Viatge a Formentera. VI

Es Monestir

Tornant del far de La Mola em vaig desviar cap al nord, cap a la zona que anomenen el Monestir. A més d’un plànol que m’havia comprat el mateix dissabte que marxava, m’havia imprès una mena d’itineraris turístics aptes per fer a peu i en bici. Les excursions que hi indica són els anomenats Camins verds i van inspirar bona part del recorregut que vaig fer per l’illa durant aquells dies. El cas és que la Venda del Monestir es trobava entre ells. Bona part de l’itinerari era semblant al que havia seguit feia alguna hora, aquell cop cap al sud, en direcció a Sa Talaiassa. El camp, aquí, semblava lleugerament més endreçat, però, i més habitat. Va començar a caure un plugim molt dispers però amb una continuitat preocupant. Jo seguia, esperant arribar a algun lloc que tingués un aspecte comparable, o assimilable, al d’un monestir. Ja des de força al principi m’imaginava que d’esgésia no en trobaria cap, perquè mirava lluny i cap perfil al fons -però tampoc la mena de camí que seguia- feien pensar que n’hi hagués cap. Sí que esperava trobar, però, algun edifici singular que, encara que de monestir tingués poc, fos el que anomenaven d’aquesta manera per deformació tradicional.

Però tampoc era aquest el cas. Quan vaig haver arribat a un trencall que es bifurcava en tres, on el camí que seguia endavant es convertia en un llit de pedres, l’altre semblava anar en direcció semblant i el que quedava a l’esquerra i enrere -endolcit per l’ombra dels pins que creixien a banda i banda- semblava endinsar-se en llocs cada cop més íntims i particulars, vaig decidir tornar enrere, davant l’amenaça de pluja i que allà no semblava haver-hi res. Tornant vaig veure un tot terreny entrar dins el recinte d’una casa; en aquell moment em desviava cap a un camí que havia vist, en un darrer intent de veure quelcom que fos El Monestir. En baixaren dos nois, i quan jo tornava desistint de nou cap a El Pilar de La Mola i els vaig preguntar pel Monestir em van dir que era tot allò, que no era cap lloc en concret, amb el mig somriure d’insinuar que jo era un de tants tontos que també s’havien pensat una altra cosa. En efecte, ja havia vist abans que a l’entrada de les cases, en una rajoleta, posava Venda d’Es Monestir.

A El Pilar de La Mola vaig parar a un bar del principi del poble. Era el mateix bar on m’havien explicat feia una estona com anar a Sa Talaiassa. En aquell moment jo havia deixat la bicicleta més o menys al mig del pas de l’entrada, perquè primer ho vaig preguntar a un noi i una noia que seien fora, a una taula sota el tendal. Mentre parlava amb ells l’amo em va dir si tenia por que la bicicleta se m’arrugués, que la deixava allà sota, i si faria el favor de treure-la-hi. Tot fent gest d’apartar-la ja li anava a preguntar a l’home com s’anava a Sa Talaiassa, quan la noia em va fer gest que el deixés estar, i es va escandalitzar tot dient si eren maneres de tractar la gent la manera com m’havia parlat aquell home. A mi, dins el fet que a ningú li agrada que el tractin de babau, les paraules de l’home m’havien semblat molt pròpies del caràcter illenc. I en qualsevol cas és veritat que havia deixat la bici -encara que fos momentàniament- al mig del pas. Al cap i a la fi, segur que l’home no li havia donat tanta importància. Em va explicar prou detalladament com anar a Sa Talaiassa.

Ara que hi tornava li vaig preguntar pels entrepans, què valien. Em va dir que depenia. Aquesta és una frase que em posa en alerta. Segurament des que tinc consciència del vergonyant tracte que es va posar de moda -no sé si encara és tant així- dispensar als pobles a la gent de Barcelona. Quan, adolescent, anaves a Tàrrega a omplir-te de pols i perdre el temps durant tres dies, als bars tot havia pujat de preu durant aquella setmana. Aquesta és la Catalunya i l’Espanya rastrera que odio, que rateja en el negoci en lloc de limitar-se a cobrar pel servei que dóna. Aquell depèn m’havia sonat semblant, com dient que em cobraria d’acord amb la inspiració. Però vaig donar-li un vot de confiança i, ben mirat, contràriament al que m’havien dit que Formentera és un lloc extraordinàriament car, tampoc allà vaig tenir la sensació que em prenguessin més el pèl de com ja me’l prenen a Barcelona.

L’entrepà era molt bo. Quan vaig haver acabat -amb tot això jo encara tenia un mal de coll important- i llegit una mica el diari, i vaig pagar i sortir, més o menys llavors va tornar-se a posar a ploure de valent. I em sembla que vaig llegir el diari encara una mica més. Després, quan va haver amainat, vaig passar pel supermercat i vaig comprar una mica d’embotit per fer amb els noodles, i suposo que fruita i alguna altra tonteria. Hi ha coses als súpers de Formentera que sí que són realment cares, però tampoc són els articles més imprescindibles.

La baixada des d’El Pilar de la Mola va ser impagable. Tot allò que un havia pujat fent ús d’una bona combinació de constància i resignació, ara venia de baixada. Em vaig parar un momentet a Es Mirador per fotografiar la magnífica panoràmica de l’illa -en qualsevol cas millor que des de Sa Talaiassa-, però la resta del camí el vaig fer tot d’una tirada, vivint com feia anys que no ho feia la sensació d’estar en una bicicleta com sobre una atracció. Amb els seus riscos, és clar, perquè qui habitualment no va amb bici no és prou conscient que les corbes no estan peraltades per a un ciclista no expert, però per sort només vaig tenir un ensurt. El dia en aquell moment s’havia obert molt i, de nou, la sensació de llibertat tan particular que només et pot assaltar damunt d’una bici va remetre’m a la cançó de Les illes. Encara amb el cor sobressaltat per l’ensurt a la corba i per tot plegat, vaig arribar a Es Caló que deurien ser quarts de sis o de set.