Monthly Archives: febrer 2009

Avui enfocarem positivament la meva croada incongruent contra Google (avui encara sóc usuari de Google). I és que existeixen altres serveis de cartografia “típica” online a part de Google Maps, i fa uns dies em vaig topar amb un d’ells. Es tracta de OpenStreetMap, cartografia online feta a la manera de la Wikipèdia, és a dir, per persones a qui interessa col·laborar en un projecte de coneixement lliure.

Tal i com al FAQ de la seva pàgina web s’apunta, ¿per què hauria de fer servir un servei de mapes lliures tenint gratis (ai, ditxosa parauleta avui en dia) coses com el Google Maps? Bé, la resposta la trobareu en el mateix FAQ, però es podria resumir en el fet que tu no pots fer el que vulguis amb allò que consultes a Google Maps.

Justament ara, alternant-ho amb la redacció d’aquest post, llegia al FAQ que els propietaris d’algunes cartografies no lliures posen deliberadament errors en els seus mapes, com esglésies o escoles inexistents, per així poder enxampar els presumptes infractors quan detecten que hi ha un altre mapa amb els mateixos errors. Com que era un post enfocat positivament, em limitaré a convidar els lectors a pensar quin és el tipus de coneixement que val més la pena generar…

Bé, no sé si OpenStreetMap és l’alegria de la huerta però com a mínim no es podrà dir que no hi ha alternatives…

L’altre dia vaig parlar del Googressisme. Una altra de les manifestacions d’aquest pervers corrent no tant de pensament com de raonaments és la campanya contra la pràctica de deixar endollats els aparells elèctrics que no estem fent servir. Aquest estat dels electrodomèstics i màquines elèctriques és el que s’anomena l’stand-by, l’estar a punt per.

Ahir en parlava amb un company. Segons les seves informacions, el consum en stand-by de tot EEUU durant un any és equivalent al consum elèctric funcional durant també tot un any de la Índia. Davant aquesta proposició, em vaig abraonar dialècticament a sobre seu cagant-me en les estadístiques, per perverses i fàcilment dirigibles (sigui en origen o en destí) a allò que pretenem demostrar. En relació a per què penso així, valgui mencionar un post sobre la perpetuació de les relacions de dependència del tercer món cap al primer i la meva curta etapa com a enquestador. I en relació als arguments del meu company, podeu consultar això.

El meu punt de vista sobre totes aquestes afirmacions que només la prudència m’impedeix qualificar de bulos online, com la impagable animalada del Google amb el fons negre, és que són una visió esbiaixada sobre els problemes energètics del món i hi fan una cortina de fum, impedint que la informació ens serveixi per adonar-nos de problemes estructurals. Així, aquells que defensarien apagar sempre les pantalles dels ordinadors, per exemple, són (o som) probablement els mateixos que alçaríem el crit el cel si els impostos sobre els combustibles fòssils gravessin més durament els usuaris particulars de vehicles, i els mateixos que no donen suport a l’agricultura ecològica perquè és massa cara. Tothom, doncs, és molt sostenible mentre no li toquin la butxaca.

Passa quelcom semblant amb el programari lliure, i perdoneu aquesta arrambada d’aigua cap al meu molí. El principal avantatge del PL als ulls de la societat és que és gratuït, i realment això és un aspecte menor i una conseqüència de les grandeses reals d’aquest tipus de programari. Per això queden fora de la conversa aspectes tan importants com les llibertats que es pressuposen o la idea de cedir a l’usuari la decisió i les responsabilitats en l’ús de les eines informàtiques.

La sostenibilitat, de la mateixa manera, ha de poder sortir d’aquesta faixa que l’associa al que és barat i assimilable a una comuna hippy. No en un sentit taxatiu, però crec que cal ser conscients que la sostenibilitat val diners -no diria és cara- precisament perquè les coses barates, és a dir amb un cost baix de producció, ho són generalment gràcies a pràctiques insostenibles. Alguns ja coneixereu el meu activisme verbal contra IKEA, que va més enllà de com d’escassa o no és la fusta utilitzada per a fer els mobles.

Així que us convido a oblidar-vos dels LEDs de la punyeta, i que comenceu a comprar l’oli -això de què estem tant orgullosos en la nostra condició mediterrània- en ampolles de vidre que, a més, en conserven molt millor les propietats i el gust. I si no ho voleu fer perquè aquest oli en vidre és massa car, pregunteu-vos llavors en quantes altres coses esteu finançant la insostenibilitat a través de les vostres compres. He dit.

Allò que té preparada la sociovergència per al nostre país és una Catalunya plena d’informes sobre nens que veuen la televisió durant 147 hores a la setmana i altres bajandes per l’estil pròpies de la societat mediocre de la qual tinc l’orgull de formar part.

Aquesta és l’última que hem tingut l’honor, si no l’esglai, de llegir en els diaris. Però no menys hilarant que la pífia de l’incompetent (perquè dient això ningú tindrà la barra d’acusar-me de difamació) que va fer aquests càlculs són les airades reaccions del senyorets de Convergència i Unió.

Aquesta gent sembla que s’oblidin que qui ha construit a Catalunya un sistema de promoció de la incompetència i d’ostracisme de l’excel·lència han estat ells durant els seus 23 anys de govern caciquista, al parlament i a tantes poblacions on Convergència governava perquè eren els bons. La meva àvia mateixa, al cel sigui, pobra dona havia de justificar-se per votar en Maragall a Barcelona, per temes trenta mil que ara no ve al cas explicar. Mentre a Espanya els socialistes feien otro tanto, no fos cas que pequéssim d’ambiciosos i volguéssim una societat diferent.

Per tant té certa gràcia que es vagin fent aquests retrets mútuament uns partits que són cercles d’amiguismes -no us enganyeu, la ideologia no hi té res a veure- i que tota la feina que tenen és ensenyar per la tele com n’és d’advocat, persona tradicionalment vinculada al teixit empresarial català, o llicenciat en no sé quin MBA de nen de casa bona el darrer fitxatge que han fet.

Tota aquesta classe política l’únic que deixarà serà una estela d’incertesa de què collons han fet pel país. Molts polítics d’avui entre els 45 i 65 anys probablement no han posat cap amor al que feien i en les seves funcions només s’han preocupat pel que ja tenien. Podien estar tranquils perquè darrere seu tenien escamots, munions de persones atrinxerades en la decrepitud de l’anonimat funcionarial i oficinil, que els elaboraven els discursos, els posaven les paraules de moda, els assessoraven des del treball de no menys decrèpits i casposos gabinets de comunicació encasellats en la vella escola de la comunicació corporativa, i posaven unes XXXXXXX en lloc de xifres a l’espera de l’últim bluff mediàtic que aconsellés llavors inventar-les.

Tota l’àrea metropolitana de Barcelona està perdudament profanada pels hàbits (de vestir i d’actuació) del malson socialista, mentre que tot el camp català està perdudament condemnat pel fet que un pagès sigui ric, estúpid i voti Convergència.

Jo no estic gens segur que en la seva posició pogués fer-ho millor. Però des de la meva d’ara demano a convergents i socialistes que deixeu les vostres poltrones, deixeu de queixar-vos dels de l’altre partit i aneu a fer de pallassos que com a mínim sereu honestos mentre feu riure. Vota el Fary, todo seguirá igual pero nos reíremos un rato.

Sóc del parer que a l’hora de promocionar el programari lliure cal allunyar-se de la imatge, l’estreotip, que GNU/Linux i el PL són per gent rara que dedica la seva vida a les palles mentals amb els ordinadors, sense cap altre fi que l’ordinador en si mateix. Comparteixo, però, que una major acceptació del programari lliure i GNU/Linux pot passar, en molts casos, per un canvi d’actitud en els usuaris. Al cap i a la fi, jo he sentit a dir que MacIntosh és difícil tant com he sentit a dir que era l’ordinador per als artistes. Afirmacions, totes dues, abominables i producte d’una secreta conspiració peperasocialista-deleSGAE.

No obstant, trobo molt interessants -i em perdonareu que faci esment dj’un enllaç que ja apareix al wiki, Linux és per a tu?- algunes afirmacions en relació a la mena d’usuaris als quals es dirigeix Linux i l’actitud que s’hi ha de tenir. No per combregar-hi amb rodes de molí, però sí de lectura voluntària:

• Si fas un sistema operatiu per a idiotes, només els idiotes l’utilitzaran.
• Linux és divertit, però és la mena de diversió que requereix esforç.
• Si no en saps, aprèn-ne.
• Si no trobes, pregunta, però…
• RTFM i STFW: Read the fucking manual! i Search the fucking web. Llegeix el cony de manual i cerca a la puta web, que per això hi són.
• No intentis sortir de Windows, intenta entrar a GNU/Linux.

bé, entre moltes altres perles que podeu llegir a l’article citat. Si us espanta negativament la contundència d’algunes afirmacions, proveu a plantejar-les positivament. Per exemple: GNU/Linux no és un sistema operatiu per a idiotes perquè es dóna per entès que entre els éssers humans són majoria els que no són idiotes. Convenç?

Salut!

Torno a dedicar una article al totpoderós cercador de les coses que, existeixin o no, són a Internet. I això arrel de la lectura d’aquest article que una vegada més m’ha fet adonar de quanta raó tinc en algunes de les coses que penso. La modèstia, per al cas d’aquest article, és una virtut que no necessito i pot ser que tingui la mala sort de no haver-me topat amb un article precisament capaç de dur-me la contrària en aquest aspecte.

I veig les coses com les veig perquè amb certa por, tot i que també amb la convicció que no tenen per què ser un senyal dramàtic del destí que ens espera, comprovo que el meu entorn fa servir els serveis de Google d’una manera absolutament acrítica. Penso bàsicament en dos contextos: el moviment escolta i la feina, tots dos tacats, per als que els coneguin, per una inevitable màcula de progressisme. Probablement això és així perquè aquestes persones no tenen a l’abast, en el pla dels coneixements tècnics, la possibilitat de posar a punt eines que satisfan les mateixes necessitats que les de Google, o simplement perquè ignoren la seva existència. Jo, que entre ells passo per freak de la informàtica i que sí que les conec, doncs, no puc evitar aquella por de què us parlava, i un cert regust de dir ¿Segur que no són gens conscients de totes les implicacions que té l’ús incondicional de les eines de Google?¿Per què fins i tot des de la ignorància hi ha la idea que Microsoft està malament (Eso no se dice, eso no se hace), i no existeix aquesta mateixa consciència en relació a Google? En definitiva, per què Google és tan simpàtic i cool, si la majoria de persones no tenen ni idea de què significa el Google Summer of Code per al programari lliure, per exemple?

Encunyo aquest terme, Googressisme, -perquè qualsevol autor de blogs que es valgui ha d’encunyar algun terme al llarg de la seva vida, i ara jo provo sort- per parlar doncs de tota aquesta inèrcia tecnològica (i potser socio-mediambiental) que ens porta a tractar amb complicitat aquell qui té l’habilitat de ser còmplice amb nosaltres i amb els nostres suposats enemics ideològics: la repressió política a la Xina, la violació de la privacitat de les nostres dades, el tot és en venda. Vaja, un progressisme acomodatici, molt propi de tots aquells qui durant la bombolla immobiliària hem vist algú enriquir-se i el comentari pertinent i políticament correcte era: ell és llest, s’aprofita del sistema i no fa res il·legal, jo en la seva situació faria el mateix. Que fàcil és, oi, des d’aquí, condemnar els bombardejos d’Israel?

Ens veiem amb el dret d’opinar sobre tot, però sempre tenim el pretext a punt per no comprometre’ns amb res. És molt car. Tinc altra feina. Jo, Raimon, vull les coses fàcils. Aquí les coses han de funcionar. Primer m’he d’aclarir jo. Clar, el món és tan complex que ningú té autoritat moral per dir a algú altre que procuri fer casar aquesta complexitat amb la visió utòpica del món que tots defensaríem tenir. Això és Googressisme.