A la pàgina de Facebook de la Iracunda Mutt he vist aquesta llista que és al rotllo de l’artisteo allò que Rework al món empresarial i de l’emprenedoria. És a dir, pura sublimació verbal d’allò que ja intuíem gràcies al sentit comú. Alguns, és clar. Fa un temps algú em va suggerir que per a la meva higiene mental no raji tant de l’art contemporani, i em sembla un consell savi. Però crec que mostrar-vos aquest nonàleg (ja que he estat incapaç de trobar el desè punt, ai maleït hemisferi esquerre antiartístic!) és un motiu de pes per saltar-me aquella dieta.

Quelcom, en altres paraules, que haurien de saber a can Macba, Santa Mònica, CoNCA per la part que li toca i tota la caterva de curators i tecnòcrates culturals que fan el voltor dins l’immens abocador d’escombraries que és la creació contemporània. Potser, doncs, la persona que va fer el nonàleg no se n’adona, però el que denuncia no és per desgràcia res exclusiu de la facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona.

Decàleg de l'alumne de BBAA

Potser l’únic punt que no comparteixo gaire és el tercer. Precisament perquè la necessitat de significat és una esclavitud de l’obra artística, a la qual no ha de caldre sotmetre’s. Les coses creades han de poder no significar, stricto sensu, res. La Bellesa o la Lletjor no tenen perquè ser significants en si, en tot cas potser més aviat són significades per. Són. És a dir, no tan sols tenen la propietat de ser sinó que això és part necessària i vinculada a la seva manifestació fenomenològica. La Bellesa o la Lletjor poden existir també com a producte del joc amb el llenguatge, els signes i símbols o del paradigma narratiu. Però no té perquè ser així i per això n’hi podria haver prou amb colors, textures i composició per aconseguir-les. Com en un paisatge.

La meva visió constructiva del tercer punt, doncs, és que quan es parla només de colors, textura i composició, no és per parlar-ne que l’obra serà més interessant. De fet, quan cal explicar, argumentar una obra, per a comprendre’n el valor, a vegades serà o que no val la pena, o que la mirem malament.

El transcric corregint alguns errors per si estalvio feina a algú:

1. Mai diguis que prefereixes formats petits, digues íntims.
2. Si no has tingut temps per a realitzar algun treball, explica al professor els teus traumes infantils i els teus dubtes i pors artístiques, com a discurs de l’obra.
3. Utilitza el color, la textura i la composició de la teva obra quan no signifiqui realment res.
4. Si no tens idees per a fer alguna obra, arreplega les escombraries de casa teva i digues que parles de la quotidianitat.
5. Quan no s’entengui el teu treball, digues que treballes amb l’ambigüitat.
6. Si la teva peça cau a trossos, digues que treballes en l’àmbit de l’art efímer.
7. Si la teva obra no té cap mena de gràcia tècnica, digues que és purament conceptual.
8. Canalitza i dissimula les teves tendències catastrofistes i suïcides (símptoma obligat de l’alumne de BBAA) a través del Body Art.
9. Posa la partícula no davant de qualsevol substantiu; la temàtica del treball adquireix instantàniament un ressò qualitatiu, místic i bohemi que reforça la justificació de l’obra mateixa (no-llocs, no-presència, no-memòria…).

Jordi al bar de BBAA

En Jordi fa uns dies em va mencionar en un tuit, i vaig rebre la notificació per correu. No utilitzo massa habitualment twitter, ja que quan ho faig la meva productivitat es ressent encara més de la meva molt alta predisposició a la dispersió.

Aquest tuit era especial. Tal com li responc, es tracta d’una connexió còsmica amb un temps i unes circumstàncies que, de tant remotes com semblen, el fet que la fotografia amb què ho il·lustro en aquest post sigui en blanc i negre esdevé quasi una qüestió purament de justícia. No estic segur que la fotografia i el moment de què parla en Jordi siguin del tot coetanis; però com a molt els separa un any de diferència. Més tard no podria ser; el curs que començava el setembre de l’any 2000 jo em vaig independitzar, i moltes coses recuperen el color a la meva memòria, encara que sigui el gris, el brut i pringós del pis amb finestres cegues a Travessera: Inocencia Pérez Izquierdo, l’antiga inquilina, a nom de qui rebíem les factures dels subministraments; la infantesa de la Luthien, les voltes que la Terra feia sobre si mateixa mentre nosaltres jugàvem al Worms, i el meu cuc Celebrímbor era sistemàticament anihilat per la mala llet d’en Joaquim. En canvi, però, entre els anys noranta-vuit i dos mil la vida passa, a vegades, dins el cinema del meu cervell, com la càlida pel·lícula de primers plans contra fons suggeridors, assolellats i fora de focus com el d’aquesta foto.

Les primeres setmanes de la facultat en Jordi anava sempre amb l’Àlex. L’Àlex fort, corpulent, ros i faccions de l’est, i en Jordi més aviat estirat i prim com jo; amb cara i cabell d’Atreiu, perquè només li faltava trenar-lo. Li agradava Blind Guardian, Dream Theather i tot d’altres coses que jo em mirava entre el respecte i la qualificació de friquisme en tota regla. Ells dos semblava que fossin una mena d’amics de l’ànima d’infantesa que havien aterrat a Belles Arts; en el mínim dels casos, que haguessin fet junts el batxillerat. Crec que no es tractava de cap de les dues coses. L’estampa per a mi era indubtablement graciosa, com ho segueix sent avui tant com entranyable. Jo, per part meva, navegava. Duia amb orgull la carpeta de la UB folrada de fulles de marihuana, i em situava en els corros de gent guai que es formaven al pati, per mirar d’interceptar els porros que fumaven aquella gent que, en aquella època, s’abillaven amb quelcom a cavall entre l’estètica punk i el chaval de la peca, passant pel registre gai. Jo crec que em saltaven expressament, i l’estampa també resultaria indubtablement graciosa. També navegava amb el grup amb qui anava una noia de qui m’havia enamorat platònicament; eren bona gent, però segurament tenia poc a compartir-hi. Crec que va ser a finals de primer que vaig començar a fer-me amic d’ells dos, i de l’Oriol i en Moisès. Vist amb perspectiva, quelcom necessari i profitós després de tant navegar. Va ajustar un pèl millor la sincronia en la construcció del personatge que volia ser.

A segon continuaria la mítica que he introduit. Aquell estiu, el del 99, vaig musicar el vintè poema de Neruda dels veinte poemas de amor y una canción desesperada, perquè l’Adriana m’havia deixat i així és com em sentia. L’hivern del 1999 al 2000 jo conduiria uns mesos el Dyane i me’l carregaria allà on es creuen Torrent de les Flors amb Encarnació, i una nit en Moisès i jo la passaríem al local que l’Àlex, en Jordi i la Diana havien llogat a La Llagosta. Mentre en la foscor total l’Àlex demostrava la seva habilitat posant un rodet a l’espiral del tanc de revelat (quelcom que en aquell moment vèiem com una de les quintaessències de les dificultats tècniques de la fotografia), a mi estúpidament se m’acudiria treure l’encenedor, i fer una breu guspira. Com si aquella foscor em demanés fer-ho igual que un acte reflex. Però a part que vaig demanar mil disculpes, sembla que el tema no va tenir més conseqüències (per a l’exposició del rodet i el bon rotllo general, s’entén). Després, com deia al principi, vindria tercer de carrera, Travessera i Lluïsos, quan canviaria la posició de totes i cada una de les coses en aquest trosset de món.

Per Reis el meu germà ens va regalar a en Wenceslau i a mi un emepetres a cada un. No n’havia tingut mai cap, i des de fa uns dies estic fent una feliç regressió a la meva adolescència i les estones que passava abduït entre els dos auriculars del walkman. Avui com ahir, ara puc dir-ho, camino per la ciutat només sensible a totes les coses belles que la poblen, i els trajectes a peu es converteixen en una mena de trànsit, però no oníric sinó amb el cruel arrelament de tot allò desvinculat del verb. La música fa de sordina de tota la grisor, la quotidianitat en la seva cara més antipàtica, també de la vulgaritat amb què s’abillen moltes noies; ara ja no em semblen tan desitjables i tinc l’agradable sensació que ni podrien entrar a la competició. Em creuo amb elles pel carrer i no sento aquella urgència de preguntar per pintar-les. I no és que no siguin boniques; simplement és que aquests dies m’he sentit la majoria de les vegades terriblement cansat d’elles i àvid, per contra, de caminar i xiular sentint la música pel carrer. Ignorant la seva acotonada vida a la mida de les revistes de tendències.

Probablement tu hi tens alguna cosa a veure, però és important que tinguis clar que no és mèrit teu. De moment encara sóc jo el rei de tot allò que em passa. Com en Turambar, ja sé que probablement no el coneixes, és igual. Tu ets una altra manera de parlar de tot el que veig de bell en el món. De tot allò que em dóna la mala hòstia suficient per inflar els pulmons i xiular eixordant els altres vianants, sobre els quals ja no m’entretinc, aquests dies, a constatar si la seva vida és vulgar, trista, especial o decadent. Simplement xiular i desvirgar l’aire d’hivern. El vel semitransparent no del desassossec, sinó del pas del temps en aquest cas, i el fet que et miri contínuament sempre que et veig, potser et portarà a pensar que et vaig perseguir fins la sacietat, que t’estimava amb bogeria, i que no podia viure sense tu; i tot i que potser acabi sent així, no és aquesta la meva intenció avui. Només cantar-te i desvirgar encara el món vomitant sobre la seva mirada enterbolida pels torrons i el cap d’any la teva preseència, la que fou tendrament col·leccionable dels teus silencis i la que és quàntica dels teus ulls verds.

Oda al client que, quan quasi tothom en l’entorn creatiu parla de totes les putades que li fan quasi tots els clients, mereix que se’l reconegui pel bon tracte que dóna a la persona a qui contracta;

• el client que sap que aquell professional és una persona, que li donarà una perspectiva i un judici sobre la tasca que mai li podrien donar ni una màquina ni un programa, per cars que fossin,
• cosa que fa que el professional que el serveix es senti valorat, especial, fins i tot per a fer feines que fa moltíssima altra gent igual de bé o millor,
• el client que entén que no només ell ha de guanyar diners a final de mes, sinó també els altres, i confia en l’honestedat del preu dels serveis que compra,
• el client que admet la seva manera de relacionar-se amb el món, i no enganya ni pretén convèncer
• el client que sap parlar clar i defensar els seus propis interessos, sense faltar el respecte, i que sap ensabonar sempre i només quan és estrictament necessari
• el client que s’implica i s’arremanga en la feina encara que estigui contractant algú, perquè sap que aquesta és l’única manera que allò s’ajusti exactament al que ell vol. Així aconsegueix motivar tant o més que amb bitllets, contractes o expectatives. I quan ho fa, és posant-se al servei del professional, amb humilitat, amb ganes d’aprendre i ànim d’arribar a quelcom de profit
• i altres virtuts que segur que em deixo…

El punt negatiu del post és que si tots els empresaris (preferiria dir ofertadors al mercat laboral: sospito que pocs tenen ni la més remota idea de què implicaria ser bons empresaris en la societat actual) i polítics fossin com aquest client, otro gallo cantaría en aquesta merda de país. Però no és del tot ideal, aquest client. Freelances  del món, alegreu-vos perquè aquest client existeix. Des de l’òptica més pessimista, aquest client existeix en alguns encàrrecs, com a mínim. És veritat que jo he tingut més sort que d’altres amb els meus clients fins la data com a autònom; però ara que és Nadal a El Corte Inglés, no està de més fer un post tant positiu com arrelat a la realitat. Confio que el món és ple de persones que valen la pena i, per estadística, forçosament alguns clients han de formar part d’aquest grup dins la mostra.

Aquests dies de vacances he estat fent un taller de màping a Telenoika, la mateixa associació d’artistes visuals que fa una mica més d’un any em va concedir la beca per al projecte Alfanhuí. El taller l’impartia Joanie Lemercier, membre del col·lectiu AntiVJ. El taller ha estat una aproximació tant als propis projectes d’ell i l’entorn de persones amb qui col·labora, com a les diverses tècniques i acostaments al problema del building mapping. El building mapping no és altra cosa que projectar imatges sobre un edifici, escultura, en definitiva quelcom tridimensional, de manera que la projecció, que en principi té un format 2D, creï il·lusions i efectes interessants en il·luminar l’objecte. Si voleu veure exemples de building mapping Google us en pot donar uns quants, però també cal tenir present que no tenen perquè ser els millors ni necessàriament més representatius de la disciplina.

Al taller vam treballar de manera força pràctica, sobretot a partir del tercer dia, amb objectes de papiroflèxia, caixes folrades de paper blanc o làmpades de paper per a fer les proves. Però en Joanie també ens va parlar força del que podríem anomenar com a reverse mapping, que no és res més que projectar sobre un dibuix o grafisme 2D altres imatges, que probablement hi seran vinculades narrativament o gràfica. A mi personalment aquesta és la part que més em va atraure, ja que queda una mica a l’ombra del boom mediàtic actual amb el tema del màpping, i revincula aquesta tècnica amb llenguatges més clàssics com la pintura o el cinema. Un dels companys del taller va portar un poster de la pel·lícula Metropolis, de Fritz Lang, i ell i jo, sobretot, vam treballar-hi a sobre per a fer el nostre exercici de reverse mapping. Aquí veureu els resultats dels meus assajos:

Vaig fer una primera versió en què simplement vaig crear com diversos plans de profunditat corresponents als implícits en el poster. Els vaig texturitzar i il·luminar i a partir d’aquí el temps invertit sobretot ho va ser en provar diversos efectes de barreja de video/compositing:

En el segon video, en canvi, em vaig dedicar a modelar un per un tots els edificis més propers, texturitzar-los amb un UV Project de Blender, i simplement posar-hi una làmpada que fes un lleuger gir al voltant de l’escena. Després vaig editar el video de manera que la il·luminació de la làmpada fos d’anada i tornada (dec royalties a l’Eduard per la idea , és la mena de coses òbvies que a mi no se’m solen acudir). La resta de la màgia la va posar en Joanie, fent entrar el video a VVVV, servint-se primer d’aquesta aplicació per tal d’ajustar la projecció al poster de la manera més exacta que fos possible, i també després per fer els efectes en temps real durant el live.

Andy Weree, 2011

Other titles: Andy Weree Self-portrait, Other tools, same spirit

Self-portrait of Andy Weree

This self-portrait of Andy Weree was unexpectedly found a few days ago. Probably it was done using a digital camera, MyPaint and other raster tools. According to Telama Maria, curator and chief at the Andy Weree Foundation, it could be the very first painting of the well known “all sex  / my cow in” Weree series. Until now, Fëanor, son of Finwe was believed the first one in these series, but actually this self portrait had been painted several months before .

Aquel ser prodigioso que decía poseer las claves de Nostradamus, era un hombre lúgubre, envuelto en un aura triste, con una mirada asiática que parecía conocer el otro lado de las cosas. Usaba un sombrero grande y negro, como las alas extendidas de un cuervo, y un chaleco de terciopelo patinado por el verdín de los siglos. Pero a pesar de su inmensa sabiduría y de su ámbito misterioso, tenía un peso humano, una condición terrestre que lo mantenía enredado en los minúsculos problemas de la vida cotidiana. Se quejaba de dolencias de viejo, sufría por los más insignificantes percances económicos y había dejado de reír desde hacía mucho tiempo, porque el escorbuto le había arrancado los dientes. El sofocante mediodía en que reveló sus secretos, José Arcadio Buendía tuvo la certidumbre de que aquel era el principio de una grande amistad. Los niños se asombraron con sus relatos fantásticos. Aureliano, que no tenía entonces más de cinco años, había de recordarlo por el resto de su vida como lo vio aquella tarde, sentado contra la claridad metálica y reverberante de la ventana, alumbrando con su profunda voz de órgano los territorios más oscuros de la imaginación, mientras chorreaba por sus sienes la grasa derretida por el calor. José Arcadio, su hermano mayor, había de transmitir aquella imagen maravillosa, como un recuerdo hereditario, a toda su descendencia. Úrsula, en cambio, conservó un mal recuerdo de aquella visita, porque entró al cuarto en el momento en que Melquíades rompió por distracción un frasco de bicloruro de mercurio.

Cien años de soledad, Gabriel García Márquez

Melquíades davant la finestra

Melquíades davant la finestra

Fet amb MyPaint, principalment, i amb la intervenció de Gimp, Alchemy i Inkscape

Aquest és el nou invent de la sociovergència. Patètic i ambigu, com sempre. Jo mai vaig llegir 25 llibres a l’any, ni tan sols a COU. Però a casa m’arrossegava pel terra tot llegint els diaris antics que el cobrien, després de fregar. Deixeu de posar pedaços a l’educació i dediqueu-vos a educar. I tu, Joana Ortega, no et posis tant de botox perquè se’t queda quiet el codi de barres del llavi superior.

Comencem pel principi: mai m’ha agradat massa disfressar-me. Com tothom de petit, i fins i tot encara, he flirtejat amb la fantasia de ser algú que no ets i, en aquesta fantasia la roba i l’aspecte del bust propi hi juga un paper cosmètic -mai més ben dit- imprescindible. Però no, jo sóc dels típics amargats que per Carnestoltes no es disfressen, i a qui les noies divertides miren amb una mirada condescendent com per dir, pobre, és que no es disfressa, mentre elles van de bruixes, de perdolaires, d’executives o de qualsevol altra cosa.

Poster campanya STARS

Per això m’ha agradat veure al reader aquest article que parla de l’Students Teaching Against Racism, STARS, un grup d’estudiants de la Universitat d’Ohio, que han fet una campanya de cara al Halloween contra un cert tipus de disfressa molt arrelada, la de fer-ho de japonès o de gaiter escocès. Aquest tipus de disfressa té una càrrega important, quan no de racisme, de banalització i simplificació dels trets distintius d’una cultura. Deixant de banda el fet que, si no m’agrada disfressar-me, menys em ve de gust encara fer-ho en una data artificial a la nostra societat com és per Tots Sants, des d’aquella perspectiva disfressar-se ja no és tan mentalment alliberador i antisistèmic com potser algú s’havia pensat.

Quan argumento perquè no veig la gràcia a disfressar-me, la rèplica sempre pren la forma del valor de l’excepcionalitat del que només es fa un dia a l’any, i com un acte intrínsecament alliberador. Davant d’això no he pogut evitar pensar, o manifestar en alguns casos, que si tan alliberador resulta disfressar-se em semblaria més lògic anar cada dia caracteritzat com una bruixa o el robot del Mago de Oz. Sincerament, una tres-cents seixanta-cinquena part de qualsevol cosa em sembla un número negligible que no significa res. I és que al cap i a la fi disfressar-se per Carnestoltes (o per Tots Sants, el fet és el mateix) no em sembla gaire diferent de qualsevol altra convenció cristiana d’entre totes les que hem heretat. Per tant jo calmaria els ànims a l’hora de reivindicar el Carnestoltes com una zona temporalment autònoma al marge del pes dels bons costums, perquè segons com es miri tot el que fa és posar en evidència com en són de vigents. Com és de vigent el que s’entén per bons costums que només trencarem en una fracció negligible de tots els dies de l’any i, de pas, com en són també tots els estigmes i etiquetes sobre el món que, des de la societat occidental, postmoderna i consumista que som, ens hem anat permetent de posar sobre tot allò que ens semblava conèixer, talment com si fossim en un safari i veiéssim una tribu de negres cuinant a l’olla, a foc lent i fent xup xup, un explorador amb barret.

Despite my poor and self learned english, I want to write this post in this language just to be sure that any cool  foreigner is going to understand it. You know, there are cool foreigners and there are colored foreigners here in Barcelona, not so cool for some people.

Since some days ago I have on my tabs in Chrome a couple of articles at http://www.bcnin.com, a website that claims to be the city’s premier international business and networking platform. On this website there are several interviews to foreign people who lives here and who is asked about his experience on Barcelona. I found this website via Linked In and yesterday a friend of mine came to my house and saw it on my computer. This friend finds a very special delight on things, thoughts or speeches against catalan language commitment in Catalunya (oh, BTW, forget about Catalonia, is an horrible name). So he suggested to me to read this interview to Cristian Roux, an osteopath living for 10 years in Barcelona. And I did.

While there are certain things in which Cristian could be right, related to some clannish social organization here in Spain or Catalunya, there are some hints on his arguments that point him as another victim of the Catalan language is the responsible of all my troubles sindrom. Some people from south and center america seems to suffer from this, too. Surprisingly, I’ve meet or hear about some US people more willing to not do catalan language a problem for him. In any cases, we’re talking about people who already speaks either a language which is widely and globally used, english, or another language yet widely used and in Catalunya too as Spanish is. And in the first case, when they come to Spain they face a shameful english iliteracy on local people, so they are not able to comunicate with any other people than foreigners like themselves.

So, as you can see, I’m not at all proud about the low english knowledge here, but it is still true that some english people pass by the world with the blind idea that everybody should understand him. I find english a very useful and easy to learn language, so I don’t find anything intrinsically bad in this idea. What surprises me is that when catalan speaking people expects english speaking people to understand catalan in Catalunya, english people moves uncomfortable and angry on their golden seats. I’m english! why learn a 7000000 people language? you’re kidding, right? Then they build a castle on his supposed ability to speak -or interest to learn- spanish. I can’t do all at once. Neither I’m. But if you’re really interested in communicate with people, catalan is not different from spanish to a point so you can’t take profit of your knowledge in one to understand the other. But surprisingly the spanish level of most english people is as low as the average english knowledge by spanish people, or even lower. They used (with honorable exceptions) to speak spanish like monkeys do, seeming to think about Spanish -or any other language, I suspect- like a necessary harm to live with.

I’m not asking you to celebrate September 11th. (year 1714, of course!), nor to burn Spanish flags, nor to know the history of Catalunya or even neither to speak catalan. I’m asking you to listen, not only hear. I see on english people faces the true image of the inconvenience when they hear me speak to him in catalan. Actually they think that I’m speaking spanish… Their face is like the portrait of the horror, ignorance and pride. So perhaps the problem is not our one but yours. Catalan people, specially in Barcelona, used to speak on its daily life two languages. English people how many?

And perhaps http://www.bcnin.com should stop breeding the image that catalan people, and specially catalan language, is not suited to do business and networking, and start acting with another state of the mind. Thinking about why to stay here, and what could be learned here. In the  interview to Matthew Tree in bcnin.com, he says that didn’t found any reluctance from catalan people to him. Surprisiginly -or not- he was willing enough to learn catalan, but I don’t think this fact should be like a VIP invitation to feel accepted, but just the plain logical situation instead. If you go to some country, you need -at the very very least- understand that people is going to speak their own language. Plain logic.

If not, better to take a couple of photos of mannequins at the Rambles, drink a gallon of sangria, back to your boat or shiny plane, and let us alone forever with our stupid language issue. Isn’t? And, please excuse my english and my for sure endless mistakes; unlike other people, I try to learn other ways to communicate. And there’s no other way than using (reading, listening, or speaking) them.