La serp i la mangosta

Al Fórum Europeu de les Indústries Culturals, cinc ministres europeus “han defensat sense ambigüitats la necessitat de blindar la propietat intel·lectual i la indústria que envolta l’art“. Entre ells, la ministra española Ángeles González-Sinde.

Mongoose Vs Snake – The most amazing videos are a click away

Resulta molt graciós que siguin aquests, com a mínim l’espanyola, els mateixos ministres responsables, en darrer terme, d’una política de subvencions que, lluny de repercutir en l’artista, es perd en l’entramat de grans productores i intermediaris que, fonamentalment, són ambaixadors de la vulgaritat arreu on podem veure el resultat de les seves perpetracions. Com els telefilms que a vegades tenim la vergonya de veure per TV3, coproduits per aquesta cadena i qualsevol altra televisió francesa o italiana, amb els fons de vés a saber quin programa europeu. I que són un insult a qualsevol persona que, amb talent i pocs mitjans, aconsegueix fer gaudir el seu entorn immediat amb creacions modestes però genuïnament fetes des de l’impuls creatiu. Perquè ja sabem que en cinema i produccions audiovisuals al uso, entre càterings i mamonades, es gasten un pastón.

Ja ho he dit altres vegades i no és res que jo descobreixi, però aquesta gent (els ministres), que amb prou feines deu saber utilitzar un ordinador per mirar el seu correu (segurament de hotmail) i per escriure quatre txorrades amb el Microsoft Word (i que encara es pregunten per a què serveix la tecla suprimir) no tenen ni idea d’allò que es troba entre les seves mans. S’aferren als canals i als contextos que els han enriquit i en nom dels quals, trepitjant gent segur que molt més vàlida, han arribat a ser ministres de cultura.

Mentrestant els creadors hem d’aguantar el despropòsit que suposa que la gent que diu defensar els nostres interessos des de l’Estat siguin una colla de lladres i analfabets tecnològics. Perquè és un despropòsit dir que el principal repte cultural de la Unió Europea és el tema de la propietat intel·lectual, quan el que hauria de ser el principal repte de la UE és el mateix que el de qualsevol creador avui en dia, és a dir, la possibilitat de crear i viure de la pròpia obra dins les noves regles del joc i els avantatges que les noves tecnologies han aportat.

Sembla el mateix però no ho és. Jo sé que és absurd voler utilitzar Internet per donar a conèixer la meva obra i pretendre mantenir un control absolut sobre l’esmentada (que no la mateixa, que és un castellanisme). Més aviat, doncs, prefereixo acceptar les regles del joc en aquest mitjà i saber que els guanys que jo tregui directament d’Internet seran atribuïbles a la bona fe de la gent (i seran pocs guanys perquè qui té molta bona fe no sol tenir gaires diners). Trauré, però, de manera indirecta un guany que és que seré més conegut, i això sí que em pot reportar beneficis fora de la xarxa en forma d’encàrrecs, exposicions, etc. És des d’aquesta filosofia que està fet pràcticament tot el que hi ha en aquest lloc web, i especialment pel que fa al wiki.

Els qui s’aferren a l’antic règim -que, més bo o més dolent, ja és tecnològicament inviable- em recorden a una serp, amb tota la pretensió que li dóna la càrrega de mort associada al seu verí, i la realitat d’una massa cada vegada més gran de creadors i/o prosumidors de cultura que, en una successió de fets comparable a una representació dramàtica de la qual ja preveiem el desenllaç, resulta ser la mangosta que se l’acabarà menjant.