Monthly Archives: maig 2010

Més info a aquest thread de Blenderartists.org

i

(una mostra de per on van els trets -de qualitat- a la pel·lícula Sintel del projecte Durian del Blender Institute)

Les darreres setmanes hem sentit a parlar de la decisió o postura d’Apple en relació a Flash. Tot ve de la suposada reflexió d’Steve Jobs en relació al fet que molts formats de publicació i interacció web que abans només eren possibles utilitzant Flash, ara es poden aconseguir amb altres tecnologies, sobretot el tan anomenat HTML5 en conjunció amb Javascript. A això s’uneix el gran volum de recursos del processador dels dispositius informàtics que Flash consumeix. Per això Apple vol apartar l’ús d’aquesta tecnologia dins els dispositius (iPad, iPhone i iPad) amb què ha revolucionat i revoluciona el mercat d’aquests gadgets, perquè Flash és l’única pedra a la sabata que en podria comprometre l’immaculat funcionament i la durada de la bateria.

Adobe ha respost a l’ofensiva amb una campanya que, pel poc que sé, està orientada a calmar els ànims, allargar la mà a Apple i, de passada, deixar constància del gran pes tecnològic que encara i fins que no es demostri el contrari té Flash a Internet.

El debat no apareix del tot per sorpresa. Ja fa uns mesos que se sent a parlar de com Apple vol restringir el ventall de tecnologies de desenvolupament que podran admetre els nous trastets. La raó evident, la que ja s’ha comentat per una banda de donar continuitat al control que Apple exerceix sobre el hardware que proveeix, i que és l’únic que li permet garantir als seus clients les grans prestacions dels seus productes; i per altra banda la deriva d’aquest argument que ja des de fa un temps impregna la companyia d’Steve Jobs, i és que tot hagi de tenir a ferro roent marcat el símbol de la pometa dels collons.

Fa un temps m’estava plantejant obrir horitzons i posar-me a desenvolupar jocs per a iPhone utilitzant Blender, SIO2 i un llibre sobre la matèria. Però des que vaig estar al corrent de tot el que es parla en aquest apartat de l’article de la wikipèdia (no me la crec cegament, és només per referenciar), em vaig decebre en aquestes expectatives.

Per tot això coincideixo amb qui, a part de veure en aquest assalt d’Apple una arriscada proposta al mercat, hi veu també el pes de l’ego d’un personatge i una empresa que sens dubte han tingut un paper clau en l’esdevenidor de les tendències informàtiques dels darrers vint anys. I és una veritable llàstima. En els comentaris subsegüents a aquesta broma podeu veure reflexions que fan altres persones en relació a aquest fet.

Però lluny de mi, suposo que ja ho sabeu, el voler convertir-me en herald de la defensa de Flash. Per a desgràcia meva, sóc sovint un personatge incòmode ja que no les persones sinó el temps em donen la raó. Avui qualsevol gafapastas de merda que es valori sap que cal cagar-se en Flash, però fa cinc anys m’hauria mirat per sobre l’espatlla dient que les aplicacions en Flash eren el futur. Adobe ara esgrimeix el suport que ha donat a algunes tecnologies obertes com el PDF, i ho fa donant la mà a Apple com si fos cosa d’ells dos i de quatre més el mèrit que la tecnologia informàtica no estigui en mans del dimoni de Microsoft.

Però en això s’equivoquen. Perquè tot i que les pràctiques d’Adobe no pateixin gaire de la meva ira, principalment perquè en general com a empresa ha tingut el detall de no ficar-se on no la demanaven, la compra (o la compra/fusió trampa, segons creuen alguns) de Macromedia fa uns anys demostra quina idea de mercat tenia Adobe, i avui les ofertes de treball segueixen predicant perles com:

se requiere diseñador web con HTML, CSS, Dreamweaver, Flash

(suposo que ja sabeu, especialment els abanderats del bilingüisme, que qualsevol oferta de treball seriosa és en castellà). Bé, potser no queda prou clar, però formular els requeriments del desenvolupament web en aquests termes, com si tots quatre fossin categories a posar en un mateix sac, és un despropòsit i demostra que s’ignora allò que se suposava requerit.

L’únic que ha fet Apple és obrir la caixa dels trons. El més patètic és que es sap guanyador, i jo espero que la reacció del mercat a les noves regles del joc escombri dels ordinadors no Adobe, sinó totes dues empreses, generadores per altra banda de les més insanes relacions de dependència tecnològica que s’han vist, després del rei indiscutible que és, evidentment, Microsoft.

Podria dir per adscriure’m al sentir de lo común que mai és agradable anar a un funeral. Ha estat en alguns funerals, però, on he tingut alguna de les experiències estètiques més intenses amb la música. Segurament no era només això, i era tot el que em vinculava a la persona que enterràvem o a aquelles que li eren properes el que em feia sentir el que sentia. Però no tinc cap dubte que la música és el millor bàlsam per a tot allò que massa sovint els homes ens entestem a expressar amb paraules davant l’absència.

Absència, abisme, abisme i absència. Això és tot el que la vida m’ha ensenyat a sentir davant la mort de les persones. Des de l’adolescència he conviscut amb la mort com una mare i a partir de llavors ella ha romàs com una porta oberta per on les persones d’aquest món ens van abandonant, sense més raons ni arguments que calguin. Els cristians tenen dogmes de fe que després de deixar-ne de ser poc a poc he après a anar respectant. La música és el que em connecta amb ells, perquè només per aquesta via, i davant l’experiència contingent de la mort, es pot manifestar el reconeixement i el desempar davant d’un ordre superior que ho governa tot. Em connecta amb ells perquè la música no és ciència ni es religió, és manifestació sublim de si mateixa i ridiculitzadora de la supèrbia del verb humà. I al cap i a la fi, davant de la mort i amb la música, és irrellevant el desacord amb el cristianisme.

Cada vegada que algú moria, jo podia i solc anar cap a aquella porta oberta i mirar enfora, cap a la volta d’estels que hi ha a l’altra banda i que és com l’enorme closca de l’ou ple de la substància anomenada buidor. Mirava enfora i noto l’aire fred que hi ha, com a les nits d’estiu sense lluna en un circ del Pirineu, quan surts del refugi o la tenda i estàs tan absolutament lluny de qualsevol altre humà que la probabilitat de trobar-te’n un de cara és semblant a la de la presència d’un astre en un punt qualsevol de l’univers. I no sé com és la mort, però em sembla que això és el més semblant que podem viure d’ella a la terra.

La mort i la música m’acosten a aquesta porta i fan que hi miri, per un cantó i per l’altre, abduït per la irresistible temptació de l’abisme com el no-res de La història interminable, recolzat a un dels marcs i agafant-m’hi amb els braços per la banda de dins per assegurar-me d’a quina realment sóc. En els atris i les sales lluminoses dels tanatoris o en la reverberació caputxina de les esglésies la visió m’allunya de tothom, d’aquells a qui se suposa que acompanyo. Durant la cerimònia, miro la gent indiscret, intento veure-hi amb els seus ulls, però veig sobretot un món esquinçat, atrafegat amunt i avall en els rituals del dol per culpa de la porta que s’ha obert en la vida d’algú mostrant obscenament i serena la nostra finitud; content de viure i ser d’aquesta banda però amb la sensació de ser incapaç d’empatitzar, i només puc veure la volta estrellada dels estels.

L’any passat vaig deixar (encara no sé si de manera permanent) la meva participació al moviment escolta. Les raons perquè ho vaig fer són una barreja de situació personal, cansament i sentiment d’incapacitat, però si calgués parlar-ne més hauria de ser a un altre post.

Recordo que durant l’any passat, al Comissariat (l’òrgan de govern del moviment Minyons Escoltes i Guies de Catalunya), es parlava sobre la vigència i la utilitat d’El cau de tots, una línia anual que cada curs, sota un lema en concret, proposava el treball o la visibilització d’una determinada tasca social o mediambiental que es feia dins el moviment. No era jo l’únic entre els qui pensàvem que aquesta iniciativa estava ja massa espremuda i erosionava les persones i els equips que quedaven al càrrec de tirar-la endavant. També, però, es donava la circumstància que mai aquesta iniciativa ningú se l’havia pres massa seriosament, per la qual cosa era difícil valorar-ne contrastadament els resultats. L’any passat, però, hi havia el compromís de fer-ho, de posar-hi força, de fer-la mereixedora de l’amnistia.

Desconec com va acabar el tema. Vaig deixar el moviment abans d’acabar el curs, fart de la meva pròpia actitud i, com passa a tants altres llocs, que el que és urgent passi sistemàticament per sobre el que és important. Però veig amb un escepticisme força malpensat que ara hi hagi quelcom (una iniciativa), que és l’Eix del curs, i que aquest any tracti sobre el servei.

I és que aquesta era una de les crítiques que per part meva tenia més pes a l’hora de qüestionar El cau de tots o, si no vaig molt errat, ara l’Eix del curs. Si convertim en anècdota d’un curs -per benintencionada que sigui- un dels propòsits de l’escoltisme com és el servei, ¿què se suposa que estem fent cada dissabte amb els nens i nenes, ara o d’aquí a tres anys?

Corre Bel·lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l’aixeta corre l’aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint…

de Vicent Andrés Estellés, Ègloga III, part de Nemorós.