Monthly Archives: setembre 2010

En dues ocasions he vist la pel·lícula In her shoes, que en castellà es traduïa per En sus zapatos, a mig començar. Si us interessa saber de què va, llegiu l’enllaç adjunt; tot i que és una pel·lícula en el rang d’allò correcte per ser de Hollywood, no té massa de rellevant fora de l’espectacular Cameron Díaz i d’un moment en què aquesta actriu llegeix un poema a un ancià cec.

Aquest poema és One Art, de la poetessa Elizabeth Bishop (1911-1979). El podeu llegir en versió original aquí, però jo he tingut l’atreviment d’intentar traduir-lo, ja que fins i tot passant per l’implacable sedàs d’una traducció cinematogràfica o del meu pobre anglès, em va semblar genial. De totes maneres, els versos en anglès, que es veuen breument dins el pla, són ja molt captivadors:

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.

Here we go:

L’art de perdre no és difícil d’aprendre;
tantes coses semblen preses del destí de
ser perdudes que perdre-les no és un desastre.

Perd quelcom cada dia. L’estupor de perdre
les claus accepta’l i el temps perdut buscant-les.
L’art de perdre no és difícil d’aprendre.

Llavors practica perdre més, ser prest a perdre:
llocs, i noms, i tot arreu allà on tu recordaves
haver viatjat. Res d’això serà un desastre.

He perdut el rellotge de ma mare. I ves! les últimes,
o quasi últimes, tres cases que estimava en l’ahir queden.
L’art de perdre no és difícil d’aprendre.

He perdut dues ciutats, eren boniques. I més encara,
alguns dels meus reialmes, dos rius i un continent sencer.
Els trobo a faltar, però res d’això va ser un desastre.

Fins i tot perdent-te a tu (l’enriolada veu, l’aire
que estimo) dient això no mentiria. L’evidència
és que l’art de perdre no és difícil d’aprendre
encara que sembli (escriu!) sembli un desastre.

Recordeu l’entrada de fa unes setmanes on us presentava el tràiler del joc Isagoras on he estat participant com a director artístic durant l’últim any?

Finalment, després d’unes setmanes d’espera que ja es començaven a fer llargues , Isagoras ja ha estat aprovat i és a la venda al marketplace Indie Games. Si teniu la sort de tenir una XBOX, el podeu provar gratuïtament. En cas que no, us consolarà saber que jo tampoc en tinc . Ara la intrèpida Crow ja pot sortir amb el seu prototip, l’Isagoras, que quasi encara ni ha provat, per fer front a l’amenaça alienígena que, tot just començar el joc, ja elimina el planeta Terra del panorama.

Espero ben aviat poder fer un post al blog o al portafolis on explicar de manera estesa els aspectes més rellevants de la part de desenvolupament artístic del joc.

Fa poc he fet trenta anys i, a nivell de crisi personal, no hi ha hagut res que valgui la pena posar de relleu aquí. De moment, doncs, no visc cap crisi associada a haver celebrat trenta aniversaris. Els trenta anys, però, sí que estan fent de fita, en certa manera, d’una visió absolutament desenganyada de la capacitat política de la nostra societat, que va fent-se lloc en el meu mapa mental.

I quan parlo de capacitat política de la societat ho faig perquè veig el meu entorn proper, aquell que jo considerava crític, culte, amb confiança en les coses, amb una sana càrrega d’idealisme en definitiva, entregar-se desacomplexadament a la mediocritat i anestèsia política que manté Espanya en el lloc on es troba, bo o no tant bo. I que fa certa la màxima de “tenim els polítics que ens mereixem”. Ja que la gent cultivada ha decidit escarxofar el seu criteri polític a la butaca, només em queda confiar -i efectivament confiar visionàriament és el que cal- en la capacitat de la gent petita com a El Senyor dels Anells, la d’aquells qui mai hauríem cregut capaços de liderar res en matèria d’autodeterminació nacional.

Temps era temps, entre aquesta comunitat jovenívola i benpensant on he tingut el plaer de formar-me ideològicament, s’anà estenent la idea que no, que els jerquis, alguns ecologistes i gent que deien fer política partint de l’anècdota i el parc temàtic ideològic no eren de fiar. I jo sempre hi he estat d’acord com el que més. Que fàcil és defensar el socialisme (per exemple) quan no es té ni puta idea de què és, simplement sona bé (perquè tot el que és social sona bé), i un viu còmodament a casa dels seus pares a l’Eixample, a Gràcia, a Les Corts o on us doni la gana. O que fàcil és ser punki parasitant la societat i tenint la barra de dir-se antisistema. Nosaltres tinguérem clar aviat que no, que encara que fóssim fills de Sarrià o de l’Eixample o l’Hospitalet, trenta mil de pura sang en tot cas en la majoria dels casos, aquest no era el camí, com a mínim no el nostre.

Tampoc ho era, però, per a molts de nosaltres l’statu quo parlamentari i polític dels grans partits. Des d’òptiques independentistes o no, la política allunyada de la ciutadania mai podria respondre com caldria a les necessitats reals, i el joc polític actual és des d’aquest punt de vista un guinyol, com el vell programa de Las noticias de, on es representa una paròdia de tot el que la política per als ciutadans podria haver estat. I potser forma part de fer trenta anys el fet que ara em veig més estadísticament obligat a escoltar frases de la mena les coses són així, no canviaràs el món, no pots pretendre canviar el mercat, etc.

La vuelta al cole en el corte inglés ha fet molt més patent als meus ulls tot aquest discurs, aquest clamor social que fa el ramat de la societat anestesiada a les ovelles escarriades que, un dia, també combregaren amb la ponderació i el defugir les posicions extremes. Quasi a tot arreu on miro, el missatge és que toca rendir-se, acotar el cap, tolerar que qui mana és qui mana i últim tonto en la tasca de sobreviure al país de fireta que és Catalunya.

Durant la nostra adolescència, i potser per contrarrestar l’herència del franquisme, ens deien que era molt important tenir idees. Individus com jo amb certa inèrcia a qüestionar les coses érem llavors restaurats, posats en valor, allà on aquestes prèdiques trobaven lloc. Ara, però, crec que ha passat quelcom pervers amb les idees. S’han convertit en quelcom a defensar de manera acrítica, a qualsevol preu. Algunes idees relativament minoritzades s’han convertit en vàlides per se: l’independentisme, l’anti-canvi-climatisme, l’antiglobalització, i els acòlits reben els conversos amb els braços oberts. Ah, ¿ara tu també ets independentista? La màxima maquiavèl·lica que la fi justifica els mitjans sembla que és plenament compartida tant pels ciutadans com pels polítics pals de paller que estan a favor de la independència o de qualsevol d’aquestes tendències: Un cop tinguem la independència -al preu que sigui, recordem-ho- ja veurem què fem amb el sarau que tenim muntat, i amb el que potser es munti més endavant.

A mi, però, m’importen una merda les idees si és en nom de la independència que es vota un individu com Joan Laporta que, sense entrar a jutjar la seva gestió al capdavant del Barça o l’autenticitat del seu sentiment catalanista -que poden ser del tot inqüestionables- representa la continuïtat i fins i tot la decadència en relació a la classe política que ha governat Catalunya i Espanya fins avui. Aquesta classe política és la que perpetua un sistema de partits pervers, una corrupció i favoritismes tàcits fora de control, un funcionariat inoperant, un cos docent gremialista i desprestigiat (aquests dos darrers amb un analfabetisme tecnològic endèmic) un estat paternalista i policial, uns mitjans de comunicació que comuniquen de manera escandalosament esbiaixada, i un llarg etc. de motius que expliquen per què una societat no avança, no és més productiva, més cívica, més dialogant i més dinàmica independentment del seu grau de sobirania nacional.

Una cosa és votar El Fary (EPD) per riure’s del sistema polític; em sembla sublim, i si el pobre home visqués fins i tot eficaç. L’altra és apostar per figures socialment viciades per liderar una cosa en la qual es creu realment, com la independència, i això, està condemnat al fracàs en el millor dels casos i a provocar la fractura social en el pitjor.

Del meu passat tinc moltes coses a lamentar, però també puc enorgullir-me del fet que fa quinze anys era independentista i que ho segueixo sent avui, però sobretot d’haver sempre tingut clar que, de cara a la independència del meu país, que jo arribés a viure-la o no era quelcom irrellevant en el problema de fons. No és irrellevant en la mesura que, en el primer cas, els meus fills podrien gaudir dels beneficis culturals i econòmics d’una hipotètica independència. Però fins i tot així, pel benestar dels meus fills, concretament aquell que va associat a la independència de Catalunya, el fi no justifica els mitjans.

Per tot això, em pregunto en quina mena de quimera esteu pensant els qui penseu votar en Laporta. Bé, en Laporta, em deia un amic meu, és el cap visible, és una operació de màrqueting per convèncer aquells a qui cal convèncer d’aquesta manera perquè, pobrets, no arriben a més. Un argument típicament trenta mil, per altra banda. Darrere hi ha tot un sèquit d’ideòlegs i gent molt vàlida, continuava ell. Precisament en tota aquesta mena de gent (escriptors i altres figures encimbellades pel celebrity system català) estava pensant jo mentre escrivia aquestes línies sobre l’antiga classe política. Aquest antic règim és el que cal desterrar abans de preocupar-nos de la independència. O, com a mínim, al mateix temps, però no després.

Mentrestant podem preocupar-nos de coses infínitament més importants com són la neutralitat de la xarxa, tema al qual sembla que només prestin atenció els informàtics i els friquis de torn. Això és el futur i la resta són les picabaralles de gent amb molta ambició, molts diners, molt temps i evidentment molt poca feina, que serà engolida pel passat sense, potser, ni poder embrutar amb les seves mans les pàgines de la història.

Mentre jo dic tot això, els senyorets de La Caixa de Tensions, Abertis i altres constructes perversos dormen ben tranquils perquè, tot i que la Vanguardia digui que un 40% dels catalans (10% amunt o avall, segons qui, com i quan es formuli la pregunta) els catalanets, trenta mil i poble ras, seguirem pagant trincu trincu les autopistes, en lloc de fer-los el boicot que aviat acabaria amb els peatges sense haver ni de passar per Madrid, que aquest tema ja sabem com acaba. Però és clar, IKEA és molt barat i els catalans en tenim prou amb vots i urnes, manifestacions sota un sol de justícia i quatre banderes de merda per seguir-nos-en sentint.

De nou escric un post per a publicitar els tallers de la Casa Orlandai, però en aquest cas tindré el detall de comentar també alguns tallers d’altres companys en lloc de fer-ho només sobre els meus. Aquesta darrera, per altra banda, cosa del tot legítima perquè hauré de compensar-ho no sent tant concret, potser, en algunes informacions. Res que no pugueu resoldre, però, amb els enllaços complementaris proporcionats.

Els cursos i tallers s’imparteixen durant aquest darrer trimestre de 2010, i acaben a principis o mitjans de desembre la majoria, una mica en funció de les festivitats que hi hagi hagut durant els dies laborables. A part de molts altres tallers sobre temàtiques diverses i particularment sobre noves tecnologies, que us convido a consultar (PDF), hi ha alguns tallers centrats en l’ús d’eines de programari lliure:

• Navega per Internet protegit: Taller sobre l’ús de l’eina d’anonimat en comunicacions per xarxa TOR, basada en una implementació de l’anomenada segona generació d’onion routing. L’impartirà l’Esteve Alquézar, enginyer informàtic, que va abordar aquesta eina en el seu projecte final de carrera. Es tracta d’un curs per a usuaris avançats tot i que el nivell de coneixements dels participants pot ser heterogeni.

El curs es fa cada dissabte de 16 a 19 hores i val 124, 20 €.

• Taller de tractament digital d’imatges: Aquest taller és una proposta per a tots els públics per a aprendre les tècniques de retoc fotogràfic digital. L’imparteix la fotògrafa Gemma Damunt i s’utilitza el programa GIMP. Es fan tres torns d’aquest curs, un dels quals està específicament dirigit al públic jove i compta amb reducció de preu.

Torn A: 27 i 29 de setembre i 4, 6, 13, 18, 20 i 25 d’octubre, de 19 a 21h. (66,24 €)

Torn B: 8, 10, 15, 17, 22, 24 i 29 de novembre i 1 de desembre, de 19 a 21h. (66,24 €)

Per a joves (de 12 a 29 anys): 1, 8, 15 i 22 d’octubre, de 16 a 20h. (28 €)

• Creació 3D amb Blender: Aquest és el curs que imparteixo jo, i tot i que en aquesta ocasió li canviem una mica el format horari, es mantindrà tant el temari com la metodologia, amb la diferència important, però, que treballarem principalment amb la versió 2.5 del programa, que es publicarà com a estable al llarg d’aquesta tardor. És un curs dirigit tant a persones que no tenen cap coneixement sobre 3D com a aquells que ja hagin treballat amb algun altre programa, com 3DStudio Max, Lightwave o Maya i vulguin començar a utilitzar aquesta fantàstica aplicació lliure. Com en el cas de GIMP, també hi ha tres torns, un d’ells específicament dirigit a joves i amb reducció de preu.

Torn A: 28 i 30 de setembre, 5, 7, 14, 19, 21, 26 i 28 d’octubre i 2 de novembre, de 19 a 21h. (82,80 €)

Torn B:30 de novembre i 2, 13, 14, 15, 16, 20, 21, 22 i 23 de desembre, de 19 a 21h. (82,80 €)

Per a joves (de 12 a 29 anys): 5, 12, 19, 26 de novembre i 3 de desembre, de 16 a 20 h. (35 €)

Per a tots aquests cursos, les inscripcions comencen dilluns vinent dia 13 de setembre i acaben el dia 23 de setembre. Podeu formalitzar-les de dilluns de divendres, de 10 a 14h i de 17 a 21h a la mateixa Casa Orlandai. El pagament NO es pot fer en efectiu. Per a més informació truqueu al 93 252 42 62.

Que ningú confongui fer el màster oficial de paisatgisme amb el fet d’estimar o, ni tan sols, tenir algun interès genuí, per allò que anomenem paisatge. Són conceptes que no han de tenir necessàriament res a veure. Avui, una amiga, amb els amables comentaris que la caracteritzen, ha remès una altra amiga seva a mi perquè li donés la meva opinió sobre el Màster Oficial de Paisatgisme, que jo vaig començar, i deixar inacabat, fa uns anys. I això és el que li he dit.

Hola Nomdelapersona,

doncs així d’entrada no tinc un missatge clar per donar-te. Per cert, si la teva companya geòloga és la TalPascual, ja ens coneixem!

Jo el màster no l’he acabat encara, he fet uns 70 crèdits d’un total de 120, i no tinc clar si m’hi tornaré a posar o no algun dia. Això ja et deu dir alguna cosa.

Val a dir, però, que jo vaig començar el màster des d’un esperit en plan “humanista” i per passar-m’ho bé. I perquè m’ho pagava “el papi”. I en efecte, el primer any i part del segon, m’ho vaig poder seguir prenent així. Vaig aprendre moltes coses que m’interessava aprendre, sobre ciències del medi: biologia, ecologia, edafologia… coses que sempre m’havien interessat però que per raons X no havia après abans (a BUP i COU vaig fer lletres).

Ara bé, quan van començar a dominar les assignatures que es recullen sota la gran falàcia de “taller”, em vaig començar a desmotivar. Jo no estic fet per perdre 6 hores d’una tarda limitant-me a escoltar com els meus companys de classe exposen les seves palles mentals, encara que fossin projectes relacionats amb l’assignatura. Escoltar els companys és molt interessant i per un dia està bé, però quan això es converteix en la tònica de classe, i a més en dues o tres assignatures, per mi és perdre el temps.

Suma-hi a això que el grau d’exigència no és baix. Mentre vaig fer els temes de ciències, que em motivaven, em vaig portar molt bé amb aquest grau d’exigència, i vaig treure bones notes. Després, les bones notes es van acabar. Al final, vaig decidir que programar-me la vida i la feina en funció d’un màster on els professors i les matèries ja no donaven més de si, no valia la pena i era millor no enfadar-s’hi. Ja havia après coses útils que em podien servir més endavant. Entre elles, la de no començar res acadèmic de què no estigués 100% segur!

En el teu cas, és probable que et posin a la via dels enginyers, i amb això donaran per suposat que tens bastant controlats tots els temes de ciències del medi. Jo vaig poder fer aquestes assignatures, que són les més interessants que he fet al màster, ja que em van posar a la via dels arquitectes (sóc llicenciat en Belles Arts). Als meus companys que havien fet la via dels enginyers i que no tenien formació específica en ciències del medi (com sí que la tenen, per exemple, els enginyers agrònoms, ecòlegs, ambientòlegs o biòlegs), se’ls notava força la falta de rodatge o coneixement d’aquesta matèria. I t’ho comento perquè, tal com et dic, des del meu punt de vista tot això és el més interessant d’aquest màster.

Jo, en contrapartida, l’únic tema que portava una mica peix i que s’havia tocat a la via dels enginyers era AutoCAD (que evidentment es dóna per suposat en el cas dels arquitectes).

En resum, a mi el màster em va suposar una època de bastanta intensitat de treball, per la feina pròpia del màster i la de guanyar-me la vida, a més d’acostar-me a móns com el de l’arquitectura i les ciències del medi, que sempre m’havien interessat o als quals m’interessava apropar-me professionalment. Mai vaig estar fent el màster amb els ulls posats en “jo vull ser paisatgista”, perquè mai m’he cregut gaire la retòrica arquitecturil associada a aquest grau d’especialització. Bé, potser el meu poc èxit també està relacionat amb la meva resistència a combregar amb rodes de molí a la retòrica arquitecturil. Ni te’l recomano ni te’l deixo de recomanar. El primer any, per a mi, va ser del tot recomanable. El segon i el tercer any, també per a mi, van ser en general prescindibles.

Espero haver-te ajudat. Si no et sap greu, i vist que m’he enrotllat tant, potser penjo aquesta resposta al blog, per si a algú li pot servir .

I per cert, això de marxar a un altre país a fer el màster, ja és la segona o la tercera persona de qui ho sento.

Si tens més dubtes o no m’he explicat en quelcom, no et tallis i digues-m’ho.
Salut i a reveure!
Raimon

Bé, només uns pensaments per qui estigui pensant fer el màster, fins i tot un altre màster. Això dels màsters és el cuentu xinu per continuar l’altre cuentu xinu de la universitat, de la qual ja sabeu una mica el que penso. Està molt bé anar-hi, sobretot si no tens altra feina.