- Desde el fútbol uno puede filosofar y desde la filosofía es imposible hacer fútbol.

- ¿En qué se parece el fútbol a Dios? En la devoción que le tienen muchos creyentes y en la desconfianza que le tienen muchos intelectuales.

- Si Pitágoras hubiera tenido la suerte de vivir en esta era, hubiera sido entrenador de fútbol, porque el fútbol es geometría, apertura y cierre de espacios, movimientos lógico matemáticos.

Sàpigues que si de mi només sents parlar de futbol en clau d’honor, lleitaltat i hooliganisme és perquè potser, només potser, inconscientment et descarto com a interlocutor vàlid per a un debat tàctic.

Salut

Lectura recomanada: “Fiebre en las gradas”, de Nick Hornby.

- jo he vist prou futbol per tenir un criteri. Evidentment molt lluny del mig camí on sou vosaltres entre el criteri zero i el del déu Guardiola pel culte del qual substituireu els vostres deures amb l’oracle de l’Orat. Però un criteri al cap i a la fi. Si el futbol és tan irremissiblement universal tal i com m’empenyen les vostres paraules a assumir resignadament (bé, en realitat ja ho sabia…), és en part perquè comprendre la seva grandesa no és gaire difícil, és a l’abast de qualsevol persona amb una mínima formació psicomotriu (i això ja diu moltes coses…). Per alguna raó ara hi deu haver uns 270 milions d’homes i dones pensant en quelcom semblant al futbol, i molta menys gent pensant en quelcom semblant a Txaicovski.

Segons aquest criteri meu, bona part del futbol que he pogut veure és mediocre i avorrit, perquè s’assembla més a un esport que jo sempre havia dit Ping-pong però que algú s’entesta a dir tennis taula. I si tu tens un gran criteri per admirar el futbol ping-pong, llavors m’alegro molt tranquil·lament de no ser a la teva alçada, perquè tal i com deia no és això, companys, no és això, pel que varen morir tantes flors. Per sort aquests comentaris no fan justícia al Barça d’avui, però és que cony, només faltaria. Sembla que quan la mediocritat ve del Barça ja estigueu contents només per l’etiqueta que porta. Sembla que haguem d’assumir amb normalitat que el que se suposa el millor equip del món s’hagi passat més de deu anys fent el pallús.

No obstant, comparteixo que és probable que els meus judicis sobre el Barça o futbol en general tinguin poc interès per totes les raons que tu dius. Però seguint la meva veta et diria: ¿què hi ha dels judicis dels que figura que en sabeu?. No parleu de futbol com un esport. Parleu de futbol com una qüestió d’honor, com un dogma, de manera semblant al to que jo he fet servir en alguns moments per a algunes qüestions i amb què tant ràpidament se m’etiqueta. El dia que -entre altres coses- el barcelonisme superi el seu complex de superioritat respecte l’Espanyol començaré a creure’m tota aquesta cantarella; segurament aquest dia la paraula judici començarà a cobrar sentit, entesa com a exercici de la raó per dilucidar fets i veritats sobre una realitat determinada. Jo mentrestant veig en el futbol sobretot un recurs per alleugerir la fredor i el nihilisme inherent als diumenges. I em sembla un recurs del tot respectable, elogiable i que qualsevol persona que hagi viscut un diumenge i un bon partit de futbol pot entendre i utilitzar a plaer.

Segons la FIFA al món hi ha, avui en dia, uns 270 milions d’homes i dones que juguen a futbol, bò i dolent. Aquí no hi busquis opi, només és gent que es troba amb més gent per practicar un esport d’equip amb un mínim de reglamentació i de competitivitat.

Quan tu veus un partit de futbol per la tele estàs veient jugar 22 dels 4000 tios que juguen a les millors lligues del món d’un esport que, recordem-ho que fa patxoca, practiquen 270 milions d’homes, dones i alguns animals. LA-GENT-QUE-MILLOR-FA-UNA-COSA-QUE-TOTHOM-FA, si em permets la yisensia.

Com tu ve saps, a la vida tot és susceptible de ser pensat, analitzat i millorat. Així és com els humans creem CONEIXEMENT. Des del primer partit de futbol fins al Barça de Guardiola milers de milions de persones han pensat sobre el futbol en el seu significat més ampli (tàctica, tècnica, reglamentació, preparació física, tecnologia aplicada, divulgació…). A partir del moment en que una activitat humana dona lloc a l’observació empírica i per tant al CONEIXEMENT, aquesta activitat passa a ser susceptible de SABER-NE o de NO SABER-NE.

Jo practico, veig, analitzo i m’informo sobre futbol des de fa uns 15 anys. Calculo que dec haver vist uns 1000 partits de futbol (bò i dolent), més o menys els mateixos que he jugat (quasi tots molt dolents).

Celebro que “t’agradi el bon futbol”. Sort que no t’agrada el mal futbol, sort que t’agrada la bona música i no la dolenta. A mi m’agrada el bon futbol, la bona música, el bon menjar, la bona conversa i també m’agraden molt els BONS ARGUMENTS. “A mi m’agrada el bon futbol”, molt bé werebore…

A mi m’agradaria que m’agradessin Bach i Tchaikovsky, però a vegades no els entenc. Sento la música, a vegades és agradable, però sé que se m’escapen coses, a vegades només sento un magma sonor. I això és perquè darrera de la música clàssica hi ha molt de CONEIXEMENT acumulat i implícit que fa que, si no n’has escoltat molta, sinó l’has practicat, ni n’has après, sino t’has gastat els quartos en anar a concerts i comprar discos, sino en coneixes la tècnica… Aleshores no ets conscient de la dificultat que implica interpretar Tchaikovsky, ni del coneixement acumulat que hi ha darrera de cada músic de la Orquestra, ni del paper del director, ni sabràs distingir una bona interpretació d’una dolenta perquè no sentiràs els matisos. No en podràs parlar en propietat.

I el teu judici serà lícit i respectable però NO TINDRÀ CAP MENA D’INTERÈS.

Eh que m’entens?

- que t’agradi només el “bon futbol” és absolutament lícit, per bé que podriem entrar a definir què és “bon futbol” i què “mal futbol”, però hi ha a qui li agrada el futbol a seques. Estic segur que jo m’ho passo bé veient partits de futbol que a tu t’avorreixen, entre d’altres coses perquè hi entenc més coses que tu, de la mateixa manera que un tio com el Guardiola es deu divertir amb molt més futbol que jo perquè veu un munt de coses interessants que ni tu ni jo som capaços ni tan sols d’imaginar.

- a mi gairebé cap partit dels últims dos anys m’ha semblat prescindible, assumint que s’han fet mals partits i m’he avorrit més d’una vegada (i que els he vist gairebé tots). Qualsevol partit dolent serveix també per entendre perquè el Barça ha guanyat tot el que ha guanyat, a banda que permet prescindir del filtre dels periodistes i tertulians esportius per entendre què passa. Que tu no li trobis la gràcia no deixa de ser, en el fons, un problema teu.

- agafar els periodistes d’esports de TV3 com a referència d’alguna cosa que no sigui la mediocritat i l’imbecilitat és perdre el temps.

- la importància del futbol a la nostra societat és la que és i la del Barça també. Va més enllà d’allò estrictament esportiu i està vinculada a la identitat, a sentiments, a l’educació emocional, a elements intergeneracionals i, evidentment, també al bombardeig mediàtic. A mi personalment no em suposa cap problema.

- si ens posem a parlar de valors, el futbol no és res més que un canal (molt potent, sí) per expressar-los. L’Argentina de Maradona, per exemple, expressa uns valors i el Barça de Guardiola uns altres que no tenen res a veure. Avui en dia sembla que tothom està d’acord que els valors que transmet el Barça com a equip de futbol i col·lectiu humà són positius i traslladables a altres terrenys de la societat molt més “respectats”. Amb el futbol, com amb tantes altres coses, és molt fàcil fer sociologia de gintònic.

- finalment, i a títol de conclusió que no conclou res, a l’afirmació que tan agrada als seus detractors que “el futbol és l’opi del poble”, a mi sempre em ve al cap la mateixa resposta: i qui ha dit que el poble no necessita opi? A mi posi-me’n dues tasses, si us plau.

visca el barça i visca el werebore!