Jordi al bar de BBAA

En Jordi fa uns dies em va mencionar en un tuit, i vaig rebre la notificació per correu. No utilitzo massa habitualment twitter, ja que quan ho faig la meva productivitat es ressent encara més de la meva molt alta predisposició a la dispersió.

Aquest tuit era especial. Tal com li responc, es tracta d’una connexió còsmica amb un temps i unes circumstàncies que, de tant remotes com semblen, el fet que la fotografia amb què ho il·lustro en aquest post sigui en blanc i negre esdevé quasi una qüestió purament de justícia. No estic segur que la fotografia i el moment de què parla en Jordi siguin del tot coetanis; però com a molt els separa un any de diferència. Més tard no podria ser; el curs que començava el setembre de l’any 2000 jo em vaig independitzar, i moltes coses recuperen el color a la meva memòria, encara que sigui el gris, el brut i pringós del pis amb finestres cegues a Travessera: Inocencia Pérez Izquierdo, l’antiga inquilina, a nom de qui rebíem les factures dels subministraments; la infantesa de la Luthien, les voltes que la Terra feia sobre si mateixa mentre nosaltres jugàvem al Worms, i el meu cuc Celebrímbor era sistemàticament anihilat per la mala llet d’en Joaquim. En canvi, però, entre els anys noranta-vuit i dos mil la vida passa, a vegades, dins el cinema del meu cervell, com la càlida pel·lícula de primers plans contra fons suggeridors, assolellats i fora de focus com el d’aquesta foto.

Les primeres setmanes de la facultat en Jordi anava sempre amb l’Àlex. L’Àlex fort, corpulent, ros i faccions de l’est, i en Jordi més aviat estirat i prim com jo; amb cara i cabell d’Atreiu, perquè només li faltava trenar-lo. Li agradava Blind Guardian, Dream Theather i tot d’altres coses que jo em mirava entre el respecte i la qualificació de friquisme en tota regla. Ells dos semblava que fossin una mena d’amics de l’ànima d’infantesa que havien aterrat a Belles Arts; en el mínim dels casos, que haguessin fet junts el batxillerat. Crec que no es tractava de cap de les dues coses. L’estampa per a mi era indubtablement graciosa, com ho segueix sent avui tant com entranyable. Jo, per part meva, navegava. Duia amb orgull la carpeta de la UB folrada de fulles de marihuana, i em situava en els corros de gent guai que es formaven al pati, per mirar d’interceptar els porros que fumaven aquella gent que, en aquella època, s’abillaven amb quelcom a cavall entre l’estètica punk i el chaval de la peca, passant pel registre gai. Jo crec que em saltaven expressament, i l’estampa també resultaria indubtablement graciosa. També navegava amb el grup amb qui anava una noia de qui m’havia enamorat platònicament; eren bona gent, però segurament tenia poc a compartir-hi. Crec que va ser a finals de primer que vaig començar a fer-me amic d’ells dos, i de l’Oriol i en Moisès. Vist amb perspectiva, quelcom necessari i profitós després de tant navegar. Va ajustar un pèl millor la sincronia en la construcció del personatge que volia ser.

A segon continuaria la mítica que he introduit. Aquell estiu, el del 99, vaig musicar el vintè poema de Neruda dels veinte poemas de amor y una canción desesperada, perquè l’Adriana m’havia deixat i així és com em sentia. L’hivern del 1999 al 2000 jo conduiria uns mesos el Dyane i me’l carregaria allà on es creuen Torrent de les Flors amb Encarnació, i una nit en Moisès i jo la passaríem al local que l’Àlex, en Jordi i la Diana havien llogat a La Llagosta. Mentre en la foscor total l’Àlex demostrava la seva habilitat posant un rodet a l’espiral del tanc de revelat (quelcom que en aquell moment vèiem com una de les quintaessències de les dificultats tècniques de la fotografia), a mi estúpidament se m’acudiria treure l’encenedor, i fer una breu guspira. Com si aquella foscor em demanés fer-ho igual que un acte reflex. Però a part que vaig demanar mil disculpes, sembla que el tema no va tenir més conseqüències (per a l’exposició del rodet i el bon rotllo general, s’entén). Després, com deia al principi, vindria tercer de carrera, Travessera i Lluïsos, quan canviaria la posició de totes i cada una de les coses en aquest trosset de món.

Per Reis el meu germà ens va regalar a en Wenceslau i a mi un emepetres a cada un. No n’havia tingut mai cap, i des de fa uns dies estic fent una feliç regressió a la meva adolescència i les estones que passava abduït entre els dos auriculars del walkman. Avui com ahir, ara puc dir-ho, camino per la ciutat només sensible a totes les coses belles que la poblen, i els trajectes a peu es converteixen en una mena de trànsit, però no oníric sinó amb el cruel arrelament de tot allò desvinculat del verb. La música fa de sordina de tota la grisor, la quotidianitat en la seva cara més antipàtica, també de la vulgaritat amb què s’abillen moltes noies; ara ja no em semblen tan desitjables i tinc l’agradable sensació que ni podrien entrar a la competició. Em creuo amb elles pel carrer i no sento aquella urgència de preguntar per pintar-les. I no és que no siguin boniques; simplement és que aquests dies m’he sentit la majoria de les vegades terriblement cansat d’elles i àvid, per contra, de caminar i xiular sentint la música pel carrer. Ignorant la seva acotonada vida a la mida de les revistes de tendències.

Probablement tu hi tens alguna cosa a veure, però és important que tinguis clar que no és mèrit teu. De moment encara sóc jo el rei de tot allò que em passa. Com en Turambar, ja sé que probablement no el coneixes, és igual. Tu ets una altra manera de parlar de tot el que veig de bell en el món. De tot allò que em dóna la mala hòstia suficient per inflar els pulmons i xiular eixordant els altres vianants, sobre els quals ja no m’entretinc, aquests dies, a constatar si la seva vida és vulgar, trista, especial o decadent. Simplement xiular i desvirgar l’aire d’hivern. El vel semitransparent no del desassossec, sinó del pas del temps en aquest cas, i el fet que et miri contínuament sempre que et veig, potser et portarà a pensar que et vaig perseguir fins la sacietat, que t’estimava amb bogeria, i que no podia viure sense tu; i tot i que potser acabi sent així, no és aquesta la meva intenció avui. Només cantar-te i desvirgar encara el món vomitant sobre la seva mirada enterbolida pels torrons i el cap d’any la teva preseència, la que fou tendrament col·leccionable dels teus silencis i la que és quàntica dels teus ulls verds.

De nou escric un post per a publicitar els tallers de la Casa Orlandai, però en aquest cas tindré el detall de comentar també alguns tallers d’altres companys en lloc de fer-ho només sobre els meus. Aquesta darrera, per altra banda, cosa del tot legítima perquè hauré de compensar-ho no sent tant concret, potser, en algunes informacions. Res que no pugueu resoldre, però, amb els enllaços complementaris proporcionats.

Els cursos i tallers s’imparteixen durant aquest darrer trimestre de 2010, i acaben a principis o mitjans de desembre la majoria, una mica en funció de les festivitats que hi hagi hagut durant els dies laborables. A part de molts altres tallers sobre temàtiques diverses i particularment sobre noves tecnologies, que us convido a consultar (PDF), hi ha alguns tallers centrats en l’ús d’eines de programari lliure:

• Navega per Internet protegit: Taller sobre l’ús de l’eina d’anonimat en comunicacions per xarxa TOR, basada en una implementació de l’anomenada segona generació d’onion routing. L’impartirà l’Esteve Alquézar, enginyer informàtic, que va abordar aquesta eina en el seu projecte final de carrera. Es tracta d’un curs per a usuaris avançats tot i que el nivell de coneixements dels participants pot ser heterogeni.

El curs es fa cada dissabte de 16 a 19 hores i val 124, 20 €.

• Taller de tractament digital d’imatges: Aquest taller és una proposta per a tots els públics per a aprendre les tècniques de retoc fotogràfic digital. L’imparteix la fotògrafa Gemma Damunt i s’utilitza el programa GIMP. Es fan tres torns d’aquest curs, un dels quals està específicament dirigit al públic jove i compta amb reducció de preu.

Torn A: 27 i 29 de setembre i 4, 6, 13, 18, 20 i 25 d’octubre, de 19 a 21h. (66,24 €)

Torn B: 8, 10, 15, 17, 22, 24 i 29 de novembre i 1 de desembre, de 19 a 21h. (66,24 €)

Per a joves (de 12 a 29 anys): 1, 8, 15 i 22 d’octubre, de 16 a 20h. (28 €)

• Creació 3D amb Blender: Aquest és el curs que imparteixo jo, i tot i que en aquesta ocasió li canviem una mica el format horari, es mantindrà tant el temari com la metodologia, amb la diferència important, però, que treballarem principalment amb la versió 2.5 del programa, que es publicarà com a estable al llarg d’aquesta tardor. És un curs dirigit tant a persones que no tenen cap coneixement sobre 3D com a aquells que ja hagin treballat amb algun altre programa, com 3DStudio Max, Lightwave o Maya i vulguin començar a utilitzar aquesta fantàstica aplicació lliure. Com en el cas de GIMP, també hi ha tres torns, un d’ells específicament dirigit a joves i amb reducció de preu.

Torn A: 28 i 30 de setembre, 5, 7, 14, 19, 21, 26 i 28 d’octubre i 2 de novembre, de 19 a 21h. (82,80 €)

Torn B:30 de novembre i 2, 13, 14, 15, 16, 20, 21, 22 i 23 de desembre, de 19 a 21h. (82,80 €)

Per a joves (de 12 a 29 anys): 5, 12, 19, 26 de novembre i 3 de desembre, de 16 a 20 h. (35 €)

Per a tots aquests cursos, les inscripcions comencen dilluns vinent dia 13 de setembre i acaben el dia 23 de setembre. Podeu formalitzar-les de dilluns de divendres, de 10 a 14h i de 17 a 21h a la mateixa Casa Orlandai. El pagament NO es pot fer en efectiu. Per a més informació truqueu al 93 252 42 62.

Lu prumetit és deuda, i, malgrat que no ho vaig prometre, a instàncies d’un comentari d’en Marc escriuré un post positiu. I és que algun cop ja m’he manifestat fart de queixar-me sempre -tot i que m’encanti, o que tingui un do per fer-ho- i sempre és agradable que, com a mínim en això altres em donin la raó.

El post positiu consisteix a explicar el bon partit que crec que vaig treure de la meva estimada Yashica, la càmera analògica que ha hagut de suportar estoicament l’oblit des que fa ara quatre anys em van regalar la càmera de vídeo amb la qual he fet la gran majoria de fotos que podeu veure a Imatgedart. Abans de marxar vaig tenir força dubtes de si m’havia d’endur totes dues càmeres o només l’analògica, i pensant en la mala experiència amb el pes de la motxilla a Skye -queda pendent encara que us en mostri les fotos i n’expliqui quatre coses- em vaig decantar per la segona opció.

Vaig emprendre el camí dels Bons Homes amb en Lluís, en Miquel i en Marc. Jo me’n vaig cansar al cap de tres dies i mig, però ells van poder arribar a Montsegur. En tot cas la part que vaig fer la vaig gaudir molt tant pels paisatges com per tots els moments viscuts.

Bé, la millor manera que vegeu això que jo entenc per treure bon partit d’una càmera és que mireu vosaltres mateixos les fotografies. No són cap excel·lència tècnica però crec que si en alguna cosa destaquen és en com vaig ser de selectiu (o català, calculador, pensant en vuit dies de ruta que al final van ser tres i poc), cosa que deu ser quasi impossible de fer amb les càmeres digitals actuals. Res més a dir per ara, gaudiu-ne!