Viatge a Formentera. V

Matí a Es Caló

Així és com es veia el mar el matí del dilluns, des de la terrasa de la fonda Cal Rafalet, a Es Caló. Em deuria llevar d’hora, i vaig anar-hi a esmorzar. El petit moll que hi ha davant estava puntejat de persones que observaven el mar, que s’anava posant brau i, amb les aigües encara planes, feia crescudes que arribaven a sobreeixir la superfície de ciment. La gent feia fotos. Jo també.
Em vaig asseure a la que durant uns dies seria la taula oficial on faria el cafè amb llet. Tot just al costat de la porta, a l’interior. A banda que em pensava que em cobrarien l’incòmode suplement de terrassa, al llarg dels meus viatges i excursions he anat percebent la meva propensió a situar-me a llocs còmodes però sempre discrets. M’incomoda en certa manera seure al mateix lloc on està seient tothom. En aquests moments tinc la sensació que seure-hi seria com seguir el ramat, em fa l’efecte que la gent s’hi ha assegut perquè en arribar ha vist gent ja asseguda al mateix lloc.

Les taules allí, doncs, eren generalment buides, només algun dia hi vaig veure una parella d’alemanys ja madurs, alguna solitària turista del nord també ja amb una edat. Gent tota que tradueix el poder adquisitiu dels seus països en esmorzars desacomplexadament copiosos i variats. En aquests moments -també em passava a Skye-, anant sol de viatge, et sents més com quelcom, si no algú, que ha estat vomitat en aquell lloc, amb una soletat immensa que té pinzellades de pelegrinatge per a un Déu oblidat.

Poc després de tornar a la pensió, va començar a caure un xàfec que duraria força estona. Deuria ser migdia ja molt avançat quan, havent parat de ploure i després de fer temps dedicant-me a no fer res, a mirar per la finestra com queia la pluja o entretenir-me sota el porxo davant un paisatge -Es Caló- aparentment sense interès, vaig decidir anar cap a La Mola. Deuria ser segurament llavors quan vaig fer un tènue esbós de què voldria fer durant els cinc, quatre i mig, dies que tenia per davant.

La Mola

La Mola és una península a l’extrem est de Formentera, i no és altra cosa que el que significa el seu topònim. Per una carretera dreta, plena de corbes, s’abandona l’istme que uneix les dues penínsules de l’illa i es va pujant a través d’un bosc de pins, savines, llentiscles, vegetació tota pobra, regular, sense cap mena d’estridència. Més amunt la carretera ja es torna més recta, allà on s’assoleix l’altiplà que ara s’estén ininterrompudament fins a l’est, i al nord, i acaba en precipicis sobre el mar.

El Pilar de la Mola, població que queda a banda i banda de la carretera i més o menys al mig del massís, fa de transició entre el bosc, que s’acaba allà, i el paisatge agrícola que comença amb la plana. D’allí surten molts camins que, radialment, es dirigeixen a les diverses barriades agrícoles, les anomenades vendes, si no m’equivoco. Primer vaig voler anar cap a Sa Talaiassa, que és el punt més alt de l’illa. Pels camins que hi menaven, progressivament més deteriorats i amb els bassals omplerts per les pluges recents, vaig poder sentir per primer cop la soletat de Formentera. Tot arreu per allà on havia passat fins ara patia irremeiablement el pas de cotxes i, el pitjor de tot, els motoristes italians, i enlloc un deixava de veure cada pocs centenars de metres algun cartell indicant la desviació d’algun restaurant, hotel, club, lloc guai, qualsevol dels negocis de què està minada la línia est-oest de l’illa. El camp, però, mostrava obertament, com una obvietat, que no interessava ningú. Sa Talaiassa em va decebre. Quan s’hi arriba un només veu una casa, que amb un parassol d’una marca comercial indica vagament que és un bar, i darrere una torre mig en ruines al costat d’una mena de repetidor. Darrera, només el bosc que cobreix el pendent que mira sobre d’Es Caló. Els arbres, per tant, tapen quasevol panoràmica magnificent de l’illa que des d’allà es pogués veure. Rondant per allà, amb el cel que s’anava posant negre i alliberava gotes de tant en tant, no vaig veure res més que el bosc de pi blanc, molt blanc, extremadament pobre, i una aranya que havia estès la seva teranyina entre branques a banda i banda del viarany. Tornant prop del repetidor, se sentia el repicar que feien les lamel·les de l’obertura per a la ventilació. Allà, a la vora del camí, tota rovellada hi havia una màquina que semblava d’aquelles que serveixen per fer garbes de palla. Em vaig preguntar pels anys que deuria fer que era allà, pensant també en els dyanes i els meharis que corren per l’illa. Semblava infinitament més antiga que ells. Segur que hi va haver dies en què a Formentera algú cultivava el blat.

Tornant vaig trobar-me un alemany, al voltant de la quarantena semblava, que caminava cap a casa seva. Vam parlar de la tranquil·litat del lloc. Ell s’hi estava sis mesos, si no recordo malament. Va dir-se artesà i que treballava el cuir. En ell i en altres persones, em preguntava mirant-los si eren de la mena de gent que havien vingut a Formentera a seguir el joc de les postres putrefactes del maig del 68, o si més aviat era algú que vivia senzillament, de la manera que encomanaven el silenci, la pobresa i l’ordre implícit d’aquells camps sense ningú. És bastant inevitable caure en aquest maniqueïsme després de l’espectacle del dia anterior a Es Pujols.

El darrer tros del camí de tornada feia baixada i vaig anar força ràpid amb la bici, per una carretera estreta, asfaltada, que passava elegantment entre bosquets i finques ben arranjades; la mena de carretera per a un anunci del T’agrada conduir? De nou a El Pilar de La Mola, em desviava cap a la dreta i seguia la carretera que porta cap al far. Per aquella carretera vaig experimentar, més que no pas abans en el trajecte entre Sant Ferran i Es Caló, la poderosa sensació de les rectes carreteres de Formentera. Al final de tot, com una fita, el far de La Mola es retallava contra el cel. A banda i banda de la carretera s’estenien camps, tancats per tàpies alguns o pel simple talús de la carretera d’altres. Solitàries, s’alçaven figueres, algun garrofer potser també, amb els típics puntals fets de troncs per aguantar les branques.

El far de La Mola, els seus voltants, és un altre d’aquells llocs de Formentera que algú ja s’ha encarregat de despullar del seu encant amb els seus negocis esnobs i panxacontents. No obstant, res no treu la màgia d’abocar-se al precipici, de deixar-se endur pel magnetisme que té el paisatge tan simple que s’hi veu. Només el límit de la terra i la immensitat del mar, que és com una immensa boca que s’empassa tot allò que tingui la gosadia de sobrepassar els límits de la terra emergida. El blau del mar allà té la profunditat de la nit i la intensitat del cel rentat d’un dia de tardor.

Sota el sol, per la carretera també esquitxada de motorini odiosos, queien de tornada algunes gotes. Mentre a la meva esquena el dia semblava obrir-se, amb els castells de núvols que s’anaven separant i disposant com un exèrcit, però en retirada, davant cap a l’oest les encluses creixien fins al límit de la volta del cel, i aquí i allà es veien petites cortines de pluja regant. A mitja recta, més o menys, em vaig parar vora una figuera que creixia just al marge de la carretera. Els seus fruits eren negres, alguns, i semblaven madurs. De prop, alguns es veien esquerdats; la vida ja no cabia dins d’elles. Vaig haver de provar unes quantes figues insípides, vulgars, per poder trobar entre elles una d’especial, dolça com les coses que provàrem de petits i on ja no arriba la memòria. Mai abans havia collit d’una figuera un fruit que em fes comprendre una de les més poderoses raons de ser d’aquell arbre.