Author Archives: raimon

M’he decidit a escriure aquest post fa pocs minuts, quan he vist (16 de desembre de 2011) l’aterratge d’un avió a un aeroport del país basc, lluitant contra les condicions de vent d’avui que també es preveuen pels propers dies. L’avió entrava a la pista esbiaixadament, com fent tentines; els pneumàtics deurien patinar abans que l’avió recolzés definitivament tot el seu pes sobre terra, perquè n’han sortit un parell de núvols de fum, breus. Mentre el presentador del telenotícies parlava dels probables aplaudiments que rebria el pilot per part dels passatgers, jo he recordat l’aterratge que vaig viure ja fa algun any a Eivissa. No recordo que la meteorologia fos especialment adversa, per tant, a risc de ser terriblement injust, més que aplaudir-lo jo hagués estrangulat el pilot, perquè se’m van posar per corbata.

Però tornant al tema, ja fa temps que m’emociona veure moments com el de l’aterratge d’avui. Són moments en què la capacitat, el potencial de superació de l’ésser humà, és com si es sublimés. En alguns casos com el d’avui aquesta percepció es concentra en una figura individual, la del pilot. Em va passar quelcom semblant fa cosa d’una setmana, quan vaig veure el 30 minuts dedicat als ninis. En un entorn de gent que no ha tingut gaire sort amb els seus pares, o els pares dels quals tampoc han tingut massa sort, despuntava la figura d’un tal Rubén, em sembla, que era força i consciència en estat pur. Ell tirava cap al cantó de l’esport, i no escatimava en ambició. Després d’adonar-se que havia estat fent el capullo durant un temps -crec que uns quants, al nivell que sigui, hem viscut a la nostra pell aquesta revelació divina- s’esforçava en els estudis que li permetrien arribar a la universitat -després d’un periple per cicles formatius que encara havia de començar- i a la feina que havia trobat. Un altre noi -potser amb menys pinta de despert i de tenir les idees clares però, potser per això, transmetent encara més com hi ha una mena de justícia poètica que posa totes les coses al lloc que poèticament, també, els pertoca- també tirava endavant amb uns estudis que uns anys enrere havia abandonat. M’impressiona, doncs, veure la gent trencar les barreres que un destí no gens poètic té preparades per a ells. En aquest cas concret, m’impressiona veure joves de l’extrarradi barceloní prendre’s tan seriosament a ells mateixos com s’hi pren un nen de casa bona de l’Eixample de Barcelona. Només em preocupa lleugerament que aquesta emoció que sento no estigui profundament arrelada amb les expectatives vitals i els valors de l’entorn burgès on he crescut.

A vegades, però, aquesta capacitat de superació i d’autoconsciència humana no es concentra ni en un individu ni en la consecució d’un estatus social on la meritocràcia hi té algun paper, la qual cosa dissipa aquelles lleugeres preocupacions tan lleugerament com les sentia. Es concentra doncs, en coses més col·lectives com el mític (per mi, sembla que ningú ja se’n recordi) rescat dels miners xilens fa una mica més d’un any. No entraré a valorar cap altra cosa que no sigui el viatge d’una persona que s’ha passat seixanta dies, si no recordo malament, sota terra sense cap expectativa al principi de poder ser rescatat, dins una mena de càpsula, al llarg d’una galeria vertical d’alguns centenars de metres de llargada, per sortir a la superfície, a la llum d’un món, o més ben dit, d’un desert, que batega de realitat mediàtica. Objectivament tots els homes pertanyen al mateix món, però mentre no eren rescatats, els miners es trobaven d’alguna manera en una mena de llimb. La seva realitat de persones atrapades sota terra era un món paral·lel del qual no participava ningú més. En el moment que són rescatats a la superfície és com si ho haguessin estat a través d’un portal, al més pur estil Stargate, que uneix només momentàniament dos móns, el de la promesa de la vida i el de la promesa de la mort, irreconcialiables, tan certs com són tots dos no obstant. Que un home o una dona pugui arribar a viure això per mi resulta, també, emocionant.

Com s’utilitza el programari lliure a la Casa Orlandai?

A la Casa estem iniciant un procés de migració que ens ha de permetre prescindir, a curt o mig termini, de totes les aplicacions propietàries que tenen un equivalent en programari lliure. Les maneres en què això s’ha materialitzat fins ara tenen forma de proves pilot, sobretot. A la sala de tallers d’informàtica s’hi han instal·lat sistemes duals que permeten utilitzar Microsoft Windows o GNU/Linux indistintament en el mateix ordinador. Alguns membres de l’equip tècnic tenen també un ordinador amb arrencada dual, de manera que progressivament puguin acostumar-se a treballar amb GNU/Linux sense abandonar dràsticament el sistema Windows. Altres equips amb funcions no tan visibles per als usuaris funcionen íntegrament ja amb programari lliure.

Quan l’ús de programari lliure es vagi normalitzant a la Casa, a llarg termini es podran invertir els recursos necessaris per poder-lo utilitzar en àrees on, per ara, algunes qüestions tècniques encara ho fan difícil. En aquest moment, segurament, també estarem en situació que el centre pugui ser un focus de difusió per ajudar altres persones, entitats i centres a seguir camins semblants al nostre.

Això és un procés llarg en el qual, aquí i allà, aniran sortint les dificultats, ja que no estem parlant de les necessitats d’una sola persona, sinó de treballadors, entitats, voluntaris, persones que vénen a fer tallers d’informàtica… Cal, doncs, anar trobant les estratègies i els ritmes per superar-les totes, a fi d’acabar demostrant que allò en què es creu és també quelcom que funciona.

(Aprofitant el tancament d’aquesta sèrie de 7 posts sobre el programari lliure, recordo que això va ser escrit la primavera de 2009, tal com s’explica al primer post de la sèrie.).

El segle XXI segueix oferint-nos perles valuosíssimes sobre com el gènere documental es posa al servei de l’anestèsia del sentit crític de la ciutadania, quan hauria de fer tot just el contrari. Acabo de veure el documental del títol d’aquest post, que podeu veure a l’enllaç fins el dia 19 d’aquest mes de desembre (limitació que es suma a tants altres símptomes de la miopia dels mitjans de comunicació i productores audiovisuals sobre els nous paradigmes del dret a la informació amb Internet com a canal), però que també podríeu veure després d’aquesta data, en anglès, a Youtube. El documental, produit per Darlow Smithson Productions per al National Geographic Channel s’emet en el marc del programa Cronos, i m’avergonyeix veure com la televisió pública de Catalunya no ofereix un punt de contrast o contextualització a tot allò que es pot veure al documental. O, com a mínim, jo no he sabut trobar. El documental parla d’el rescat a uns soldats anglesos segrestats pels rebels en el marc de la guerra civil de Sierra Leona.

Això que comento, insisteixo, s’ha d’emmarcar en el fet que no he vist l’emissió sencera, i la no linialitat del contingut a Internet m’impedeix estar segur que opino amb tota la informació necessària. Però en tot cas segueixo trobant a faltar aquest punt de contrast dins el reportatge en si, com a peça audiovisual autònoma.

El documental s’inscriu en una mena de registre que solc veure venir d’un tros lluny sigui quina sigui la seva temàtica: vida salvatge, costums, tribus urbanes, oficis o, en aquest cas, recreació històrica de gènere militar. Aquesta mena de documentals es caracteritzen, de manera no exhaustiva, per aquests trets:

• La informació és dóna en forma de sentències on s’elideix el dogma de fe. En altres paraules, la majoria d’afirmacions no podrien demostrar-se des del mètode científic, i encara que sigui en nom d’aquest que els mitjans de comunicació occidentals estenen la seva sinistra capa de dominació cultural a tot el món, no sembla que tinguin gaire problemes a l’hora d’ignorar-lo quan d’adoctrinar el poble es tracta.
• No hi ha un tractament audiovisual explícit que asseguri amb tota certesa que qualsevol individu, sigui quin sigui el seu bagatge cultural i més concretament, audiovisual, podrà discernir les escenes que són recreacions dels fets reals, d’aquelles que són -suposadament, és clar- imatges capturades directament i presencial durant els esdeveniments que es relaten. És més, al principi del reportatge tal com es veu a Youtube podem veure l’advertiment que els fets relatats són reals, però que el que es mostra al reportatge és una dramatització construïda a partir dels testimonis que la van viure. A l’emissió a TV3, per raons que desconec, aquest advertiment ni es mostra ni es locuta.
• El tema del reportatge es planteja de manera dicotòmica. De nou, és igual que parlem dels lleons de la sabana o de l’últim crit en terrorisme internacional. Les coses són blanc o negre. No hi ha elements facilitadors, no hi ha ecosistema ni caldo de cultiu. Només hi ha bons i dolents, preses i depredadors. I no hi ha mai paràsits, simbiosis ni sapròfits. És clar que potser algunes ments occidentals estan desentrenades per entendre res gaire més enllà d’això.
• Són, en resum, documentals creadors d’etiquetes. No proporcionen una informació útil perquè aquesta mateixa informació es vinculi i faci xarxa amb d’altres per a poder-se contrastar. I, de fet, això no té res d’estranyar perquè si ens interessa que quelcom esdevingui un dogma de fe, no hi ha res com fer el possible perquè aquesta sembli l’única manera possible d’explicar les coses.

Tampoc puc negar que aquest estil de reportatges enganxen, com enganxa qualsevol pel·lícula d’acció mínimament convincent i mesurada en els efectes especials i el ritme narratiu. El que em sap greu és que els pressupostos i la tècnica invertits en els requeriments del rodatge del documental maquillin i facin passar quelcom que és un barroer instrument de manipulació política per un producte de qualitat en termes divulgatius. Perquè no cal dir que el tema dels comerç de diamants, una de les causes de la guerra civil a Sierra Leona, s’aborda reforçant la tesi hegemònica sobre els tèrbols negocis d’Al Qaeda i únicament des d’aquest punt de vista, obviant per tant l’enorme responsabilitat que tenen les metròpolis de les antigues colònies i les empreses occidentals que fan negoci amb els recursos miners africans, en tots aquests conflictes. I que això vagi signat, en darrera instància, amb la marca del National Geographic, a la suposada excel·lència del qual sembla que tots els qui ens dediquem a la imatge hem de presentar els nostres respectes, doncs la veritat és que té bastanta tela.

Mentre la gent s’alimenta d’aquesta mena de continguts audiovisuals, els governs es gasten el que els queda de les arques públiques després de subvencionar -segurament- reportatges com aquest, en programes perquè la gent sigui més piadosa amb els immigrants, en subvencionar ONGs que pretesament fan coses per l’Àfrica i en pagar fundacions privades perquè facin estudis del tipus que sigui. Mentrestant, un ministre es congratula estupefacte que la gent sigui cada vegada més imbècil, faci sempre blanc o negre i els voti ara als uns, ara als altres. És a dir, sempre els mateixos.

El programari lliure és el mateix que això del Linux?

No. Linux (GNU/Linux estrictament parlant) és un sistema operatiu de programari lliure. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que proporciona a l’usuari les eines més bàsiques per interactuar amb un ordinador. Per tant, GNU/Linux és només una part de tot el panorama d’aplicacions de programari lliure.

En la nostra societat la majoria d’usuaris informàtics estan molt acostumats a utilitzar un sistema operatiu propietari que es diu Microsoft Windows. Darrerament i cada cop més, els usuaris domèstics tenim a l’abast utilitzar sistemes GNU/Linux sense trobar a faltar res de tot allò que podíem fer utilitzant Microsoft Windows. Una versió de GNU/Linux que es diu Ubuntu és molt popular pel fet que intenta simplificar molt les tasques més complexes de GNU/Linux, a fi que el grau de coneixements informàtics de l’usuari no sigui un impediment per utilitzar-lo.

Què he de fer per utilitzar programari lliure?

Podria ser fins i tot que no et calgués fer res. Sortosament, en els últims anys, alguns programes lliures han tingut una gran difusió entre els usuaris domèstics. El navegador d’Internet Mozilla Firefox ha aconseguit molt renom per la seva simplicitat d’ús i perquè resol alguns problemes amb què es podien trobar els usuaris d’Internet Explorer, el navegador per defecte instal·lat al sistema Microsoft Windows. És probable que tu ja utilitzis el Firefox, o bé el l’eina ofimàtica Open Office, o bé un sistema Ubuntu Linux. I si no ho fas tu, potser és la teva parella, una filla teva, un amic o un conegut; en aquests darrers casos, podries demanar-los ajuda a ells per ser-ne tu també usuari.

Què he de tenir en compte si utilitzo programari lliure?

Ja hem vist el posicionament ideològic que implica el programari lliure, i també els seus avantatges. Cal tenir en compte alguns altres aspectes, però, per tal que les nostres expectatives no siguin equivocades, i així evitar decepcions.

• No hem de pensar automàticament que el programari lliure serà una rèplica del programari propietari a què estem acostumats. El món del programari lliure és divers, i com a tal hi ha diverses maneres d’entendre el treball informàtic. I també hi ha aplicacions de molta qualitat, i altres que no en tenen tanta. Per tant ens caldrà estar oberts a coses noves, aprendre i així poder triar. Al cap i a la fi seguirem tenint la possibilitat de triar allò que no és lliure.
• Programari lliure no vol dir programari necessàriament fet sense ànim de lucre ni gratuït. Hi ha moltes empreses que basen el seu model de negoci en el programari lliure, i el producte que venen no és tant el programa com a eina -com quan comprem un martell a la ferreteria- sinó la tasca de creació o adaptació de l’eina a unes necessitats concretes.
• El programari lliure acostuma a distribuir-se sense garanties legals en relació al funcionament del programa (la qual cosa no treu que el contracte de llicència de programari lliure sí que tingui plena validesa legal). Si jo em tallo amb un ganivet, no demanaré responsabilitats a l’empresa que el va fabricar. Per raons semblants, tampoc podem demanar responsabilitats a ningú per una eina informàtica que utilitzem (edició important a 12 de desembre de 2011: diria que utilitzem i podem modificar) en exercici de la nostra llibertat. De totes maneres, quan allò que comprem són serveis sobre el programari lliure, sí que podrem demanar responsabilitats a qui ens el dóna, com ho faríem sobre qualsevol altre servei.

Per què pot interessar-me el programari lliure?

Allò que aquelles quatre llibertats que vèiem a l’entrada anterior signifiquen és que qualsevol programari lliure és propietat de la persones que l’utilitzen. Des d’aquesta ideologia, el programari informàtic s’entén com un bé que hauria d’estar a lliure disposició de tota la humanitat. Com l’aigua. En primer lloc, per tant, hi ha una consideració ètica de les eines. En segon lloc, però, i també com a conseqüència d’aquelles llibertats, hi ha un avantatge immediat per als usuaris. I és que el programari lliure pot ser perfeccionat per qualsevol persona arreu del món, si té els coneixements per a fer-ho. Això fa que el programari lliure pugui ser de molta qualitat, perquè el fet que es millori no depèn únicament de qui el va inventar o d’una empresa que el comercialitza, sinó de qualsevol persona que tingui interès a fer-ho. Quatre ulls hi veuen més que dos.

Però això a la pràctica, quins avantatges té per a mi?

• Tot i que tots els sistemes informàtics tenen errors i fallades, és possible que utilitzant programari lliure tinguis la sensació que el teu ordinador funciona millor. El programari lliure sol ser molt segur, cosa que dificulta l’entrada de virus i d’altres agents externs que empitjorarien el funcionament del nostre ordinador o comprometrien la teva privadesa.
• Gratuïtat dels programes, en la pràctica totalitat dels casos. No ens cal fer descàrregues il·legals ni res semblant per tal de poder utilitzar programari lliure, gratuïtament i amb totes les funcionalitats per a qualsevol ús, personal o professional.
• Augment de la compatibilitat amb altres aplicacions. Per exemple, amb Open Office -que és lliure- podem llegir i escriure arxius de Microsoft Word, que és propietari. Però des de Microsoft Word no se’ns permet fer l’operació inversa.
• La teva satisfacció personal amb una opció ideològica, si la comparteixes.

Programari lliure: Què és?

El món del programari lliure no és una ideologia amb caràcter monolític. No té uns paràmetres tancats perquè, com és lògic, hi ha diverses opinions i opcions en relació a com això es porta a la pràctica. No obstant, és destacable la tasca feta per la Free Software Foundation, la Fundació pel programari lliure, per a la promoció arreu del món d’aquestes idees i d’eines per dur-les a la pràctica.
La definició que en fa la FSF diu que és lliure tot programari que dóna a l’usuari les següents llibertats:

• La llibertat d’executar el programa per a qualsevol propòsit
• La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies
• La llibertat de redistribuir còpies del programa
• La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar

El programari propietari, per oposició, és aquell sobre el qual algú reté la propietat. La llicència propietària d’ús permet als usuaris utilitzar-lo, però no per a qualsevol fi, ni de qualsevol manera, ni tenen possibilitat legal de millorar el programa encara que sàpiguen com fer-ho. Microsoft Windows o Word, Adobe Photoshop o Apple iTunes són exemples de programari propietari.

Programari lliure: D’on ve?

Una de les primeres persones que va començar a fer programari lliure i a parlar-ne és Richard Stallman. Explica la llegenda que aquest senyor estava intentant fer funcionar una impressora amb el seu ordinador, i per resoldre alguns dubtes va trucar per telèfon als fabricants de la impressora per preguntar-los alguns detalls tècnics en profunditat. Però per sorpresa seva li van respondre que no li podien donar aquests detalls, perquè encara que la impressora fos seva, els programes que la podien fer funcionar no eren d’ell, pertanyien a l’empresa fabricant de la impressora. L’únic que ell tenia era una llicència per utilitzar-los en unes determinades condicions.

Aquestes condicions, al senyor Stallman, no li van fer gaire gràcia, perquè creia que restringien la llibertat dels usuaris informàtics per fer allò que volguessin amb les eines que tenien a l’abast. I es diu que això va ser l’embrió que va portar a crear unes llicències d’ús dels programes que, lluny de restringir-la, esperonessin la llibertat dels usuaris a fer amb les eines informàtiques allò que volguessin. Utilitzar-les, estudiar-les, adaptar-les a les pròpies necessitats, només amb algunes condicions orientades, precisament, a garantir que ningú pogués aprofitar-se d’aquesta llibertat per actuar en contra de la llibertat dels altres.

Amb aquest post que dividiré en set lliuraments reprodueixo l’article que es va publicar a la revista de la Casa Orlandai fa aproximadament dos anys, a l’edició de juny de 2009 i que podeu descarregar sencera d’aquí. L’objectiu és explicar què és el programari lliure, per què és beneficiós per als usuaris, i per què és necessari promoure’l i defensar-lo.

Tens dubtes? pots fer servir la part de comentaris per expressar-los i miraré de respondre’t. De totes maneres, potser trobes respostes a algun d’aquests enllaços, que adjuntava a l’article com a referències:

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Portal:Programari_lliure
• http://www.softcatala.org
• http://www.whylinuxisbetter.net/index_cat.php
• http://www.ubuntu.com

Programari lliure: Què vol dir?

Aquestes dues paraules pot ser que siguin familiars a alguns de vosaltres. Potser a tu només et sona, o potser és la primera vegada que en sents parlar. En tots tres casos pot ser necessari fer algunes precisions per comprendre bé per què n’estem parlant en aquesta secció.

Fem-ho senzill. Què vol dir programari? El programari és el nom que fem servir per parlar genèricament de les aplicacions informàtiques. I una aplicació informàtica és un conjunt d’instruccions (matemàtiques, lògiques, etc.) que fan possible utilitzar un ordinador com una màquina d’escriure, o com un laboratori fotogràfic, o com un punt de consulta d’informació emmagatzemada a ordinadors d’arreu del món, a través de la xarxa Internet.

Aquests exemples ens poden ser força familiars, però podríem posar-ne una llista quasi inacabable. Cert o no, una de les frases més repetides avui en dia és que amb un ordinador es pot fer quasi tot. Anem pel segon terme: lliure. Això vol dir gratuït? No ben bé. És ben clar que no parlem de la mateixa llibertat quan en un casament ens conviden a barra lliure, que quan podem gaudir de l’expressió lliure del que pensem. La llibertat en el programari és més propera a aquesta última idea, tot i que ja veurem que com a conseqüència seva generalment, per si sol, el programari lliure no costa diners.

Aquests dies de vacances he estat fent un taller de màping a Telenoika, la mateixa associació d’artistes visuals que fa una mica més d’un any em va concedir la beca per al projecte Alfanhuí. El taller l’impartia Joanie Lemercier, membre del col·lectiu AntiVJ. El taller ha estat una aproximació tant als propis projectes d’ell i l’entorn de persones amb qui col·labora, com a les diverses tècniques i acostaments al problema del building mapping. El building mapping no és altra cosa que projectar imatges sobre un edifici, escultura, en definitiva quelcom tridimensional, de manera que la projecció, que en principi té un format 2D, creï il·lusions i efectes interessants en il·luminar l’objecte. Si voleu veure exemples de building mapping Google us en pot donar uns quants, però també cal tenir present que no tenen perquè ser els millors ni necessàriament més representatius de la disciplina.

Al taller vam treballar de manera força pràctica, sobretot a partir del tercer dia, amb objectes de papiroflèxia, caixes folrades de paper blanc o làmpades de paper per a fer les proves. Però en Joanie també ens va parlar força del que podríem anomenar com a reverse mapping, que no és res més que projectar sobre un dibuix o grafisme 2D altres imatges, que probablement hi seran vinculades narrativament o gràfica. A mi personalment aquesta és la part que més em va atraure, ja que queda una mica a l’ombra del boom mediàtic actual amb el tema del màpping, i revincula aquesta tècnica amb llenguatges més clàssics com la pintura o el cinema. Un dels companys del taller va portar un poster de la pel·lícula Metropolis, de Fritz Lang, i ell i jo, sobretot, vam treballar-hi a sobre per a fer el nostre exercici de reverse mapping. Aquí veureu els resultats dels meus assajos:

Vaig fer una primera versió en què simplement vaig crear com diversos plans de profunditat corresponents als implícits en el poster. Els vaig texturitzar i il·luminar i a partir d’aquí el temps invertit sobretot ho va ser en provar diversos efectes de barreja de video/compositing:

En el segon video, en canvi, em vaig dedicar a modelar un per un tots els edificis més propers, texturitzar-los amb un UV Project de Blender, i simplement posar-hi una làmpada que fes un lleuger gir al voltant de l’escena. Després vaig editar el video de manera que la il·luminació de la làmpada fos d’anada i tornada (dec royalties a l’Eduard per la idea , és la mena de coses òbvies que a mi no se’m solen acudir). La resta de la màgia la va posar en Joanie, fent entrar el video a VVVV, servint-se primer d’aquesta aplicació per tal d’ajustar la projecció al poster de la manera més exacta que fos possible, i també després per fer els efectes en temps real durant el live.