Protocols

En el mateix diari ADN del dia 19 de juny de 2008, dins el que ja comença a ser la clàssica columna de qualificació bona o dolenta de personatges públics o del famoseo, queda ben parada -per raons irrellevants i que no vénen al cas- una tal Raquel del Rosario que, per ser nòvia de Fernando Alonso se suposa que jo hauria de conèixer, i mal parada Ana Botella -pel fet d’haver anat vestida de blanc al casament d’un tal Flavio Briatore, nom que em provoca una indiferència impossible de descriure amb paraules, perdoneu la ignorància- juntament amb la seva filla.

La columna sembla redactar-la Claudio M. de Prado, el responsable de la secció d’El Bulevar, que parla d’això, de gent famosa i alrededores. En Claudio comenta que és de mal gust/intenció per part d’Ana Botella i la seva filla saltar-se la norma protocolària que todos sabemos que existe i per la qual ningú pot anar de blanc en aquestes cerimònies excepte la núvia.

El todos sabemos que existe m’ha fet pensar sobre el protocol en els casaments. El tema de l’abillament blanc jo no el recordava, tot i que en llegir-ho tampoc m’ha sonat estranya l’existència d’aquest protocol. Ara bé, immediatament em vénen al cap tot d’altres protocols -o costums, com a mínim- que todos sabemos que existen i que no són tan obertament reconeguts ni als mitjans ni enlloc. Vegem-ne alguns:

- el protocol pel qual el casament és una mera excusa per recarregar les arques del futur matrimoni a cop de talonari i regals inútils però inel·ludiblement cars.

- el protocol pel qual la invitació a un casament no és tal, és més aviat una antiinvitació ja que l’assistència al convit -que en realitat és la única que interessa a la majoria dels convidats- està condicionada a fer un ingrés o un regal -allò que dèiem- als nuvis, per un valor aproximadament igual al cost per persona del convit com a mínim. No baixis d’entre 150 i 300 euros o t’arrisques a perdre la bona relació que poguessis haver aconseguit amb aquells dos.

- El protocol en nom del qual les dones insulten una vegada i una altra la seva dignitat, quan assisteixen com a convidades a un casament, fent mans i manigues per portar sempre un vestit nou, i lliurant veritables conteses de mediocritat entre elles quan volen ser les més esplèndides de la festa -a part de la núvia, és clar (o no). Tots hem de ser sostenibles i fer un consum responsable, però ai de la dona que sigui descoberta portant el mateix vestit que a un casament anterior. Per sota de pagesa, vulgar, perdolària o maleducada pot rebre qualsevol altre qualificatiu per part de les altres dones. Els (alguns) homes en alguna cosa som més llestos que les (algunes) dones i no donem importància a aquestes bestieses.

- el protocol pel qual el casament és l’entrada i la benvinguda a un estil de vida ple de convencionalismes i renúncies a la realització personal, generalment degradants per les dues parts de la parella. Bons exemples en poden ser la hipoteca, les anades a Port Aventura, els sopars i relacions de compromís, l’afartament dels fills i la posterior desatenció de la seva educació i la més posterior càrrega de culpes en els mestres…

És clar que ni això és exclusiu dels casaments ni tots els casaments són així, però com en unes oposicions és una qüestió de punts meritats. Llavors podríem afegir, anant una mica més enllà de la cerimònia del casament en si i passant al matrimoni,

- el protocol pel qual el matrimoni és una font de conflictes que desencadenaran en el domini físic i psicològic del més fort físicament sobre la més dèbil físicament.

- el protocol pel qual el matrimoni és un factor imprescindible en la promoció del consum desaforat i irresponsable de tota mena de tonteries, només pel fet de ser -amb prou insistència- anunciades per televisió.

- el protocol pel qual el matrimoni és una eina clau en l’enquistament del pensament polític i de la consciència ciutadana, a través del qual i per un misteriós procés, on hi havia dues entitats pensants abans del matrimoni, després sembla haver-n’hi només mitja.

Tot i que no sóc algú que per principis rebutgi la importància dels protocols i les formes -més aviat al contrari- si hi ha poca raó en les meves afirmacions menys rellevància té encara el suposat delicte d’Ana Botella (podríem fixar-nos en d’altres, no?…): amb una mica de tomàquet per part meva, això són coses que un es podria plantejar en relació als casaments avui en dia, però una mirada als mitjans ens diu que de tot això el més important és qui va de blanc i qui no en una cerimònia. Curiós, no us sembla?