Per Reis el meu germà ens va regalar a en Wenceslau i a mi un emepetres a cada un. No n’havia tingut mai cap, i des de fa uns dies estic fent una feliç regressió a la meva adolescència i les estones que passava abduït entre els dos auriculars del walkman. Avui com ahir, ara puc dir-ho, camino per la ciutat només sensible a totes les coses belles que la poblen, i els trajectes a peu es converteixen en una mena de trànsit, però no oníric sinó amb el cruel arrelament de tot allò desvinculat del verb. La música fa de sordina de tota la grisor, la quotidianitat en la seva cara més antipàtica, també de la vulgaritat amb què s’abillen moltes noies; ara ja no em semblen tan desitjables i tinc l’agradable sensació que ni podrien entrar a la competició. Em creuo amb elles pel carrer i no sento aquella urgència de preguntar per pintar-les. I no és que no siguin boniques; simplement és que aquests dies m’he sentit la majoria de les vegades terriblement cansat d’elles i àvid, per contra, de caminar i xiular sentint la música pel carrer. Ignorant la seva acotonada vida a la mida de les revistes de tendències.

Probablement tu hi tens alguna cosa a veure, però és important que tinguis clar que no és mèrit teu. De moment encara sóc jo el rei de tot allò que em passa. Com en Turambar, ja sé que probablement no el coneixes, és igual. Tu ets una altra manera de parlar de tot el que veig de bell en el món. De tot allò que em dóna la mala hòstia suficient per inflar els pulmons i xiular eixordant els altres vianants, sobre els quals ja no m’entretinc, aquests dies, a constatar si la seva vida és vulgar, trista, especial o decadent. Simplement xiular i desvirgar l’aire d’hivern. El vel semitransparent no del desassossec, sinó del pas del temps en aquest cas, i el fet que et miri contínuament sempre que et veig, potser et portarà a pensar que et vaig perseguir fins la sacietat, que t’estimava amb bogeria, i que no podia viure sense tu; i tot i que potser acabi sent així, no és aquesta la meva intenció avui. Només cantar-te i desvirgar encara el món vomitant sobre la seva mirada enterbolida pels torrons i el cap d’any la teva preseència, la que fou tendrament col·leccionable dels teus silencis i la que és quàntica dels teus ulls verds.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso…
y para mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

De Manolo Chinato, a la cançó Tres puertas al disc Poesía básica d’Extrechinato y tú. Tot i que aquesta lletra també apareix a l’antic llibre del saber d’Extremoduro, el ¿Dónde están mis amigos?, si no m’equivoco. I, del mateix autor i disc, un tros de la cançó Abrazado a la tristeza (que també surt a Pedrá…):

Y verás sin duda el resurgir poderoso del guerrero
sin miedo a leyes ni a nostalgias
y lo verás caer una y mil veces y levantarse de nuevo,
con la pura bandera de su raza.

Atenció, primer mira el vídeo, que és allò realment interessant del post. Si vols, després llegeix el que segueix, però no espatllis el vídeo llegint-ho abans. A mi de fet me la suda, jo ho dic per tu.

Sublim aquesta cançó d’Aerosmith -I don’t wanna miss a thing- acompanyant el fan art sobre Bulma i Vegeta, Vegeta i Bulma. La primera vegada que el vaig veure, fa uns mesos, quasi se’m posa la pell de gallina. No per la qualitat dels dibuixos, ni tant sols per la cançó, que tot i que he de reconèixer que m’agrada, té el punt cursi com altres cançons d’aquest grup que em fa sentir una agulla d’incomoditat quan les sento.

Pell de gallina sobretot pel factor evocador i exalçador d’una història d’amor que, quan per mi Bola de Drac era quelcom proper, no era res més que un rumor. Jo, de fet, mai vaig ser un aficionat de pro a Bola de Drac. Com molts altres infants catalans ho vaig començar a veure a finals dels anys vuitanta o tot just estrenat l’any noranta, quan va reemplaçar a la graella televisiva l’Arale que durant quatre anys havia estat hegemònica.

Quan va començar Bola de Drac Z i a la meva classe la gent, els tios, de fet, van començar a col·leccionar fotocòpies dels personatges (inclosa aquella de què tothom parlava però que curiosament ningú tenia, en què en Goku donava pel cul a la Bulma mentre deia allarga’t bastó, i a ella li sortia la polla per la boca) i, no diguem, quan van començar a sortir videojocs per a les consoles, ja propers als mitjans dels noranta, tot es va complicar innecessàriament.

Bola de Drac es va anar convertint en una sèrie freak en el pitjor sentit de la paraula, amb enemics ridículs, narrativament tediosos i inversemblants des del propi marc de versemblança que havia establert la sèrie per a ella mateixa. En Cèl·lula podria ser un moment àlgid dins aquesta era de decadència. En fi, estic orgullós que als quinze o setze anys el meu interès per aquesta sèrie no la considerés gaire més enllà del fenomen sociològic.

Veure aquestes imatges, algunes amb més encert artístic i tècnic que d’altres, m’ha catapultat en el temps, cap a aquell moment en què una hipotètica tensió sexual entre Bulma i Vegeta encara hauria tingut un cert interès dramàtic. Que una de les noies més desitjades del panorama dels dibuixos animats mullés les seves calces pensant en Vegeta, el dolent per antonomàsia que venia a carregar-se en Goku (més o menys) tenia la seva tela. En els dibuixos del vídeo s’hi reprodueixen tots els estereotips i clixés que podrien haver amanit aquesta història si l’haguessim pogut veure a la pantalla, cosa que no recordo. En bona part, precisament, aquests dibuixos expressen la poesia de quelcom que no va ser, o que si va ser no se’ns va mostrar, i tenen per tant una càrrega suggestiva molt important. Què feien en Vegeta i la Bulma després de fer un polvo? o, imperdible la imatge a partir de 3:30, en Vegeta tot fent un cafè dret mirant a l’horitzó; la força de l’actitud i la figura d’en Vegeta relega la de la Bulma ensenyant les calces dins la mateixa imatge en la més absoluta quotidianitat, si no directament vulgaritat. Altres perles reforcen els rols sexuals i ens els mostren de manera complementària en un i altre personatge: ara en Vegeta com a víctima, ara en rol protector, ara la Bulma sospirant pel seu príncep blau, ara com a gata malparida. I, fent de salsa que ho amalgama tot, aquest punt entre kitsch i naïf nascut de la trobada entre la música, els dibuixos dels personatges mal proporcionats i d’altres elements que li donen una pàtina llardosa, de quelcom digne de nostàlgia, sense la qual evidentment el rostit no hauria sortit igual.

Tot plegat, impagable.

Ja fa un temps, vaig penjar a aquest mateix blog una entrada on mostrava una composició en vídeo – recitació cutre del poema No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellés. Aquests versos no han deixat de fascinar-me. No hi havia a València dos cames com les teues és un començament impagable, però la resta del poema també.

Per això ja feia un temps portava de cap l’intent de musicar-ho. Bé, en realitat vaig començar per l’Ègloga III, però crec que és un quest massa difícil per ara. No sense una certa sensació que el resultat és un lament massa continu, lluny potser del to que, per la recitació de la seva pròpia veu que vaig sentir, volia donar-li Estellés, aquí us el deixo. És això, una prova, i per arribar-hi he hagut de lluitar contra el meu perfeccionisme que no volia perdre ni un pam de territori. Si us agrada, bé, i si no també.

Per cert, les imatges són d’una estada a València que vaig fer els últims dies de 2008. Són simplement una contextualització barroera. Però fins i tot així, sense voler-ho, a vegades s’acaba aconseguint la poesia.

No escric èglogues, guitarra i veu from Gwindor de Nargothrond on Vimeo.

Fa uns mesos, en aquestes pàgines vaig proposar una endevinalla que consistia a saber a quina cançó pertanyia una lletra directament traduïda de l’anglès amb el traductor de Google. Avui ho farem al revés. Us poso la traducció de Google a l’anglès d’una cançó que en realitat sol ser cantada en un idioma que deixarem en la incògnita. Us poso un parell d’extractes de la cançó/traducció i heu d’endevinar quina és. Sort!

extracte 1:

From large to me again the same thing happen
but it was hard much earlier.

extracte 2:

They say there’s good bad,
say there are more or less
say there is one thing to keep
and not many have.

Simplement impagable aquesta intervenció de Juan Carlos Rodríguez Ibarra sobre el programari lliure, la propietat intel·lectual i la neutralitat a la xarxa. És el discurs amb motiu de la concessió del premi a la trajectòria personal, atorgat per l’Asociación de Usuarios de Internet i en el marc de la celebració al senat el 2010 del dia mundial d’Internet (17 de maig).

Alguns extractes significatius del seu discurs:

• En el libro que escribí, la palabra que más se repite es riesgo. Yo he arriesgado.
• Cuánto está pagando nuestro país por las licencias de software propietario en las administraciones? mil quinientos millones de dólares. Bastaría una decisión administrativa para cambiar de software propietario a software libre, y podríamos haber, a lo mejor, evitado que las pensiones se hubieran congelado el año que viene.
• … la propiedad siempre ha sido una cosa sospechosa para la izquierda; y no entiendo que ahora la izquierda esté defendiendo con tanto ahinco la propiedad intelectual!
• nunca ha habido tanta creación cultural como hoy, nunca, a lo largo de la historia de la humanidad; luego no es cierto que se vaya a acabar la creación si se cambia de negocio y se quita al intermediario que existe entre el creador y el usuario
• para todo esto hace falta que la red sea neutral. La red no es de nadie. La res es un bien mostrenco como el aire, que está a disposición de todos. Lo más que podemos hacer es intentar que el aire sea puro, y cuidarlo. De igual forma hay que cuidar la red, para que sea libre, de todos, por todos y con todos.

Havent crescut en un entorn on, de manera més o no tant justificada, Rodríguez Ibarra era una mena de monstre que assotava dialècticament els arguments d’autodeterminació catalana, m’ha sorprès gratament veure aquest video. Aquest fet s’ajunta a d’altres que des de fa temps em fan pensar que, malgrat que Catalunya té unes reïvindicacions nacionals justes i legítimes, les persones que les lideren brillen per la seva incompetència i feblesa quan les posem al costat d’iniciatives que es duen a terme a comunitats autònomes com Andalusia i Extremadura.

Aquestes comunitats autònomes són vistes molt sovint com l’extrem contrari, econòmicament parlant, a Catalunya, aquelles que la llasten i perpetuen unes balances fiscals desiguals. Però amb projectes com Linex i Guadalinex els governants i decision makers d’aquestes comunitats van demostrar tenir capacitat de visió per entendre com el programari lliure pot aportar sol·lucions reals a problemes reals. Això contrasta amb la contínua necessitat que a vegades tenim més al nord de fer valdre contínuament el verb, i resultar que a l’hora dels fets som força titafluixes.

Al nostre país, Catalunya, els governants encara pensen que això del programari lliure és una cosa dels d’Iniciativa, que està bé, i que va associat al col·lectiu de mestres progres que no hi són del tot perquè són hereus de la psicodèlia setantera. Però que al cap i a la fi, creuen, el tema del programari lliure, de la mateixa manera que l’herència lisèrgica, no incumbeix de cap manera les seves accions polítiques. Bona part del meu entorn pensa el mateix. Que el programari lliure està bé.

Què millor que proposar un repte, un petit joc, a tots aquells que comencin o continuïn el dia amb la lectura del meu blog? Res, evidentment. Aquí ve:

Aquesta tempesta de llamps
Aquesta ona de marea
Aquesta allau, jo no tinc por.
Anem, anem ningú et pot veure intentar-ho.

Aquesta és la traducció al català d’un tros d’una cançó, utilitzant el traductor de Google, així, tal qual. La qualitat (poca o molta) o particularitat de la traducció és part de la gràcia del joc. Sabeu quina cançó és?

• Si ho sabeu i ja la coneixíeu, guanyareu el premi que significa tornar a tenir ganes d’escoltar-la.
• Si ho esbrineu i no la coneixíeu, no us deixarà indiferents. Això també és un premi.

No cal dir gaire més. Em sembla que la primera vegada que vaig sentir aquesta peça va ser també la primera vegada que vaig veure Kramer contra Kramer. Deuria tenir vuit o nou anys. No cal dir que vaig entendre molt poca cosa, respecte de la segona o la tercera vegada, quan ja tenia uns anyets més i vaig veure a la crítica del diari, decebut, que Kramer contra Kramer no era una pel·li tan bona com em pensava. Bé, ara fa molt temps que no la veig, però que és una pel·lícula que parla de coses n’estic segur. A partir d’aquí, conclusions, les de cada ú.

L’amic Joaquim va tenir a bé (sempre em produeix una barreja de vergonya aliena, riure, irritació i sentiment d’entranyabilitat veure l’ús d’aquesta mena d’expressions, que sempre he tingut per provinents o directament fusellades del castellà, en llengua catalana) d’informar tota la colla pessigolla de l’existència d’aquesta pàgina web, el Thru-you.

Altres notificacions entre amics sobre webs o serveis suposadament destacables o trencadores han passat sense gaire pena ni glòria pel meu historial de navegació (el biogràfic i el del navegador, tots dos, és clar), però vaig pensar amb aquesta que, si no hi ha trampa ni cartón, direm gat amagat, es destacava per la seva autenticitat. Fa poc vaig llegir un llibre -si és que així se li pot dir- que es diu L’alquímia de la innovació, amb edició a cura d’Epi Amiguet i que relata les converses que Antoni Flores i Alfons Cornella mantenen sobre 10 paraules, factors, aspectes, que trobem en comú en la majoria de processos d’innovació empresarial. Un d’aquests aspectes és l’autenticitat, en certa manera oposada a la fugacitat o al que és efímer.

És molt probable que l’autor del Thru-You no sigui el primer que ha fet quelcom decent amb aquest experiment de barrejar coses extretes del youtube. En aquesta pàgina, però, un llegeix entre bytes o paquets com abans es feia entre línies una mena de desacomplexament molt sà en allò que es mostra. No és l’última tendència cool que els suplements imbecilitzadors dels diaris mostren, ni una altra subnormalada al voltant de les xarxes socials. És el que és, i ja està, però a sobre és intel·ligent. Em podria estendre fins a una sacietat encara més extenuadora, i evitaré fer-ho. Només afegiré que m’ha semblat musicalment molt inspirador.

Bé, tot tot no, jo particularment em quedo amb la cançó “Wait for me” que és la que podeu observar amb el número 6 a la web del Thru-You. És impagable l’elegància amb què es pot arribar a cantar, o a ballar, o a interpretar, encara que tinguis un tub de plàstic a la boca. I heus ací el bonus track: Podeu descarregar-vos els Flash Video (*.flv) des d’aquesta adreça http://174.132.165.66/~thruyouc/videos/06.flv substituint el 06 per la pista que us vingui de gust descarregar.

El divendres passat vaig anar a veure al Centre Francesca Bonnemaison un concert de Las Migas que estava programat dins el cicle Dones i flamenc. Són quatre noies, dues guitarres, veu i violí, que es van conèixer sobretot en el marc de l’ESMUC, si no recordo malament i que, amb la prudència que posen tant elles -que manifesten no ser gaire propenses a voler-se encasellar- i que hi he de posar jo sentint-me faltat de criteri, es podria dir que fan flamenc.

A mi de fet també m’és bastant igual si allò era flamenc o no, tot i que s’assemblava a la música que definiria així, però el cas és que és que vaig quedar gratament sorprès. M’havia convençut la meva companya de pis per anar-hi, i essent gratis m’imaginava el típic concertot a què Barcelona ens té acostumats, tot de gent llançada i suorosa damunt un pati davant un escenari a l’aire lliure, mala acústica i, pel que fa al grup en qüestió, un grup de tants altres amb totes les reminiscències i els llocs comuns sobre la multiculturalitat i altres zarandajas en la lletra de les cançons.

Però no. Persona a qui la realitat confirma sovint alguns dels propis prejudicis, em dóna higiene mental trobar-me amb sorpreses com aquesta. A part que l’auditori del centre és més que correcte -com a tal auditori s’hi pot seure- i té bona acústica, i sense voler dir que em van semblar la més gran revelació del meu panorama musical, la majoria de cançons eren molt atractives; no oferien una composició gens pretensiosa però tampoc estaven tacades de convencionalitat. Només alguna de les cançons sobre les quals van manifestar llur predilecció em va deixar més fred, pensant que m’agradaven més d’altres -que potser a elles els semblaven més grises-, que veia més amarades del que als poc entesos ens és familiar del flamenc, incloent, és clar, els seus llocs comuns.