar el missatge -i la il·lustració també- d’una lucidesa increïble. Tornant més al present i tot i que no en volia parlar concretament en aquest post, mentre jo volava cap a Escòcia el dia 30 d’abril d’enguany a l’ETSAB es va celebrar la festa de dia, i alguns dies despŕés vaig poder observar a l’escola cartells lamentant-se i condemnant que uns quants descontrolats s’haguessin dedicat, durant aquella celebració, a deixar l’escola del revés, amb destrossa d’escultures i buidat d’extintors inclosos.

En parlo perquè en tots dos casos arribaríem probablement al mateix debat. El de la legitimitat d’alguns models d’oci la factura dels quals, massa sovint, la paga la societat en ple. Sorolls, destrossa de mobiliari públic, agressions. Darrere aquests fenòmens hi ha sempre un personatge protagonista que es diu alcohol -i altres drogues com a companys de repartiment- sobre el qual, malgrat campanyes de tota mena, la societat es manté a la inòpia i fent gala d’una gran hipocresia.

Hipocresia per una banda ja força coneguda, la del fet que els mitjans emeten i diuen recolzar les campanyes de trànsit i d’altres institucions contra l’abús en l’alcohol, a la vegada que perpetuen -en versió reprimida, l’espectador ja farà la traducció pertinent- els models d’oci consistents a sortir dels domicilis, alcoholitzar-se als bars i seguir alcoholitzant-se en una discoteca. Maltractar el cos durant el cap de setmana com a compensació d’una sensació generalitzada de maltractament psicològic durant la setmana laboral. Això és en línies generals el que s’espera de les opcions de diversió dels joves -i dels turistes, no ens n’oblidem.

Hipocresia per una altra banda potser no tan aparent. La dels joves que es diuen d’esquerres, socialment responsables, mediambientalment sostenibles, políticament sensibilitzats. Tots aquests joves, començant pels adolescents a qui els seus pares comencen a deixar tornar tard i fins a gent més granadeta que ja comença a voler lluir la seva estabilització, donem vida a tota una sèrie d’esdeveniments i relacions socials que es creen al voltant d’aquells concerts, aquelles discoteques, aquelles places, aquells bars. On es manifesta l’aspecte preocupant de tot això és que, tot i ser cert que el mal que fan uns pocs no és culpa de tots, aquests esdeveniments quasi sempre cobren aquella quota social, més cap a una o l’altra d’entre totes les seves concrecions.

Les places queden brutes, la gent trenca els vidres, el reciclatge és una burla, alguns pixen als portals de les cases o pels carrers que al matí seran transitats o hi ha veïns sense poder dormir. La darrera va ser divendres passat quan, en uns concerts a Horta, una colla de gent que probablement es proclama antifeixista va començar a buscar raons volent atonyinar una víctima propiciatòria, suposadament agreujats per una provocació prèvia. Pels comentaris de la gent del barri, resultava evident que, més que al concert, aquella gent havien vingut allà a pegar algú. La massa va començar a girar dins el vòrtex que provoquen aquestes situacions, i es veien tot de postadolescents que amb cara pel·liculera s’esforçaven a donar cos i a fer més gran el problema. Gent perseguint-se, gestos afectats, comentaris desafiants, gran moment per experimentar què és la sensació de la vergonya aliena. Un espectacle patètic, esperem que no acabés molt malament.

Per la nostra societat els problemes són uns altres: el canvi climàtic, ETA, la immigració, i l’últim que es van inventar fa poc, una sequera suposadament extraordinària en clima mediterrani (com es pot arribar a ser tan demagog?!). Ni se’ns acudeix que potser abans de voler arreglar el món milers de quilòmetres lluny, podríem treballar per resoldre una lacra present des de temps immemorials, i que és el descontrol en l’embriaguesa. Ja ens va bé tenir i ser una joventut que, mentre creu estar canviant el món amb campanyes i proclames que el vent s’endú, és laxa en la seva capacitat d’autocontrol i abraça l’alcohol com la millor de totes les vàlvules d’escapament.

Aquest és el blog de l’autor d’Imatgedart. En aquestes pàgines vull reflectir el meu dia a dia a la xarxa, principalment com a persona a qui agrada treballar amb l’ordinador, però inevitablement també com a ciutadà per a qui la xarxa és un mitjà d’expressió per parlar de coses no tant, poc o gens relacionades amb el món informàtic.

En el moment de plantejar-me fer aquest blog, tenia dubtes si en un domini de pàgines pensades, en part, com a canal d’autopromoció professional, havia de reflectir-hi també idees polítiques. En un context professional, aquestes darreres poden semblar interferir en la capacitat del professional de mantenir una posició neutral que no és altra cosa que el respecte per l’opció dels clients a no compartir-les.

Pensant-hi bé, però, si vull ser coherent amb la idea que avui en dia allò que és menys la política és allò que com a tal ven la televisió, i que la política és sobretot en les petites i mitjanes (com les empreses) decisions i actituds que com a ciutadans tenim, no puc obviar aquestes idees. Això no ha d’impedir la poder-se d’atendre’s als requeriments d’un encàrrec professional, un cop aquest s’ha acceptat.

Les meves idees són inalienables i penso que formen part dels meus valors professionals. Igualment ho és doncs, tot allò que penso sobre els usos socials de la informàtica, però també el que com a societat fem i promovem en la resta d’àmbits. Així és que, en aquestes pàgines on en principi hi trobaríeu un seguiment asèptic de l’última novetat en tal o tal altre distribució de linux, per exemple, podreu trobar també comentaris i posts sencers que podrien estar a les pàgines d’opinió d’algun diari i parlant de qualsevol tema. Espero saber-m’hi explicar i, que si no compartiu quelcom del que s’hi diu, ho puguem discutir o, com a mínim, enriquir-nos amb els altres punts de vista.