Monthly Archives: març 2009

Ahir al bar de diamant, aquell on habitualment hi ha un alt percentatge de gent estupenda -cosa que es podria dir de la majoria de llocs de Gràcia… per cert, jo des de fora sóc susceptible de ser vist com a estupendo? no m’hi veig gaire, però vés a saber… vaig escriure un poema que parla de tot això, ja us el mostraré, algun dia, potser- estàvem tenint una conversa igualment estupenda en Lluís, la Mireia i jo sobre Bolonya.

No us penseu, jo he donat voltes al tema des de fa temps, tot i que no tingui les credencials per penjar-me la medalleta d’expert en la matèria. És inevitable, però, aprofitar el bluff mediàtic per fer augmentar la meva quota de bon posicionament al Google.

Goigs a la universitat

Una de les coses que em provoca més estupefacció davant la indignació per Bolonya (o per l’aplicació de) és la constatació que realment és difícil que res sigui pitjor que la universitat d’avui en dia. La universitat avui és el passatemps predilecte de la classe mitjana i alta. Ahir comentàvem que això només no és així en les carreres tècniques, on a un se li ensenya de veritat -i gastant pots sencers de vaselina, l’últim crit didàctic- tot allò que ha de conèixer per ser competent en un camp. Tot això ens va portar a comentar la perversió de la superespecialització, que provoca que un enginyer pugui ser un geni calculant quantitats de ferro en una biga i ser un idiota en la resta de coses. I com a avantatge del pas per la universitat fent carreres amb un perfil no tècnic valoràvem que potser un no es capacitava gaire en allò que se suposava d’aquella carrera, però com que havia d’aprendre a buscar-se la vida davant l’estupor de l’esterilitat del que estudiava, esdevenia una persona professionalment molt més versàtil en el complex mercat de treball d’avui en dia.

Bé, totes aquestes idees no fan sinó reforçar la tesi del primer motor immòbil: la universitat és el passatemps preferit de la classe mitjana i alta del nostre país. I Bolonya, des d’alguns punts de vista, amenaça aquest statu quo, tot i que voldria tranquil·litzar la concurrència contra aquesta alarma: tot seguirà igual, no patiu, després de Bolonya vindrà un altre invent, i un altre, i la visió mediàtica que tindrem dels estudiants que protesten serà la mateixa que la d’aquell personatge de la pel·lícula de Salvador, a qui li diuen quelcom semblant a “a tu el que t’agrada és anar fardant i disparant amb la pistola”. I la decrepitud de la universitat serà la mateixa, perquè com plens de raó alguns defensen, si no es proveeixen els recursos adients, Bolonya tampoc farà millorar la universitat, i seguirà sent el passatemps preferit de la classe mitjana i alta del nostre país (i així cíclicament), i seguirà sent un criadero de voltors que s’alimentaran de les desferres d’un coneixement caduc, el dels dinosaures decrèpits que van promoure aquest context de superespecialització tan ben il·lustrat a la pel·lícula Cube. Si us plau, mireu la primera i ignoreu les seqüel·les.

I és que és aquest coneixement caduc dels dinosaures l’únic que avui en dia pot reïvindicar la universitat. Perquè el gresol del coneixement un bon dia també va ser ocupat per la següent fauna invasora:

• Tècnics que semblen ignorar que les fórmules que ensenyen ja existeixen als llibres, i que per tant haurien d’ensenyar quelcom més o dedicar-se al parxís, joc per altra banda prou divertit. Les enginyeries i les biologies, i les ciències econòmiques i/o empresarials semblen ser llocs propensos a aquesta particular manifestació del triplet loctite-cul-poltrona.
• Filòsofs i artistillos de pa sucat amb oli -un contingent important de les carreres perversament anomenades de lletres o amb l’últim eufemisme inventat de fa poc, d’humanitats- que es perden en l’exalçament de la postmodernitat, situant-la com el millor que ens podia passar com a individus, després -òbviament- dels 5 minuts -o no sé quants- de fama que Warhol ja va disposar per a nosaltres. Belles Arts és un dels hàbitats principals d’aquesta espècie animal.
• Arquitectes frustrats i/o ocupats a i/o mimats per l’administració pública, que es dediquen a amargar els alumnes amb la seva particular habilitat per escoltar-se a si mateixos i no dir res de profit en sis hores de taller de projectes. El Màster Oficial de Paisatgisme de la UPC és ric en aquests individus (suposo que l’ETSAB en general), i si com a mínim fossin conscients de la seva ineptitud per la docència ja tindríem molt de guanyat.
• Feministes no menys frustrades, probablement, que confonen el dret de càtedra amb el debat sobre el gènere -per altra banda plantejat des del més pur sexisme i acceptació dels tòpics en relació a la sensibilitat femenina, per ex.- que només interessa a la seva capelleta d’alumnes motivades i amb un aspecte no menys sospitós.

Increpacions i incongruències

Bé, llavors hi ha el fet que resulta que un dia d’aquesta setmana, a la universitat, van increpar l’autora d’aquestes línies, segurament sota els càrrecs de ser prou coneguda i no prou combregadora amb rodes de molí. Potser afalagarà la tal Punsoda que la qualifiqui de coneguda, o no. La primera vegada que en vaig sentir parlar va ser en el context d’una cadena de mails entre companys trenta mil, aquella gent de bona escola de qui ja deveu haver sentit parlar si seguiu el meu blog. Algú va tenir l’atreviment de suggerir-la com un exemple d’aire fresc, elegant i virtuós en l’ús de la llengua catalana. Jo trobo que ratlla la pedanteria, però també diuen que un sempre es reconeix en els qui se li assemblen. I el cas és que en aquella entrada està carregada de raó. Bé, no entraré a matar en el fet que la increpessin, jo també he sentit algun cop les ganes d’increpar algú, però són fets que van minant la credibilitat de qui vol legitimar una protesta.

No podia passar per alt -però tampoc donar-li massa importància- l’estupor en què ens deixa a molta gent pensar en el significat de la vaga d’estudiants. A veure, en una vaga de treballadors, ¿a qui es busca perjudicar o fer reaccionar? al propietari, oi? fins aquí tot lògic, i tant de bo se’n fessin més, es posés potes enlaire el país i la gent s’enterés (assabentés) finalment de les grans virtuts del sistema capitalista. Vale. Llavors, nem a veure, vaga d’estudiants, a qui es busca perjudicar o fer reaccionar, sobretot? primera pregunta sense resposta (si la saps pots deixar-la als comentaris: tal i com ja deus saber, el coneixement és per compartir-lo). Segona pregunta, a qui perjudica realment, als estudiants, no? Clar, per sortir d’aquesta imbecil·litat neandertal s’han inventat fer piquets (en català en diríem escamots), com a les vagues de veritat, les dels treballadors que no cobren sous i tenen problemes als seus llocs de treball. Tot perquè la vaga d’estudiants no sembli tan ridícula i, com els treballadors de veritat quan cremen pneumàtics a la carretera, tinguin algú a qui tocar les pilotes en l’exercici del seu dret de vaga.

Sí sí, és que dins l’imaginari Che Guevara i D’apuntem-nos-al-carro-general hi ha també això de semblar treballadors, i com més soviètic sigui el clima, millor. Però els treballadors de la universitat (vull dir la gent que va a la universitat i a més a més treballa) no estan o no estàvem tot el dia amb aquesta cantarella socialistoide tan esgotadora. Els qui la fan -la cantarella- són solen ser nens de papa, amb moltes rastes i el que vulguis, però a qui la mama té preparat el llit per quan arribin a casa, tret, és clar, que estiguin pendulant per pisos d’amics i similars renunciant a responsabilitzar-se d’una vegada de les seves pròpies vides.

Conclusions (així de xulesc)

Xulesc, gran paraula, encara em pregunto si existeix o si va ser fruit d’un moment extàtic d’un treballador de l’Institut d’Estudis Catalans. Bé, anem de cara a barraca: les fotos són de la classe d’una de les assignatures de Belles Arts. La classe estava generalment força buida; la gent es matriculava a l’assignatura perquè corria el rumor -plenament cert, per altra banda- que el professor t’aprovava només que presentessis un treball, independentment del nombre de classes a què haguessis assistit. El professor utilitzava les seves habilitats comunicatives i docents d’una manera particular, això segur, però és una de les assignatures que m’ha obert més horitzons artístics i m’ha donat més bagatge en cultura audiovisual. Això, però, no deuria interessar gaire tots els qui en aquell moment van oblidar-se del seu dret irrenunciable d’anar a classe però no van oblidar-se del seu dret a ser avaluats, i van presentar religiosament el seu treball a final de curs a fi de poder ensenyar un aprovadet de merda més al seu papi.

Potser a algú li semblarà increïble, però el meu entorn no és friqui com jo. Es podria dir que si sóc friqui segurament no tinc entorn; però considero que el meu friquisme no és per ara tan greu. L’altre dia estava parlant amb un company de la Casa Orlandai, i va sortir la discussió de si el programari lliure, aquell que està llicenciat amb la llicència GNU, es pot vendre sense incórrer en una violació d’aquesta llicència. Jo defensava que sí i el meu company que no, i com que com a bon repel·lent volia enviar-li enllaços per demostrar-li quanta raó tinc, entre d’altres he anat a parar inevitablement a un enllaç on s’expliquen altres coses que es poden fer amb el programari lliure a més de vendre’l.

Mentre veia aquest i altres enllaços, però, se m’han acudit dues coses:

• La primera és aquella amb què introduïa el post. La majoria de persones senten el terme programari lliure i, encara ara, si no pensen que vol dir que és gratis, deuen tenir una nebulosa mental on giren conceptes com friqui de la UPC, Firefox, antisistema i Linux. A ells els pot resultar útil llegir la definició de programari lliure i la de codi obert.
• La segona, i que fa a referència a les definicions que acabo d’esmentar, és que hi ha un cacau ideològic i d’opcions (citation needed) -complementàries i simultàniament alternatives a, en el món del programari lliure, el del codi obert i tot el ventall de posicions satèl·lit- important.

Potser em caldria a mi mateix alertar-me contra una visió més o menys monolítica de tot el que suposa el fet de compartir la informació de programari, ja que si l’hagués d’explicar a algú creguent-me-la tindria força problemes per descriure-la atenent e tots els matisos necessaris.

Per tant, com que estic cansat (ho estava quan escrivia l’esborrany original d’aquesta entrada) simplement diré que és molt difícil haver de pagar per fer servir programari lliure. Això no vol dir que no es pugui vendre, ni fer-hi negocis de diverses maneres, algunes respectables i envejables i d’altres de perverses.

En conclusió, us animo a utilitzar programari lliure encara que comenceu fent-ho per la curiositat de conèixer quelcom de qualitat i que no sol haver-se de pagar, però també m’agradaria deixar clar que quan es parla de llibertat en el programari no es parla de preu, sinó d’altres coses…

Amb la primavera tornen a la càrrega els tallers de la Casa Orlandai. I entre ells tornem a programar el de Blender. Si vols aprendre 3D utilitzant programari lliure (amb plena solvència contrastada, per si en tenies dubtes) i pel mòdic preu de 82 euros per 20 hores de docència i amb un ordinador per persona, tens fins el dia 9 d’abril per matricular-t’hi. Em permeto suggerir-te que t’afanyis: les places són limitades.

Continguts del curs:

A excepció del fet que les sessions en aquest curs són de dues hores, els continguts previstos són els que podeu trobar a aquesta pàgina. Del que es tracta sobretot és d’entendre com funciona l’edició tridimensional (sigui quina sigui l’aplicació que fem servir), perdre la por al programa i poder començar a fer exercicis i creacions bàsiques però no per això menys satisfactòries.

Si tens preguntes pots contactar amb mi o posar-les directament com a comentaris d’aquest post.

He vist un Google Ads d’això, d’aquest postgrau, i no he pogut resistir la temptació d’entrar-hi, el títol fa sospitar el pitjor. Al marge de fer tota la mala pinta que un postgrau o un màster pot fer, amb força gent de renom que probablement no té ni idea d’ensenyar entre el seu professorat -la culpa és sobretot de qui els contracta, però-, hi ha una cosa curiosa. Hi ha un tal José Luís de l’Om a qui se li tradueix el cognom quan es parla d’ell en castellà o en anglès. Ben mirat, el més probable és que es digui del Olmo i li canviï el cognom a de l’Om quan se’n parla en català. Fenomen ben curiós, en qualsevol cas.

Ai, Déu meu, no sé perquè hi ha gent tan preocupada per Bolonya, si tota la universitat és tan lamentable com subtilment i tant íntegra ho il·lustra el fet que us exposava; salva’ns de la ignomínia que suposa la perversió d’allò que foren les catedrals del coneixement de la civilització de la qual som hereus.

L’amic Jan Hendrik Schön vivia de l’especulació amb el discurs del coneixement igual que bona part dels qui diuen dedicar-se a investigar o a ensenyar a fer-ho. De http://archiv.ethlife.ethz.ch/e/articles/campuslife/faelschungendiek.html

No és una invitació a no participar a la suposada festa de la democràcia. És posar en el lloc que li toca la segona persona del singular de l’imperatiu del verb No comprar.

El primer lloc, per a qui en tingués dubtes, en el món d’avui en dia.

http://www.pangea.org/cric/com.html , per exemple.

L’amic Joaquim va tenir a bé (sempre em produeix una barreja de vergonya aliena, riure, irritació i sentiment d’entranyabilitat veure l’ús d’aquesta mena d’expressions, que sempre he tingut per provinents o directament fusellades del castellà, en llengua catalana) d’informar tota la colla pessigolla de l’existència d’aquesta pàgina web, el Thru-you.

Altres notificacions entre amics sobre webs o serveis suposadament destacables o trencadores han passat sense gaire pena ni glòria pel meu historial de navegació (el biogràfic i el del navegador, tots dos, és clar), però vaig pensar amb aquesta que, si no hi ha trampa ni cartón, direm gat amagat, es destacava per la seva autenticitat. Fa poc vaig llegir un llibre -si és que així se li pot dir- que es diu L’alquímia de la innovació, amb edició a cura d’Epi Amiguet i que relata les converses que Antoni Flores i Alfons Cornella mantenen sobre 10 paraules, factors, aspectes, que trobem en comú en la majoria de processos d’innovació empresarial. Un d’aquests aspectes és l’autenticitat, en certa manera oposada a la fugacitat o al que és efímer.

És molt probable que l’autor del Thru-You no sigui el primer que ha fet quelcom decent amb aquest experiment de barrejar coses extretes del youtube. En aquesta pàgina, però, un llegeix entre bytes o paquets com abans es feia entre línies una mena de desacomplexament molt sà en allò que es mostra. No és l’última tendència cool que els suplements imbecilitzadors dels diaris mostren, ni una altra subnormalada al voltant de les xarxes socials. És el que és, i ja està, però a sobre és intel·ligent. Em podria estendre fins a una sacietat encara més extenuadora, i evitaré fer-ho. Només afegiré que m’ha semblat musicalment molt inspirador.

Bé, tot tot no, jo particularment em quedo amb la cançó “Wait for me” que és la que podeu observar amb el número 6 a la web del Thru-You. És impagable l’elegància amb què es pot arribar a cantar, o a ballar, o a interpretar, encara que tinguis un tub de plàstic a la boca. I heus ací el bonus track: Podeu descarregar-vos els Flash Video (*.flv) des d’aquesta adreça http://174.132.165.66/~thruyouc/videos/06.flv substituint el 06 per la pista que us vingui de gust descarregar.