Monthly Archives: agost 2008

Quan feia setè i vuitè d’EGB, em sembla recordar que era, fèiem classe d’Història amb un professor que recentment ha guanyat un premi desenvolupant la seva faceta d’escriptor. Però bé, aquest no és el tema. Sí que és el tema el professor, a qui després els companys de classe hem seguit recordant com una persona que sabia transformar l’explicació de la Revolució Francesa i les animalades de Ferran VII com quelcom amè, impossible de no trobar interessant.

En aquella època ja ens feien prendre apunts i jo, quan em semblava que no tenia res a anotar sobre el que en Jordi, el professor, deia, em posava a dibuixar, generalment en dinaquatres, unes escenes d’una història d’exèrcits i esquelets vivents que m’anava inventant sobre la marxa. Tenia tretze anys i aspirava a ser una jove promesa de la pintura, barreja d’El Greco i Akira Toriyama.

En Jorch -perquè així va ser com vam començar a dir-li ja al batxillerat, quan la confiança va fer possible aquestes familiaritats- tolerava, consentia, no sé amb quina paraula definiria el fet que no tingués especial inconvenient al fet que jo estigués dibuixant durant la classe. Un dia, però, jo deuria fer-me pesat amb alguna pregunta, o deuria dir quelcom que no tocava -tot interrompent la meva creació, és clar- i en Jordi em va dir: tu, pinta i calla, i tota la classe, jo inclòs, es va posar a riure. En Jordi tenia l’habilitat de castigar -obligant a fer treballs voluntaris- o de dir coses políticament incorrectes -com quan va classificar uns quants individus de classe com del sector infantil- sense que ningú tingués els collons de prendre-s’ho malament.

Fins avui que ja tinc un blog no havia tingut l’oportunitat de rendir el tribut que es mereix aquella comminatòria: pinta i calla. Perquè al llarg del temps l’he anada recordant, i com qualsevol altra frase profètica, el seu significat potser no és ben bé el que semblava en el moment que va ser pronunciada. Si penso que en Jordi va dir això perquè pervisqués pels segles dels segles, no puc evitar voler aplicar-ho a tanta gent desenfeinada com hi ha que es dedica a parlar d’art. Per què no calleu d’una * vegada? Por qué no te callas? i us dediqueu a pintar, a crear, se sobreentén.

Bé, és clar que jo a vegades parlo d’art i algú podria dir que comenci predicant amb l’exemple. Però a risc de veure només la molla a l’ull del veí, diria que no em refereixo a aquesta manera de parlar d’art. Em refereixo a aquests crítics o comissaris o suposats entesos, i tota la borinoteria que pobla aquest mercat i gran mentida, que sempre està intentant explicar quadres, trajectòries, significats, amb la ingènua convicció que per intel·lectualitzar una cosa és necessari posar-la en paraules. El pitjor de tot és quan és el propi artista -fotògraf, escultor, pintor, etc.- aquell qui, quan surt per la tele o la revista, deixa anar la seva palla mental sobre el per què de la seva obra, amb una quasi inel·ludible al·lusió a la memòria, la identitat, el cos, la percepció o qualsevol altre d’aquests temes que la postmodernitat considera que són els seus. A ell és a qui més convé aplicar-se allò que deia en Jordi, ja quasi quinze anys enrere, de Pinta i calla.

I és que cal ser molt pedant i estar-se donant molta importància com per què fins i tot jo ho vegi.

Algun cop m’he gravat a mi mateix intentant recitar, fos poesia o quelcom en prosa -com algun dels impagables escrits, o com li vulgueu dir, que en Francesc Orteu publicava als dominicals de l’Avui. Però ja en el mateix moment, o després, escoltant-me -ja deveu haver endevinat que és cosa que m’agrada molt- sentia que el meu recitar tenia un to teatral que potser per al video de la primera comunió està bé, però que no ajuda el que jo entenc per saber transmetre, amb la veu, tota la màgia del llenguatge en el vers.

Davant d’aquesta frustració, també algun dia em vaig fixar que la manera com més naturalment llegeixo poesia és sense parlar, és a dir internament, i que l’entonació parlada que més s’assembla a això és la mitja veu que fem quan volem parlar però quasi sense que ens sentin.

Durant els dies d’agost a Montclar una de les coses en què he perdut el temps és a fer aquest muntatge de vídeo, a partir de la gravació que vaig fer el dia 28 de juny de mi mateix llegint aquest poema de Vicent Andrés Estellés, no escric Èglogues. Segurament el recitar en sí tindria moltes coses a millorar, i el vídeo, però el cas és que si m’hagués entretingut -perdut- en les millores ara això no estaria penjat aquí.

Penso que aquest poema és genial. No sé si és perquè estic una mica malalt, però veig un erotisme conductor al llarg de tots els seus versos que em sembla una de les coses més subtils que es poden fer amb la llengua, valguin tots els mals pensaments. En tot cas, si us agrada el vídeo només una mica, us recomano que busqueu l’experiència de llegir vosaltres, en silenci, el poema, quan us doni la gana o us en aneu a dormir. Jo el vaig llegir del recull Vuit segles de poesia catalana, fet per JM Castellet i Joaquim Molas, Edicions 62, però també el podeu imprimir per exemple des d’aquest blog.

Ja fa un temps que, quan algú em pregunta o en una conversa apareix la qüestió de si sóc creient o no, sento que m’assalta un dubte. És un dubte que segurament jo mateix m’esforço perquè sigui descafeïnat; quan tenia uns tretze anys vaig renegar de la fe cristiana per identificar-la amb uns rituals que tenien més de robòtics que d’autenticitat, i això em donava via lliure a ser descregut d’unes existències i uns poders que, fins llavors, tampoc mai havia entès. Tots sabem que, si alguna cosa no satisfà un infant, són les respostes a mitges.

No és fàcil, per tant, i tenint en compte que d’això no fa tantíssim anys, replantejar-se aquesta qüestió trascendental, valgui utilitzar aquest terme. El fet és que des de llavors vaig començar a sentir la presència d’un ordre -encara que potser sigui molt proper al caos- que governa el món, i no ja la vida de les persones sinó l’existència mateixa de les coses. És una experiència molt fàcil de sentir a la muntanya, o en llocs aïllats, per molt flower power que això pugui semblar. A la ciutat és més difícil i només en moments i èpoques molt puntuals m’ha arribat.

D’aquest reconeixement d’un ordre a posar-li el nom de Déu, però, hi ha un tros, i és aquest tros el que, després d’uns instants de dubte, a mi em fa respondre: no, no sóc creient. Aquests dies a Montclar he estat llegint un llibre -El retorn del fill pròdig, de Henri J. M. Nouwen, trad. de Miquel Estradé, 160 pàgines, editorial Claret- que ha escrit un sacerdot, a partir de la seva experiència des que va veure un pòster del quadre homònim de Rembrandt. Tot i que és natural que hi siguin, del seu escrit em sobren força les al·lusions als Evangelis i a l’existència necessària, preassumida, del Déu cristià. Però com a assaig al voltant d’una paràbola, ha estat força revelador, tot i assumint que, en la comprensió, fins allò que creia prescindible per a mi hi ha tingut algun paper. Al cap i a la fi, no és necessari creure en la ridícula existència de la caputxeta vermella per entendre els perills de fer gaire cas al llop.

El llibre parla dels tres personatges que intervenen principalment en aquesta paràbola: el fill petit, que marxa de casa, per després malgastar l’herència que inoportunament ha reclamat, el fill gran, que es queda fidelment al costat del pare obeïnt vés a saber quin mandat, i el pare, que rep amb alegria i perdona el fill petit quan aquest retorna arruïnat i mort de gana. Per saber millor de què va, és evident que us caldrà llegir el llibre. M’agradaria, però, destacar-ne un paràgraf, que em sembla que apunta algunes conclusions del llibre i mostra com, parlant de cristianisme es pot ser del tot actual:

¿És que l’Església i la societat, totes dues, no ens empenyen subtilment a romandre uns nens dependents? ¿No ha insistit, en el passat, l’Església, sobre l’obediència, de tal manera que feia difícil de reclamar una paternitat espiritual, i no ens ha encoratjat la nostra societat de consum a consentir en unes autosatisfaccions infantils? Qui ens ha presentat mai veritablement el repte de desfer-nos de depèndencies immadures i d’acceptar la càrrega d’uns adults responsables? I no estem nosaltres mateixos procurant constantment d’evadir-nos de la tasca temible de la paternitat? Rembrandt certament ho va fer. Sols després de molt de dolor i de sofriment, quan se li acostava la mort, va ser capaç de comprendre i de pintar la veritable paternitat espiritual.

I no us estranyi el títol del post. Bé, potser no és l’última, però trobar-me-la m’ha semblat d’allò més adequat a aquests dies de principis d’agost i d’ociositat per imperatiu categòric. Aquí hi ha la presentació del Presentr, una eina que genera títols de conferències de l’estil en boga avui en dia. Ja sabeu què vull dir, una barreja de web 2.0, caspa dels noranta, manuals d’autoajuda i mediocritat homologada. I la veritat és que tots funcionen. Per exemple:

Online Games: A Case Study on Dubai e-Services

Is The War Over?

també fa títols en castellà:

Flash, Lo Que Hemos Aprendido

7 predicciones factibles

El que és més divertit del tema -i per això he dedicat aquella regala de qualificatius a l’estil en boga avui en dia- és que sembla cert que per la majoria de programadors d’activitats divulgatives, el més important és que el nom funcioni en termes de màrqueting. Després, la qualitat de l’activitat en sí pot ser pèssima, però això ja quedarà escamotejat en el soroll burocràtic dels qüestionaris de revisió. Com que sempre són seminariets de poca durada, és fàcil no haver de respondre.

Al mateix post es parla del Nopuedor, una aplicació web OpenSource que genera noms -és a dir, és una eina automàtica de naming-, aquests potser no tan casposos però també clarament identificables amb la web 2.0. Si voleu veure’n exemples, millor que ho proveu vosaltres mateixos.

Hangar No. 5 from Nathan Matsuda on Vimeo.

Aquest és el títol d’un curtmetratge de ciència ficció dirigit per Nathan Matsuda. Allò que té de rellevant perquè li dediqui aquest post és que en els efectes especials s’ha utilitzat Blender com a eina principal d’edició digital.

El curtmetratge em sembla que peca del típic error que, quan hi ha bones idees de direcció d’art, aquestes passen a convertir-se en el centre de la història i llavors l’interès de l’argument queda força desatès. Però, bé, és interessant per veure el que algú ha fet amb el programa, encara que no siguin uns efectes especials de primer ordre.