Monthly Archives: novembre 2009

Ahir o abans d’ahir es va publicar l’Inscape 0.47. Aquesta nova versió de l’aplicació d’edició vectorial per excel·lència en el context del programari lliure ve amb diverses novetats rellevants. De fet, com que el ritme de publicacions d’Inkcape és més aviat lent, cada nova versió és molt esperada ja que il·lustra el pas inexorable cap a satisfer tot allò a què estàvem acostumats en altres programes com Adobre Illustrator, Macromedia Freehand o Corel Draw. Podeu veure la llista completa de novetats aquí, i descarregar-lo d’aquí.

Si encara no coneixeu Inkscape, heu de saber que és un programa molt versàtil i amb mil i una aplicacions (com qualsevol programa ben dissenyat i ben utilitzat…), i en podeu veure un ús virtuosíssim en aquest dibuix -perquè és un dibuix.

Els usuaris de GNU/Linux ens trobem per ara amb la circumstància que no hi ha binaris directament descarregables. Per instal·lar el programa cal compilar-lo directament des de les fonts. A causa de les moltes dependències que té aquest programa, fer això no és una tasca trivial. Al wiki he inclòs (Compilació d’Inscape 0.47 a Debian Lenny) alguns enllaços i correccions que ens guiaran en aquests passos.

Algunes de les novetats que incorpora aquesta versió i que considero més rellevants són:

• Ja comptem amb una goma d’esborrar camins, que és útil sobretot per als traços de cal·ligrafia. Prèviament, per esborrar seccions d’un camí havíem de crear el camí en qüestió, després crear un nou camí que cobrís les parts a esborrar del primer, i després fer una operació de resta entre tots dos.
• Tenim a la nostra disposició força efectes de camí que ens en permeten una edició no destructiva. Uns tenen més utilitat que altres, però són interessants, per exemple, el creador de fractals, el deformador de la caixa contenidora, l’interpolador de formes o l’intèrpret de nusos en els camins.
• Millores en la importació/exportació de PDF, PS i EPS, juntament amb altres millores o incorporacions en eines d’importació i exportació,
• La funcionalitat de desat automàtic cada cert temps del document en què estem treballant, a fi de poder recuperar la informació en cas que el programa falli,
• També tenim millores en la interfície. Entre d’altres, particularment interessant és el fet que per fi podem previsualitzar el tamany real en pantalla de les nostres creacions. A les preferències trobarem una mena de regle que podem ajustar perquè un objecte que mesura 10 cm, per exemple, mesuri també 10 cm a la nostra pantalla quan tinguem la visualització al 100%. També s’han reordenat altres opcions a les preferències del document (les que apareixen prement Ctrl+Shift+D) amb criteris més lògics.
• Ara podem generar bitmaps d’allò que estem editant a Inkscape a la resolució que vulguem. Abans es generaven a 90 dpi, resolució del tot insuficient per a qualsevol treball imprès o de certa precisió.
• El portapapers ara es comporta de manera integrada amb el sistema. Abans, per poder copiar quelcom de la finestra d’un document per enganxar-ho dins la finestra d’un altre document, el de destí havia d’haver estat obert des de la finestra del d’origen.
• Ara, a més, podem canviar l’idioma de la interfície ràpidament, sense haver de fer coses que segurament pocs usuaris de Windows -crec que era el sistema operatiu més afectat per aquesta circumstància- estan disposats a fer.

Segur que hi ha més coses que destacaria i que encara he de descobrir. Espero no trobar-me’n cap digna de ser destacada negativament. Fins ara les versions oficials d’Inkscape encara no m’han decebut. Que el gaudiu!

Sóc conscient que quan un fa una convocatòria de subvencions, de la mena que sigui, ha de posar uns requisits sobre els destinataris de la convocatòria per tal d’assegurar que aquells a qui s’atorga l’ajut en són tan mereixedors com necessitats. Per això el que diré, tot i que esmentaré convocatòries particulars, es refereix sobretot al panorama actual d’aquesta qüestió.

En els dies d’avui veiem pels mitjans que les institucions públiques sovint no estan a l’alçada dels tres-cents anys que ens separen de l’enterrament definitiu a l’Europa occidental -en teoria- del sistema feudal, malbaratant l’erari i mirant cap a una altra banda en relació al problema de la corrupció. En aquestes circumstàncies, es fa més insultant que es parli de donar ajuts a l’emprenedoria com un factor clau per modernitzar el país i superar la crisi, sense que això es tradueixi en realitats palpables pel ciutadà.

Totes aquestes iniciatives estan plenes de despropòsits i demostracions d’una manera d’abordar les polítiques integrals del país totalment nefasta.

Aspectes formals i metodològics

La primera qüestió és la miopia tecnològica -o incompetència d’arrel generacional, directament, sense voler ofendre sensibilitats- de qui és al càrrec de dissenyar els canals de difusió i gestió de totes aquestes iniciatives. Quan tothom s’omple la boca dels avantatges de la societat de la informació, és indignant l’absoluta incapacitat de les administracions per unificar esforços i centralitzar recursos. És simplement patètic que hi hagi tal quantitat d’organismes i programes bolet, tots amb les mateixes finalitats, objectius, i públics semblants, però dependents de diverses administracions i instàncies.

Per què un ciutadà de Barcelona ha d’anar navegant com un tonto entre això, això, això altre, i això, i encara això altre quan busca suport institucional a la seva activitat professional? Per no parlar del pèssim paper del sector financer privat, que a més de sumar-se a aquests defectes és incapaç de creure’s una òptica socialment responsable en la seva activitat empresarial. Que jo o la cultura lliure tinguem aquests problemes amb la gestió de la informació és una cosa, però que els tingui una administració d’un país suposadament desenvolupat, penso que és molt més greu.

En lloc d’anar promovent activitats de guarderia (N1) entre la població general per acostar-la a l’ús de les TIC, la Generalitat, el Govern central i l’Ajuntament de Barcelona -per dir alguns exemples a l’atzar- podrien mirar d’aprofitar l’oportunitat que aquestes tecnologies generen i fer quelcom amb una mica de cara i ulls que no fos una altra mostra de la ineficiència i ineficàcia innata al cos funcionarial llatí. Bona mostra n’és la incapacitat de les administracions catalanes per fer una política coherent en relació al programari lliure, aspecte en el qual arreu d’Espanya ens estan passant al davant (pàgina 6, punt 5.2).

Aspectes ideològics i de concepte

Una passejada pels cinc enllaços d’uns paràgrafs més amunt evidencia -altres fets també, però aquí no em toca parlar-ne- que hi ha certes òptiques del que és l’empresa absolutament sobrevalorades, i el concepte d’innovació mal entès.

Les administracions es pensen que això d’innovar consisteix a comprar-se màquines que sobretot siguin cares. Que serveixin o no per alguna cosa raonablement equiparable al seu cost és del tot secundari. Es pensen que promoure la capacitació empresarial és establir mil vincles i relacions indestriables entre universitats, fundacions fantasma i entitats de crèdit. No coneixen, doncs, el principi de l’empresa, el seu primer motor immòbil. És aquell gest que em fa baixar al carrer i muntar la paradeta, posant coses sobre la taula que em diferencien de l’oferta del meu competidor, i que a la vegada la complementen: ningú pot saber fer de tot, o no pot fer de tot i bé.

Els qui amb molt d’orgull ens dediquem a fer una pàgina web per la botiga del costat quedem fora d’aquestes grans xifres i d’aquests grans noms, de totes les relacions d’interessos entre una minoria d’empreses i persones que no sempre són les més capacitades. En part perquè el nostre dia a dia no ens ho permet, aquells primers no podem permetre’ns el luxe de dedicar esforços a vendre la nostra empresa com allò que no és. L’administració, si vol ajudar, hauria de deixar d’inventar-se tonteries i facilitar a la gent arribar a final de més amb l’exercici del seu ofici. Si no vol ajudar, aquesta postura com a mínim garantiria la igualtat de condicions, i jo tindria la tranquil·litat que els meus impostos no estan pagant el sou d’una plantilla d’idiotes de despatx. I atenció que, a aquests idiotes, els n’han fet, no n’eren de naixement.

Nosaltres, els petits, innovem en allò que el de la botiga del costat ens demana. La nostra innovació és aquella que sedimenta, per exemple i en el meu cas, d’hores i hores de consulta i contrast d’informació diversa a Internet, o d’assaig de diverses aplicacions informàtiques. És una innovació que passa per una inversió de temps amb un retorn econòmic molt curt (el proper, o fins i tot el mateix encàrrec), però també molt petit. I amb aquesta inversió no esperem que ningú ens faci un monument pel simple fet de fer allò que s’esperava de nosaltres.

Això, però, no compta. Per exemple, la línia de préstecs CIDEM-ICF només considera entre els seus destinataris aquells qui necessiten fer una inversió superior a 300.000 € (N2). No vull criminalitzar, com deia, concretament aquesta línia d’ajuts. Però perquè la trobo representativa del panorama d’ajuts actual, jo (tenint en compte la conjuntura d’endeutament crònic i que som un país de petita i mitjana empresa) em pregunto: ¿en quin món viviu? Pallassos, això és el que sou.

Apunts

N1: Insisteixo, són activitats de guarderia: absolutament mancades de qualsevol enfocament didàctic per a una ciutadania conscient, crítica i responsable. Si no, no m’expressaria en aquests termes, perquè pel que fa a transmetre coneixements i actituds crec saber una mica de què parlo (una mica).

N2: No, jo no estic disposat a contractar gent per a qui m’he d’inventar càrrecs, tasques i funcions, només perquè necessito simular pressupostàriament el tamany de la meva empresa. Al món ja hi ha prou gent desenfeinada com per ajudar amb les meves mans que encara n’hi hagi més.

Tot i que hauria estat un què enllaçar abans el blog d’Oriol Alamany per l’interès que té en matèria d’imatge digital, no ho faig fins ara amb la reflexió -els arguments de la qual, sense voler-li treure mèrits, jo ja pressentia- que fa sobre el conflicte del segrest de l’Alakrana.

Us convido a visitar després de llegir aquest article la resta del seu blog, que és tant o més interessant que aquesta entrada en concret.

La setmana que ve, el dimecres i el dijous, i l’altra, dilluns, dimarts i dimecres, imparteixo un curset de Blender de 20 hores al Laboratori Mèdia de la Facultat de Belles Arts de la UB. En definitiva,

• dies 18, 19, 23, 24 i 25 de novembre de 2009
• de 10 a 14 hores
• Reconeixement per la UB de 2 crèdits de lliure elecció
• Matrícula: 90 euros.

El programa del curs és introductori, per a aquelles persones que vulguin conèixer com funciona Blender des de zero, o per qui vulgui iniciar-se en el món del 3D. Parlarem dels aspectes següents:

• Introducció al 3D
• Interfície de Blender
• Modelatge d’objectes
• Opcions bàsiques de render
• Assignació i ajustament de materials
• Introducció a l’animació 3D
• Introducció a la il·luminació 3D

El plantejament docent és fonamentalment teòric, amb l’assistència de projector per anar demostrant en Blender els conceptes explicats, i amb exercicis pràctics breus a realitzar pels alumnes a l’última part de cada classe.

Si us interessa, podeu contactar amb el Laboratori Mèdia a http://www.lab-media.net i telefònicament al 93 407 43 48. Com de costum i independentment de si us interessa o no, us demano que en feu difusió als vostres contactes potencialment interessats. Espero veure-us-hi!

(També) pertanyo a una generació que ha vist les guerres televisades. Recordo quan encara era nen, però ja senyalant l’adolescència, que veia la guerra de Bòsnia. Ho vaig recordar, de fet, l’altre dia, quan mirava el recull del vint-i-cinquè aniversari del trenta minuts. A Sarajevo la gent corria espantada dels franctiradors. Havien d’anar-se esquitllant per les cantonades, estudiant el moment precís per travessar el carrer. Algunes persones penjaven lones i altres coses dels balcons per tal que als franctiradors els fos més difícil encertar. Em recorda, ara, els vídeojocs als quals també jugava en aquell moment. Calia esperar el moment precís per a fer quelcom i que no et matessin. En funció del joc o de la pantalla, si el moment passava de llarg podies esperar que tornés a començar el cicle de la rutina d’atac dels enemics, o bé mories per això, perquè no havies pogut encertar el moment oportú i una paret plena de punxes t’atrapava.

Els franctiradors m’han fascinat, d’alguna manera, des que en conec el concepte. Segurament perquè per desgràcia la meva generació ha banalitzat la guerra. Ens pensem que la guerra és quelcom emocionant, i pensem només de passada en els pixats i la merda en la qual es revolcaven els soldats a les trinxeres, i de passada també en la gent que, a les fosques, es recloïa a casa seva, mentre escoltava l’esclat de les bombes caient sobre l’Eixample de Barcelona. No obstant això, el personatge d’algú que dispara i mata selectivament, sol, com si en aquell moment el seu món i aquell al qual ataca estiguessin separats per una cortina divina, no deixa de tenir un aire de covardia, sí, però d’eficàcia també.

Com a les guerres, la vida de cada dia a vegades és injusta, com a mínim trista. Quan mor algú a qui no tocava morir, de qui cap malaltia o edat avançada fes preveure que marxaria aviat, m’imagino que si hi alguna entitat superior, aquesta pren cos en un franctirador. Aquest franctirador ens apunta a tots, sempre, incloent-nos en la ruleta de la desgràcia. Dimarts passat es va suïcidar Robert Enke, un porter de futbol alemany. Avui he llegit la notícia al diari d’ahir i la ressenya em feia identificar-lo amb una amiga que també va escollir aquest camí al final de la primavera passada. Una edat semblant i la pròpia vida que els semblava, probablement, mancada de cap objectiu, de cap cosa que prengui cos -o ànima- i que sigui un motiu per tirar endavant. Molts tampoc tenim un motiu clar per tirar endavant; és simplement que evitem posar-nos en la situació d’escollir si tirem endavant o no, perquè no hi ha res que ens empenyi a plantejar-nos-ho. Per tots dos probablement la decisió estava presa des de feia temps. Vivien en el nostre món, coneixíem la seva tristesa, però només quan els hem vist caure davant nostre, a l’altra cantonada, ens adonem de la presència del franctirador. Hi eren, i en el temps que triga una bala des que és percutida al fusell fins que impacta al cos de la víctima, deixen de ser-hi.

Per mi aquesta manifestació tan brutal de la contingència del que som, que parlar de mort i vida es redueixi a parlar d’instants, d’hores, de dies abans o després, és el que em deixa del tot fora de joc. Jo l’estimava i encara que el seu adéu em rebeli, puc arribar a acceptar la seva decisió. Entre cometes acceptar-la, i en aquests pensaments és impossible no pensar a qui apuntava realment el franctirador imaginari quan ella va marxar. ¿Per què n’hi ha uns que transcendim els altres, i aquests altres romanen en nosaltres només com l’obligat record de qui vam veure caure, allà, a la cantonada davant nostre? Ens n’anàvem a la feina, a comprar, quedàvem amb algú, el que sigui, eren coses vulgars que no posaven en qüestió el fet que, fins el dia que morim, nosaltres encara serem. Quan penso així ho faig també en tothom qui mor en un accident. Em resulta tan inevitable pensar que el món, quan el dia següent es desperta, ho fa com aquells que portem ulleres i en despertar-nos no les trobem al lloc que prevèiem! La nostra vida vulgar, en el sentit de quotidiana, no admet fàcilment les conseqüències de la guerra entre la vida i la mort -o potser és la guerra per la vida, que tots lliurem-, i el nostre dolor és més gran perquè no tenim l’hàbit de mirar, per darrera la cantonada, abans de travessar el carrer.

No tinc una simpatia especial per Greenpeace perquè considero que moltes de les accions que fan donen, de cara als consumidors i ciutadans del carrer, la imatge que els problemes mediambientals són culpa de les empreses, i que per tant són elles les úniques que han de respondre’n. Però bé, em sembla interessant signar en aquesta campanya per dificultar l’entrada al mercat d’arròs transgènic. La imatge de la gent que justifica la modificació genètica d’espècies de conreu amb arguments com l’augment de la producció que facilitaria alimentar els negrets de l’Àfrica em produeix una profunda tristesa i vergonya aliena.

Greenpeace, per altra banda, segueix mirant cap a una altra banda quan de la llengua catalana es tracta -perdó, m’oblidava que els seus problemes són més importants- i segueix fent demagògia de baixa intensitat amb aquesta pallassada d’Ayúdanos a parar el cambio climático. Em refereixo al missatge global, no sé si concretament utilitzen aquestes paraules.

Potser recordareu la meva entrada Dono i canvio de fa uns mesos. Doncs bé, els mateixos lots que vau tenir el plaer de veure llavors, a més d’alguns afegitons, els podreu contemplar al mercat d’intercanvi que aquest dissabte 7 de novembre muntarem a la Casa Orlandai (d’11 a 15h.), al qual us animo a participar o, com a mínim, que el visiteu. Potser s’hi amaga allò que buscàveu fa tant de temps. Perquè si no us interessa el que jo hi porti, potser si que us interessarà allò que altres persones que muntaran parada intercanviaran o vendran a baix cost.

Us hi espero!

Em sabria greu donar publicitat gratuita a un indesitjable. Fa temps, però, que tinc una pestanya oberta amb la pàgina d’en Jorge Juan, que deia presentar-se a l’alcaldia de València, i acabo indultant-la de tancar-la perquè passi a millor vida ja que a la pàgina no se li pot negar certa gràcia.

No resulten tan convincents -o potser a un l’acaben de convèncer que tot plegat és una pantomima ben orquestrada- els vídeos on apareix el tal Jorge Juan, molt impostat i amb una falta d’acting evident. El cas, però, no té més. L’important és que visitant-la, potser riureu -o no-, i que ara ja puc tancar la pestanya.

Sabeu jugar al Fèlix Bitllet? no us preocupeu, és un joc en Flash molt fàcil d’aprendre, i fa un pont directe entre les maquinetes entranyables a què jugàvem abans de passar per sota l’arcada dels noranta i la més estrident actualitat d’avui. Que el gaudiu!

http://tentacle.bloc.cat/post/12074/269421