Be water, my friend

Potser és una mica de mal gust posar per exemple aquest principi per plantejar l’escenari d’allò sobre què vull parlar, però se m’ha acudit al vol i aquests ocells millor no deixar-los passar. Mentre faig el cafè al bar de prop de casa -on, per cert, us recomano anar, Il Capriccio del cafe, al Carrer Borrell entre Parlament i Manso- tinc per costum llegir, a vegades, La Vanguardia de dies anteriors, ja que sovint la del dia l’ha agafat algun espavilat abans que jo (la vida). Avui repetia aquest costum quan, a les cartes al director, n’he vist una que posava amb paraules allò que jo hauria volgut dir ja en algun post, però segur que no ho hauria sabut fer tan sintèticament.

Francesc Casaus reflexiona, arrel de la lectura d’un article de Xavier Sala i Martín, Entidades de patrocinio público, sobre la bancarrota de Martinsa Fadesa i el fet que ara aquestes empreses demanin ajuda a l’Estat perquè s’emeti deute públic:

(…)Hace dos años, con esos inmensos beneficios que tenían, no querían saber nada del estado y apostaban por desregularizar la economía y reducir el estado a la nimiedad.
Pues no, amigos, si somos tan capitalistas y tan liberales, que cada palo, es decir, los accionistas, como dice el señor Sala i Martín, aguante su vela.

Sobre la cara dura que tenen les persones que gestionen aquestes empreses i que se’n beneficien només tindran dubtes els cecs d’esperit i els qui no volen veure més enllà de casa -mansió- seva a Pedralbes, Sant Gervasi, Les Corts, L’Eixample i fins i tot Sarrià. El que entenc que es pot discutir i on no m’atreveixo a ficar-m’hi gaire -per la meva ignorància i després de llegir el dubte també en l’article de Sala i Martín- és fins a quin punt l’estat ha de ser intervencionista o no.

Allò que crec que no és correcte, però, és aplicar el be water, my friend, mal entès, a aquesta decisió. És a dir, defenso que l’estat sigui intervencionista o no en funció de si en la conjuntura actual això m’afavoreix o no. Em sembla rellevant aquesta qüestió perquè, molt més a prop que el típic constructor estúpid, amb pudor d’alcohol i el puro a la boca i la cadeneta que el tòpic transmet, el meu entorn està ple de persones que podrien tenir un discurs sobre aquesta qüestió. Entre algunes d’elles m’he fet farts de sentir la modernitat, l’adequació a l’avui, que pretesament suposava que això sigui la selva i que és bo, per naturalesa, que tothom foti el que li doni la gana amb el mercat.

D’entrada no discrepo amb aquest principi. Amb la societat anestesiada d’avui en dia, que tothom fotés el que li donés la gana seria un revulsiu indiscutible, fins i tot a costa d’anar trobant cadàvers pel carrer. De fet al món cada dia hi ha milers de morts i fer un transvasament de dissort cap al primer món es podria dir que és una qüestió de justícia, com la que defensen els camps de golf de Múrcia i València. Estarien disposats els señuritus del meu entorn a acceptar el caos, la guerra, la fam, quan realment fos el mercat qui manés? Quanta ingenuïtat; aquest país de merda, que ho és i sobretot Catalunya, està ple de gent que es pensa que muntar un negoci pròsper és només tenir els diners per fer-ho. Si no fos per l’estat i les regulacions tals com salaris mínims i la seguretat social, per molt irrisòries i escandaloses que siguin, faria temps que tots estaríem remenant containers, perquè tant en el pla dels consumidors com en el dels empresaris només sabem comportar-nos com voltors o rates de claveguera. Com quan els petit burgesos propietaris de cafè -per posar un exemple, ja que tothom que va poder va fer el mateix-, amb l’entrada de l’euro, van decidir que 100 pessetes equivalien a 166,386 pessetes.

No cal témer, neoliberals casposos, la decisió del mercat és la que va valdre.