Monthly Archives: desembre 2009

Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.

http://www.tv3.cat/netbook/

A aquest enllaç podeu trobar més informació sobre la nova oportunitat perduda per les institucions i organismes finançats amb diners públics dels catalans. En efecte, és l’última tonteria amb què TV3 sorprèn alguns estupefactes espectadors com jo, cada dia una mica més propers a la condició d’ex: Un notebook d’aquests tan en boga avui en dia, que ve preparat amb les tonteries pertinents per fer cada dia una mica més fidels els teleespectadors de la nostra.

No em posaré a detallar les especificacions de l’aparell, entre altres raons perquè no em sembla que tingui res d’especial que altres notebooks no tinguin, a excepció del fet que porta preinstal·lats alguns programes que faciliten l’accés telemàtic als mitjans sota el paraigües de la CCRTV, i alguna altra coseta. El més greu són les coses de què tal ordinador es vanta: portar el Windows 7 en català, l’Internet Explorer en català. Tot de coses que en el pitjor dels casos, dins un paÍs desenvolupat que s’hagués sabut fer valdre davant les multinacionals, haurien de ser d’allò més normal des de fa anys i panys. Prova doncs del provincianisme imperant a Catalunya quan un dels valors publicitaris de la campanya (els programes en llengua catalana) és quelcom que Softcatalà ja promovia més de deu anys enrere i utilitzant programari lliure.

Perquè aquí vaig. Com és que essent el dels notebooks una parcel·la de mercat en què la implantació de sistemes GNU/Linux tenia més puixança, TV3 no ha aprofitat aquesta oportunitat per introduir aquest sistema operatiu des de la tribuna que li dóna el fet de ser un dels grans mitjans de comunicació a Catalunya? Pel FUD, por, incertesa i dubte, més enllà dels quals els responsables de màrqueting de la campanya en qüestió no han sabut anar. Catalunya va perdent, un darrera l’altre, tots els trens que podien diferenciar-la de l’Espanya suposadament ignorant i refractària, contra la qual contínuament es reïvindica, sense adonar-se que en el tema del programari lliure, discretament amb passos petits però segurs, aquesta li va passant poc a poc al davant.

Ja fa unes setmanes que tinc el DNI caducat. Em passa allò típic de no trobar el moment per fer-ho, sempre que m’hi he posat aviat sortia una o altra eventualitat que em feia deixar-ho per a més endavant. Un dels inconvenients principals, a part del reservar-me l’estona per anar a un o altre centre d’expedició del document, era fer-me la fotografia. Les que tinc, a més de lletges, no reflecteixen el meu look actual, i si m’haguessin de detenir tindrien algun problema, potser.

Un parell de fets relacionats amb això, és a dir el nou DNI electrònic, em reforcen la idea que les administracions segueixen sense creure’s ni saber gaire què és això de les noves tecnologies i totes les implicacions i avantatges reals que podrien tenir per als ciutadans.

Primer fet:

Avui estava mirant la pàgina web per demanar cita per a renovar-me finalment el DNI, i m’he trobat amb una pàgina lletja, i mal dissenyada a nivell funcional. Els dissenyadors/desenvolupadors de les pàgines web de l’administració estatal encara deuen viure a l’any 1994 i no saben que existeix una tecnologia que es diu CSS (i si ho saben, és evident que no en coneixen el potencial). Tampoc no deuen saber que reservar espai per a un menú i que aquest menú no tingui res a dins és una agressió en tota regla a la interacció de l’usuari amb la pàgina. Com a corol·lari, l’usuari utilitza les seves dades per començar una connexió segura amb la pàgina, però no té cap botó (el típic logout, o Sortir) per acabar-la, tot i que si s’intenta abandonar la pàgina surt un avís advertint que no és convenient finalitzar la connexió d’aquesta manera. I què voleu que faci, esperar dos anys amb la pàgina oberta perquè afegiu un maleït botó?

Segon fet:

Després de mirar la pàgina i comprovar que tot aquell mejunje només servia per a marcar el dia i hora en el qual m’havia de personar a la jefatura (direm prefectura) en qüestió (dius, podrien haver aprofitat ni que sigui per posar-hi també el joc del Fèlix Bitllet…), he decidit trucar al telèfon d’informació per demanar si hi havia la possibilitat de proporcionar en format electrònic la meva fotografia. Perquè si em puc estalviar els 4 € que em cobrarien a qualsevol botiga de mala mort per fotografiar-me tísic i amb cara de pavo, millor que millor. Tinc una càmera digital, un trespeus i una paret blanca o sigui que no necessito res més per fer-me-la jo mateix. Molt amablement, el noi que m’atenia m’ha dit que la digitalització es feia a la comissaria mateix -obviant la raó que jo li adduïa de l’estalvi-, i que jo havia de portar la fotografia en paper, com sempre ha sigut.

País de merda.

El que aquí diré pot ser que no agradi a les persones afectades per malalties la investigació de les quals hagi subvencionat la Marató de TV3 en alguna de les seves edicions, o als seus familiars. De fet, qualsevol ciutadà de Catalunya, inclòs jo mateix, en algun moment pot haver sentit que la causa de la Marató era també una causa propera a ell, o fins i tot la seva. (M’agradaria poder dir ciutadà del món en lloc de Catalunya, però no estic tan segur que els beneficis arribin tan lluny, ni tampoc gaire segur que el món occidental es preocupi de tots els ciutadans del món.)

Tornant al tema, el cas és que no m’agrada ni la campanya d’intoxicació mediàtica prèvia a la Marató ni la Marató en si mateixa com a cosa televisada.

Pel que fa a la campanya prèvia, trobo que el tractament audiovisual és vergonyosament manipulador, sovint atacant la dignitat dels propis malalts que hi apareixen. Amb el pretext que és per una bona causa, ningú es planteja aspectes que en qualsevol altra circumstància mediàtica que no tingués per objectiu una col·lecta benèfica serien matèria de debat. En la campanya d’alguna de les edicions, com per exemple el de les malalties mentals, s’ha tractat el col·lectiu de malalts com una mena de reserva d’indis pels quals la societat s’havia de sentir volcada en massa a la llàstima. Que lluny, doncs, aquest tractament audiovisual del discurs verbal (paraules, paraules i més paraules) d’integració, de potenciació de les parcel·les de realització personal que voldríem que cada individu pogués ocupar a la societat. Els familiars apareixen com a actors secundaris inconscients de la instrumentalització a la qual són sotmesos; o si en són conscients, amb el resignat convenciment que participar-ne pot ajudar que en el futur altres no hagin de passar pel mateix tràngol. Però jo no crec que tot s’hi valgui.

Quant a l’acte de la Marató en si, em sembla un dels engendres més soporífers i una de les manifestacions més horteres a què ha donat lloc la cultura televisiva dels últims vint-i-cinc anys de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. A més del tema dels artistes que abordaré després, em produeix un profund cabreig constatar com es tradueix el complex de centralisme barceloní en la diversitat d’actes de catarsi i reforç del sentiment ciutadà que es reparteixen per la geografia catalana, a fi d’evidenciar com n’és de secundada la Marató fins a una associació de col·leccionisme de papallones d’un poble qualsevol de la Catalunya profunda. Com en altres ocasions, em sorprenc a mi mateix de la sensació que tinc de ser l’únic que percep com a decrèpit aquest escenari. I tot això, amb moltes llums, moltes garlandes, molta despesa energètica i de diners públics al cap i a la fi, perquè quan de la Marató es tracta, es veu que els criteris d’austeritat pressupostària i sostenibilitat queden tancats al quarto de les rates. (Parlar del concepte del quarto de les rates necessitaria tot un altre post, i és que és un arquetip del meu cercle social.)

Anem pels artistes que hi participen. TV3 ens transmet que diu molt d’ells que facin tal o qual cosa desinteressadament per la Marató. Com a miralls que aquests artistes i personalitats són -suposadament- de la resta de la societat, heus ací el missatge en segon pla que no cal ser massa llest per agafar al vol. I és que diu molt poc de mi si jo no estic disposat a donar ni un duro ni a col·laborar en res que tingui a veure amb aquesta Marató. Teniu un morro que us el trepitgeu. Perquè la solidaritat només és desinteressada quan, a més d’en el pla lucratiu, no hi ha cap interès de demostrar res a ningú i només és motivada pel sentiment d’empatia (i no de llàstima) amb el beneficiari. O això és el que diu aquella paràbola de Jesús, de la qual no recordo el nom ni la trama, però que ve a dir que el qui dóna amb interès de demostrar tot el que està donant, és que realment està donant molt poc. (Això està relacionat amb el vici que té -en general i a risc de ser injust- el voluntariat d’aquest país, que consisteix a estar contínuament reïvindicant la seva condició de voluntari, i que pensa que perquè és voluntari no cal que faci les coses com les faria un professional)

Per mi aquesta colla de representants de la genialitat catalana l’únic que fan a la Marató -com a tants altres llocs i mitjans públics- és sadollar la seva necessitat de seguir sent per als mitjans allò que els propis mitjans han fet de la seva persona. Per extensió i com a presumptes miralls, aquests, de la societat catalana, la resta de mortals hem de donar pasta a la Marató perquè ens puguem seguir sabent gent solidària i catalans de bona fe. I el millor de tot és que gastant-nos seixanta euros en un dia resolem la papeleta per tot l’any. Bé, i una subscripció a Greenpeace, que també va molt bé a tal efecte.

I el no t’ho perdis final és que jo em quedo amb la incertesa de si els diners recollits no van a parar, en part o finalment, a promoure les patents criminals de les empreses farmacèutiques, amb les quals es dediquen a especular amb la mort -les estadístiques d’esperança de vida i de producte interior brut dels països-, intoxicant el món amb tantes solucions químiques sovint massa poc contrastades, que són el pa per a l’avui i la fam per al demà.

Si estàs buscant informació relativa a aquest taller durant la primavera de 2010, pots trobar-la aquí.

Tens ganes de començar a fer servir GNU/Linux però no saps per on començar? També et fa una mica de por el no saber si podràs fer amb aquest sistema operatiu el mateix que feies amb Microsoft Windows? Doncs aquest taller és per a tu!

Aprendrem el funcionament bàsic de GN/Linux, com instal·lar-lo o com podem fer servir GNU/Linux i Micrososoft Windows al mateix ordinador. També veurem quins programes ens serveixen per fer el mateix que aquells als quals estàvem acostumats abans de fer servir GNU/Linux.

• Dates: del 13 de gener al 17 de març
• Quan: cada dimecres de 19.00 a 21.00h. (20 hores en total)
• Preu: 82 €. Possibilitat de sol·licitar reducció de preus per a persones amb targeta rosa reduïda i les que estiguin en situació d’atur o cobrin una pensió compensatòria i demostrin uns ingressos per sota d’uns determinats llindars. Més informació aquí, al 93 252 42 62 o en el moment de la inscripció.
• Inscripcions: del 7 al 23 de desembre de 2009. A Casa Orlandai, c/ Jaume Piquet nº23, prop de la parada de FGC Sarrià, a 10 minuts de Plaça Catalunya. http://www.casaorlandai.cat, tel. 93 252 42 62.

Programa més detallat:

• Què és el programari lliure i el de codi obert.
• Quines alternatives lliures hi ha a programes que fem servir habitualment, com Microsoft Internet Explorer/Word/Excel, Adobe Photoshop o Illustrator. I quines alternatives hi ha a programes no tan comuns, com 3D Studio Max o Adobe Premiere.
• El funcionament bàsic d’un sistema GNU/Linux, per poder fer el mateix que fem en Microsoft Windows o a Apple MacOSX.
• A instal·lar un sistema operatiu GNU/Linux en un ordinador convencional, amb l’opció de mantenir Microsoft Windows instal·lat també. Si tens ordinador portàtil, podem provar d’instal·lar GNU/Linux al teu propi ordinador durant el taller.
• A tenir recursos per seguir aprenent pel nostre compte i resoldre les incidències que ens puguin sorgir.

Enllaços interessants:

• Per què és millor Linux
• És GNU/Linux per a tu?
• Desperta al programari lliure

Tot i que no puc evitar cert escepticisme sobre la seva utilitat, la transcendència a la població en general i el grau d’informació de qui les secunda (entre ells jo mateix), campanyes com el manifest que els darrers dies circula per diversos blogs i pàgines web contra part de l’articulat de l’avantprojecte de llei d’Economia Sostenible que ha presentat el govern em generen simpatia. Per tant, i sobretot per la meva visió que en aquest país qualsevol decisió política conscient i amb visió de futur sobre les noves tecnologies brilla per la seva absència, també m’hi adhereixo des d’aquesta “tribuna”.

Llegiu-lo aquí.

Impagable el punt 5 del manifest:

• Los autores, como todos los trabajadores, tienen derecho a vivir de su trabajo con nuevas ideas creativas, modelos de negocio y actividades asociadas a sus creaciones. Intentar sostener con cambios legislativos a una industria obsoleta que no sabe adaptarse a este nuevo entorno no es ni justo ni realista. Si su modelo de negocio se basaba en el control de las copias de las obras y en Internet no es posible sin vulnerar derechos fundamentales, deberían buscar otro modelo.

Per cert que l’altre dia al tren, em penso, vaig veure algú que omplia els fulls de sol·licitud d’admissió a la SGAE. Em pregunto si sabia l’atzucac on es ficava, o bé al contrari si era dels pocs que treuen benefici de pertànyer-hi.