Amb retard, però millor així que mai, penjo la informació sobre els tallers -jo, pel plantejament que els dono, prefereixo dir-los cursos, o cursets- que impartiré a la Casa Orlandai. A més de cursos introductoris a la informàtica utilitzant sistemes operatius de codi obert (podeu descarregar en pdf l’oferta completa de tallers fent clic aquí), faré un curset de Blender de 20 hores i un de creació de pàgines web de 40. Si teniu interès en qualsevol taller o curset d’entre els oferts, podeu matricular-vos fins el dia 30 de setembre a la recepció del centre:

• De dilluns a divendres, de 10 a 14 i de 17 a 20 h.
• C/ Jaume Piquet nº23. FGC Sarrià, al costat mateix de l’estació.
• Tel. 93 252 42 62

Blender

• Cada divendres, de 17.30 a 19.30 de la tarda
• 10 sessions de 2 hores, a partir del dia 9 d’octubre de 2009
• Matrícula: 82 €

Llança’t a la disciplina del 3D utilitzant Blender, una de les aplicacions de programari lliure més innovadores. El 3D ens permet fer creacions de tota mena, des d’il·lustracions fins a efectes especials per a cine o vídeo, passant per imatges fotorealistes o dibuixos animats. En aquest curs farem una introducció a l’ús de Blender de manera que en acabar puguis treballar autònomament amb el programa.

Tastet gratuït: divendres 18 de setembre a les 17.30 h.

Creació de pàgines web

• Cada dilluns i dimecres de 19 a 21 h.
• 20 sessions de 2 hores, a partir del dia 5 d’octubre de 2009
• Matrícula: 164 €

En aquest curs de 40 hores aprendrem a crear pàgines que es puguin veure en un navegador i ens aproparem a les tecnologies que, amb una inversió raonable i assequible de recursos, fan possible crear pàgines web dinàmiques. Una pàgina web dinàmica és aquella de la qual es pot modificar/actualitzar el contingut sense que el propietari de la pàgina hagi d’intervenir-hi necessàriament, i és la tecnologia més bàsica del que anomenem web 2.0.

Aprendrem tant els llenguatges més estàndard (XHTML i CSS) com les eines de disseny gràfic (Inkscape i altres) que necessitem per construir tant la part funcional com la imatge gràfica de la pàgina. Per fer aquest taller cal ser una persona usuària de la informàtica totalment autònoma, i es recomana familiaritat amb l’edició d’imatge digital.

El columnista Toni Ayala,  a l’article d’avui d’El Confessionari, Ciutat V(b)ella, al 20 Minutos, fa referència a com fa uns anys diu que es va acabar amb els gorrillas. Els gorrillas són individus que t’obliguen a prestar-te ajuda per trobar aparcament o per aparcar, a canvi d’una propineta i sota la coacció de punxar-te la roda o ratllar-te el cotxe si no acceptes el servei. Mà dura policial/municipal, així diu que es va resoldre. Manifesta que de la mateixa manera que llavors es va acabar amb els gorrillas, semblantment es podria acabar ara amb els llauners, i s’hi hauria d’haver acabat des del principi del fenomen.

M’agradaria referir-vos l’article amb un enllaç, i ho he intentat, però la pàgina web de 20 Minutos és un atemptat a la usabilitat, i a part no funciona. Em mostra com actualitzat fa un minut un article de Toni Ayala del 20 de març d’enguany. Espero que en prenguin nota.

El cas és que tot i que aquest columnista estigui carregat de bones intenciones per erradicar l’incivisme del centre de Barcelona, jo li respondré la qüestió molt senzillament. Els gorrillas són un especimen odiós, ningú els estimava. Tothom odia els qui fan una funció antisocial.

La gent estima, però, en certa manera, els llauners. Són uns pesats, i amb el temps que porten aquí sembla que als d’origen indi i paquistanès -o d’altres- encara els costa trobar quina és la cadència, el ritme, amb què han d’oferir llaunes a una mateixa persona o grup de gent, quants cops per hora. No tenen ni mesura ni, tal com deia ma mare, modos ni decència.

Per això deia que s’els estima en certa manera. Seguim sent racistes i classistes, amb els negrets. Els parlem en castellà i somrient, com si fossin gilipolles. Però ens porten la cervesa a un preu pel qual els empresaris de l’hosteleria del centre de Barcelona i de Gràcia van decidir -estúpidament- no competir.

Als catalans, i a massa gent al món, no els deuen haver explicat de petits el conte de la gallina dels ous d’or. Gràcia va ser, ja fa molts anys, un lloc de lleure on, qui volia pagava 150 pessetes per una cervesa, i qui volia en pagava 300. Eren serveis diferents, i triessis el que triessis ho feies a gust. Va arribar un moment, però, que Gràcia es va fer més famosa del compte. I ja la vam tenir liada. Els propietaris dels bars, ajudats per la pujada de l’euro, no van voler ser els últims tontos a apuntar-se al carro del lucre desmesurat. Ara ells i només ells han convertit Gràcia en un barri on mileuristes amb aspiracions de no ser-ho i ulleres de pasta consumeixen/consumim clares a les terrasses, i postadolescents, punkis i gent de mal viure seuen/seiem al terra de les places bebent llaunes de cervesa a un euro.

L’espectacle és dantesc. La gent de les terrasses representa una mena d’esperpent sobre el beatiful people barceloní. Quan jo hi sec no puc parar de mirar noies. Totes són guapíssimes. Altres seuen a lluir-s’hi, a recordar al món que encara necessita individus tan excepcionalment glamurosos com ells. Odio l’estampa perquè pertany al món del que es pretensiós i, a la vegada, fugaç i anodí. La Barcelona d’avui. La gent que seu al terra ho deixa tot porc, criden, treuen encant a qualsevol aturada del temps que, de manera natural, amb les seves lloses eternes i el seu urbanisme àulic, proporciona la plaça de la Virreina. També odio una estampa que pertorba la plaça més maca per sobre la Diagonal, com a mínim.

O sigui que si voleu canviar aquest panorama i que la gent segui civilitzadament a les cadires d’un bar, feu alguna mena de mòbbing municipal per assegurar que tots els barris tenen oferta de tota mena, i que sigui legal, tal i com la voleu vosaltres. Si no, l’oferta la satisfaran els llauners, a qui dubto que mai cap ciutadà arribi a denunciar. Pallassos.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens la suda la fórmula u.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens rellisca que el Tour de França passi per Barcelona i ens rellisca que existeixi una cursa de bicis que es diu Tour de França. M’agradaria que sabéssiu que a alguns ens omple de fosca joia veure relliscar els corredors del Tour quan plou a Barcelona, i ens diverteix pensar que les drogues que prenen mai els evitaran aquesta mena d’entrebancs.

M’agradaria que sabéssiu que a una bona part dels mortals ens la suda el Boss i U2. A nosaltres, a més, ens hauria agradat que, a més de la multa, el Camp Nou s’hagués enfonsat amb els U2 a dins mentre assajaven.

A aquesta mateixa bona part dels mortals ens la suda el Barça quan no ens diverteix. Això vol dir que el Barça ens l’ha sudat durant bona part del nostre temps de vida. El Barça -òbviament- és més que un club, però no és més que un club de futbol.

Ah, a més a aquesta bona part dels mortals ens fa com una vergonya aliena sentir parlar els telenotícies de les bones causes en què participa el bo d’en Bono. Com si fos bo que ho fes, i com si fos bo parlar-ne.

Penso que així tot queda més clar, per si hi havia dubtes.

Alcalde, la meva ciutat fa pudor. Només no en fan algunes zones que vostè consideraria sense planificar, residencials, extraradials. Però fa pudor tota la resta, especialment tota la ciutat que els turistes transiten. Alcalde, els turistes són bruts i vostè fa que vinguin. Els turistes sempre segueixen els mateixos carrers de la meva ciutat, no els importen els altres, sempre van als mateixos bars i llocs d’oci, que solen regentar catalanets panxacontents de la prosperitat del seu negoci. A ells tampoc els importa res més i, d’aquesta crisi econòmica que diuen, només els inquieta el son la possibilitat que els turistes deixin de venir.

Els turistes tenen cara d’ignorants. Són com homes sense rostre, gent de la dels anuncis, gent feta de plàstic a imatge i semblança de l’american way of life. Els francesos sempre amb els llavis amb forma de dir fu, els anglesos i els alemanys sempre amb cara d’estar a punt de caure’ls un test al cap; aquests són els prototips, la resta tan sols aspiren a assemblar-s’hi. Ningú d’ells sembla enterar-se de res, són odiosos. És ben clar que no m’agraden els turistes i la seva parla bàrbara.

Però és que a més embruten, alcalde. No només ells, també tot de gent que és més anònima com més es concentra en els mateixos carrers que transiten els turistes. Són com hordes de gent jove, travessen els espais de fanals encesos i nit en què es converteixen els carrers perquè allò són les arteries i les venes de tots els llocs a on van i d’on vénen. Vomiten i pixen a qualsevol lloc, i després d’ells vénen els depravats a qui has deixat convertir Barcelona en casa seva, alcalde, mentre tu i els teus us dedicàveu a reprimir manifestacions sense sentit. Els depravats i els joves trenquen ampolles, els depravats espanten els locals i els turistes, els turistes van a les cadenes de menjar ràpid, les cadenes de menjar ràpid omplen a vessar els contenidors que tu els posares, tu, alcalde, a fi que seguissin empudegant la ciutat sense que ho sembli.

Per què, alcalde, has segrestat la vida que jo tenia amb la meva ciutat? recordo quan tenia un vuit anys, o així, quan tot era lleig i brut i ningú pretenia el contrari. Avui, però, quan arribo a la imponent plaça de Catalunya, només puc sentir vergonya, vergonya i la pudor, alcalde. Volies una ciutat per vendre en un opuscle i ens cobres els impostos i les multes a aquest fi, però fins ara només ens has donat el fàstic, la vergonya i la pudor. Tampoc cap dels titelles de la teva oposició sabria fer una altra cosa, perquè bona part de la política d’avui fa sentir fàstic i vergonya, i fa pudor. Que dura és la vida de la societat del benestar.