Monthly Archives: abril 2010

El divendres vinent celebrarem una Install Party a la Casa Orlandai. Com a breu explicació de què és una install party, et podria dir que és una trobada informal en què gent que sap unes quantes coses sobre GNU/Linux o és bastant friqui es reuneix amb gent que potser o no en sap tantes o no és tan friqui i intercanvien coneixements i idees. La idea gèrmen per dir-ho d’alguna manera, és instal·lar sistemes operatius de programari lliure, però la informalitat pròpia de l’esdeveniment fa que sigui més que això.

Aquesta serà, com deia, el proper divendres dia 30 d’abril a partir de les 19h, però segurament abans ja serem per allà preparant-ho tot. En principi mirarem de fer-ho al pati de la Casa, però si canviem d’opinió o fa mal temps ens posarem a una de les sales del centre. Si saps de gent a qui pot interessar, fes-li-ho saber, gràcies.

Però la idea seria que a tu també t’interessi. GNU/Linux és un sistema operatiu més fàcil, si se sap per on agafar, del que diu la veu popular o els mitjans. Per al que sigui, pots trobar-ne més informació aquí.

Com si fos per no oblidar-me’n, m’ha vingut de gust escriure aquí que ara, mentre sopàvem, ja fent la sobretaula, la Raquel ha dit que enyorava un temps de girassols. I jo li he preguntat com era aquest temps, i ella m’ha dit que no sé, més lluminós, i jo que si a la Garrotxa n’hi havia molts de girassols, i en un declivi de l’interès ha dit que no, o que sí, evadint-ho. I jo m’he quedat pensant en aquesta idea del temps de girassols més lluminós.

(els camps immensos que s’esbatanen per la Catalunya interior regats de groc, i del verd que no tornarem a veure en tot l’any)

Perquè evidentment la seva afirmació no sortia del no res, havíem estat parlant del món, i de com estan les coses. I ella després ha dit que ara, per molt que et moguis, no es mou res.

Què millor que proposar un repte, un petit joc, a tots aquells que comencin o continuïn el dia amb la lectura del meu blog? Res, evidentment. Aquí ve:

Aquesta tempesta de llamps
Aquesta ona de marea
Aquesta allau, jo no tinc por.
Anem, anem ningú et pot veure intentar-ho.

Aquesta és la traducció al català d’un tros d’una cançó, utilitzant el traductor de Google, així, tal qual. La qualitat (poca o molta) o particularitat de la traducció és part de la gràcia del joc. Sabeu quina cançó és?

• Si ho sabeu i ja la coneixíeu, guanyareu el premi que significa tornar a tenir ganes d’escoltar-la.
• Si ho esbrineu i no la coneixíeu, no us deixarà indiferents. Això també és un premi.

En llegir, de nou, aquest post al blog del Miquel vaig recordar de nou tot l’encanteri que jo havia tingut sobre la Plaça de la Virreina. No, no he escrit malament, no era la Plaça de la Virreina qui tenia un encanteri sobre mi. El cas és que en més d’una ocasió la Plaça de la Virreina ha tret el cap entre els meus escrits. No he posat gaires escrits meus, vull dir paraules posades amb voluntat estètica, aquí al blog. Espero que aquest sigui el primer pas d’un procés de vomitera personal que fa temps que tinc pendent.

En aquests dies, a vegades, torno a sentir la mateixa olor dels moments que fèiem el dinar, o potser la que, des del primer dia que hi vaig entrar, tenia per l’olor de casa teva. Encara amb tot allò que pogués ser propi de ta mare allà dins. Els quadres, i les flors, i la marca de televisor que ella hagués triat, així com la de detergent i l’ordre de les coses als prestatges. Em veig a mi en aquell moment com el nen que s’ha fet gran i ja no fa criaturades. Amb estranyesa i somriures estúpids apareixia davant d’ella, jo aquell nen sense barba que havia perdut la virginitat feia poc amb la seva filla. Era una mena de criminal protegit per tu.

I quan la sento molts cops ja no sé si és la teva, realment, o la de les dones amb qui he estat alguna nit a l’estiu. Als matins sento el crit d’alumini de les orenetes, que és com si escalfés l’aire encara fosc de l’albada, i és això, avançada la primavera, el que em porta una insondable nostàlgia del matí de juny. Perquè t’estimo per tal com ens llegírem els ulls alguns dies, però cada dia ets una mica més llunyana com si els nostres llocs a la vida de l’altre haguessin florit i mort en un temps de llegenda. Només fa poc que començo a concebre com ja no hi ets, no solament que no. Sobretot no hi ets perquè no has patit res del que jo, i no puc saber quan valdrà la pena escoltar-te, perquè potser tinc por de desfer l’entelèquia del teu ser, la part de poesia que els matins de maig i juny, i encara al juliol, cavalca damunt el pati mentre hi vessa l’emboirada llum. Llavors penso en tu, i en l’Anna i en la Júlia, que també un juny va travessar el mar en un vaixell. I na Paula roman com congelada en una vitrina d’hivern, entre l’aire i les fulles de la Plaça de la Virreina. Sovint necessito somniar despert i rescatar-me tots aquests records, perquè és com si l’olor fos tan fugaç que m’entristís sentir-la per un temps tan breu. És quan més sento no poder-te trobar. I a vegades inspiro, i expiro, i amb la soledat i la pluja, o el sol i el vent, puc tranquil·litzar-me de la quietud del món a qui encara tinc ulls per avistar. Com quan sóc a les muntanyes, o vora el mar o pels carrers quan l’aire és pur com el blau, fora del que m’empipa de la prosa de pujar les escales, ficar claus a panys i les mesures i les cadires de la meva habitació, que podria abraçar, cada dia, a ulls clucs. I demà això serà la poesia d’un temps de girar-se al cel i fer-hi preguntes ardu, quan tu encara seràs una mica més lluny i més seràs l’evanescent protectora de l’adolescent imberbe.

24 de maig de l’any 2004

Primer de tot,

ara estava escrivint un mail i, en el moment d’enviar-lo, l’amic GMail m’ha notificat que dins el meu text hi havia la paraula fitxers, però que no tenia cap fitxer adjuntat i me’n prevenia abans d’enviar definitivament el mail. L’Skynet va treballant.

Després,

he fet ressò a Domestika de la pàgina web del qui es proclama el Millor Dissenyador Web del Món. Amb aquest denominador, és irresistible llegir les raons amb què ho sosté. I realment, fora d’algunes sortides de to (o no tant) pròpies d’un provocador nat, té molta raó. La seva filosofia de treball és el Design with cojones.

I per acabar,

he inclòs al wiki la pàgina web de Jean-Sébastien Monzani, un fotògraf dissenyador recirculat, per dir-ho d’alguna manera, que té uns tutorials molt útils i didàctics. L’enllaç? al wiki, que per això serveix . El que més m’ha agradat d’aquest individu és que m’hi identifico molt com a professional. Especialment quan afirma que en el seu entorn sovint es troba(va) amb la distinció entre Tècnic i Artista. Ell és enginyer de formació, si no m’equivoco, però va derivar a través de l’autoaprenentatge cap a la creació visual. I aifrma que aquesta distinció és absurda, perquè no hi ha art sense tècnica.

I aquí un afegit meu, tampoc hi ha tècnica que valgui la pena ser apresa si no hi ha ni una mica d’art dins seu.