Viatge a Formentera. IV

La pensió Miramar

La mestressa ja quasi m’esperava quan, finalment, vaig poder trobar la pensió. El cas és que és tot just al costat de la carretera, però jo m’imaginava quelcom més aviat que es veia des de la carretera, per la qual cosa els edificis que hi quedaven massa a prop eren exclosos de la meva criba visual. A la dreta del fanàstic carril per a bicis pavimentat de color grana hi havia una estesa de sorra que l’escolament acumula allí. Només uns metres més enllà ja hi ha els còdols i l’entapissat que la patata frita fa penjant i estenent-se des dels parterres.

Va ser així, doncs, que només baixar de la bici la mestressa va sortir de casa seva, a la qual s’entrava per una porta sota un porxo que a aquella hora semblava fosc, i fosca la casa també. Em va convidar a deixar la bicicleta sota el que em sembla que ella va anomenar l’alqueria, tot i que un googleig ràpid m’ha afegit més dubtes sobre si realment va dir això. Tal alqueria era una mena de cobert fet amb troncs de savina i figuera, semblava, que a manera de columnes suportaven un sostre recobert de canya, o una planta per l’estil. El temps, suposo, havia obligat a afegir-hi puntals de ferro com els que es fan servir a les obres.

La mestressa em va explicar el poc que hi havia per explicar. Va deixar triar-me habitació entre dues, i vaig escollir la que donava a la part de darrera, per no sentir tant els cotxes de la carretera. A ella, havent-li parlat de les angines que tenia, li va semblar també la millor opció perquè pogués guarir-me dels meus mals. Aquella habitació. La finestra tenia les típiques cortines a banda i banda i a més a més una mena de dosser, blanc, de tela vaporosa, que semblava poder-se fer servir com una mosquitera. Va preguntar-me també fins quan em quedaria. Fins divendres, en principi, però no ho sabia segur. Si tornava tard a la nit podia ser que em trobés la porta tancada, però no seria amb clau, només perquè no hi entrés l’aire durant la nit. La porta de l’esquerra de la meva habitació era el lavabo. El vespre començava a caure. Al pany, em va costar girar la clau de tal manera que la porta acabés finalment tancada.

Vaig anar a donar una volta per Es Caló. El cel s’omplia dels violetes de després i durant la posta. Per aquella banda, la costa nord de l’illa, en el desenfocament crepuscular, es veia Eivissa, allà llunyana com una mena de pàtria perduda. Aquell dia, l’únic en què el veuria encalmat en aquell lloc, el mar reflectia els vermells i els altres colors del cel i tot semblava emborratxat d’allò. Mirant despreocupadament semblava haver-hi quelcom ininterromput entre allà on acabava la platja sota l’aigua i els punts més alts del cel on els núvols es tenyien de colors més intensos. Sempre m’ha produït una sensació molt estranya aquesta pal·lidesa que pren el mar en les llums crepusculars. Es com si ell mateix no recordés la violència dels seus blaus marins.

Tornant vaig demanar a la mestressa si em podia posar a cuinar a algun lloc on no molestés. Em va dir si m’anava bé darrere, al pati, perquè el pis era de ciment. I crec que ho va dir així, el pis. El pati era el mateix al qual donava la meva finestra. La sortida de darrere de la casa també hi donava, i allà hi havia un petit porxo i a sota una aigüera. Tot ho cobricelava un conjunt de dues o tres lones que es tensaven amb mosquetons agafats a la paret de la casa i, amb cordes, també cap a dues petites edificacions més: els lavabos exteriors, on hi havia les dutxes, i una mena de pàrquing per al cotxe de la mestressa. Allà, assegut al graó del petit porxo, em vaig asseure i vaig disposar els meus trastos per cuinar i menjar-me els noodles.

La mestressa era una dona illenca fins al moll de l’os. Ja madura, encara que no gran, duia els cabells estudiadament recollits. El que més em va arribar d’ella, o allò que més em transmetia del seu caràcter i que em semblava tan propi de l’illa on vivia, va ser la forma dels ulls, i el color. Eren verdosos, i pronunciadament angulats. Feien com una forma de trapezi, amb la base ampla per la part de baix. Eren uns ulls que diries que no s’han tancat mai, i que han quedat així, amb aquesta forma, de tanta llum com han rebut. Quan va veure que havia acabat de sopar va sortir com dissimuladament, com qui no vol la cosa -ho faria així cada dia- i m’oferiria que li deixés els plats allà, perquè a ella no li costava res rentar-me’ls l’endemà. D’entrada jo li vaig dir que no calia, però davant la seva insistència i, perquè no dir-ho, el favor que em feia tenint en compte que jo no tenia ni fregalls ni sabó ni la casa, altra pica que aquella, vaig accedir-hi.

Crec que vaig anar a dormir d’hora. Aquella nit encara hauria de patir el mal al coll que, si no recordo malament, també em va despertar a mitjanit. Deuria menjar-me també una de les darreres galetetes de melmelada i, amb un glop d’aigua, empassar-me una altra pastilla d’ibuprofè.