Llàstima i empatia

El que aquí diré pot ser que no agradi a les persones afectades per malalties la investigació de les quals hagi subvencionat la Marató de TV3 en alguna de les seves edicions, o als seus familiars. De fet, qualsevol ciutadà de Catalunya, inclòs jo mateix, en algun moment pot haver sentit que la causa de la Marató era també una causa propera a ell, o fins i tot la seva. (M’agradaria poder dir ciutadà del món en lloc de Catalunya, però no estic tan segur que els beneficis arribin tan lluny, ni tampoc gaire segur que el món occidental es preocupi de tots els ciutadans del món.)

Tornant al tema, el cas és que no m’agrada ni la campanya d’intoxicació mediàtica prèvia a la Marató ni la Marató en si mateixa com a cosa televisada.

Pel que fa a la campanya prèvia, trobo que el tractament audiovisual és vergonyosament manipulador, sovint atacant la dignitat dels propis malalts que hi apareixen. Amb el pretext que és per una bona causa, ningú es planteja aspectes que en qualsevol altra circumstància mediàtica que no tingués per objectiu una col·lecta benèfica serien matèria de debat. En la campanya d’alguna de les edicions, com per exemple el de les malalties mentals, s’ha tractat el col·lectiu de malalts com una mena de reserva d’indis pels quals la societat s’havia de sentir volcada en massa a la llàstima. Que lluny, doncs, aquest tractament audiovisual del discurs verbal (paraules, paraules i més paraules) d’integració, de potenciació de les parcel·les de realització personal que voldríem que cada individu pogués ocupar a la societat. Els familiars apareixen com a actors secundaris inconscients de la instrumentalització a la qual són sotmesos; o si en són conscients, amb el resignat convenciment que participar-ne pot ajudar que en el futur altres no hagin de passar pel mateix tràngol. Però jo no crec que tot s’hi valgui.

Quant a l’acte de la Marató en si, em sembla un dels engendres més soporífers i una de les manifestacions més horteres a què ha donat lloc la cultura televisiva dels últims vint-i-cinc anys de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. A més del tema dels artistes que abordaré després, em produeix un profund cabreig constatar com es tradueix el complex de centralisme barceloní en la diversitat d’actes de catarsi i reforç del sentiment ciutadà que es reparteixen per la geografia catalana, a fi d’evidenciar com n’és de secundada la Marató fins a una associació de col·leccionisme de papallones d’un poble qualsevol de la Catalunya profunda. Com en altres ocasions, em sorprenc a mi mateix de la sensació que tinc de ser l’únic que percep com a decrèpit aquest escenari. I tot això, amb moltes llums, moltes garlandes, molta despesa energètica i de diners públics al cap i a la fi, perquè quan de la Marató es tracta, es veu que els criteris d’austeritat pressupostària i sostenibilitat queden tancats al quarto de les rates. (Parlar del concepte del quarto de les rates necessitaria tot un altre post, i és que és un arquetip del meu cercle social.)

Anem pels artistes que hi participen. TV3 ens transmet que diu molt d’ells que facin tal o qual cosa desinteressadament per la Marató. Com a miralls que aquests artistes i personalitats són -suposadament- de la resta de la societat, heus ací el missatge en segon pla que no cal ser massa llest per agafar al vol. I és que diu molt poc de mi si jo no estic disposat a donar ni un duro ni a col·laborar en res que tingui a veure amb aquesta Marató. Teniu un morro que us el trepitgeu. Perquè la solidaritat només és desinteressada quan, a més d’en el pla lucratiu, no hi ha cap interès de demostrar res a ningú i només és motivada pel sentiment d’empatia (i no de llàstima) amb el beneficiari. O això és el que diu aquella paràbola de Jesús, de la qual no recordo el nom ni la trama, però que ve a dir que el qui dóna amb interès de demostrar tot el que està donant, és que realment està donant molt poc. (Això està relacionat amb el vici que té -en general i a risc de ser injust- el voluntariat d’aquest país, que consisteix a estar contínuament reïvindicant la seva condició de voluntari, i que pensa que perquè és voluntari no cal que faci les coses com les faria un professional)

Per mi aquesta colla de representants de la genialitat catalana l’únic que fan a la Marató -com a tants altres llocs i mitjans públics- és sadollar la seva necessitat de seguir sent per als mitjans allò que els propis mitjans han fet de la seva persona. Per extensió i com a presumptes miralls, aquests, de la societat catalana, la resta de mortals hem de donar pasta a la Marató perquè ens puguem seguir sabent gent solidària i catalans de bona fe. I el millor de tot és que gastant-nos seixanta euros en un dia resolem la papeleta per tot l’any. Bé, i una subscripció a Greenpeace, que també va molt bé a tal efecte.

I el no t’ho perdis final és que jo em quedo amb la incertesa de si els diners recollits no van a parar, en part o finalment, a promoure les patents criminals de les empreses farmacèutiques, amb les quals es dediquen a especular amb la mort -les estadístiques d’esperança de vida i de producte interior brut dels països-, intoxicant el món amb tantes solucions químiques sovint massa poc contrastades, que són el pa per a l’avui i la fam per al demà.