Fa pocs dies vaig assabentar-me que m’han concedit la subvenció al projecte que vaig presentar durant el mes de juny a la convocatòria de Beques a la recerca i a la creació del Consell Nacional de la Cultura i de les Arts, CoNCA.

El projecte que presentava és el del títol d’aquest post. Es tracta d’un projecte d’investigació, sobretot, i només de manera secundària de creació, sobre les eines disponibles per a la creació visual en tres camps diferenciats. Podeu veure’n de manera completa al wiki tots els detalls de desenvolupament i documentació, però us explico breument de què va a continuació:

• L’animació de titelles digitals. Sota aquest títol englobo l’estudi de les possibilitats d’interacció entre el programari Animata, que serveix per confeccionar i animar titelles en temps real, i altres eines, com PureData, que permetin enviar al primer instruccions de moviment o d’altra mena a partir d’entrades de senyal d’imatge o so.
• Les eines de creació computacional. Si sabeu què són els fractals, probablement estareu també assabentats que en l’entorn informàtic hi ha una pila d’eines molt directament relacionades amb les matemàtiques i la geometria que serveixen per crear composicions gràfiques en què la mà de l’home hi té una part diríem que testimonial. Si no sabeu què són els fractals, explicaré simplement que els ordinadors són capaços de fer composicions gràfiques molt complexes i, fins i tot, molt riques plàsticament, només atenent a unes funcions i valors d’entrada que ells s’encarreguen de computar. Així, bàsicament, del que tracta aquesta part del projecte, és la investigació d’eines de creació gràfica en què l’home hi té una part d’aprovació però no d’execució pròpiament dita.
• Intèrprets d’escenes 3D i clústers de procés i càlcul. Els programes de 3D, Blender, 3D Studio Max, Lightwave, Cinema 4D, Maya i molts altres podríem dir que són raonablement coneguts. El que no és tant conegut és com n’és d’habitual utilitzar altres programes externs per a crear imatges de composicions que hem elaborat amb aquests primers programes. Són el que anomenem renderers, programes que s’encarreguen únicament de calcular una imatge resultant, atenent a geometria, il·luminació i materials. L’ús d’aquests programes no sempre és del tot senzill, i si a això hi sumem la possibilitat d’ajuntar en xarxa diversos ordinadors per a col·laborar en un sol càlcul, tot es complica encara més. Aquest context, doncs, és el que es pretén investigar.

Tot el projecte es centra en eines de programari lliure per dues raons. La primera és la militància ideològica. La segona és el fet que pel fet de ser de programari lliure aquestes eines no sempre tenen una base de documentació unificada i/o destinada a usuaris finals. I un dels propòsits del projecte, a més a més del d’aprendre com funcionen aquestes diverses eines, és documentar-ne tant el procés d’instal·lació com el d’ús. Seguiu el wiki (a l’RSS del qual us podeu subscriure) per estar al corrent de les actualitzacions que hi aniré fent.

Per cert, aquest projecte el realitzo en residència a la Casa Orlandai. Això vol dir que compto amb les instal·lacions informàtiques d’aquest centre cívic per a anar experimentant amb diversos setups de sistemes operatius i programes, i amb el ben entès que en algun moment de final d’any hi haurà alguna mena d’exposició o presentació pública dels resultats del projecte, i que les eines informàtiques i la documentació generada estaran a punt per a les sinèrgies que puguin sorgir amb nous projectes, meus propis o d’altra gent.

Al Fórum Europeu de les Indústries Culturals, cinc ministres europeus “han defensat sense ambigüitats la necessitat de blindar la propietat intel·lectual i la indústria que envolta l’art“. Entre ells, la ministra española Ángeles González-Sinde.

Mongoose Vs Snake – The most amazing videos are a click away

Resulta molt graciós que siguin aquests, com a mínim l’espanyola, els mateixos ministres responsables, en darrer terme, d’una política de subvencions que, lluny de repercutir en l’artista, es perd en l’entramat de grans productores i intermediaris que, fonamentalment, són ambaixadors de la vulgaritat arreu on podem veure el resultat de les seves perpetracions. Com els telefilms que a vegades tenim la vergonya de veure per TV3, coproduits per aquesta cadena i qualsevol altra televisió francesa o italiana, amb els fons de vés a saber quin programa europeu. I que són un insult a qualsevol persona que, amb talent i pocs mitjans, aconsegueix fer gaudir el seu entorn immediat amb creacions modestes però genuïnament fetes des de l’impuls creatiu. Perquè ja sabem que en cinema i produccions audiovisuals al uso, entre càterings i mamonades, es gasten un pastón.

Ja ho he dit altres vegades i no és res que jo descobreixi, però aquesta gent (els ministres), que amb prou feines deu saber utilitzar un ordinador per mirar el seu correu (segurament de hotmail) i per escriure quatre txorrades amb el Microsoft Word (i que encara es pregunten per a què serveix la tecla suprimir) no tenen ni idea d’allò que es troba entre les seves mans. S’aferren als canals i als contextos que els han enriquit i en nom dels quals, trepitjant gent segur que molt més vàlida, han arribat a ser ministres de cultura.

Mentrestant els creadors hem d’aguantar el despropòsit que suposa que la gent que diu defensar els nostres interessos des de l’Estat siguin una colla de lladres i analfabets tecnològics. Perquè és un despropòsit dir que el principal repte cultural de la Unió Europea és el tema de la propietat intel·lectual, quan el que hauria de ser el principal repte de la UE és el mateix que el de qualsevol creador avui en dia, és a dir, la possibilitat de crear i viure de la pròpia obra dins les noves regles del joc i els avantatges que les noves tecnologies han aportat.

Sembla el mateix però no ho és. Jo sé que és absurd voler utilitzar Internet per donar a conèixer la meva obra i pretendre mantenir un control absolut sobre l’esmentada (que no la mateixa, que és un castellanisme). Més aviat, doncs, prefereixo acceptar les regles del joc en aquest mitjà i saber que els guanys que jo tregui directament d’Internet seran atribuïbles a la bona fe de la gent (i seran pocs guanys perquè qui té molta bona fe no sol tenir gaires diners). Trauré, però, de manera indirecta un guany que és que seré més conegut, i això sí que em pot reportar beneficis fora de la xarxa en forma d’encàrrecs, exposicions, etc. És des d’aquesta filosofia que està fet pràcticament tot el que hi ha en aquest lloc web, i especialment pel que fa al wiki.

Els qui s’aferren a l’antic règim -que, més bo o més dolent, ja és tecnològicament inviable- em recorden a una serp, amb tota la pretensió que li dóna la càrrega de mort associada al seu verí, i la realitat d’una massa cada vegada més gran de creadors i/o prosumidors de cultura que, en una successió de fets comparable a una representació dramàtica de la qual ja preveiem el desenllaç, resulta ser la mangosta que se l’acabarà menjant.

Avui enfocarem positivament la meva croada incongruent contra Google (avui encara sóc usuari de Google). I és que existeixen altres serveis de cartografia “típica” online a part de Google Maps, i fa uns dies em vaig topar amb un d’ells. Es tracta de OpenStreetMap, cartografia online feta a la manera de la Wikipèdia, és a dir, per persones a qui interessa col·laborar en un projecte de coneixement lliure.

Tal i com al FAQ de la seva pàgina web s’apunta, ¿per què hauria de fer servir un servei de mapes lliures tenint gratis (ai, ditxosa parauleta avui en dia) coses com el Google Maps? Bé, la resposta la trobareu en el mateix FAQ, però es podria resumir en el fet que tu no pots fer el que vulguis amb allò que consultes a Google Maps.

Justament ara, alternant-ho amb la redacció d’aquest post, llegia al FAQ que els propietaris d’algunes cartografies no lliures posen deliberadament errors en els seus mapes, com esglésies o escoles inexistents, per així poder enxampar els presumptes infractors quan detecten que hi ha un altre mapa amb els mateixos errors. Com que era un post enfocat positivament, em limitaré a convidar els lectors a pensar quin és el tipus de coneixement que val més la pena generar…

Bé, no sé si OpenStreetMap és l’alegria de la huerta però com a mínim no es podrà dir que no hi ha alternatives…