El retorn del fill pròdig

Ja fa un temps que, quan algú em pregunta o en una conversa apareix la qüestió de si sóc creient o no, sento que m’assalta un dubte. És un dubte que segurament jo mateix m’esforço perquè sigui descafeïnat; quan tenia uns tretze anys vaig renegar de la fe cristiana per identificar-la amb uns rituals que tenien més de robòtics que d’autenticitat, i això em donava via lliure a ser descregut d’unes existències i uns poders que, fins llavors, tampoc mai havia entès. Tots sabem que, si alguna cosa no satisfà un infant, són les respostes a mitges.

No és fàcil, per tant, i tenint en compte que d’això no fa tantíssim anys, replantejar-se aquesta qüestió trascendental, valgui utilitzar aquest terme. El fet és que des de llavors vaig començar a sentir la presència d’un ordre -encara que potser sigui molt proper al caos- que governa el món, i no ja la vida de les persones sinó l’existència mateixa de les coses. És una experiència molt fàcil de sentir a la muntanya, o en llocs aïllats, per molt flower power que això pugui semblar. A la ciutat és més difícil i només en moments i èpoques molt puntuals m’ha arribat.

D’aquest reconeixement d’un ordre a posar-li el nom de Déu, però, hi ha un tros, i és aquest tros el que, després d’uns instants de dubte, a mi em fa respondre: no, no sóc creient. Aquests dies a Montclar he estat llegint un llibre -El retorn del fill pròdig, de Henri J. M. Nouwen, trad. de Miquel Estradé, 160 pàgines, editorial Claret- que ha escrit un sacerdot, a partir de la seva experiència des que va veure un pòster del quadre homònim de Rembrandt. Tot i que és natural que hi siguin, del seu escrit em sobren força les al·lusions als Evangelis i a l’existència necessària, preassumida, del Déu cristià. Però com a assaig al voltant d’una paràbola, ha estat força revelador, tot i assumint que, en la comprensió, fins allò que creia prescindible per a mi hi ha tingut algun paper. Al cap i a la fi, no és necessari creure en la ridícula existència de la caputxeta vermella per entendre els perills de fer gaire cas al llop.

El llibre parla dels tres personatges que intervenen principalment en aquesta paràbola: el fill petit, que marxa de casa, per després malgastar l’herència que inoportunament ha reclamat, el fill gran, que es queda fidelment al costat del pare obeïnt vés a saber quin mandat, i el pare, que rep amb alegria i perdona el fill petit quan aquest retorna arruïnat i mort de gana. Per saber millor de què va, és evident que us caldrà llegir el llibre. M’agradaria, però, destacar-ne un paràgraf, que em sembla que apunta algunes conclusions del llibre i mostra com, parlant de cristianisme es pot ser del tot actual:

¿És que l’Església i la societat, totes dues, no ens empenyen subtilment a romandre uns nens dependents? ¿No ha insistit, en el passat, l’Església, sobre l’obediència, de tal manera que feia difícil de reclamar una paternitat espiritual, i no ens ha encoratjat la nostra societat de consum a consentir en unes autosatisfaccions infantils? Qui ens ha presentat mai veritablement el repte de desfer-nos de depèndencies immadures i d’acceptar la càrrega d’uns adults responsables? I no estem nosaltres mateixos procurant constantment d’evadir-nos de la tasca temible de la paternitat? Rembrandt certament ho va fer. Sols després de molt de dolor i de sofriment, quan se li acostava la mort, va ser capaç de comprendre i de pintar la veritable paternitat espiritual.