Doncs això,
que busco companya de pis, en principi acabat amb A, en femení, tot i que no descarto tampoc viure amb algú del meu mateix sexe… només que posats a triar, prefereixo començar per les noies. Evidentment
. Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.
El pis és al barri de Sant Antoni, escandalosament cèntric, a 10-20 minuts caminant de Plaça Catalunya i Plaça d’Espanya..
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.
A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.
Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.
El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.
Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Un dia vaig anar amb la meva companya de pis a una teteria del Raval. És d’aquestes en què el cul et queda a menys de quaranta centímetres de terra, sigui perquè seus en uns tamborets baixos o perquè directament ho fas al terra. Això per si sol ja dóna una certa exclusivitat a aquests llocs. En un altre moment parlarem d’en què consisteix ben bé aquesta exclusivitat.
Allò que us deia és que allí s’hi està molt bé, i hasta es pot fumar amb narguil un tabac que té un bon gust que flipes. I ella va dir que si aquesta teteria sortís al què fem, s’ompliria de modernos i que seria una merda i ja no s’hi podria anar. I perquè ni n’hi ha per tant ni encara s’ha omplert del tot de modernos, jo tampoc diré on és. Petons.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Això és el que ha fet l’Il·lustre alcalde de Barcelona. Per cert, és Il·lustre o Excel·lentíssim? Ja m’ho direu. Tant de bo que la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Olímpics d’hivern no guanyi. Ara estava mirant les notíces de BTV i pel que es veu aquesta tele també viu a la inòpia com tots els altres mitjans de comunicació oficials. Totes les reaccions que mostrava (amb la prèvia intro de ara veurem una altra reacció a, com si anés en una línia diferent de les anteriors) eren de gent entusiasmada de conèixer-se i, a més a més i pel que ens ateny, encantada que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics d’Hivern.
Què passa alcalde? que com que tens la ciutat plena de merda i envaïda pels bàrbars erasmus vols començar a estendre la xarxa de culpables cap al Pirineu? Fua, no vegis, allà (bé, a la Cerdanya, oficiosament declarada capital del Pirineu) semblaven encantats. La Catalunya rural mai sortirà del seu provincianisme patètic i petitburgès: el que faltava pel duro és que un intent de fagocitosi de la metròpoli catalana fos ben rebut per la resta del país. Fins i tot hi havia un home en un bar de Puigcerdà que deia:
- Home, amb els temps que corren i la situació actual de tot plegat, em sembla que això és una gran notícia (o quelcom semblant)
Dec tenir força problemes de percepció si aquest home té raó, perquè a mi em sembla que amb els temps que corren i el que diuen les rates sobre com cal abandonar el vaixell, l’últim que ens fa falta és seguir especulant, i seguir tractant el medi natural com quelcom que aguantarà sacrificadament tots els nostres capricis. Això és un error que, ni que sigui per quedar bé, no ens podem permetre al segle XXI. I a dotze anys vista encara menys.
La proliferació de pistes d’esquí per la geografia pirinenca em sembla una pràctica criminal que només ha beneficiat a quatre monitors d’esquí pijets de Barcelona i dels pobles del voltant, als seus propietaris i a terratinents i hotelers. I no considero desenvolupament de la Catalunya pirinenca una economia estacional i basada en la contractació temporal i de personal de qualificació més aviat baixa, en termes estadístics. Perquè en el fons, a l’hora de pensar l’economia d’aquestes zones, no som capaços de veure-hi més enllà del nas i veiem només la superfície, és a dir, fred, roques i uns pendents impracticables on l’únic que es pot fer per guanyar diners és deixar que la gent hi esquiï. Ja ens encarreguem que la zona planera de les valls pateixi una explotació urbanística proporcional a la nostra falta d’imaginació, i proporcional també a la nostra covardia davant l’opció d’apostar per nous models econòmics i socials. Per exemple aquells que afavorissin la descentralització de les institucions culturals i educatives de les grans conurbacions. O un model de gestió de les infrastructures de comunicació i energia que no anés a ritme d’olimpiades i necessitats de lleure de la classe mitjana i alta barcelonina.
Als pallassos d’Iniciativa per Catalunya els deu haver marxat de cop de la boca tota la xerrameca sobre el canvi climàtic tan bon punt han donat suport a aquesta darrera maragallada del nostre alcalde. Perquè de cap altra manera s’explica, llavors, que no tinguin cap temor que el 2022 l’única neu que hi hagi al Pirineu sigui la mateixa caspa que s’acumula sobre les seves butaques de polítics mediocres. Llavors voldran omplir les pistes amb neu artificial, i seguiran atacant els agricultors de Múrcia perquè reguen el desert per plantar-hi maduixes. A veure quan us assabentareu que allò que us agrada a vosaltres també té un cost, tan ambiental com econòmic. Deu ser que aquí som perfectes i immaculats, no com aquella gent corrupta i barroera d’allà baix.
Un altre dia parlarem de quanta tonteria i ignorància subjau en el discurs sobre el canvi climàtic, sovint tan proper al pleonasme com una làmpada lluminosa o un detall concret. Canyella de la fina.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Si estaves buscant un curs de creació web per la primavera de 2010, pots trobar-ne informació aquí.
ATENCIÓ: El curs és a punt de començar. No obstant, i a causa de les poques inscripcions fins al moment, de manera excepcional s’admetran encara inscripcions durant les dues primeres setmanes en què ja s’estigui impartint el curs. Amb el benentès, evidentment, que es seguirà el programa previst i que les persones que s’hi incorporin tard hauran de mirar de suplir pel seu compte els continguts ja donats. A aquest efecte podran utilitzar documentació digital proveïda pel professor.
Article publicat originalment el 4 de desembre de 2009.
Vols aprendre les tecnologies i processos que fan possible la publicació web a Internet o, més senzillament, vols crear la teva pàgina web? Durant el primer trimestre de 2010 la Casa Orlandai programa un curs de 40 hores per aprendre a crear pàgines web utilitzant aplicacions de programari lliure.
En aquest curs de 40 hores aprendrem a crear pàgines que es puguin veure en un navegador i ens aproparem a les tecnologies que, amb una inversió raonable i assequible de recursos, fan possible crear pàgines web dinàmiques. Una pàgina web dinàmica és aquella de la qual es pot modificar/actualitzar el contingut sense que el propietari de la pàgina hagi d’intervenir-hi necessàriament, i és la tecnologia més bàsica del que anomenem web 2.0.
Aprendrem tant els llenguatges més estàndard (XHTML i CSS) com les eines de disseny gràfic (Inkscape i altres) que necessitem per construir tant la part funcional com la imatge gràfica de la pàgina. Per fer aquest taller cal ser un usuàri/ària informàtic/a totalment autònom/a, i es recomana familiaritat amb l’edició d’imatge digital.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Si estaves buscant un curs de Blender per a la primavera de 2010, pots trobar-ne informació aquí.
ATENCIÓ: El curs és a punt de començar. No obstant, i a causa de les poques inscripcions fins al moment, de manera excepcional s’admetran encara inscripcions durant les dues primeres setmanes en què ja s’estigui impartint el curs. Amb el benentès, evidentment, que es seguirà el programa previst i que les persones que s’hi incorporin tard hauran de mirar de suplir pel seu compte els continguts ja donats. A aquest efecte podran utilitzar documentació digital proveïda pel professor.
Article publicat originalment el 4 de desembre de 2009.
Si vols aprendre 3D amb un programa lliure i descarregable gratuïtament d’Internet, que només ocupa al voltant de 50 MB al teu disc dur, de gener a març del 2010 la Casa Orlandai et proposa un curs introductori:
Programa docent del taller:
Les places són limitades, fins a 14 alumnes. Hi ha un ordinador per persona, amb arrencada dual Windows i GNU/Linux. I el professor sóc jo mateix
. Si t’interessa, afanya’t i difon-ho. Si no t’interessa però coneixes algú a qui pot interessar, difon-ho igualment, gràcies!
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
He seguit a trossos la cavalcada de Reis per BTV. Tenia a la meva esquena la tele i Jo anava fent regals, tallant passe-par-tout i altres manualitats encantadores. Així podia veure per la tele una persona amb qui convisc i que, de tant en tant fa gràcia veure en exercici professional. Però això també m’obligava a suportar la ingent càrrega de cursileria associada a la retransmissió d’una cavalcada de Reis i que havia d’escoltar.
I no tindria per què, perquè una cavalcada de Reis no és res més que això, una cavalcada dels Reis d’Orient. Però quan periodistes i convidats s’entesten a fer d’això quelcom que no és, comencen els problemes.
En primer lloc és raonable que els nens i nenes tinguin una preferència per un rei o un altre. Són multicolors com la nostra societat pseudo-ecosocialista, i és normal que un nen comenci a construir la seva escala de preferències a partir d’una realitat tan inherent al món físic com és el cromatisme. També és raonable que al cap del temps mantinguem aquesta preferència de la infantesa, i que la modulem mentre creixem amb l’ajuda de les nostres percepcions sobre la vellesa (Melcior) o la majestat heroica de conte (Gaspar), per exemple. Però anar més enllà d’aquesta línia amb la qual ara mateix ja estava flirtejant és fer el patètic. Començar a inventar-se històries ad-hoc analitzant la simbologia dels seus colors i orígens per a arrebossar la realitat de l’adveniment dels Reis d’Orient (qui collons es va inventar això dels Reis Mags? quan jo era petit eren d’Orient i amb això ja n’hi havia prou. I de mags res, que treballen tota la nit) té més pinta d’invent socialista a l’era dels noranta que de res vinculable a una tradició consolidada o al Nou Testament. Per tant deixeu-vos d’històries. Si no sabeu com omplir una hora i mitja de retransmissió això no és problema del contribuent d’una tele pública. Si no us agrada que la cavalcada sigui aquest any igual que en fa cinquanta no la feu. No em sembla recordar que ni jo ni els meus pares us l’haguem demanada mai. Ja la farem al barri, o a l’agrupament escolta (la qual cosa tampoc és garantia de res, però ho deixarem per una altra entrada…). Els Reis no necessiten que el pallasso del nostre alcalde els rebi per recordar-se de tots els nens de Barcelona. I l’últim que necessiten els nens de Barcelona és que algú com ell comenci a adular-los dient-los que són bons només pel fet de viure a Barcelona, per educar-los encara una mica més en la desresponsabilització de l’individu que ens envolta per tot arreu.
Parlant del pallasso del nostre alcalde (va fer de patge?), com és que tothom parla de les classes de català que rep en Montilla i ningú parla de les que no rep Jordi Hereu? Tothom té dret a cometre incorreccions i que sigui valorat més el seu esforç per parlar una llengua que no pas el grau de correcció amb què ho fa. Però parlar tan barroerament com Jordi Hereu ho feia la llengua pròpia del país del qual Barcelona és capital, sense immutar-se i com la cosa més normal del món, és de jutjat de guàrdia.
Per cert, si el rei ros ha de venir de l’Himàlaia, el deurien pillar durant la segona Guerra Mundial. Si no, no ho entenc, il·lustreu-me si us plau. I no em digueu que no era el ros sinó el blanc perquè tampoc no cola.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Si estàs buscant informació relativa a aquest taller durant la primavera de 2010, pots trobar-la aquí.
Tens ganes de començar a fer servir GNU/Linux però no saps per on començar? També et fa una mica de por el no saber si podràs fer amb aquest sistema operatiu el mateix que feies amb Microsoft Windows? Doncs aquest taller és per a tu!
Aprendrem el funcionament bàsic de GN/Linux, com instal·lar-lo o com podem fer servir GNU/Linux i Micrososoft Windows al mateix ordinador. També veurem quins programes ens serveixen per fer el mateix que aquells als quals estàvem acostumats abans de fer servir GNU/Linux.
Programa més detallat:
Enllaços interessants:
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Sóc conscient que quan un fa una convocatòria de subvencions, de la mena que sigui, ha de posar uns requisits sobre els destinataris de la convocatòria per tal d’assegurar que aquells a qui s’atorga l’ajut en són tan mereixedors com necessitats. Per això el que diré, tot i que esmentaré convocatòries particulars, es refereix sobretot al panorama actual d’aquesta qüestió.
En els dies d’avui veiem pels mitjans que les institucions públiques sovint no estan a l’alçada dels tres-cents anys que ens separen de l’enterrament definitiu a l’Europa occidental -en teoria- del sistema feudal, malbaratant l’erari i mirant cap a una altra banda en relació al problema de la corrupció. En aquestes circumstàncies, es fa més insultant que es parli de donar ajuts a l’emprenedoria com un factor clau per modernitzar el país i superar la crisi, sense que això es tradueixi en realitats palpables pel ciutadà.
Totes aquestes iniciatives estan plenes de despropòsits i demostracions d’una manera d’abordar les polítiques integrals del país totalment nefasta.
La primera qüestió és la miopia tecnològica -o incompetència d’arrel generacional, directament, sense voler ofendre sensibilitats- de qui és al càrrec de dissenyar els canals de difusió i gestió de totes aquestes iniciatives. Quan tothom s’omple la boca dels avantatges de la societat de la informació, és indignant l’absoluta incapacitat de les administracions per unificar esforços i centralitzar recursos. És simplement patètic que hi hagi tal quantitat d’organismes i programes bolet, tots amb les mateixes finalitats, objectius, i públics semblants, però dependents de diverses administracions i instàncies.
Per què un ciutadà de Barcelona ha d’anar navegant com un tonto entre això, això, això altre, i això, i encara això altre quan busca suport institucional a la seva activitat professional? Per no parlar del pèssim paper del sector financer privat, que a més de sumar-se a aquests defectes és incapaç de creure’s una òptica socialment responsable en la seva activitat empresarial. Que jo o la cultura lliure tinguem aquests problemes amb la gestió de la informació és una cosa, però que els tingui una administració d’un país suposadament desenvolupat, penso que és molt més greu.
En lloc d’anar promovent activitats de guarderia (N1) entre la població general per acostar-la a l’ús de les TIC, la Generalitat, el Govern central i l’Ajuntament de Barcelona -per dir alguns exemples a l’atzar- podrien mirar d’aprofitar l’oportunitat que aquestes tecnologies generen i fer quelcom amb una mica de cara i ulls que no fos una altra mostra de la ineficiència i ineficàcia innata al cos funcionarial llatí. Bona mostra n’és la incapacitat de les administracions catalanes per fer una política coherent en relació al programari lliure, aspecte en el qual arreu d’Espanya ens estan passant al davant (pàgina 6, punt 5.2).
Una passejada pels cinc enllaços d’uns paràgrafs més amunt evidencia -altres fets també, però aquí no em toca parlar-ne- que hi ha certes òptiques del que és l’empresa absolutament sobrevalorades, i el concepte d’innovació mal entès.
Les administracions es pensen que això d’innovar consisteix a comprar-se màquines que sobretot siguin cares. Que serveixin o no per alguna cosa raonablement equiparable al seu cost és del tot secundari. Es pensen que promoure la capacitació empresarial és establir mil vincles i relacions indestriables entre universitats, fundacions fantasma i entitats de crèdit. No coneixen, doncs, el principi de l’empresa, el seu primer motor immòbil. És aquell gest que em fa baixar al carrer i muntar la paradeta, posant coses sobre la taula que em diferencien de l’oferta del meu competidor, i que a la vegada la complementen: ningú pot saber fer de tot, o no pot fer de tot i bé.
Els qui amb molt d’orgull ens dediquem a fer una pàgina web per la botiga del costat quedem fora d’aquestes grans xifres i d’aquests grans noms, de totes les relacions d’interessos entre una minoria d’empreses i persones que no sempre són les més capacitades. En part perquè el nostre dia a dia no ens ho permet, aquells primers no podem permetre’ns el luxe de dedicar esforços a vendre la nostra empresa com allò que no és. L’administració, si vol ajudar, hauria de deixar d’inventar-se tonteries i facilitar a la gent arribar a final de més amb l’exercici del seu ofici. Si no vol ajudar, aquesta postura com a mínim garantiria la igualtat de condicions, i jo tindria la tranquil·litat que els meus impostos no estan pagant el sou d’una plantilla d’idiotes de despatx. I atenció que, a aquests idiotes, els n’han fet, no n’eren de naixement.
Nosaltres, els petits, innovem en allò que el de la botiga del costat ens demana. La nostra innovació és aquella que sedimenta, per exemple i en el meu cas, d’hores i hores de consulta i contrast d’informació diversa a Internet, o d’assaig de diverses aplicacions informàtiques. És una innovació que passa per una inversió de temps amb un retorn econòmic molt curt (el proper, o fins i tot el mateix encàrrec), però també molt petit. I amb aquesta inversió no esperem que ningú ens faci un monument pel simple fet de fer allò que s’esperava de nosaltres.
Això, però, no compta. Per exemple, la línia de préstecs CIDEM-ICF només considera entre els seus destinataris aquells qui necessiten fer una inversió superior a 300.000 € (N2). No vull criminalitzar, com deia, concretament aquesta línia d’ajuts. Però perquè la trobo representativa del panorama d’ajuts actual, jo (tenint en compte la conjuntura d’endeutament crònic i que som un país de petita i mitjana empresa) em pregunto: ¿en quin món viviu? Pallassos, això és el que sou.
N1: Insisteixo, són activitats de guarderia: absolutament mancades de qualsevol enfocament didàctic per a una ciutadania conscient, crítica i responsable. Si no, no m’expressaria en aquests termes, perquè pel que fa a transmetre coneixements i actituds crec saber una mica de què parlo (una mica).
N2: No, jo no estic disposat a contractar gent per a qui m’he d’inventar càrrecs, tasques i funcions, només perquè necessito simular pressupostàriament el tamany de la meva empresa. Al món ja hi ha prou gent desenfeinada com per ajudar amb les meves mans que encara n’hi hagi més.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Alguns enllaços obtinguts en una navegació encadenada que sintetitzen -com a mínim en part- les meves visions sobre Barcelona, elits polítics, Catalunya, món desenvolupat i món sencer.
|
Comparteix a: |
|
|---|---|
|
Accions: |
|
|
Sindicació |
|
Ei, gràcies per ser a aquesta pàgina.
Potser has notat que ha canviat una mica.
Estic "en ello".
Aquests continguts es publiquen amb llicència CC BY-SA, sempre que no s'especifiqui el contrari en un context més específic.