Bolonya és una salsa

Ahir al bar de diamant, aquell on habitualment hi ha un alt percentatge de gent estupenda -cosa que es podria dir de la majoria de llocs de Gràcia… per cert, jo des de fora sóc susceptible de ser vist com a estupendo? no m’hi veig gaire, però vés a saber… vaig escriure un poema que parla de tot això, ja us el mostraré, algun dia, potser- estàvem tenint una conversa igualment estupenda en Lluís, la Mireia i jo sobre Bolonya.

No us penseu, jo he donat voltes al tema des de fa temps, tot i que no tingui les credencials per penjar-me la medalleta d’expert en la matèria. És inevitable, però, aprofitar el bluff mediàtic per fer augmentar la meva quota de bon posicionament al Google.

Goigs a la universitat

Una de les coses que em provoca més estupefacció davant la indignació per Bolonya (o per l’aplicació de) és la constatació que realment és difícil que res sigui pitjor que la universitat d’avui en dia. La universitat avui és el passatemps predilecte de la classe mitjana i alta. Ahir comentàvem que això només no és així en les carreres tècniques, on a un se li ensenya de veritat -i gastant pots sencers de vaselina, l’últim crit didàctic- tot allò que ha de conèixer per ser competent en un camp. Tot això ens va portar a comentar la perversió de la superespecialització, que provoca que un enginyer pugui ser un geni calculant quantitats de ferro en una biga i ser un idiota en la resta de coses. I com a avantatge del pas per la universitat fent carreres amb un perfil no tècnic valoràvem que potser un no es capacitava gaire en allò que se suposava d’aquella carrera, però com que havia d’aprendre a buscar-se la vida davant l’estupor de l’esterilitat del que estudiava, esdevenia una persona professionalment molt més versàtil en el complex mercat de treball d’avui en dia.

Bé, totes aquestes idees no fan sinó reforçar la tesi del primer motor immòbil: la universitat és el passatemps preferit de la classe mitjana i alta del nostre país. I Bolonya, des d’alguns punts de vista, amenaça aquest statu quo, tot i que voldria tranquil·litzar la concurrència contra aquesta alarma: tot seguirà igual, no patiu, després de Bolonya vindrà un altre invent, i un altre, i la visió mediàtica que tindrem dels estudiants que protesten serà la mateixa que la d’aquell personatge de la pel·lícula de Salvador, a qui li diuen quelcom semblant a “a tu el que t’agrada és anar fardant i disparant amb la pistola”. I la decrepitud de la universitat serà la mateixa, perquè com plens de raó alguns defensen, si no es proveeixen els recursos adients, Bolonya tampoc farà millorar la universitat, i seguirà sent el passatemps preferit de la classe mitjana i alta del nostre país (i així cíclicament), i seguirà sent un criadero de voltors que s’alimentaran de les desferres d’un coneixement caduc, el dels dinosaures decrèpits que van promoure aquest context de superespecialització tan ben il·lustrat a la pel·lícula Cube. Si us plau, mireu la primera i ignoreu les seqüel·les.

I és que és aquest coneixement caduc dels dinosaures l’únic que avui en dia pot reïvindicar la universitat. Perquè el gresol del coneixement un bon dia també va ser ocupat per la següent fauna invasora:

• Tècnics que semblen ignorar que les fórmules que ensenyen ja existeixen als llibres, i que per tant haurien d’ensenyar quelcom més o dedicar-se al parxís, joc per altra banda prou divertit. Les enginyeries i les biologies, i les ciències econòmiques i/o empresarials semblen ser llocs propensos a aquesta particular manifestació del triplet loctite-cul-poltrona.
• Filòsofs i artistillos de pa sucat amb oli -un contingent important de les carreres perversament anomenades de lletres o amb l’últim eufemisme inventat de fa poc, d’humanitats- que es perden en l’exalçament de la postmodernitat, situant-la com el millor que ens podia passar com a individus, després -òbviament- dels 5 minuts -o no sé quants- de fama que Warhol ja va disposar per a nosaltres. Belles Arts és un dels hàbitats principals d’aquesta espècie animal.
• Arquitectes frustrats i/o ocupats a i/o mimats per l’administració pública, que es dediquen a amargar els alumnes amb la seva particular habilitat per escoltar-se a si mateixos i no dir res de profit en sis hores de taller de projectes. El Màster Oficial de Paisatgisme de la UPC és ric en aquests individus (suposo que l’ETSAB en general), i si com a mínim fossin conscients de la seva ineptitud per la docència ja tindríem molt de guanyat.
• Feministes no menys frustrades, probablement, que confonen el dret de càtedra amb el debat sobre el gènere -per altra banda plantejat des del més pur sexisme i acceptació dels tòpics en relació a la sensibilitat femenina, per ex.- que només interessa a la seva capelleta d’alumnes motivades i amb un aspecte no menys sospitós.

Increpacions i incongruències

Bé, llavors hi ha el fet que resulta que un dia d’aquesta setmana, a la universitat, van increpar l’autora d’aquestes línies, segurament sota els càrrecs de ser prou coneguda i no prou combregadora amb rodes de molí. Potser afalagarà la tal Punsoda que la qualifiqui de coneguda, o no. La primera vegada que en vaig sentir parlar va ser en el context d’una cadena de mails entre companys trenta mil, aquella gent de bona escola de qui ja deveu haver sentit parlar si seguiu el meu blog. Algú va tenir l’atreviment de suggerir-la com un exemple d’aire fresc, elegant i virtuós en l’ús de la llengua catalana. Jo trobo que ratlla la pedanteria, però també diuen que un sempre es reconeix en els qui se li assemblen. I el cas és que en aquella entrada està carregada de raó. Bé, no entraré a matar en el fet que la increpessin, jo també he sentit algun cop les ganes d’increpar algú, però són fets que van minant la credibilitat de qui vol legitimar una protesta.

No podia passar per alt -però tampoc donar-li massa importància- l’estupor en què ens deixa a molta gent pensar en el significat de la vaga d’estudiants. A veure, en una vaga de treballadors, ¿a qui es busca perjudicar o fer reaccionar? al propietari, oi? fins aquí tot lògic, i tant de bo se’n fessin més, es posés potes enlaire el país i la gent s’enterés (assabentés) finalment de les grans virtuts del sistema capitalista. Vale. Llavors, nem a veure, vaga d’estudiants, a qui es busca perjudicar o fer reaccionar, sobretot? primera pregunta sense resposta (si la saps pots deixar-la als comentaris: tal i com ja deus saber, el coneixement és per compartir-lo). Segona pregunta, a qui perjudica realment, als estudiants, no? Clar, per sortir d’aquesta imbecil·litat neandertal s’han inventat fer piquets (en català en diríem escamots), com a les vagues de veritat, les dels treballadors que no cobren sous i tenen problemes als seus llocs de treball. Tot perquè la vaga d’estudiants no sembli tan ridícula i, com els treballadors de veritat quan cremen pneumàtics a la carretera, tinguin algú a qui tocar les pilotes en l’exercici del seu dret de vaga.

Sí sí, és que dins l’imaginari Che Guevara i D’apuntem-nos-al-carro-general hi ha també això de semblar treballadors, i com més soviètic sigui el clima, millor. Però els treballadors de la universitat (vull dir la gent que va a la universitat i a més a més treballa) no estan o no estàvem tot el dia amb aquesta cantarella socialistoide tan esgotadora. Els qui la fan -la cantarella- són solen ser nens de papa, amb moltes rastes i el que vulguis, però a qui la mama té preparat el llit per quan arribin a casa, tret, és clar, que estiguin pendulant per pisos d’amics i similars renunciant a responsabilitzar-se d’una vegada de les seves pròpies vides.

Conclusions (així de xulesc)

Xulesc, gran paraula, encara em pregunto si existeix o si va ser fruit d’un moment extàtic d’un treballador de l’Institut d’Estudis Catalans. Bé, anem de cara a barraca: les fotos són de la classe d’una de les assignatures de Belles Arts. La classe estava generalment força buida; la gent es matriculava a l’assignatura perquè corria el rumor -plenament cert, per altra banda- que el professor t’aprovava només que presentessis un treball, independentment del nombre de classes a què haguessis assistit. El professor utilitzava les seves habilitats comunicatives i docents d’una manera particular, això segur, però és una de les assignatures que m’ha obert més horitzons artístics i m’ha donat més bagatge en cultura audiovisual. Això, però, no deuria interessar gaire tots els qui en aquell moment van oblidar-se del seu dret irrenunciable d’anar a classe però no van oblidar-se del seu dret a ser avaluats, i van presentar religiosament el seu treball a final de curs a fi de poder ensenyar un aprovadet de merda més al seu papi.