Pinta i calla

Quan feia setè i vuitè d’EGB, em sembla recordar que era, fèiem classe d’Història amb un professor que recentment ha guanyat un premi desenvolupant la seva faceta d’escriptor. Però bé, aquest no és el tema. Sí que és el tema el professor, a qui després els companys de classe hem seguit recordant com una persona que sabia transformar l’explicació de la Revolució Francesa i les animalades de Ferran VII com quelcom amè, impossible de no trobar interessant.

En aquella època ja ens feien prendre apunts i jo, quan em semblava que no tenia res a anotar sobre el que en Jordi, el professor, deia, em posava a dibuixar, generalment en dinaquatres, unes escenes d’una història d’exèrcits i esquelets vivents que m’anava inventant sobre la marxa. Tenia tretze anys i aspirava a ser una jove promesa de la pintura, barreja d’El Greco i Akira Toriyama.

En Jorch -perquè així va ser com vam començar a dir-li ja al batxillerat, quan la confiança va fer possible aquestes familiaritats- tolerava, consentia, no sé amb quina paraula definiria el fet que no tingués especial inconvenient al fet que jo estigués dibuixant durant la classe. Un dia, però, jo deuria fer-me pesat amb alguna pregunta, o deuria dir quelcom que no tocava -tot interrompent la meva creació, és clar- i en Jordi em va dir: tu, pinta i calla, i tota la classe, jo inclòs, es va posar a riure. En Jordi tenia l’habilitat de castigar -obligant a fer treballs voluntaris- o de dir coses políticament incorrectes -com quan va classificar uns quants individus de classe com del sector infantil- sense que ningú tingués els collons de prendre-s’ho malament.

Fins avui que ja tinc un blog no havia tingut l’oportunitat de rendir el tribut que es mereix aquella comminatòria: pinta i calla. Perquè al llarg del temps l’he anada recordant, i com qualsevol altra frase profètica, el seu significat potser no és ben bé el que semblava en el moment que va ser pronunciada. Si penso que en Jordi va dir això perquè pervisqués pels segles dels segles, no puc evitar voler aplicar-ho a tanta gent desenfeinada com hi ha que es dedica a parlar d’art. Per què no calleu d’una * vegada? Por qué no te callas? i us dediqueu a pintar, a crear, se sobreentén.

Bé, és clar que jo a vegades parlo d’art i algú podria dir que comenci predicant amb l’exemple. Però a risc de veure només la molla a l’ull del veí, diria que no em refereixo a aquesta manera de parlar d’art. Em refereixo a aquests crítics o comissaris o suposats entesos, i tota la borinoteria que pobla aquest mercat i gran mentida, que sempre està intentant explicar quadres, trajectòries, significats, amb la ingènua convicció que per intel·lectualitzar una cosa és necessari posar-la en paraules. El pitjor de tot és quan és el propi artista -fotògraf, escultor, pintor, etc.- aquell qui, quan surt per la tele o la revista, deixa anar la seva palla mental sobre el per què de la seva obra, amb una quasi inel·ludible al·lusió a la memòria, la identitat, el cos, la percepció o qualsevol altre d’aquests temes que la postmodernitat considera que són els seus. A ell és a qui més convé aplicar-se allò que deia en Jordi, ja quasi quinze anys enrere, de Pinta i calla.

I és que cal ser molt pedant i estar-se donant molta importància com per què fins i tot jo ho vegi.