Monthly Archives: octubre 2009

La setmana que ve, al Laboratori Mèdia de la Facultat de Belles Arts de la UB, impartiré un curs d’introducció a la creació web:

• dies 2, 3, 4 i 5 de novembre de 2009
• de 10 a 14 hores del matí
• matrícula: 70 euros
• hores lectives: 15

El programa del curs és el següent:

• com circula la informació a Internet i què passa quan la consultem. Introducció a l’XHTML
• independitzar l’estructura i el contingut de la manera com es mostren les pàgines web. Introducció al CSS
• aspectes bàsics de l’edició d’imatge orientada al disseny web
• servidors web i sistemes de gestió de continguts. Instal·lació de WordPress i altres exemples.
• informació complementària sobre estàndards, diferències entre navegadors, proveïdors de serveis d’internet i optimització per a cercadors (SEO)

Utilitzarem principalment eines de programari lliure, disponibles gratuïtament a Internet, i que solen ser independents del sistema operatiu que estiguem habituats a utilitzar (GNU/Linux, Windows, Apple, etc.). És possible que fem algun apunt relatiu als avantatges i inconvenients d’utilitzar un programa de maquetació web, com Dreamweaver. Per seguir correctament el curs cal ser autònom en l’ús genèric de l’eina informàtica.

En cas que hi estigueu interessats podeu trucar al 93 403 47 48 a fi que us informin com formalitzar la inscripció. I si sabeu d’algú que li pugui interessar, si us plau, feu-li saber! (gràcies)

Es Monestir

Tornant del far de La Mola em vaig desviar cap al nord, cap a la zona que anomenen el Monestir. A més d’un plànol que m’havia comprat el mateix dissabte que marxava, m’havia imprès una mena d’itineraris turístics aptes per fer a peu i en bici. Les excursions que hi indica són els anomenats Camins verds i van inspirar bona part del recorregut que vaig fer per l’illa durant aquells dies. El cas és que la Venda del Monestir es trobava entre ells. Bona part de l’itinerari era semblant al que havia seguit feia alguna hora, aquell cop cap al sud, en direcció a Sa Talaiassa. El camp, aquí, semblava lleugerament més endreçat, però, i més habitat. Va començar a caure un plugim molt dispers però amb una continuitat preocupant. Jo seguia, esperant arribar a algun lloc que tingués un aspecte comparable, o assimilable, al d’un monestir. Ja des de força al principi m’imaginava que d’esgésia no en trobaria cap, perquè mirava lluny i cap perfil al fons -però tampoc la mena de camí que seguia- feien pensar que n’hi hagués cap. Sí que esperava trobar, però, algun edifici singular que, encara que de monestir tingués poc, fos el que anomenaven d’aquesta manera per deformació tradicional.

Però tampoc era aquest el cas. Quan vaig haver arribat a un trencall que es bifurcava en tres, on el camí que seguia endavant es convertia en un llit de pedres, l’altre semblava anar en direcció semblant i el que quedava a l’esquerra i enrere -endolcit per l’ombra dels pins que creixien a banda i banda- semblava endinsar-se en llocs cada cop més íntims i particulars, vaig decidir tornar enrere, davant l’amenaça de pluja i que allà no semblava haver-hi res. Tornant vaig veure un tot terreny entrar dins el recinte d’una casa; en aquell moment em desviava cap a un camí que havia vist, en un darrer intent de veure quelcom que fos El Monestir. En baixaren dos nois, i quan jo tornava desistint de nou cap a El Pilar de La Mola i els vaig preguntar pel Monestir em van dir que era tot allò, que no era cap lloc en concret, amb el mig somriure d’insinuar que jo era un de tants tontos que també s’havien pensat una altra cosa. En efecte, ja havia vist abans que a l’entrada de les cases, en una rajoleta, posava Venda d’Es Monestir.

A El Pilar de La Mola vaig parar a un bar del principi del poble. Era el mateix bar on m’havien explicat feia una estona com anar a Sa Talaiassa. En aquell moment jo havia deixat la bicicleta més o menys al mig del pas de l’entrada, perquè primer ho vaig preguntar a un noi i una noia que seien fora, a una taula sota el tendal. Mentre parlava amb ells l’amo em va dir si tenia por que la bicicleta se m’arrugués, que la deixava allà sota, i si faria el favor de treure-la-hi. Tot fent gest d’apartar-la ja li anava a preguntar a l’home com s’anava a Sa Talaiassa, quan la noia em va fer gest que el deixés estar, i es va escandalitzar tot dient si eren maneres de tractar la gent la manera com m’havia parlat aquell home. A mi, dins el fet que a ningú li agrada que el tractin de babau, les paraules de l’home m’havien semblat molt pròpies del caràcter illenc. I en qualsevol cas és veritat que havia deixat la bici -encara que fos momentàniament- al mig del pas. Al cap i a la fi, segur que l’home no li havia donat tanta importància. Em va explicar prou detalladament com anar a Sa Talaiassa.

Ara que hi tornava li vaig preguntar pels entrepans, què valien. Em va dir que depenia. Aquesta és una frase que em posa en alerta. Segurament des que tinc consciència del vergonyant tracte que es va posar de moda -no sé si encara és tant així- dispensar als pobles a la gent de Barcelona. Quan, adolescent, anaves a Tàrrega a omplir-te de pols i perdre el temps durant tres dies, als bars tot havia pujat de preu durant aquella setmana. Aquesta és la Catalunya i l’Espanya rastrera que odio, que rateja en el negoci en lloc de limitar-se a cobrar pel servei que dóna. Aquell depèn m’havia sonat semblant, com dient que em cobraria d’acord amb la inspiració. Però vaig donar-li un vot de confiança i, ben mirat, contràriament al que m’havien dit que Formentera és un lloc extraordinàriament car, tampoc allà vaig tenir la sensació que em prenguessin més el pèl de com ja me’l prenen a Barcelona.

L’entrepà era molt bo. Quan vaig haver acabat -amb tot això jo encara tenia un mal de coll important- i llegit una mica el diari, i vaig pagar i sortir, més o menys llavors va tornar-se a posar a ploure de valent. I em sembla que vaig llegir el diari encara una mica més. Després, quan va haver amainat, vaig passar pel supermercat i vaig comprar una mica d’embotit per fer amb els noodles, i suposo que fruita i alguna altra tonteria. Hi ha coses als súpers de Formentera que sí que són realment cares, però tampoc són els articles més imprescindibles.

La baixada des d’El Pilar de la Mola va ser impagable. Tot allò que un havia pujat fent ús d’una bona combinació de constància i resignació, ara venia de baixada. Em vaig parar un momentet a Es Mirador per fotografiar la magnífica panoràmica de l’illa -en qualsevol cas millor que des de Sa Talaiassa-, però la resta del camí el vaig fer tot d’una tirada, vivint com feia anys que no ho feia la sensació d’estar en una bicicleta com sobre una atracció. Amb els seus riscos, és clar, perquè qui habitualment no va amb bici no és prou conscient que les corbes no estan peraltades per a un ciclista no expert, però per sort només vaig tenir un ensurt. El dia en aquell moment s’havia obert molt i, de nou, la sensació de llibertat tan particular que només et pot assaltar damunt d’una bici va remetre’m a la cançó de Les illes. Encara amb el cor sobressaltat per l’ensurt a la corba i per tot plegat, vaig arribar a Es Caló que deurien ser quarts de sis o de set.

Matí a Es Caló

Així és com es veia el mar el matí del dilluns, des de la terrasa de la fonda Cal Rafalet, a Es Caló. Em deuria llevar d’hora, i vaig anar-hi a esmorzar. El petit moll que hi ha davant estava puntejat de persones que observaven el mar, que s’anava posant brau i, amb les aigües encara planes, feia crescudes que arribaven a sobreeixir la superfície de ciment. La gent feia fotos. Jo també.
Em vaig asseure a la que durant uns dies seria la taula oficial on faria el cafè amb llet. Tot just al costat de la porta, a l’interior. A banda que em pensava que em cobrarien l’incòmode suplement de terrassa, al llarg dels meus viatges i excursions he anat percebent la meva propensió a situar-me a llocs còmodes però sempre discrets. M’incomoda en certa manera seure al mateix lloc on està seient tothom. En aquests moments tinc la sensació que seure-hi seria com seguir el ramat, em fa l’efecte que la gent s’hi ha assegut perquè en arribar ha vist gent ja asseguda al mateix lloc.

Les taules allí, doncs, eren generalment buides, només algun dia hi vaig veure una parella d’alemanys ja madurs, alguna solitària turista del nord també ja amb una edat. Gent tota que tradueix el poder adquisitiu dels seus països en esmorzars desacomplexadament copiosos i variats. En aquests moments -també em passava a Skye-, anant sol de viatge, et sents més com quelcom, si no algú, que ha estat vomitat en aquell lloc, amb una soletat immensa que té pinzellades de pelegrinatge per a un Déu oblidat.

Poc després de tornar a la pensió, va començar a caure un xàfec que duraria força estona. Deuria ser migdia ja molt avançat quan, havent parat de ploure i després de fer temps dedicant-me a no fer res, a mirar per la finestra com queia la pluja o entretenir-me sota el porxo davant un paisatge -Es Caló- aparentment sense interès, vaig decidir anar cap a La Mola. Deuria ser segurament llavors quan vaig fer un tènue esbós de què voldria fer durant els cinc, quatre i mig, dies que tenia per davant.

La Mola

La Mola és una península a l’extrem est de Formentera, i no és altra cosa que el que significa el seu topònim. Per una carretera dreta, plena de corbes, s’abandona l’istme que uneix les dues penínsules de l’illa i es va pujant a través d’un bosc de pins, savines, llentiscles, vegetació tota pobra, regular, sense cap mena d’estridència. Més amunt la carretera ja es torna més recta, allà on s’assoleix l’altiplà que ara s’estén ininterrompudament fins a l’est, i al nord, i acaba en precipicis sobre el mar.

El Pilar de la Mola, població que queda a banda i banda de la carretera i més o menys al mig del massís, fa de transició entre el bosc, que s’acaba allà, i el paisatge agrícola que comença amb la plana. D’allí surten molts camins que, radialment, es dirigeixen a les diverses barriades agrícoles, les anomenades vendes, si no m’equivoco. Primer vaig voler anar cap a Sa Talaiassa, que és el punt més alt de l’illa. Pels camins que hi menaven, progressivament més deteriorats i amb els bassals omplerts per les pluges recents, vaig poder sentir per primer cop la soletat de Formentera. Tot arreu per allà on havia passat fins ara patia irremeiablement el pas de cotxes i, el pitjor de tot, els motoristes italians, i enlloc un deixava de veure cada pocs centenars de metres algun cartell indicant la desviació d’algun restaurant, hotel, club, lloc guai, qualsevol dels negocis de què està minada la línia est-oest de l’illa. El camp, però, mostrava obertament, com una obvietat, que no interessava ningú. Sa Talaiassa em va decebre. Quan s’hi arriba un només veu una casa, que amb un parassol d’una marca comercial indica vagament que és un bar, i darrere una torre mig en ruines al costat d’una mena de repetidor. Darrera, només el bosc que cobreix el pendent que mira sobre d’Es Caló. Els arbres, per tant, tapen quasevol panoràmica magnificent de l’illa que des d’allà es pogués veure. Rondant per allà, amb el cel que s’anava posant negre i alliberava gotes de tant en tant, no vaig veure res més que el bosc de pi blanc, molt blanc, extremadament pobre, i una aranya que havia estès la seva teranyina entre branques a banda i banda del viarany. Tornant prop del repetidor, se sentia el repicar que feien les lamel·les de l’obertura per a la ventilació. Allà, a la vora del camí, tota rovellada hi havia una màquina que semblava d’aquelles que serveixen per fer garbes de palla. Em vaig preguntar pels anys que deuria fer que era allà, pensant també en els dyanes i els meharis que corren per l’illa. Semblava infinitament més antiga que ells. Segur que hi va haver dies en què a Formentera algú cultivava el blat.

Tornant vaig trobar-me un alemany, al voltant de la quarantena semblava, que caminava cap a casa seva. Vam parlar de la tranquil·litat del lloc. Ell s’hi estava sis mesos, si no recordo malament. Va dir-se artesà i que treballava el cuir. En ell i en altres persones, em preguntava mirant-los si eren de la mena de gent que havien vingut a Formentera a seguir el joc de les postres putrefactes del maig del 68, o si més aviat era algú que vivia senzillament, de la manera que encomanaven el silenci, la pobresa i l’ordre implícit d’aquells camps sense ningú. És bastant inevitable caure en aquest maniqueïsme després de l’espectacle del dia anterior a Es Pujols.

El darrer tros del camí de tornada feia baixada i vaig anar força ràpid amb la bici, per una carretera estreta, asfaltada, que passava elegantment entre bosquets i finques ben arranjades; la mena de carretera per a un anunci del T’agrada conduir? De nou a El Pilar de La Mola, em desviava cap a la dreta i seguia la carretera que porta cap al far. Per aquella carretera vaig experimentar, més que no pas abans en el trajecte entre Sant Ferran i Es Caló, la poderosa sensació de les rectes carreteres de Formentera. Al final de tot, com una fita, el far de La Mola es retallava contra el cel. A banda i banda de la carretera s’estenien camps, tancats per tàpies alguns o pel simple talús de la carretera d’altres. Solitàries, s’alçaven figueres, algun garrofer potser també, amb els típics puntals fets de troncs per aguantar les branques.

El far de La Mola, els seus voltants, és un altre d’aquells llocs de Formentera que algú ja s’ha encarregat de despullar del seu encant amb els seus negocis esnobs i panxacontents. No obstant, res no treu la màgia d’abocar-se al precipici, de deixar-se endur pel magnetisme que té el paisatge tan simple que s’hi veu. Només el límit de la terra i la immensitat del mar, que és com una immensa boca que s’empassa tot allò que tingui la gosadia de sobrepassar els límits de la terra emergida. El blau del mar allà té la profunditat de la nit i la intensitat del cel rentat d’un dia de tardor.

Sota el sol, per la carretera també esquitxada de motorini odiosos, queien de tornada algunes gotes. Mentre a la meva esquena el dia semblava obrir-se, amb els castells de núvols que s’anaven separant i disposant com un exèrcit, però en retirada, davant cap a l’oest les encluses creixien fins al límit de la volta del cel, i aquí i allà es veien petites cortines de pluja regant. A mitja recta, més o menys, em vaig parar vora una figuera que creixia just al marge de la carretera. Els seus fruits eren negres, alguns, i semblaven madurs. De prop, alguns es veien esquerdats; la vida ja no cabia dins d’elles. Vaig haver de provar unes quantes figues insípides, vulgars, per poder trobar entre elles una d’especial, dolça com les coses que provàrem de petits i on ja no arriba la memòria. Mai abans havia collit d’una figuera un fruit que em fes comprendre una de les més poderoses raons de ser d’aquell arbre.

El Mozilla Thunderbird, per norma general tan perfecte, ha detectat com a correu brossa un missatge que m’enviava una antiga companya del màster i que, sense resoldre’m la vida per la resta dels meus dies, he trobat que tenia certa gràcia. Us el transcric aquí a sota:

SÍ, ES INDECENTE

Ha dicho la Presidenta de la Comunidad de Madrid que es indecente que mientras la inflación es -1%, los funcionarios además de tener plaza fija, tengan una subida salarial del 2% .Objetivo: congelarles el sueldo.

Me gustaría transmitirle a esta Sra. lo que considero indecente.

INDECENTE, es que el salario mínimo de un trabajador sea de 624 €/mes y el de un diputado de 3.996 pudiendo llegar con dietas y otras prebendas a 6.500 €/mes. INDECENTE, es que un catedrático de universidad o un cirujano de la sanidad pública ganen menos que el concejal de festejos de un ayuntamiento de tercera. INDECENTE es que los políticos se suban sus retribuciones en el porcentaje que les apetezca, (siempre por unanimidad, por supuesto, y al inicio de la legislatura).

INDECENTE es comparar la jubilación de un diputado con la de una viuda.

INDECENTE es que un ciudadano tenga que cotizar 35 años para percibir una jubilación y a los diputados les baste sólo con siete y que los miembros del gobierno para cobrar la pensión máxima solo necesiten jurar el cargo.

INDECENTE es que los diputados sean los únicos trabajadores (¿?) de este país que están exentos de tributar un tercio de su sueldo del IRPF.

INDECENTE es colocar en la administración a miles de asesores (léase amigotes con sueldo) que ya desearían los técnicos más cualificados.

INDECENTE es el ingente dinero destinado a sostener a los partidos aprobados por los mismos políticos que viven de ellos.

INDECENTE es que a un político no se le exija superar una mínima prueba de capacidad para ejercer su cargo (y no digamos intelectual o cultural).

INDECENTE es el coste que representa para los ciudadanos sus comidas, coches oficiales, chóferes, viajes (siempre en gran clase) y tarjetas de crédito por doquier. INDECENTE es que sus señorías tengan seis meses de vacaciones al año.

INDECENTE es que sus señorías cuando cesan en el cargo tengan un colchón del 80% del sueldo durante 18 meses. INDECENTE es que ex ministros, ex secretarios de estado y altos cargos de la política cuando cesan son los únicos ciudadanos de este país que pueden legalmente percibir dos salarios del erario público.

INDECENTE es que se utilice a los medios de comunicación para transmitir a la sociedad que los funcionarios sólo representan un coste para el bolsillo de los ciudadanos. INDECENTE es que nos oculten sus privilegios mientras vuelven a la sociedad contra quienes de verdad les sirven.

¿ Y mientras, hablan de política social y derechos sociales?

¡¡QUÉ INDECENTE!!

ESTA SI DEBERIA DE SER UNA DE ESAS CADENAS QUE NO SE DEBE ROMPER, PORQUE SOLO NOSOTROS PODEMOS PONERLE REMEDIO A ESTO, Y ESTA, SI QUE TRAERA AÑOS DE MALA SUERTE SI NO PONEMOS REMEDIO

A tot això crec que caldria afegir:
- Hi ha funcionaris que sí que representen només un cost i cap benefici per a la butxaca dels ciutadans. El mediocre mercat laboral espanyol no fa distincions entre l’empresa privada i la pública, i per tant a tot arreu podem trobar gent que no és digna del seu sou o del seu càrrec.
- L’ús indiscriminat de majúscules porta sovint a una pèrdua de credibilitat, perquè són menys llegibles i fan com que crides. Per tant, com que combrego força amb tot el que es diu més amunt, només voldria recomanar-vos que si seguiu cadenetes d’aquestes i voleu transmetre seriositat i saber fer, entretingueu-vos a canviar la caixa de totes les majúscules innecessàries, especialment quan un les utilitza per escriure frases senceres.
- S’han deixat una indecència: la de quan un dels lobbys de l’alta societat catalana defrauda l’estat o una entitat suposadament no lucrativa amb barroeres maquinacions i tómboles de gabinet, i llavors tots els camarades de classe es posen la mà davant la boca com dient:

- Ui!

I realment ningú té els collons de dir res més perquè el següent de la llista podria ser qualsevol d’ells. Això és la indecència d’una classe social i política que des de fa trenta-quatre anys ven el discurs d’estar tirant endavant el país, i en realitat no ha fet cap esforç per reduir una fractura social que avui, en algunes àrees, amenaça ser més greu que cinquanta anys enrere.

La pensió Miramar

La mestressa ja quasi m’esperava quan, finalment, vaig poder trobar la pensió. El cas és que és tot just al costat de la carretera, però jo m’imaginava quelcom més aviat que es veia des de la carretera, per la qual cosa els edificis que hi quedaven massa a prop eren exclosos de la meva criba visual. A la dreta del fanàstic carril per a bicis pavimentat de color grana hi havia una estesa de sorra que l’escolament acumula allí. Només uns metres més enllà ja hi ha els còdols i l’entapissat que la patata frita fa penjant i estenent-se des dels parterres.

Va ser així, doncs, que només baixar de la bici la mestressa va sortir de casa seva, a la qual s’entrava per una porta sota un porxo que a aquella hora semblava fosc, i fosca la casa també. Em va convidar a deixar la bicicleta sota el que em sembla que ella va anomenar l’alqueria, tot i que un googleig ràpid m’ha afegit més dubtes sobre si realment va dir això. Tal alqueria era una mena de cobert fet amb troncs de savina i figuera, semblava, que a manera de columnes suportaven un sostre recobert de canya, o una planta per l’estil. El temps, suposo, havia obligat a afegir-hi puntals de ferro com els que es fan servir a les obres.

La mestressa em va explicar el poc que hi havia per explicar. Va deixar triar-me habitació entre dues, i vaig escollir la que donava a la part de darrera, per no sentir tant els cotxes de la carretera. A ella, havent-li parlat de les angines que tenia, li va semblar també la millor opció perquè pogués guarir-me dels meus mals. Aquella habitació. La finestra tenia les típiques cortines a banda i banda i a més a més una mena de dosser, blanc, de tela vaporosa, que semblava poder-se fer servir com una mosquitera. Va preguntar-me també fins quan em quedaria. Fins divendres, en principi, però no ho sabia segur. Si tornava tard a la nit podia ser que em trobés la porta tancada, però no seria amb clau, només perquè no hi entrés l’aire durant la nit. La porta de l’esquerra de la meva habitació era el lavabo. El vespre començava a caure. Al pany, em va costar girar la clau de tal manera que la porta acabés finalment tancada.

Vaig anar a donar una volta per Es Caló. El cel s’omplia dels violetes de després i durant la posta. Per aquella banda, la costa nord de l’illa, en el desenfocament crepuscular, es veia Eivissa, allà llunyana com una mena de pàtria perduda. Aquell dia, l’únic en què el veuria encalmat en aquell lloc, el mar reflectia els vermells i els altres colors del cel i tot semblava emborratxat d’allò. Mirant despreocupadament semblava haver-hi quelcom ininterromput entre allà on acabava la platja sota l’aigua i els punts més alts del cel on els núvols es tenyien de colors més intensos. Sempre m’ha produït una sensació molt estranya aquesta pal·lidesa que pren el mar en les llums crepusculars. Es com si ell mateix no recordés la violència dels seus blaus marins.

Tornant vaig demanar a la mestressa si em podia posar a cuinar a algun lloc on no molestés. Em va dir si m’anava bé darrere, al pati, perquè el pis era de ciment. I crec que ho va dir així, el pis. El pati era el mateix al qual donava la meva finestra. La sortida de darrere de la casa també hi donava, i allà hi havia un petit porxo i a sota una aigüera. Tot ho cobricelava un conjunt de dues o tres lones que es tensaven amb mosquetons agafats a la paret de la casa i, amb cordes, també cap a dues petites edificacions més: els lavabos exteriors, on hi havia les dutxes, i una mena de pàrquing per al cotxe de la mestressa. Allà, assegut al graó del petit porxo, em vaig asseure i vaig disposar els meus trastos per cuinar i menjar-me els noodles.

La mestressa era una dona illenca fins al moll de l’os. Ja madura, encara que no gran, duia els cabells estudiadament recollits. El que més em va arribar d’ella, o allò que més em transmetia del seu caràcter i que em semblava tan propi de l’illa on vivia, va ser la forma dels ulls, i el color. Eren verdosos, i pronunciadament angulats. Feien com una forma de trapezi, amb la base ampla per la part de baix. Eren uns ulls que diries que no s’han tancat mai, i que han quedat així, amb aquesta forma, de tanta llum com han rebut. Quan va veure que havia acabat de sopar va sortir com dissimuladament, com qui no vol la cosa -ho faria així cada dia- i m’oferiria que li deixés els plats allà, perquè a ella no li costava res rentar-me’ls l’endemà. D’entrada jo li vaig dir que no calia, però davant la seva insistència i, perquè no dir-ho, el favor que em feia tenint en compte que jo no tenia ni fregalls ni sabó ni la casa, altra pica que aquella, vaig accedir-hi.

Crec que vaig anar a dormir d’hora. Aquella nit encara hauria de patir el mal al coll que, si no recordo malament, també em va despertar a mitjanit. Deuria menjar-me també una de les darreres galetetes de melmelada i, amb un glop d’aigua, empassar-me una altra pastilla d’ibuprofè.

Alguns enllaços obtinguts en una navegació encadenada que sintetitzen -com a mínim en part- les meves visions sobre Barcelona, elits polítics, Catalunya, món desenvolupat i món sencer.

1. http://imnotaturist.blogspot.com/
2. http://www.mariallopis.com/2008/10/02/odio-barcelona
3. http://andresmartinez.es/index.php?id=9&l=1&ano_sel=2008&mes_sel=4&busq_avan=Buscar
4. http://elblogdefarina.blogspot.com/2008/04/un-articulo-reciente-de-ulrich-beck.html

Mediterràniament

El port de la Savina de Formentera em va rebre amb una tarda dolça i daurada, amb alguna gota escadussera, com un plugim de broma. Realment no és gens complicat arribar, llogar una bici i marxar d’un lloc que, fora de la gràcia que pogués tenir la tarda en si, no en té cap altra més. Algun petit embolic sí que vaig tenir havent d’anar amunt i avall pel moll per endevinar on era que havia de recollir la bici. Fora d’això, aviat em vaig trobar pedalant per la carretera, sabent molt poc sobre el plànol on em calia dirigir-me, però com si una mena de vent triomfal del destí assolit em guiés secretament. Tot just sortint de la Savina, un ja es troba pedalant per la vora de les Salines, que són un paisatge paradoxalment lunar. Pla i endreçat, amb els murs rectes, quadrangulars, que separen les basses, reflecteix la llum per tot arreu, i descarat interpel·la el qui hi passa sobre el per què de tanta absència com destil·la.

La carretera que jo seguia és la que porta a Es Pujols. Allà volia mirar una pensió-hotel de què m’havia parlat en Moisés. Sense que d’entrada m’alterés, però, el panorama d’Es Pujols no era el que es diria quelcom acollidor. Una mena de poble carretera, amb l’únic atenuant de tenir una corba, atapeït de botigues de pollastres a l’ast, pizzes, trattories, pollastres a l’ast, pizzes i tratories. Vist des d’ara, un infern, vaja. En aquell moment jo no sabia, però, que no tot Formentera té aquest caire. M’ho van dir una parella de catalans que vaig trobar sobre una de les passeres de la platja. La platja no era lletja, però feia pudor. Quan tiraves enrere per un trencall d’una passera, amb la il·lusió que trobaries un lloc tranquil i recollit, ja ràpidament veies els contrallums i els ridículs motius palmífers del xiringuito que, com si fos un franctirador, havia romàs amagat.

Havia donat una ullada a la pensió recomanada per en Moisés, però allà no hi havia ningú. Semblava que obrien a les set, juntament amb la botiga de souvenirs. On sí que hi havia gent era al bar restaurant del costat. Ningú d’aquell poble semblava gaire preocupat pel fet que, a un lloc on figura que es ve a buscar pau, un establiment com aquell tingués la música a un volum del tot innecessari. Per tant, d’entrada i sense conèixer el preu de la pensió, no em feia especial il·lusió quedar-me per allà.

Vaig voler trucar a la dona de la pensió que m’havien recomanat a Es Caló. Vaig cometre la imprudència de no fer-ho des d’una cabina de Telefònica (sic.). Sí, semblava una cabina normal i corrent, és veritat que no posava Telefónica i posava con la concesión de no se què, però davant l’aparent absència d’alternatives em va semblar que per trucar, ja podia fer-ho des d’allà. Em calia demanar canvi, però. Vaig entrar a un restaurant que semblava italià, o quelcom per l’estil. En català vaig demanar canvi a un cambrer, que no em va entendre, mentre la noia del fons començava a dibuixar un somriure. A mesura que em repetia i el company em deia que no m’entenia, el somriure de la noia del fons s’anava fent més i més gran. Al final li vaig dir, dirigint-me a ella: Tu si que m’entens, oi? a la qual cosa em va respondre que más o menos, i és que si no fos així, tenint en compte la semblança de català i castellà i la velocitat a què els parlava, hauria començat a dubtar de la seva capacitat auditiva, com a mínim, per no posar-me a qüestionar altres coses. Em podries donar canvi, si us plau?

Al final me’n vaig sortir, no sense abans regalar-me la noia un “es que él es argentino”, davant la qual cosa, en la indignació posterior -després d’haver-los donat les gràcies, naturalment-, no podia pensar res més que m’era igual, que per mi com si fos xinès. No podia arribar a capir la cara dura o la ignorància i l’estupidesa d’aquesta excusa. Ignoro si ser argentí eximeix de certes obligacions la gent, primera notícia.

Bé, aquella cabina va resultar una estafa, i la que després vaig trobar de Telefònica també, o no anava, no ho recordo. El cas és que vaig acabar trucant pel mòbil. La dona d’Es Caló m’havia demanat que confirmés si podia ser el dia abans de venir. Jo, sempre tranquil i alegre, confiava en l’última hora per si trobava alguna opció encara millor, i no havia trucat. Per tant amb raó la dona no va agafar-se del tot bé d’entrada que jo pogués presentar-me allà fins i tot abans que el sol es pongués. Però em va dir, finalment, que ja m’ho arreglaria i que m’esperava.

No li va caldre esperar-me gaire. Vaig marxar per potes d’Es Pujols, el segon lloc amb més mal karma de Formentera, després d’un que ja sabreu. Plagat d’italians, argentins i alemanys, esquitxat d’altra gent d’arreu sense ofici ni benefici, que semblava regurgitada a l’illa per un naufragi, tots fent una escenografia d’una colla de voltors que des de feia ja uns anys es dedicaven a fer girar la roda de treure el suc turístic a Formentera. A part de la inòpia en què vivien aquells personatges bàrbars -en relació ja no només a la llengua catalana, sinó a la resta de l’illa, en general- cap semblava disposat a atendre’t amablement si no complies amb el perfil de turista ric i dels seus països. M’havia fet basarda entrar al cibercafè. En aquell poble de mala mort tothom et rep bordant com un gos.

Després d’aquesta experiència i sense res que em demanés aturar-me abans, vaig passar força de llarg per Sant Ferran de les Roques. Des d’allà, una carretera quasi recta porta, per pendents amunt i avall, suaus i incomprensibles, cap a l’altra península de les dues que formen l’illa. Es Caló es troba al principi d’aquesta, tot just abans de començar a enfilar la pujada que porta cap a la Mola.

Avui fa tres setmanes…

Diumenge de trobades i angines.

El diumenge em vaig llevar que deurien ser les nou tocades. Malgrat que m’havia despertat a mitjanit i em vaig veure obligat a empassar-me mitja galeteta i un ibuprofè pel mal que em feia el coll, havia dormit prou bé. Vaig dutxar-me -val a dir que, tot i que l’habitació era modesta, els lavabos (comunitaris però amb un sol usuari, jo) eren del tot correctes- i vaig anar a un bar, tot buscant aquell que resultés menys atractiu pels turistes. Allí podria prendre’m un cafè amb llet en condicions de normalitat, vaig pensar. Ho vaig fer i vaig sortir, i al cap d’una estona vaig tornar-hi a comprar un croissant. Tant el cafè amb llet com el croissant valien el mateix, u amb vint. Curiós. Vaig seguir experimentant l’esperit illenc, aquest del com menys paraules millor. Aquesta mena de resistència a semblar o ser amables, que no incapacitat, com també després em va ser demostrat.

L’Eixample de Vara de Rey de Vila d’Eivissa és un lloc horrorós, per si no ho sabíeu. Una mena de voltants de l’estació de Renfe de Lleida fa deu anys. Qui la conegués sabrà a què em refereixo; una mena de no-lloc, on la calor, la brutícia, la vulgaritat, l’absència de caràcter, tenen la seva pastura. Bé, brut brut no estava. Però tenia ganes d’emigrar d’allí com més aviat millor. Havia quedat amb en Moisés. En Moisés i jo vam ser companys de promoció a Belles Arts, ara farà deu anys. El cas és que la vida ens havia portat per diferents camins i ara ell tornava a viure a Eivissa, d’on ell és. Com que de totes totes havia de passar per Eivissa per anar a Formentera, el vaig trucar per veure’ns.

Quan vaig haver buidat l’habitació i tornat les claus, em vaig dirigir cap on havíem quedat, però com que encara era d’hora em vaig quedar un tros lluny esperant en un banc. Al cap de no gaire vaig veure des d’allà, cap a la parada del bus, algú que me’l recordava, i ja hi érem. Aquí no tindria cap gràcia que us posés al corrent de les nostres vides com nosaltres ens hi vam posar llavors. Al cap i a la fi és el que fa la gent que es troba. Moisés va tenir l’amabilitat d’acompanyar-me al CAP d’Eivissa, ja que jo no podia amb el meu mal de coll i em temia pitjor si d’estar cinc dies així a Formentera es tractava.

Mentre a la sala d’espera la gent estava asseguda, amb cares que gradaven de la resignació i l’avorriment a la malla llet i l’afartament, en Moisés i jo parlàvem de la vida, del seu ofici, del meu, de tot d’impressions que dues persones han anat recollint sobre el món i que, després de sis o set o vuit anys de pràcticament no veure’s, vomiten posant-ne a prova la semblança. Fora havia començat a ploure amb una pluja tan fina que jo ni la veia. Quan la doctora em va cridar, em va mirar el coll i les orelles i va decidir, oportunament, que tenia angines. Inoportunament va decidir també que em receptava claritromicina. Les meves angines, com les guerrilles contra Napoleó, començaven a partir-se el cul i a preparar-se per a set dies de treva. Avui encara riuen. Però vaig sortir d’allà amb la tauleta d’antibiòtics i una altra d’ibuprofè, sense passar ni per la farmàcia. Detalls són, aquests, que alegren el viatge.

Quan vam sortir ja plovia descaradament i corrent vam tornar cap al cotxe. Ens va semblar que anar a fer un entrepà a un lloc correcte era una bona opció. En el trajecte em va anar explicant coses dels llocs, del port d’Eivissa, de Pacha, de perquè les coses eren com eren i la gent votava el que votava. A Santa Gertrudis, jo vaig acabar prenent-me un plat de pollastre al forn i, ell sí, un entrepà. Vam seguir parlant de la vida, de la vida a Eivissa, del que ens semblava bé, i del que no tant. A una hora prudent em va tornar a acompanyar cap al port d’Eivissa, i allà ens vam acomiadar. El meu ferry sortiria al cap de poc menys d’una hora, si no recordo malament, i vaig anar a comprar els bitllets i dedicar-me a esperar, mentre em sorprenia de la quantitat de catalans que m’envoltaven. El coll, decididament, em feia molt de mal.

L’aire condicionat a l’interior del ferry feia honor al mal gust que acostuma a regir aquesta mena de llocs. Les vegades que he anat amb vaixell he tingut la sensació que es prenien molt seriosament l’exemple que suposava Vacaciones en el mar. La llengua catalana, a Balearia, no és que sigui testimonial sinó que és del tot inexistent. Els de Balearia també deuen votar el que deuen votar. Vaig tenir un punt de mareig, i el coll va aguantar estoicament el viatge. Per les finestres del meu cantó veia allunyar-se Eivissa, amb les seves muntanyes recobertes de màquia algunes, de pi d’altres, i per les del cantó oposat endevinava, amb el vaivé del vaixell, els illots que com grans fragates fondegen l’espai que separa les dues illes.

Eivissa. Na Maria del Mar Bonet diu que va estimar molt una illa, alegre i graciosa com una palmera, i que no es volia casar. Es lamenta, i no queda del tot clar si abans es referia o no a Eivissa, si és de debò que Eivissa (ervissa) s’ha casat. Eivissa sí que s’ha casat, em temo. Aquesta cançó “Les illes” amb lletra de Vicent Andrés Estellés -crec que mai podré comprendre perquè Catalunya ignorem de manera tan flagrant aquest autor- no m’abandonaria en els cinc dies següents. La podeu escoltar al disc Alenar, molt més recomanable que les audicions que trobareu al youtube d’un concert posterior, amb en Lautaro Rosas de nou

En Moisés em deia, encara a la facultat, que la gent d’allà a Eivissa li diu ivissa. La Maria del Mar li diu ervissa, i jo no em veig amb cor de qüestionar el que diu en Moisès. El que sé és que Eivissa, pronunciat una lletra darrera l’altra, és un nom preciós, i m’horroritza sentir els catalans parlar, per deformació castellana, d’ivissa o encara pitjor, d’ivisa, que ja és el colmo.

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Una monja de Sant Benet de Montserrat us explicarà amb molta gràcia i simpatia el què de la grip A. Em mossego els dits per evitar seguir escrivint i deixar que cada ú, en pau, tregui les pròpies conclusions sobre aquest tema, o d’altres…

Introducció

Vaig anar a Formentera del 19 al 25 d’aquest mes de setembre. Ho vaig fer no sense un petit complex d’estar fent l’ovelleta a causa de l’anunci d’Estrella Damm. Però al cap i a la fi, ja des que a l’assignatura Història del Paisatge del Màster Oficial de Paisatgisme -que entre altres coses em va donar l’excusa per anar a conèixer Skye- una companya va centrar el seu treball sobre l’illa, Formentera era un destí que només estava esperant el moment més oportú per ser atès. El fotògraf Oriol Alamany, a la xerrada de cloenda de la secció de fotografia dels Lluísos de Gràcia, també ens en va parlar com un destí assequible on fer bones fotografies. A dues o tres setmanes vista aquest moment d’anar a Formentera no existeix mai; és per això que a un li cal comprar els bitllets un temps abans -també perquè surtin més barats- així no hi ha cap impepinable que doni excuses per avortar els plans. És un d’aquells moments -quan un és autònom- en què un es declara en vacances. Sense més preàmbuls, doncs, comencem.

L’arribada a Eivissa.

El vol fins a Eivissa, fins tot just abans de l’aterratge, no va tenir res de particular si exceptuem com n’és de particular i odiós ser a un aeroport. Tant de moda que està parlar dels problemes reals de la gent que els polítics no saben atendre… ¿perquè ningú proposa mai reformular això que actualment són les catedrals del consumisme més imbècil, per part del consumidor, i desvergonyit, per part del comerciant? Caldria una entrada a part per parlar sobre les suposades mesures de seguretat i concretament el bochornós assumpte de la bossa autosegellable d’un litre (aproximadament, diuen) on cal dur gels i líquids en recipients sempre que no superin els 100ml. Que Déu ens agafi confessats.

Bé, parlava de tot just abans de l’aterratge perquè durant l’esmentat vam tenir alguna raó per pensar que allò potser s’acabava allà. La violència de la frenada en aterrar va ser prou suau com perquè la cosa no passés de l’ensurt i jo ara pugui explicar-vos-ho, però només per això. Com a bon aeroport de províncies, a Eivissa no sempre (o mai, no ho sé) s’embarca i es desembarca pels ridículs fingers, sinó que es fa per terra i amb l’escaleta, de tota la vida, vaja. Això ens permet a uns quants freaks poder observar de prop les turbines de l’avió, el tren d’aterratge, i tota la parafernàlia, que vista així sembla més d’estar per casa que quan ho veus de lluny. Concretament vam poder veure que en Custo Dalmau havia tingut l’exquisidesa d’embadurnar l’avió amb què havíem volat amb aquests dibuixets que, al cap i a la fi, no només fa ell sinó que fa tothom avui en dia.

La sortida de l’aeroport no és menys desoladora. A Barcelona probablement deu passar el mateix; allà a Eivissa tampoc ningú s’ha preocupat de plantificar un senzill plànol, vaja, qualsevol animalada que als pobres mortals que arribem allà per primer cop ens serveixi per interpretar on coi és cada una de les parades de bus especificades al cartellet de la línia que porta cap a la Vila d’Eivissa. Perquè a mi Vara de Rey em diu el mateix que la d’un pastor, no et fot. Afortunadament encara es pot anar des de tot arreu cap a Roma preguntant. Ho vaig fer a dues dones i un home del bus, que anaven junts, i que com a bons balears -mal em pesi, aquesta imatge que tinc- utilitzaven el català i el castellà com dos registres la tria dels quals resulta del tot incomprensible.

El mateix paisatge que veia des del bus ho evidenciava. Les illes Balears, encara que alguns castellanoparlants que hi viuen no coincideixin amb aquesta opinió, encavernen la llengua catalana a l’àmbit familiar, com si fos un codi indesxifrable que es parla entre amics, filiats, ascendents i germans, a la qual ningú se li acudiria de donar la categoria de llengua perquè és això, un codi molt particular que és improbable haver de compartir amb algú mínimament desconegut. La resta, cartells de comerços, anuncis, eslògans, revistes, i tal i com també ho vaig veure a Menorca -fora de tímides aparicions en català a les plaques dels carrers, cartells de carretera i altres elements gràfics/senyalètics de caire més institucional- dóna per fet que ningú farà cap ús de cap missatge escrit en català. Espero que quan visiti Mallorca la perspectiva millori una mica, però diuen que els alemanys ho estan posant molt difícil.

Ah, me n’oblidava. A l’aeroport, on s’esperen les maletes, les columnes estan decorades amb uns vinils on apareixen les il·lustracions d’uns individus de llavis i pits voluptuosos, cintura de vespa, en el cas de les noies, i abdominals i pectorals empalagosos per als nois, assenyalant-te amb el dit, que anuncien el Matinee Group. Sempre m’he preguntat de qui està format aquest grup; jo crec que a mi no m’hi voldrien. Del que no dubto és que deuen tenir molt poca feina.

Gràcies a l’ajuda de la gent del bus i malgrat un taxista que més que taxista semblava un mico (perquè insistia que no m’entenia quan sobretot el que volia evidenciar-me era la ràbia que li feia entendre’m quan li parlava en català… uns metres més endavant, un taxista igualment castellanoparlant no va tenir cap problema a ajudar-me, cada ú en el seu idioma i tan feliços) vaig poder trobar el carrer de la pensió on tenia previst anar. Però ai, això d’anar de barato sempre és més bonic per Internet que davant la crua realitat, i a quarts d’onze de la nit allà no feia la pinta que m’hagués de fer cas ningú. Amb unes angines encara no diagnosticades, gana i més penjat que un fuet, vaig maleir no haver portat la tenda i la meva lleugeresa planificadora. Per sort, a la cruïlla amb el carrer de sota, a l’escala d’un altre edifici que de manera igualment humil manifestava ser una pensió, sí que vaig trobar resposta. Tenia llit fins l’endemà, cap a quarts de dotze, per trenta euros. Tenint en compte la barreja d’horror i semitranquil·litat de Vila a finals de setembre i la urgència del moment, la cosa acabava prou bé. L’hostal Las Nieves/habitaciones Juanito i la pensió Ripoll, respectivament i per la vostra informació.

Més tard, morint-me de coïssor al coll, vaig rondar una mica buscant quelcom que em servís de sopar. Però aquesta part, com la resta del rotllo que us he fotut, no té massa interès. Òbviament, si quelcom pot arribar a tenir-ne, serà quan arribi a Formentera i les primeres fotos, però per això encara falta ben bé un dia.