Càrregues públiques

Em faig ressò d’un article aparegut a la secció El Lector del diari gratuït ADN del 19 de juny de 2008 que, com un llir entre cards en aquesta mena de premsa, donava unes mostres de lucidesa o com a mínim de bona punteria o sentit de l’humor molt fi que -ja ho deveu saber- m’encanten. L’article en qüestió es diu “Tocando el miembro propiamente dicho” i el signa Jordi S. Berenguer de Barcelona.

En el curs de les seves paraules, la persona es pregunta el per què de les demandes que es fan des d’alguns sectors a la RAE o a d’altres instàncies lingüístiques per feminitzar algunes paraules i fer així complir la llengua amb uns suposats drets de gènere. Per argumentar la seva estupefacció, en Jordi argumenta que si cal feminitzar una paraula com médico dient médica, no caldria també masculinitzar altres oficis i poder dir periodisto o electricisto?. És probable que a la possibilitat de dir médica a la dona que exerceix la medicina i a la incorrecció de dir periodisto a l’home que treballa amb la comunicació de la informació subjaguin qüestions lingüístiques que tant al senyor Berenguer com a mi se’ns escapen. Sí que subscric totalment, però, que a la nostra societat de tant en tant algú té estirabots o, tal com ell els anomena, delirios feministoides, que lluny de col·laborar a resoldre les qüestions realment clau de la igualtat de possibilitats en tots dos gèneres, promouen una imatge infantil i poc entenimentada d’aquestes lluites. Com quan la sexòloga Carme Freixa -que fa un temps sortia per TV3- criticava -un dia sí i l’altre també- els homes per pixar drets, d’acord amb l’inel·ludible instint de marcar territori.

Parlem de salaris, parlem de qui escriu la història, parlem de planificació familiar i concialiació lalboral, parlem de tòpics en el llenguatge -potser fins i tot, si cal, de médico o médica, mal em pesi-, parlem de joguines,  jocs i rols socials, i haurem abordat tots o bona part dels aspectes clau de les diferències/discriminacions de gènere sense haver hagut de tocar ni una sola coma del diccionari.

Per cert, el títol i la gràcia del post ve arran del fet que en Jordi, al final, es preguntava si a alguns cargos públicos que es feien ressò d’aquestes demandes que ell considerava absurdes havíem de passar a dir-los cargas públicas. Gràcia no n’hi falta, raó ja no ho sé segur.