A finals de l’any 2010 l’Associació Cultural Telenoika em va becar el projecte 0lf07182, títol que és el nom en clau d’un llibre sobre el qual una agència literària no ha aconseguit que pogués crear. Evidentment la creació no entén de permisos i jo utilitzo aquest nom amb l’esperança que, a buen entendedor, pocas palabras bastan. No perquè sí (o potser sí) el curtmetratge és mut, per ara, pel que fa als diàlegs. Ja veurem què ens prepara el futur. El desenvolupament del projecte em va ocupar més o menys el segon semestre de l’any 2011 i part d’aquest any en curs per a tasques de finalització (muntatge, correcció de color i crèdit, bàsicament).

El render definitiu del projecte el vaig fer durant part del mes de desembre de l’any passat. A l’aula multimèdia de la Casa Orlandai, on vaig instal·lar en xarxa el gestor de cues de render Dr. Queue. Per altra banda, vaig seguir el treball productiu basant-me en el mètode proposat per Roland Hess al seu llibre Animating with Blender: how to create short animations from start to finish. Aquest mètode no fa res més que apropar el sentit comú a la persona que utilitza Blender i vol fer quelcom semblant a explicar una història, però que no té estudis ni cap experiència en com es fan les coses en el món del cinema, en general, ni en el món de l’animació per ordinador entesa com un procés productiu estructurat. Si us sentiu identificats en aquest cliché, és una lectura més que recomanable fins i tot quan el llibre es refereix a versions de Blender fins a la 2.49b (la part interessant del llibre, ja ho deveu endevinar, no és tant la tècnica concreta d’ús del programa sinó la metodològica; en aquest sentit us pot interessar fins i tot si l’aplicació que utilitzeu per al 3D no és Blender).

Aprofito de nou per agrair aquí a Telenoika i a la Casa Orlandai el suport prestat, i particularment a l’Albert Ribes per fer una música expressament per al curt en molt molt poc temps.

M’agrada quan a la cuina les coses

comencen a podrir-se i florir,

sobretot a la pica,

perquè llavors tot comença a fer l’olor

que feia la casa de l’àvia.

 

La casa de l’àvia Roser, al carrer

Girona amb València, on anàvem

algun diumenge i l’àvia feia truites.

I jo a la tarda m’estarrossava per les habitacions

que no tenien res per a un nen,

només pobresa, antigor i paper pintat

recobrint les parets, i el cap

de la Montserrat, que va morir.

 

No tenien res i l’endemà era dilluns i jo

no voldria anar a l’escola, però hi anava.

A les habitacions no hi havia res, deia,

i tot era marró, i a fora l’Eixample

tronava amb el soroll que feien

les coses als vuitanta.

 

Tronava l’Eixample i volaven els coloms

a aquell pati interior, que quasi ni era

pati, jo recordo, només unes parets que de migdia

el sol il·luminava. I l’avi Joaquim que quasi

ni recordo. Una mena de presència d’aquells anys,

en fa prop de vint-i-cinc, que quasi ni em figuro,

tret de per les fotos i els acudits del seu mal geni.

 

I no recordo l’avi quasi res més que una imatge

però sí a l’àvia, que va morir vella i venerable,

ben avançats els anys noranta, i jo ja era gran

i la seva filla morta. Jo llavors ni recordava la textura

i les olors que tenien les coses als vuitanta.

L’olor de les cases en entrar-hi que a mi em semblava

de pobresa, de podrir-se, i ara em semblen de la llar.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso…
y para mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

De Manolo Chinato, a la cançó Tres puertas al disc Poesía básica d’Extrechinato y tú. Tot i que aquesta lletra també apareix a l’antic llibre del saber d’Extremoduro, el ¿Dónde están mis amigos?, si no m’equivoco. I, del mateix autor i disc, un tros de la cançó Abrazado a la tristeza (que també surt a Pedrá…):

Y verás sin duda el resurgir poderoso del guerrero
sin miedo a leyes ni a nostalgias
y lo verás caer una y mil veces y levantarse de nuevo,
con la pura bandera de su raza.

Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament…
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

Ja fa uns mesos que no puc deixar de visualitzar aquests versos. Els darrers dies l’oportunitat d’incorporar-los als meus pensaments s’ha anat fent més i més grossa. Són la cadena que m’uneix a la resta de l’Ègloga III de Vicent Andrés Estellés i les seves imatges, encarnació dels mites que el pòsit de la postmodernitat deixarà a les nostres ments que, per ociosos els cossos, viuen assedegades de la poesia que a vegades el món sembla que guardi gelós.

Quan sóc a la piscina també hi penso sovint. El cos en aquella contorsió armònica del crol, la cadència en l’alternança dels braços eixint i tornant a entrar a l’aigua. Estudio la posició de les mans, l’angle que forma el meu braç amb la superfície. Com miro de coordinar el gir del cap per respirar acompanyant l’arc que descriu el meu braç. Tenir el màxim de temps per inspirar un aire que els meus pulmons petits no saben fer cabre. De cua d’ull veig de tant en tant els esquitxos que els meus peus fan, com un petit escàndol en el clima de presències taciturnes que hi ha dins l’aigua, fora de l’enrenou de les mares, i algun pare, jugant amb els fills a la part poc fonda. Però de tots ells mentre nedo no me n’assabento. Contràriament al que molta gent diu, però, penso poc introspectivament mentre nedo. Potser és que nedar encara no és per a mi un conjunt d’accions prou automàtiques com ho és pel conductor prémer l’embragatge en canviar de marxa. Necessito i m’esforço a fer consciència de tot allò que faig mentre nedo. Sovint penso també en imatges suggeridores com aquesta, que recupero de nou cada unes quantes piscines, mentre agafo alè a una punta abans de començar a nedar fins a l’altra. M’entretinc i m’extasio en la sensualitat de pensar-me com un peix.

La dels peixos és una imatge que d’un temps ençà ha anat quallant en mi com una metàfora recurrent del sexe. En parla Juan Luís Guerra a la pràcticament pornogràfica Burbujas de amor. Quan era petit òbviament no entenia res d’aquesta cançó i la meva ment ingènua no anava més enllà de pensar en un algú prou fantasiós fins al punt que, si quelcom desitjava en aquest món, això era viure com els peixos fan sota de l’aigua. Mai se’m va acudir que el fet de voler ser peix així una mica perquè sí és quelcom bastant estúpid. Tot això era, evidentment, abans que a literatura castellana aprenguéssim què és una metàfora.

També penso en els peixos al marge d’aquesta cançó, dels versos d’Estellés i, fins a cert punt, del sexe, però no del tot. El que més m’agradaria de ser peix -crec- és la capacitat de nedar fent aquest moviment sinusoidal amb el cos, perquè és quelcom que només podem entendre per la relació de causa i conseqüència, però no per una lògica apustuflant. Bé, hi ha gent que sap nedar fent amb l’esquena i les cames el mateix moviment, però en sentit vertical. I a més d’admirar-lo, trobo aquest moviment d’una sensualitat inconcebible. El nostre cervell -el meu com a mínim- no és capaç de processar tots els estímuls visuals associats a aquest moviment. És a dir, el meu cervell no permet als meus ulls ser el mèdium per a comprendre què està passant quan un peix o algú neda així. M’omple de satisfacció que no tota la bellesa pugui cabre entre els paràmetres de comprensió dels homes. Però bellesa de veritat, no aquesta merda d’avui en dia que li diuen art conceptual.

Quan de tant en tant veig peixos al mar, o en un estany, em quedo més intrigat que no ho feia mitja vida enrere, quan semblava que tota opinió possible en relació a ells tenia el seu sostre en les divisions entre els vertebrats dins el regne animal. Observo les altres coses que admiro dels peixos, aquesta ingravidesa, el silenci desacomplexat on viuen, l’aparentment estúpida linialitat de les seves vides, i la seva dansa, finalment. I cada vegada que pel carrer, baixant a l’andana del metro o fent qualsevol altra cosa penso de nou en ells, recupero la cruel vividesa del sexe i de nedar en la tendresa vegetal d’algú, rescatant l’aparentment estúpida linialitat de les nostres vides que vam perdre -posem per cas- el dia que vam decidir passar a ser recol·lectors.

Ahir vaig cantar “en públic” for the first time la cançó que vaig penjar ja fa algunes setmanes “No escric Èglogues”, de Vicent Andrés Estellés, durant la festa de Remou-te a la Casa Orlandai. Val a dir que els nervis em van trair força i, encara que el tema de la veu va funcionar, els dits no m’obeïen sobre la guitarra. Però bé, mai més ben dit, coses del directe i bastant inevitables habida cuenta de la meva poca experiència sobre els escenaris. El cas és que, still habida cuenta de la meva egolatria, he cercat al Google amb diverses claus de cerca relacionades amb Estellés el posicionament que tenia. Això m’ha portat al video que us enllaço, que em sembla deliciós (com deliciós el somriure de l’Andrea), sobre el poema Horacianes, a més d’assabentar-me d’altres versions musicades de la mateixa poesia No escric Èglogues, que no coneixia.

Hope and sure you’ll like it.

Ja fa un temps, vaig penjar a aquest mateix blog una entrada on mostrava una composició en vídeo – recitació cutre del poema No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellés. Aquests versos no han deixat de fascinar-me. No hi havia a València dos cames com les teues és un començament impagable, però la resta del poema també.

Per això ja feia un temps portava de cap l’intent de musicar-ho. Bé, en realitat vaig començar per l’Ègloga III, però crec que és un quest massa difícil per ara. No sense una certa sensació que el resultat és un lament massa continu, lluny potser del to que, per la recitació de la seva pròpia veu que vaig sentir, volia donar-li Estellés, aquí us el deixo. És això, una prova, i per arribar-hi he hagut de lluitar contra el meu perfeccionisme que no volia perdre ni un pam de territori. Si us agrada, bé, i si no també.

Per cert, les imatges són d’una estada a València que vaig fer els últims dies de 2008. Són simplement una contextualització barroera. Però fins i tot així, sense voler-ho, a vegades s’acaba aconseguint la poesia.

No escric èglogues, guitarra i veu from Gwindor de Nargothrond on Vimeo.

En dues ocasions he vist la pel·lícula In her shoes, que en castellà es traduïa per En sus zapatos, a mig començar. Si us interessa saber de què va, llegiu l’enllaç adjunt; tot i que és una pel·lícula en el rang d’allò correcte per ser de Hollywood, no té massa de rellevant fora de l’espectacular Cameron Díaz i d’un moment en què aquesta actriu llegeix un poema a un ancià cec.

Aquest poema és One Art, de la poetessa Elizabeth Bishop (1911-1979). El podeu llegir en versió original aquí, però jo he tingut l’atreviment d’intentar traduir-lo, ja que fins i tot passant per l’implacable sedàs d’una traducció cinematogràfica o del meu pobre anglès, em va semblar genial. De totes maneres, els versos en anglès, que es veuen breument dins el pla, són ja molt captivadors:

The art of losing isn’t hard to master;
so many things seem filled with the intent
to be lost that their loss is no disaster.

Here we go:

L’art de perdre no és difícil d’aprendre;
tantes coses semblen preses del destí de
ser perdudes que perdre-les no és un desastre.

Perd quelcom cada dia. L’estupor de perdre
les claus accepta’l i el temps perdut buscant-les.
L’art de perdre no és difícil d’aprendre.

Llavors practica perdre més, ser prest a perdre:
llocs, i noms, i tot arreu allà on tu recordaves
haver viatjat. Res d’això serà un desastre.

He perdut el rellotge de ma mare. I ves! les últimes,
o quasi últimes, tres cases que estimava en l’ahir queden.
L’art de perdre no és difícil d’aprendre.

He perdut dues ciutats, eren boniques. I més encara,
alguns dels meus reialmes, dos rius i un continent sencer.
Els trobo a faltar, però res d’això va ser un desastre.

Fins i tot perdent-te a tu (l’enriolada veu, l’aire
que estimo) dient això no mentiria. L’evidència
és que l’art de perdre no és difícil d’aprendre
encara que sembli (escriu!) sembli un desastre.

Aquest poema el vaig escriure fa prop de dos anys, durant uns dies d’agost a Montclar.

He passat tots aquests anys

procurant ser de tu la viva imatge,

mare.

A ser un bon escolta, lleial,

i fer sempre tant com puc.

Vaig estudiar allò que tu feres, mare,

però tu et vas quedar criant uns nens,

i jo em quedo pensant per què.

I vaig deixar-me el cabell llarg,

com aquells teus. La tia Glòria deia

que eren d’apòstol de Jesús, i

l’avi sempre va témer que em prenguessin per marica.

Un dia m’ho va dir. Va assegurar-se,

prest,

que no hi hagués ningú a la casa -a la nostra-

i em va dir: -Oi que ningú ens escolta?

També he volgut ser bo.

Ara estic llegint un llibre que parla del fill pròdig.

De la paràbola, vull dir.

També parla del germà gran,

de com de ressentits estem tots.

Jo també estic ressentit, mare.

La vida em tracta bé, però mai tinc premis,

quina merda,

per ser tan bo com m’ensenyares.

Fumo porros, sí,

això tu no ho sabies i

no t’hauria semblat bé, potser,

jo crec, tal vegada, qui sap.

Al pare no li va molar.

Ara torno a dur el cabell llarg, i fumo menys.

També em llevo més a l’hora els matins, tindré

una feina que esta bé

si tot va bé. També vaig al dentista, em complac

d’aquelles amb qui visc, però em sento sol

i per això et parlo. Les noies són com peixos

i a vegades les odio. Em resulta insuportable

la seva xerrameca casual, la d’algunes.

Hi ha gent que no viu al meu món mare,

i també d’ells i de com parlen,

i com miren, i què fan,

em sento ressentit.

Jo em pensava que el meu món era el nostre,

aquell que el pare

i tu vau fer per a nosaltres,

la vellutada blavor de les nostres estances

durant les tardes d’hivern.

Però el meu món -m’ho sembla- és cada cop

més el de mi només, i no saps com he d’afinar la vista

per veure, un moment, allò que hauríem estat junts,

quan tu hi eres.

L’autor d’aquell llibre diu que ens lamentem massa.

Jo també. Però és que m’adulaven, mare.

És difícil d’explicar. I ara de tots quasi ningú em perdona

haver estat prou ridícul per pensar, ells, que jo era algú

pel fet de jo dur els cabells llargs.

Jo crec que jo ho volia. Els cabells llargs, ser algú.

Pensava en el mite de Samsó, i en tota la gent simpàtica

que porta els cabells llargs. Jo també era ridícul i un dia

vaig tallar-los amb tisores, primer

i em vaig passar la màquina després;

i amb els nanos vam anar a Andalusia, aquell estiu. Allà em van dir

que era un mono con patillas -perquè jo duia patilles-

uns quillos d’allà un poble. És igual.

El curs després, quan el Roger va haver tornat de Guatemala

tot es va esberlar com un insult.

Va ser la llum del món que ho penetrava

tot amb un gran tremolor.

I força més tard, com una arcàdia,

entre els llençols de la Júlia s’esvaniren

els vestigis d’aquells rínxols consagrats.

Ara en puc parlar com de llegenda,

fent-ne broma fins i tot. Sis anys s’han fet història.

És durant aquests anys que tots, a poc a poc,

han anat marxant. Alguns quasi

ni els recordo, és com si

fossin estornells que s’han encès entre les branques

d’algun arbre i fugiren cremant

com estels prop de l’oblit.

A d’altres els recordo, però ja no són amb mi.

Estan fent amb les seves

vides el que jo dec estar fent amb la meva.

I d’això també em ressento, mare,

perquè abans tots érem molts

i ara tots semblem molt pocs.

Segueixo preguntant-me per què tu

no pintares més. Núvols, secà, paisatges

despullats amb el blau cel,

els símbols que em turmenten. Per què tu

no pintares els meus símbols -els de ningú, i fores modesta-

i els he de pintar jo per primer cop?

I ser bo. I excel·lir, com he fet sempre.

I mai poder estar descontent de tot allò que em passa

i sempre haver d’estar pendent de tot allò que a mi no em passa.

Si sabessis, mare, com són quasi setze anys de no tenir-te

potser hauries marxat com avisant-me i dient:

-Nen, la vida és dura

amb aquest to que mai jo vaig sentir d’entre els teus llavis,

perquè tu no parlaves així,

parlaves casolana, com us va fer la postguerra, sense tacos,

llegies l’Hola, em semblaries horrorosament convencional.

Però vas marxar intentant que ningú et trobés a faltar.

Recordo una xocolata mentolada que vaig

tenir tota la nit a l’estómac.

Tot havia de ser normal, mare,

la mortalla, els ulls vidriosos

-te’ls recordo com poblats per una cataracta eterna-

la casa silenciosa i plena de familiars.

L’àvia t’estimava, i a tots ens havien

preparat per a això i més, figura.

La gent es mor, és tot el que

he entès d’ençà aquells dies.

Jo vaig anar a l’escola

només dos dies després.

Com ha de ser, mare.

Digues-me com ha de ser.

13 d’agost de 2008

En llegir, de nou, aquest post al blog del Miquel vaig recordar de nou tot l’encanteri que jo havia tingut sobre la Plaça de la Virreina. No, no he escrit malament, no era la Plaça de la Virreina qui tenia un encanteri sobre mi. El cas és que en més d’una ocasió la Plaça de la Virreina ha tret el cap entre els meus escrits. No he posat gaires escrits meus, vull dir paraules posades amb voluntat estètica, aquí al blog. Espero que aquest sigui el primer pas d’un procés de vomitera personal que fa temps que tinc pendent.

En aquests dies, a vegades, torno a sentir la mateixa olor dels moments que fèiem el dinar, o potser la que, des del primer dia que hi vaig entrar, tenia per l’olor de casa teva. Encara amb tot allò que pogués ser propi de ta mare allà dins. Els quadres, i les flors, i la marca de televisor que ella hagués triat, així com la de detergent i l’ordre de les coses als prestatges. Em veig a mi en aquell moment com el nen que s’ha fet gran i ja no fa criaturades. Amb estranyesa i somriures estúpids apareixia davant d’ella, jo aquell nen sense barba que havia perdut la virginitat feia poc amb la seva filla. Era una mena de criminal protegit per tu.

I quan la sento molts cops ja no sé si és la teva, realment, o la de les dones amb qui he estat alguna nit a l’estiu. Als matins sento el crit d’alumini de les orenetes, que és com si escalfés l’aire encara fosc de l’albada, i és això, avançada la primavera, el que em porta una insondable nostàlgia del matí de juny. Perquè t’estimo per tal com ens llegírem els ulls alguns dies, però cada dia ets una mica més llunyana com si els nostres llocs a la vida de l’altre haguessin florit i mort en un temps de llegenda. Només fa poc que començo a concebre com ja no hi ets, no solament que no. Sobretot no hi ets perquè no has patit res del que jo, i no puc saber quan valdrà la pena escoltar-te, perquè potser tinc por de desfer l’entelèquia del teu ser, la part de poesia que els matins de maig i juny, i encara al juliol, cavalca damunt el pati mentre hi vessa l’emboirada llum. Llavors penso en tu, i en l’Anna i en la Júlia, que també un juny va travessar el mar en un vaixell. I na Paula roman com congelada en una vitrina d’hivern, entre l’aire i les fulles de la Plaça de la Virreina. Sovint necessito somniar despert i rescatar-me tots aquests records, perquè és com si l’olor fos tan fugaç que m’entristís sentir-la per un temps tan breu. És quan més sento no poder-te trobar. I a vegades inspiro, i expiro, i amb la soledat i la pluja, o el sol i el vent, puc tranquil·litzar-me de la quietud del món a qui encara tinc ulls per avistar. Com quan sóc a les muntanyes, o vora el mar o pels carrers quan l’aire és pur com el blau, fora del que m’empipa de la prosa de pujar les escales, ficar claus a panys i les mesures i les cadires de la meva habitació, que podria abraçar, cada dia, a ulls clucs. I demà això serà la poesia d’un temps de girar-se al cel i fer-hi preguntes ardu, quan tu encara seràs una mica més lluny i més seràs l’evanescent protectora de l’adolescent imberbe.

24 de maig de l’any 2004

Algun cop m’he gravat a mi mateix intentant recitar, fos poesia o quelcom en prosa -com algun dels impagables escrits, o com li vulgueu dir, que en Francesc Orteu publicava als dominicals de l’Avui. Però ja en el mateix moment, o després, escoltant-me -ja deveu haver endevinat que és cosa que m’agrada molt- sentia que el meu recitar tenia un to teatral que potser per al video de la primera comunió està bé, però que no ajuda el que jo entenc per saber transmetre, amb la veu, tota la màgia del llenguatge en el vers.

Davant d’aquesta frustració, també algun dia em vaig fixar que la manera com més naturalment llegeixo poesia és sense parlar, és a dir internament, i que l’entonació parlada que més s’assembla a això és la mitja veu que fem quan volem parlar però quasi sense que ens sentin.

Durant els dies d’agost a Montclar una de les coses en què he perdut el temps és a fer aquest muntatge de vídeo, a partir de la gravació que vaig fer el dia 28 de juny de mi mateix llegint aquest poema de Vicent Andrés Estellés, no escric Èglogues. Segurament el recitar en sí tindria moltes coses a millorar, i el vídeo, però el cas és que si m’hagués entretingut -perdut- en les millores ara això no estaria penjat aquí.

Penso que aquest poema és genial. No sé si és perquè estic una mica malalt, però veig un erotisme conductor al llarg de tots els seus versos que em sembla una de les coses més subtils que es poden fer amb la llengua, valguin tots els mals pensaments. En tot cas, si us agrada el vídeo només una mica, us recomano que busqueu l’experiència de llegir vosaltres, en silenci, el poema, quan us doni la gana o us en aneu a dormir. Jo el vaig llegir del recull Vuit segles de poesia catalana, fet per JM Castellet i Joaquim Molas, Edicions 62, però també el podeu imprimir per exemple des d’aquest blog.