Mai he amagat l’hàbit vulgar que tinc de mirar La Riera. Amb El cor de la ciutat, després de dos o tres anys, ja no podia, era francament insuportable tot aquell poti-potide personatges dignes de Valle-Inclán inserits en la constel·lació audiovisual sociovergent, passats pel filtre de la perruqueria, el Dia i l’Schlecker. I del Peris dels collons, que me’l deixava. Però La Riera, vés per on, és vulgar i força previsible però té gràcia.Dit això a mode d’introducció, però, el tema no és aquest. Del que vull parlar és de tot d’atributs i supòsits que es fan sobre les persones que es dediquen a la pintura. Que veiem a tot arreu, pel·lícules, llibres i tòpics de la societat, però que semblen concentrar-se, i cada dia amb una mica més de mala intenció, en el personatge de la Mercè. La Mercè està molt fotuda perquè la pobra s’ha carregat el seu exmarit, deixant-lo ofegar a la piscina. I els guionistes, com a gremi, semblen especialment interessats a fer purgar a la pintura, com a ofici i exercici artístic, les culpes de tots aquests indesitjables personatges: siguin la Mercè o qualsevol altre que tingui quelcom pendent amb el món.
El tema del geni turmentat és un dels punts que més m’interessa. Potser sí que aquest arquetip es reprodueix en algunes de les persones que pinten, però crec que és esbiaixat fer d’això condició de classe (o de gremi, com vulgueu). I no tant, potser, per una qüestió de coincidència estadística de les persones pintores amb aquest patró (que potser sí que hi és, no ho sé). Sinó més aviat per com de lleugerament i gratuita es vincula l’estat emocional del pintor amb la mena d’obres que pinta. Potser valdria la pena precisar aquí que la meva referència és la del bon pintor.
Només el qui és un pintor mediocre -és a dir, aquell a qui falten coneixements tècnics o que no té res a dir, situació en la qual jo em reconec ara mateix- es refugia en el seu estat mental, emocional, o la composició química dels antidepressius que pren, per explicar la seva obra. Vaja, és que crec que una obra d’art no ha de caldre explicar-la gaire; en els artificis verbals, publicitaris i d’altres per a justificar una obra que no tinc, em vanto de no haver-hi caigut encara. Quan les explicacions sobre una obra aparenten més volum que l’obra en sí, s’encén la meva llum vermella. Un text sobre una obra plàstica ha de contextualitzar, ubicar, emmarcar, però si us plau, guardeu les explicacions per als problemes de matemàtiques, on u més u són dos. No les poseu com a encapçalament del que un hauria de pensar quan vegi l’obra en qüestió. Perquè probablement us equivocareu. De fet, massa habitualment quan veig art contemporani tinc la sensació de no haver vist art, o res més que merda seriada. Feta per gent sortida de les millors universitats igual que ho són els executius que han portat el mercat on és ara.
Aquí entraríem a la discussió tan topicitzada de què és art i les típiques argumentacions sobre la subjectivitat del tema. Mirant de resumir, em sembla que tots aquells a qui no ha donat la gana d’aprendre una tècnica artística (la majoria de gent d’aquest món) no admetrien res que no fos subjectivitat en la definició de l’art. Els qui ens hem preparat i, d’entre aquests, els que a Belles Arts crèiem que ens estàvem preparant no per a escriure assaig o denúncia social, tan de moda avui en dia, sinó per a la creació, tindríem segurament un parer diferent. Un parer segons el qual l’art el podem definir de manera més o menys intersubjectiva, cosa que no té res a veure amb el discurs en sí d’una obra artística en particular. Que és evidentment subjectiu. Art és creació amb voluntat estètica. I té unes eines, mitjans i processos.
Així, tanta tonteria amb l’Ignasi està fora de lloc. Un pintor pensa en imatges, poc en experiències, poc en persones, poc en discursos verbals. Ara em poso en modo reivindicación i demano (així en general, no sé ben bé a qui) que deixeu de fer bistec tàrtar entre la psicoanàlisi postolímpica i postmoderna i l’art. M’encanta el bistec tàrtar però això és fastigós. Deixeu de buscar fantasmes quan potser el pintor no ha tingut la valentia de mostrar-los, o ha tingut la decència d’ocultar-nos-els. És que a més no és cosa vostra, sinó seva o del seu psicoanalista. Tots els qui ara mateix us dediqueu sobretot a parlar d’art (i no a fer-ne o a ensenyar a fer-ne) ens faríeu un gran favor (a molts artistes en general i al món en particular sic.) si abandoneu aquesta tasca i us n’aneu a la Seat o a qualsevol altre lloc on hi hagi una cadena de muntatge. M’han dit que allà la gent treballa.
El bon pintor, doncs, està sobretot preocupat per les imatges que vol crear, per quins formats, quines referències, quines textures creu que són més adients a aquella imatge que, no sap ben bé com, o sí, va arribar-li al cap una tarda daurada d’estiu sota una parra mediterrània. Per complir amb el tòpic, és clar, però és veritat que a vegades va així. No està, doncs, sobretot preocupat per la pornografia emocional tal com se’l sol retratar: una figura en què tant les obres com els aspectes psicològics del pintor formen un trencaclosques perfecte que es resol -amb un suicidi, un assassinat, un atac d’histèria, veure literatura específica per a més opcions sobre el particular- al gust del pobre i vulgar prejudici del guionista. No, la realitat no és tan matemàtica, i això la fa més poètica; però tampoc és tan glamurosa, i això la fa més vulgar.
L’altre tema espinós és la recurrència del concepte del talent. No és que hi estigui en contra. De fet, si no cregués en el talent artístic, i sobretot en el meu en particular, crec que ara seria apicultor. Però deixem les abelles en pau, que prou feina tenen amb la Bayer. El cas és que és aquesta confiança la que em permet considerar-me artista tot i que faci una dècada que quasi no produeixo res rellevant. Només flors d’estiu de què estic orgullós, però que es panseixen aviat. Però és que a la Riera i a més llocs van traient el talent per tot arreu, i no saps mai ben bé si quan parlen de talent es refereixen a:
- la capacitat d’un per a sentir-se realment turmentats i realment, també, commoure l’agraït públic de sobretaula; en el cas de la Mercè, que òbviament i en paraules de l’Andrea, té talent.
- ser molt fill de puta, lligar-se a la dona del teu jefe, follar-se-la que dóna gust, tallar amb ella, fer quatre llagrimetes, estar molt penedit i tornar-se a fer amic del jefe. Aquest és l’indubtable talent d’en Sergi. Ah, i el de cuinar.
- allò de què també l’Ernest parlava tornant dels misteriosos dies que va ser a Madrid, fent les gestions de traspàs del negoci que havia muntat el seu pare (indubtablement una tapadera, qui cony li demanava anar a la capital del reino?). Què li va passar a l’Ernest aquells dies potser es desvela (que no desvetlla, ja que el tema no és si es dormia o no) en un hipotètic La Riera: el muntatge del director. De moment només recordo que l’Ernest havia quedat impressionat amb el talent d’en Casellas. Què deurien fer l’Ernest i en Casellas, a la cuina del restaurant del seu pare, i a la ciutat de Madrid, com perquè l’Ernest tornés cantant-ne aquestes glòries? s’admeten apostes.
- … ah sí, a allò que té la Mercè, de nou, però ara com a il·lustradora. Si no seguiu la Riera, aquesta encara no la sabíeu, eh? I és que, en paraules encara de l’Andrea, entre pintar i il·lustrar hi ha, necessàriament, tantes diferències com entre ser bibliotecari i fer fecundacions invitro. També ho dic per si us interessés dedicar-vos a una d’aquestes dues últimes coses. Per situar-se, saps?
- allò que té per als negocis el rosset xulo d’en Nil. Bé, que també tenen d’altres que m’estava deixant i que mereixerien entrades senceres, com la Maribel la niña de mis cuchillos. En Sergi ho deia tot el dia, el talent de la Maribel per aquí i el talent per allà. Alguns encara ens estem preguntant si ho deia en serio o perquè se la volia picar.
Essent una mica més constructiu i menys dispers, això de tenir talent és una mica panotxada perquè bé, un pot néixer amb inclinacions i facilitats, però el talent s’ha de treballar. No és quelcom inamovible, que vingui de casta, o simplement per la gràcia de Déu de ser protagonista. Aquesta visió determinista del talent, fins i tot quan pugui tenir alguna cosa de certa, si passa pel sedàs ultrasimplificador del gènere televisiu pot acabar en una exhibició de tonteria col·lectiva, s’interpretarà com una mena de salconduit cap a l’excel·lència, com una condició necessària. Estic llegint El viaje del escritor de Cristopher Vogler i això em fa trontollar tant en les consideracions que faig sobre els personatges, com en la manera d’acabar aquesta entrada. El cas és que sí, segurament si volem explicar una història, hi ha d’haver protagonistes que tinguin grans qualitats i, entre elles talent; fins i tot quan no tinguem espai per a explicar per què. Però només us demano que tingueu la precaució de no pensar que tots els pintors tenim un estudi tan poc creïble i una néta tan repel·lent, i que estem tan malament del cap com la pesada de la Mercè Riera. Pija loca.
. Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.
