La meva ciutat fa pudor

Alcalde, la meva ciutat fa pudor. Només no en fan algunes zones que vostè consideraria sense planificar, residencials, extraradials. Però fa pudor tota la resta, especialment tota la ciutat que els turistes transiten. Alcalde, els turistes són bruts i vostè fa que vinguin. Els turistes sempre segueixen els mateixos carrers de la meva ciutat, no els importen els altres, sempre van als mateixos bars i llocs d’oci, que solen regentar catalanets panxacontents de la prosperitat del seu negoci. A ells tampoc els importa res més i, d’aquesta crisi econòmica que diuen, només els inquieta el son la possibilitat que els turistes deixin de venir.

Els turistes tenen cara d’ignorants. Són com homes sense rostre, gent de la dels anuncis, gent feta de plàstic a imatge i semblança de l’american way of life. Els francesos sempre amb els llavis amb forma de dir fu, els anglesos i els alemanys sempre amb cara d’estar a punt de caure’ls un test al cap; aquests són els prototips, la resta tan sols aspiren a assemblar-s’hi. Ningú d’ells sembla enterar-se de res, són odiosos. És ben clar que no m’agraden els turistes i la seva parla bàrbara.

Però és que a més embruten, alcalde. No només ells, també tot de gent que és més anònima com més es concentra en els mateixos carrers que transiten els turistes. Són com hordes de gent jove, travessen els espais de fanals encesos i nit en què es converteixen els carrers perquè allò són les arteries i les venes de tots els llocs a on van i d’on vénen. Vomiten i pixen a qualsevol lloc, i després d’ells vénen els depravats a qui has deixat convertir Barcelona en casa seva, alcalde, mentre tu i els teus us dedicàveu a reprimir manifestacions sense sentit. Els depravats i els joves trenquen ampolles, els depravats espanten els locals i els turistes, els turistes van a les cadenes de menjar ràpid, les cadenes de menjar ràpid omplen a vessar els contenidors que tu els posares, tu, alcalde, a fi que seguissin empudegant la ciutat sense que ho sembli.

Per què, alcalde, has segrestat la vida que jo tenia amb la meva ciutat? recordo quan tenia un vuit anys, o així, quan tot era lleig i brut i ningú pretenia el contrari. Avui, però, quan arribo a la imponent plaça de Catalunya, només puc sentir vergonya, vergonya i la pudor, alcalde. Volies una ciutat per vendre en un opuscle i ens cobres els impostos i les multes a aquest fi, però fins ara només ens has donat el fàstic, la vergonya i la pudor. Tampoc cap dels titelles de la teva oposició sabria fer una altra cosa, perquè bona part de la política d’avui fa sentir fàstic i vergonya, i fa pudor. Que dura és la vida de la societat del benestar.