Déu n’hi do

És una bonica expressió que tenim en català, perla d’entre aquelles coses sense traducció i de quan cal ensenyar a algú les particularitats semàntiques de la nostra llengua. Segurament fa cent cinquanta anys era quelcom que només es deia quan calia parlar de coses bones, de quantitats o intensitats de coses que no eren especialment preocupants. La pluja que va caure, Déu n’hi do, les figues de la figuera, Déu n’hi do, la quantitat de treballadors a la fàbrica, Déu n’hi do. Ja sé que més tòpic no es pot ser i qui sap si algú s’avindrà gustós a desmentir-me, però tinc aquesta sensació.

Jo conec a més una altra aplicació de Déu n’hi do, em sembla més joveneta i més pròpia del nostre estupor postmodern. Quan dius Déu n’hi do i no hi ha un objecte concret a què aplicar-se, ni tan sols una actitud. Només un marc, una imatge,  una visió estratosfèrica interestel·lar que et fa dir, Déu n’hi do. Això és el que m’ha passat amb aquesta pàgina que us enllaço. Feia dies, setmanes, que la tenia posada entre les pestanyes del Firefox, ocupant-me memòria i cervell, sense saber què fer amb ella, tement donar-li massa importància però sense atrevir-me a oblidar-me’n. I, tot i que des de l’abril passat que no s’actualitza, cada vegada que mirava per aquí i per allà dins la pàgina no podia evitar pensar aquestes quatre paraules tant ben inventades.

Potser n’afegiré més, però sens dubte aquest grup de gent es mereixia el lloc d’honor. Espereu, espereu, acabo d’entrar al seu twitter… i la visió és prou dura com per preferir deixar de seguir escrivint. Bona nit,