Monthly Archives: abril 2009

Imatge gentilesa de Saül Gordillo, amb llicència by-nc-nd de Creative Commons.

“Qui quan és jove no és d’esquerres és que no té cor, i qui quan és gran no és de dretes és que no té cap”

Això proclama una frase feta que a un servidor se li va dir com a resposta a la manifestació de les contradiccions que un sent quan es va fent gran (deixem-ho en això).

La continuació fàcil seria dir que fotografies com aquesta donen raons per seguir proclamant-se d’esquerres:

• Els gossos són animals feixistes.
• I a tu què t’ha pillat amb els gossos? per què cony dius que són feixistes?
• Perquè ho són. En això els gats també marquen la diferència.
• Tu estàs sonat. Què cony hi tenen a veure els gats amb ser feixista o no?
• Tu has vist mai un gat policia?

Aquest acudit apareixia (més o menys) a una pàgina d’un llibre dels Freak brothers, que durant un temps ens va acompanyar per casa als meus primers companys de pis i a mi. L’escena era en un bar, un lloc sòrdid, on dos individus tenien aquesta conversa. Comprenc que aquí no té ni la meitat de gràcia. M’entristeix la policia, i a vegades m’enerva. M’entristeixen els policies. M’entristeix anar pel carrer caminant, veure dos Mossos d’Esquadra i sentir la seva conversa. La conversa que tenen sol traduir que la societat no busca que els seus efectius policials siguin gent llesta. Gent amb inquietuds. Gent amb sensibilitat.

La societat en general no està gaire preparada per formar aquesta mena de persones, siguin mossos o no. Però en el cas de la policia -perquè no només és cosa dels Mossos, també de la Guàrdia Urbana, la Policia Nacional- el tema és més visible, que no més greu. Quan et trobes un policia amb qui pots parlar amb normalitat, és a dir, sense tenir la sensació que estàs parlant amb un robot que compleix perfectament les seves ordres però completament desposseït de la capacitat d’empatia, sembla una benedicció del cel. Quan et passa això, quan pots parlar amb un policia i acabar la conversa satisfet d’estar pagant els impostos que li porten el plat a taula, sents una mena de formigueig proper a l’alegria aparellat amb un complex inconfessable pel fet de sentir això pel personal de les forces de l’ordre.

I és que la policia és antipàtica. I els que ja s’han fet grans i ja són de dretes diran que ha de ser així perquè compleixi les seves funcions. Un policia no pot ser proper, ni pot ser-ho el cos, perquè encara algú podria pensar-se que en alguna reïvindicació o assumpte conflictiu -ja no parlem de criminal- pot tenir-los de la seva part. Per això no deixen de sorprendre’m les queixes que els portaveus de policia fan als mitjans, quan es lamenten que el tractament mediàtic i polític dels casos com els de la Comissaria de les Corts embruten la seva imatge. Que es senten assetjats i deslegitimats com a cos. Demanant, en definitiva, un altre enfocament de la qüestió. Jo crec que satisfer la demanda de la policia és tan difícil com convertir un gos en un gat. Ah, i si vols tenir una bona imatge, el millor que pots fer és no donar-ne de dolenta. I per acabar, la policia sembla haver encomanat als polítics el seu principal defecte: la incapacitat de demanar disculpes. El valor del perdó en aquesta societat motivaria un altre post sencer.

Possibilismes al poder, podem parlar de quin lloc podrien tenir els gats al cos de policia. Per fer companyia als agents a la caserna? Per engalipar noies adolescents traficants d’estupefaents? Per afegir un focus de pràctica de la indiferència a les seves rutines? Debat absurd que es podria intercanviar molt tranquil·lament: per què la nostra societat necessita policia? Sembla que allò que marca què tolera la societat i què no és si hi ha actuat la policia. Quan la policia actua, les coses es converteixen en protesta violenta, o en il·legals, i en qualsevol cas més susceptibles d’opinió. Abans que ho faci no: són coses dels joves o dels estudiants, són coses dels sindicats o dels pagesos, són coses de tot de gent que està descontenta, entre els quals, si fem cas del que diuen els diaris però també les converses de cafè que té la gent, devem ser tots, o quasi.

Per exemple, pel carrer un veu a vegades unes pintades d’una gent que creu representar-me i que diuen així: Jove: pensa i actua! Gràcies, gurús, per il·luminar-me el camí. Sospito, però, que quan parleu d’actuar parleu sobretot de provocar, de fer pintades i emmerdar la meva ciutat, d’anar a manifestacions a veure si es lia, d’excedir-vos amb la cervesa i després al·legar que uns quillos us han buscat raons. Tal com tinc una mala imatge dels cossos de policia -errònia o no-, tinc aquesta -igualment errònia o no- d’alguns independentistes. I difereixo en el seu concepte de què és actuar a favor de la independència. Per això em sembla força que algunes vegades qui més es baralla amb la policia és qui més la necessita per legitimar-se.

Els altres -que ni devem pensar ni actuar, segons aquells individus- presumiblement estem tots amargats de la òstia, però la indignació la reservem -que també s’ho valdria- només per quan hi ha cops de porra pel mig, que trist. Insisteixo: el moblet d’Ikea que ningú ens el tregui. Per altra banda, entre els meus amics, l’opció de fer-se mosso a fi de tenir una feina de per vida, cobrant el màxim i treballant el mínim va ser tractada un dia des del més absolut respecte, consideració i admiració fins i tot. Som una societat tan meravellosament tolerant que el valor intrínsec de la feina per la qual un cobra no és motiu de debat.

Per quan les imatges valen més que mil paraules… honte d’être quoi?

Em permeto titular aquest post igual que el post al qual vull fer referència i que ha escrit en Claudio Andaur, Maléfico, al seu blog. Em permeto, igualment, fer al títol una petita correcció d’acord amb el comportament que és esperable en mi, ja que presento -com a mínim en part- la simptomatologia de l’SNAD. L’SNAD és el Sindrome de Negacion Auto Defensiva que segons en Claudio presenten alguns usuaris de GNU/Linux. Si voleu saber-ne més, òbviament us recomano que llegiu l’article. La competència idiomàtica del català tipus em fa pensar que no tindreu cap problema per entendre’l.

El motiu d’aquest post, però, al marge d’introduir l’SNAD al ciberespai català, és sobretot posar de relleu el comentari que hi vaig deixar, ja que de manera lateral inclou consideracions properes a coses que he escrit directament a aquest blog. Sabent-vos ja coneixedors, doncs, del meu interès a donar-me importància, us el transcric ara sí sense més preàmbuls:

A Mandrake y Troyano (para que no tenga que decirlo malefico, el cual muy inteligentemente ha eludido la cuestión), les diría que no quieran ser tan protagonistas en este hilo, y que sepan conceder al artículo las parcelas de luz que aporta y no se fijen tanto en ciertos detalles, a los que no llamo menores porque es muy legítimo observarlos, pero que en cualquier caso no son el foco de aquello que malefico quiere transmitir. Esa es mi opinión, de entrada.

Pero como opinar es gratis y aquí tengo el espacio, diré también que coincido con Oscar C. y sus apreciaciones sobre qué cosas pueden “justificar” que a uno no le preocupe en exceso el presentar parte de la sintomatología del SNAD. Incluso Claudio lo dice entre líneas, para los que lo quieran entender, eso está claro. No puedo evitar, sin embargo, pasarme también al terreno político-tradicional puesto que en esta clave se esgrimen razones cuando se apela al carácter científico del marxismo. Las personas, los grupos, la gente, los pueblos tienen procesos, reacciones y una historia que no siempre la ciencia podrá explicar. Resulta curioso que algunos marxistas se abracen al carácter científico de aquello en lo que creen, cuando quién más interesado está en defender la supremacía de la ciencia para organizar nuestra sociedad ha sido la sociedad capitalista de la segunda mitad del siglo XX. Es decir, aquella sociedad que ha marcado el marxismo con el estigma de “una cosa que la pensó uno que sabía mucho (utilizó el método científico, no, o algo así?) está muy bien, pero que pertenece al pasado y que ya no funciona”.

La ciencia es un constructo intelectual y un método (como tantos otros, religiones, etc.) para explicar el mundo que satisface la necesidad que tiene nuestro cerebro -formado en el contexto de un determinado modelo de civilización- de comprender. Luego la práctica demuestra que lo que la ciencia decía que sería, a veces es y a veces no es tanto. La ciencia no está mal. El software libre tampoco está mal. Yo creo en él como un pilar ideológico y pragmático desde el que promover la democracia de las herramientas y el conocimiento. Pero todo esto tiene que lidiar con la realidad, y ahí es donde el artículo de malefico aporta su humilde granito de arena.

Podemos compartir o no las ideas de maléfico, pero la lectura del artículo habrá sido interesante. Interesante para todos salvo aquellos que, en la necesaria tensión entre la realidad y los espejos ideológicos que nos ayudan a ver más allá, deciden olvidarse de la primera y se quedan así, fabricando espejos panfleto que sólo servirán para que repose el polvo.

El marxismo y el socialismo están perdidos si obvian que las circunstancias pueden envilecer el ser humano, como individuo pensante y agente. El poder es una de ellas. Igualmente, también está perdido el software libre si se convierte en el coto de una serie de gente muy competente con los ordenadores, pero absolutamente inútil para con las relaciones humanas, y por lo tanto incapaz de lidiar con las tensiones, necesarias, que el software libre habrá de plantear.