Aquest matí quan he anat a l’administració d’Hisenda de Colom he passat davant de l’Artèria Paral·lel, on ara mateix estan celebrant la gala dels premis Gaudí. Estaven posant catifes vermelles i d’un camió treien una horrible estàtua inspirada en les meravelloses xemeneies de la Pedrera. L’estàtua era horrible sobretot per l’acabat: una mena de daurat mat, com llimat amb paper de vidre, similar suposo al tipus d’acabat metàl·lic que tenen alguns trofeus -sempre hi haurà qui parlarà de trofejos- cinematogràfics de prestigi. En aquest cas era lleig sobretot per fins a quin punt aquest acabat té poc a veure amb l’estètica proposada per Gaudí.

La gala dels Gaudí en qüestió l’acabo de veure començar i he sentit una profunda vergonya aliena, sensació que en aquest blog és una convidada habitual. El poc que he vist, començant per la pretensiosa careta d’obertura simulant un rodatge en un plató, em demostra que, al marge de com de bones puguin ser les pel·lícules catalanes -que no dubto que, com a mínim alguna deu tenir quelcom d’interessant, només faltaria després de tants anys d’intentar-ho-, la indústria sencera de la comunicació audiovisual, des de Mediapro i TV3 passant per totes les productoretes de mala mort fins arribar a esperpents com el d’avui al teatre del Paral·lel, està feta per cultivar en tothom -és a dir, no només a la societat, que no té res d’estrany, sinó als propis treballadors d’aquests mitjans- el convenciment que estan fent un producte d’alta qualitat i transcendència cultural. I la trista veritat segueix sent la tònica d’aquest país, i és que una part significativa del que es fa és significativament prescindible.

També m’ha fet molta nosa veure fins a quin punt necessitem d’Estats Units per legitimar allò que nosaltres fem. O, en altres paraules, era ben clar que allò que fan els catalans no podia valdre una merda fins que no s’hi fixessin els yankis. Sembla que no som tan lluny de  Bienvenido Mr. Marshall encara que ara els protagonistes ara portin esmarfons. En altres paraules encara, veig fins a quin punt estimem poc tot allò que fem; fins a quin punt els productes audiovisuals que fem avui en dia són sobretot sortits del llibre de receptes de l’ESCAC i de les facultats de Comunicació Audiovisual que minen les nostres ciutats. Fins a quin punt som incapaços de creure realment en quelcom sense agenollar-nos al sistema de subvencions d’un govern de subnormals -CIU, PSC, és el mateix- o sense que vingui algú i ens digui, segueix, segueix per aquí, que seràs tan gran com jo.

Pau i el seu germà és una pel·lícula catalana, semidesconeguda i sense cap altra intenció que explicar bellament una història. I té tant de tècnicament ben feta com de la poca necessitat de caure bé a ningú. No sé ben bé com prendre’m que hi hagi yankis que no la suporten. Vull dir que em fa somriure.

Avís a navegants.