Mil motivos antes que

El dissabte dia 18 de març de 2006 es va convocar un macrobotellón a diverses ciutats d’Espanya per protestar o reivindicar el dret de la ciutadania a beure alcohol allà on li donés la gana. Poc després, a la màquina de xocolatines i madalenes de l’ETSAB de Barcelona va aparèixer aquesta enganxina:

Al marge de la circumstància de combregar o no amb absolutament totes les lluites que a l’enganxina es posen com a exemple, vaig trobar el missatge -i la il·lustració també- d’una lucidesa increïble. Tornant més al present i tot i que no en volia parlar concretament en aquest post, mentre jo volava cap a Escòcia el dia 30 d’abril d’enguany a l’ETSAB es va celebrar la festa de dia, i alguns dies despŕés vaig poder observar a l’escola cartells lamentant-se i condemnant que uns quants descontrolats s’haguessin dedicat, durant aquella celebració, a deixar l’escola del revés, amb destrossa d’escultures i buidat d’extintors inclosos.

En parlo perquè en tots dos casos arribaríem probablement al mateix debat. El de la legitimitat d’alguns models d’oci la factura dels quals, massa sovint, la paga la societat en ple. Sorolls, destrossa de mobiliari públic, agressions. Darrere aquests fenòmens hi ha sempre un personatge protagonista que es diu alcohol -i altres drogues com a companys de repartiment- sobre el qual, malgrat campanyes de tota mena, la societat es manté a la inòpia i fent gala d’una gran hipocresia.

Hipocresia per una banda ja força coneguda, la del fet que els mitjans emeten i diuen recolzar les campanyes de trànsit i d’altres institucions contra l’abús en l’alcohol, a la vegada que perpetuen -en versió reprimida, l’espectador ja farà la traducció pertinent- els models d’oci consistents a sortir dels domicilis, alcoholitzar-se als bars i seguir alcoholitzant-se en una discoteca. Maltractar el cos durant el cap de setmana com a compensació d’una sensació generalitzada de maltractament psicològic durant la setmana laboral. Això és en línies generals el que s’espera de les opcions de diversió dels joves -i dels turistes, no ens n’oblidem.

Hipocresia per una altra banda potser no tan aparent. La dels joves que es diuen d’esquerres, socialment responsables, mediambientalment sostenibles, políticament sensibilitzats. Tots aquests joves, començant pels adolescents a qui els seus pares comencen a deixar tornar tard i fins a gent més granadeta que ja comença a voler lluir la seva estabilització, donem vida a tota una sèrie d’esdeveniments i relacions socials que es creen al voltant d’aquells concerts, aquelles discoteques, aquelles places, aquells bars. On es manifesta l’aspecte preocupant de tot això és que, tot i ser cert que el mal que fan uns pocs no és culpa de tots, aquests esdeveniments quasi sempre cobren aquella quota social, més cap a una o l’altra d’entre totes les seves concrecions.

Les places queden brutes, la gent trenca els vidres, el reciclatge és una burla, alguns pixen als portals de les cases o pels carrers que al matí seran transitats o hi ha veïns sense poder dormir. La darrera va ser divendres passat quan, en uns concerts a Horta, una colla de gent que probablement es proclama antifeixista va començar a buscar raons volent atonyinar una víctima propiciatòria, suposadament agreujats per una provocació prèvia. Pels comentaris de la gent del barri, resultava evident que, més que al concert, aquella gent havien vingut allà a pegar algú. La massa va començar a girar dins el vòrtex que provoquen aquestes situacions, i es veien tot de postadolescents que amb cara pel·liculera s’esforçaven a donar cos i a fer més gran el problema. Gent perseguint-se, gestos afectats, comentaris desafiants, gran moment per experimentar què és la sensació de la vergonya aliena. Un espectacle patètic, esperem que no acabés molt malament.

Per la nostra societat els problemes són uns altres: el canvi climàtic, ETA, la immigració, i l’últim que es van inventar fa poc, una sequera suposadament extraordinària en clima mediterrani (com es pot arribar a ser tan demagog?!). Ni se’ns acudeix que potser abans de voler arreglar el món milers de quilòmetres lluny, podríem treballar per resoldre una lacra present des de temps immemorials, i que és el descontrol en l’embriaguesa. Ja ens va bé tenir i ser una joventut que, mentre creu estar canviant el món amb campanyes i proclames que el vent s’endú, és laxa en la seva capacitat d’autocontrol i abraça l’alcohol com la millor de totes les vàlvules d’escapament.