A la pàgina de Facebook de la Iracunda Mutt he vist aquesta llista que és al rotllo de l’artisteo allò que Rework al món empresarial i de l’emprenedoria. És a dir, pura sublimació verbal d’allò que ja intuíem gràcies al sentit comú. Alguns, és clar. Fa un temps algú em va suggerir que per a la meva higiene mental no raji tant de l’art contemporani, i em sembla un consell savi. Però crec que mostrar-vos aquest nonàleg (ja que he estat incapaç de trobar el desè punt, ai maleït hemisferi esquerre antiartístic!) és un motiu de pes per saltar-me aquella dieta.

Quelcom, en altres paraules, que haurien de saber a can Macba, Santa Mònica, CoNCA per la part que li toca i tota la caterva de curators i tecnòcrates culturals que fan el voltor dins l’immens abocador d’escombraries que és la creació contemporània. Potser, doncs, la persona que va fer el nonàleg no se n’adona, però el que denuncia no és per desgràcia res exclusiu de la facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona.

Decàleg de l'alumne de BBAA

Potser l’únic punt que no comparteixo gaire és el tercer. Precisament perquè la necessitat de significat és una esclavitud de l’obra artística, a la qual no ha de caldre sotmetre’s. Les coses creades han de poder no significar, stricto sensu, res. La Bellesa o la Lletjor no tenen perquè ser significants en si, en tot cas potser més aviat són significades per. Són. És a dir, no tan sols tenen la propietat de ser sinó que això és part necessària i vinculada a la seva manifestació fenomenològica. La Bellesa o la Lletjor poden existir també com a producte del joc amb el llenguatge, els signes i símbols o del paradigma narratiu. Però no té perquè ser així i per això n’hi podria haver prou amb colors, textures i composició per aconseguir-les. Com en un paisatge.

La meva visió constructiva del tercer punt, doncs, és que quan es parla només de colors, textura i composició, no és per parlar-ne que l’obra serà més interessant. De fet, quan cal explicar, argumentar una obra, per a comprendre’n el valor, a vegades serà o que no val la pena, o que la mirem malament.

El transcric corregint alguns errors per si estalvio feina a algú:

1. Mai diguis que prefereixes formats petits, digues íntims.
2. Si no has tingut temps per a realitzar algun treball, explica al professor els teus traumes infantils i els teus dubtes i pors artístiques, com a discurs de l’obra.
3. Utilitza el color, la textura i la composició de la teva obra quan no signifiqui realment res.
4. Si no tens idees per a fer alguna obra, arreplega les escombraries de casa teva i digues que parles de la quotidianitat.
5. Quan no s’entengui el teu treball, digues que treballes amb l’ambigüitat.
6. Si la teva peça cau a trossos, digues que treballes en l’àmbit de l’art efímer.
7. Si la teva obra no té cap mena de gràcia tècnica, digues que és purament conceptual.
8. Canalitza i dissimula les teves tendències catastrofistes i suïcides (símptoma obligat de l’alumne de BBAA) a través del Body Art.
9. Posa la partícula no davant de qualsevol substantiu; la temàtica del treball adquireix instantàniament un ressò qualitatiu, místic i bohemi que reforça la justificació de l’obra mateixa (no-llocs, no-presència, no-memòria…).

Per Reis el meu germà ens va regalar a en Wenceslau i a mi un emepetres a cada un. No n’havia tingut mai cap, i des de fa uns dies estic fent una feliç regressió a la meva adolescència i les estones que passava abduït entre els dos auriculars del walkman. Avui com ahir, ara puc dir-ho, camino per la ciutat només sensible a totes les coses belles que la poblen, i els trajectes a peu es converteixen en una mena de trànsit, però no oníric sinó amb el cruel arrelament de tot allò desvinculat del verb. La música fa de sordina de tota la grisor, la quotidianitat en la seva cara més antipàtica, també de la vulgaritat amb què s’abillen moltes noies; ara ja no em semblen tan desitjables i tinc l’agradable sensació que ni podrien entrar a la competició. Em creuo amb elles pel carrer i no sento aquella urgència de preguntar per pintar-les. I no és que no siguin boniques; simplement és que aquests dies m’he sentit la majoria de les vegades terriblement cansat d’elles i àvid, per contra, de caminar i xiular sentint la música pel carrer. Ignorant la seva acotonada vida a la mida de les revistes de tendències.

Probablement tu hi tens alguna cosa a veure, però és important que tinguis clar que no és mèrit teu. De moment encara sóc jo el rei de tot allò que em passa. Com en Turambar, ja sé que probablement no el coneixes, és igual. Tu ets una altra manera de parlar de tot el que veig de bell en el món. De tot allò que em dóna la mala hòstia suficient per inflar els pulmons i xiular eixordant els altres vianants, sobre els quals ja no m’entretinc, aquests dies, a constatar si la seva vida és vulgar, trista, especial o decadent. Simplement xiular i desvirgar l’aire d’hivern. El vel semitransparent no del desassossec, sinó del pas del temps en aquest cas, i el fet que et miri contínuament sempre que et veig, potser et portarà a pensar que et vaig perseguir fins la sacietat, que t’estimava amb bogeria, i que no podia viure sense tu; i tot i que potser acabi sent així, no és aquesta la meva intenció avui. Només cantar-te i desvirgar encara el món vomitant sobre la seva mirada enterbolida pels torrons i el cap d’any la teva preseència, la que fou tendrament col·leccionable dels teus silencis i la que és quàntica dels teus ulls verds.

Aquests dies de vacances he estat fent un taller de màping a Telenoika, la mateixa associació d’artistes visuals que fa una mica més d’un any em va concedir la beca per al projecte Alfanhuí. El taller l’impartia Joanie Lemercier, membre del col·lectiu AntiVJ. El taller ha estat una aproximació tant als propis projectes d’ell i l’entorn de persones amb qui col·labora, com a les diverses tècniques i acostaments al problema del building mapping. El building mapping no és altra cosa que projectar imatges sobre un edifici, escultura, en definitiva quelcom tridimensional, de manera que la projecció, que en principi té un format 2D, creï il·lusions i efectes interessants en il·luminar l’objecte. Si voleu veure exemples de building mapping Google us en pot donar uns quants, però també cal tenir present que no tenen perquè ser els millors ni necessàriament més representatius de la disciplina.

Al taller vam treballar de manera força pràctica, sobretot a partir del tercer dia, amb objectes de papiroflèxia, caixes folrades de paper blanc o làmpades de paper per a fer les proves. Però en Joanie també ens va parlar força del que podríem anomenar com a reverse mapping, que no és res més que projectar sobre un dibuix o grafisme 2D altres imatges, que probablement hi seran vinculades narrativament o gràfica. A mi personalment aquesta és la part que més em va atraure, ja que queda una mica a l’ombra del boom mediàtic actual amb el tema del màpping, i revincula aquesta tècnica amb llenguatges més clàssics com la pintura o el cinema. Un dels companys del taller va portar un poster de la pel·lícula Metropolis, de Fritz Lang, i ell i jo, sobretot, vam treballar-hi a sobre per a fer el nostre exercici de reverse mapping. Aquí veureu els resultats dels meus assajos:

Vaig fer una primera versió en què simplement vaig crear com diversos plans de profunditat corresponents als implícits en el poster. Els vaig texturitzar i il·luminar i a partir d’aquí el temps invertit sobretot ho va ser en provar diversos efectes de barreja de video/compositing:

En el segon video, en canvi, em vaig dedicar a modelar un per un tots els edificis més propers, texturitzar-los amb un UV Project de Blender, i simplement posar-hi una làmpada que fes un lleuger gir al voltant de l’escena. Després vaig editar el video de manera que la il·luminació de la làmpada fos d’anada i tornada (dec royalties a l’Eduard per la idea , és la mena de coses òbvies que a mi no se’m solen acudir). La resta de la màgia la va posar en Joanie, fent entrar el video a VVVV, servint-se primer d’aquesta aplicació per tal d’ajustar la projecció al poster de la manera més exacta que fos possible, i també després per fer els efectes en temps real durant el live.

Despite my poor and self learned english, I want to write this post in this language just to be sure that any cool  foreigner is going to understand it. You know, there are cool foreigners and there are colored foreigners here in Barcelona, not so cool for some people.

Since some days ago I have on my tabs in Chrome a couple of articles at http://www.bcnin.com, a website that claims to be the city’s premier international business and networking platform. On this website there are several interviews to foreign people who lives here and who is asked about his experience on Barcelona. I found this website via Linked In and yesterday a friend of mine came to my house and saw it on my computer. This friend finds a very special delight on things, thoughts or speeches against catalan language commitment in Catalunya (oh, BTW, forget about Catalonia, is an horrible name). So he suggested to me to read this interview to Cristian Roux, an osteopath living for 10 years in Barcelona. And I did.

While there are certain things in which Cristian could be right, related to some clannish social organization here in Spain or Catalunya, there are some hints on his arguments that point him as another victim of the Catalan language is the responsible of all my troubles sindrom. Some people from south and center america seems to suffer from this, too. Surprisingly, I’ve meet or hear about some US people more willing to not do catalan language a problem for him. In any cases, we’re talking about people who already speaks either a language which is widely and globally used, english, or another language yet widely used and in Catalunya too as Spanish is. And in the first case, when they come to Spain they face a shameful english iliteracy on local people, so they are not able to comunicate with any other people than foreigners like themselves.

So, as you can see, I’m not at all proud about the low english knowledge here, but it is still true that some english people pass by the world with the blind idea that everybody should understand him. I find english a very useful and easy to learn language, so I don’t find anything intrinsically bad in this idea. What surprises me is that when catalan speaking people expects english speaking people to understand catalan in Catalunya, english people moves uncomfortable and angry on their golden seats. I’m english! why learn a 7000000 people language? you’re kidding, right? Then they build a castle on his supposed ability to speak -or interest to learn- spanish. I can’t do all at once. Neither I’m. But if you’re really interested in communicate with people, catalan is not different from spanish to a point so you can’t take profit of your knowledge in one to understand the other. But surprisingly the spanish level of most english people is as low as the average english knowledge by spanish people, or even lower. They used (with honorable exceptions) to speak spanish like monkeys do, seeming to think about Spanish -or any other language, I suspect- like a necessary harm to live with.

I’m not asking you to celebrate September 11th. (year 1714, of course!), nor to burn Spanish flags, nor to know the history of Catalunya or even neither to speak catalan. I’m asking you to listen, not only hear. I see on english people faces the true image of the inconvenience when they hear me speak to him in catalan. Actually they think that I’m speaking spanish… Their face is like the portrait of the horror, ignorance and pride. So perhaps the problem is not our one but yours. Catalan people, specially in Barcelona, used to speak on its daily life two languages. English people how many?

And perhaps http://www.bcnin.com should stop breeding the image that catalan people, and specially catalan language, is not suited to do business and networking, and start acting with another state of the mind. Thinking about why to stay here, and what could be learned here. In the  interview to Matthew Tree in bcnin.com, he says that didn’t found any reluctance from catalan people to him. Surprisiginly -or not- he was willing enough to learn catalan, but I don’t think this fact should be like a VIP invitation to feel accepted, but just the plain logical situation instead. If you go to some country, you need -at the very very least- understand that people is going to speak their own language. Plain logic.

If not, better to take a couple of photos of mannequins at the Rambles, drink a gallon of sangria, back to your boat or shiny plane, and let us alone forever with our stupid language issue. Isn’t? And, please excuse my english and my for sure endless mistakes; unlike other people, I try to learn other ways to communicate. And there’s no other way than using (reading, listening, or speaking) them.

Des que vaig abandonar les rabietes adolescents anti cristianes, miro de no criticar o no qüestionar massa gratuïtament les creences o les pràctiques culturals d’altra gent que no facin mal a ningú, per molt estupor o incapacitat de comprendre’ls que em generin.

Però les imatges que veig aquests dies pel telenotícies de tota la suposada joventut anant a rebre el Papa a Madrid em provoquen una inconfessable urticària. Quan avui m’he assabentat que a més a més en aquest circ hi participen diners públics -tot i que no sé ben bé de quina manera, ja que també és raonable que l’església catòlica demani la seva part del pastís si hi ha mil fundacions, cristianes o no, i jo mateix que també la reben- m’he animat a cagar-me finalment en tot i dir que sí, que així jutjant purament per les aparences, la gent que surt a les imatges em sembla sospitosa d’haver estat educada en la mentida, sospitosa d’estar sexualment encara més reprimida que la majoria de la societat, sospitosa d’estar ideològicament esbiaixada per l’Opus Dei i altra gent i sospitosa, en fi, d’entregar-se a la idolatria del Papa.

Idolatria que és tan patètica i denigrant com la idolatria a un país, a un grup de música o a un equip de futbol. I això que, segons Moisès, la idolatria era pecat oi? o sigui que ja sabeu.

Dependenta abocant orxata

Avui passava pel carrer Parlament, just per la vorera contrària a la de l’orxateria Sirvent, i m’he trobat un dels seus dependents habituals traient d’un local d’aquesta vorera un carro ple de sacs de xufa. Ens hem saludat mentre jo em fixava que als sacs de xufa hi posava Alboraia. Coneixedor que la capital de l’orxata de xufa és la població d’Alboraia a València, he volgut fer-me l’interessant i li he preguntat com afirmant-ho,

d’Alboraia d’Alboraia?

La qual cosa, ara en la quietud de la nit ho puc entendre, l’ha deixat sense fred ni calor però, amable, m’ha continuat la conversa parlant-me de les xufes que hi havia al sac i de si les havia provat o no. A ell l’orxata no li fa massa el pes, però les xufes sí que li molen. I m’ha ofert donar-me’n unes quantes perquè les provés la propera vegada que vingués (cosa que acostuma a passar un promig de cinc o sis cops per setmana). Al cap d’unes hores hi he tornat, i efectivament i discreta, mentre demanava la meva orxata s’ha colat entre les saludables dependentes comunes (ell també és a l’obrador a vegades, em sembla) i ha deixat davant meu un farcellet fet amb els tovallons de l’orxateria, amb unes quantes xufes dins. En el primer moment, m’ha semblat que allò tenia tota la pinta de ser un lliurament encobert de droga (sí, com ho diuen a les sèries, la droga, com si fos una quimera però alhora quelcom tan metodològicament identificable i concret com el dimoni), però veient el gens glamurós estampat en lletres verdes sobre el paper del farcell, m’he quedat només amb la incomoditat de sentir-me amb un tracte de favor respecte d’altres clients.

L’orxata de can Sirvent al carrer Parlament és la millor de Barcelona. Però no us equivoqueu, no és la millor tant perquè tingui el millor gust -cosa que depèn del dia, de l’any, i fins i tot probablement de quins treballadors hi ha aquella temporada- sinó per una raó que podríem dir de dret diví. Per perdre aquest dret s’ha de fer força malament, i com a mínim pel que fa a la meva opinió actual, aquest se l’emporta l’orxateria del costat de casa meva. Que pot reivindicar aquest dret perquè, ja no només jo, molta gent diu que aquella orxata és força bona i d’altres atrevits comparteixen amb mi que és la millor.

Quan tot just fa una estona m’he adonat que encara tenia les xufes a la butxaca, ja desparramades del rudimentari farcellet, m’he posat a buscar informació sobre la xufa i l’orxata. He vist que ja algú altre ha escrit un post sobre aquest tema, senyal inequívoc que la procrastinació m’havia castigat. I en això estem.

També podeu trobar aquí més informació sobre l’orxata i les xufes. 

No recordo la primera vegada que vaig provar l’orxata. Tinc quelcom entre la sospita i la il·lusió que fos a l’Agell, una mena de granja que hi havia a la Via Laietana, bastant avall. El despatx on treballava el meu pare era en un edifici més o menys davant, aquell que fa un angle amb unes glorietes circulars crec. Allà hi havíem anat algun dia, amb la meva mare i els meus germans, en un moment indeterminat del principi de l’estiu, a esperar el meu pare que deuria sortir de fer jornada intensiva, d’hora. Les olors i les sensacions que es respiraven en aquell moment, establiment, i acte grastronòmic de prendre orxata o granissat (crec que en aquell moment no m’importava el més mínim quina de totes dues coses), sí que ho recordo, són una de les arcàdies que formen part del meu imaginari. Val a dir que quelcom d’aquí pot ser producte de la invenció, aquesta maleable matèria que teix amorosa els forats de la nostra memòria.

La meva experiència amb l’orxata té un immens forat des d’aleshores, vista des d’avui en dia, que no torna a tenir llum fins fa uns vuit anys enrere, o por ahí, quan vaig aficionar-me a l’orxata de can Sirvent al carrer Parlament. Des de llavors, amb una assiduitat tan fidel que em faria mereixedor d’alguna cosa guai, estiu rere estiu he anat acumulant una experiència que em permet parlar com ho he fet i seguiré fent en aquestes línies.

Per no estendre’m més del que ja ho he fet, miraré de resumir en punts els fets i que es pot fer, s’ha de fer o no s’ha de fer amb l’orxata:

1. L’orxata és bona
2. L’orxata és indigesta
3. L’orxata s’ha de beure amb got de vidre
4. L’orxata s’ha de beure directament del got, sense canya
5. L’orxata s’ha de remenar bé tot just abans de ser servida
6. L’orxata es fa malbé aviat

Bé, tot això ho dic perquè al llarg dels anys he vist i segueixo veient coses que em fan pensar, o directament despropòsits:

1. Molta gent que diu que no li agrada l’orxata es basa en records d’infantesa, o en la nul·la experiència d’haver-la tastat.
2. La gent es demana gots grans d’orxata, alguns com si perquè més gros fos el got, més bona serà l’orxata. Que cada ú begui el que vulgui, però si no respectem l’orxata, ens aclarirà alguns temes que teníem mal entesos un cop sigui a l’estómac.
3. Molta gent es demana gots d’orxata per endur, que són de plàstic. Però el més curiós és que es queden davant de la botiga consumint els gots. Això és un despropòsit pel que fa a la sostenibilitat. De nou, em cago en aquesta tendència a alienar la nostra part de responsabilitat com a consumidors sobre la generació de residus i el consum de recursos. Però a més a més, l’orxata és més bona beguda en got de vidre,
4. perquè és indissociable d’aquesta experiència gastronòmica el tacte fred del vidre contra els llavis. En els gots petits que jo prenc (mida que per cert no es troba disponible per endur) cal fins i tot anar amb cura i sostenir el got per la part superior amb els dits, evitant així escalfar amb les mans la beguda. Em podeu dir maniàtic, però llavors el proper dia que aneu a El Federal a fer de generació X a veure si teniu collons de beure-us un Priorat amb canyeta. Pallassos.
5. L’opció de demanar ampolles per endur (a l’establiment ens permeten portar el nostre propi envàs reutilitzat), és això, una opció. Però mai és el mateix que beure-le acabada de servir de les cubes, on es va remenant contínuament.
6. Doncs això. Una altra raó per la qual les ampolles no són sovint una bona idea. El dia després allò no té res a veure, i l’altre ja no es pot ni menjar (beure en aquest cas, evidentment).

Hi ha una altra cosa que em molesta del públic habitual de l’orxateria Sirvent. És la marraneria. És una mena de marraneria dominical, com un conjunt de gestos descurats i incívics que, en la justa mesura, fan que un sembli com més persona de món, més straightforward, més no sé com dir-ho. És una mena d’impostura que fa que la gent deixi els terres dels bars i llocs de consum d’aliments així: . L’inventor de la paperera s’hauria estalviat uns quants esforços si hagués sabut com de cazurros poden arribar a ser alguns.

M’agrada quan a la cuina les coses

comencen a podrir-se i florir,

sobretot a la pica,

perquè llavors tot comença a fer l’olor

que feia la casa de l’àvia.

 

La casa de l’àvia Roser, al carrer

Girona amb València, on anàvem

algun diumenge i l’àvia feia truites.

I jo a la tarda m’estarrossava per les habitacions

que no tenien res per a un nen,

només pobresa, antigor i paper pintat

recobrint les parets, i el cap

de la Montserrat, que va morir.

 

No tenien res i l’endemà era dilluns i jo

no voldria anar a l’escola, però hi anava.

A les habitacions no hi havia res, deia,

i tot era marró, i a fora l’Eixample

tronava amb el soroll que feien

les coses als vuitanta.

 

Tronava l’Eixample i volaven els coloms

a aquell pati interior, que quasi ni era

pati, jo recordo, només unes parets que de migdia

el sol il·luminava. I l’avi Joaquim que quasi

ni recordo. Una mena de presència d’aquells anys,

en fa prop de vint-i-cinc, que quasi ni em figuro,

tret de per les fotos i els acudits del seu mal geni.

 

I no recordo l’avi quasi res més que una imatge

però sí a l’àvia, que va morir vella i venerable,

ben avançats els anys noranta, i jo ja era gran

i la seva filla morta. Jo llavors ni recordava la textura

i les olors que tenien les coses als vuitanta.

L’olor de les cases en entrar-hi que a mi em semblava

de pobresa, de podrir-se, i ara em semblen de la llar.

Doncs això,

que busco companya de pis, en principi acabat amb A, en femení, tot i que no descarto tampoc viure amb algú del meu mateix sexe… només que posats a triar, prefereixo començar per les noies. Evidentment . Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.

El pis és al barri de Sant Antoni, escandalosament cèntric, a 10-20 minuts caminant de Plaça Catalunya i Plaça d’Espanya..

• transport: amb tres línies de metro a 4 mansanes la més llunyana i a uns 100 metres la més propera.
• llum: l’habitació en lloguer rep llum natural durant tot l’any, i sol directe a les tardes d’estiu.
• superfície: l’habitació té uns 11,5 metres quadrats de superfície.
• mobles: hi ha un armari de fons, força gros, amb calaixos i barra per a penjar la roba. També una taula tipus escriptori d’Ikea i un llit individual (encara que a la foto se’n vegin dos)
• accés a internet: a l’habitació hi ha cable ethernet per a poder-lo endollar directament a l’ordinador.
• acabats del pis: són senzills, i si vols viure envoltat de luxe potser no és el teu lloc .
• preu: 350 euros mensuals amb despeses de llum, aigua, gas i internet+trucades locals incloses. Personalment sóc partidari de compartir també despeses d’alimentació, tal com he fet sempre, però si fos el cas ja ho pactaríem.

Imatge panoràmica de l'habitació

Imatge panoràmica de la sala

L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.

A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.

Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.

El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.

Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.

Un dia vaig anar amb la meva companya de pis a una teteria del Raval. És d’aquestes en què el cul et queda a menys de quaranta centímetres de terra, sigui perquè seus en uns tamborets baixos o perquè directament ho fas al terra. Això per si sol ja dóna una certa exclusivitat a aquests llocs. En un altre moment parlarem d’en què consisteix ben bé aquesta exclusivitat.

Allò que us deia és que allí s’hi està molt bé, i hasta es pot fumar amb narguil un tabac que té un bon gust que flipes. I ella va dir que si aquesta teteria sortís al què fem, s’ompliria de modernos i que seria una merda i ja no s’hi podria anar. I perquè ni n’hi ha per tant ni encara s’ha omplert del tot de modernos, jo tampoc diré on és. Petons.