Un vídeo que ja fa força temps em va ensenyar en Marcel i que il·lustra problemes, actituds i fets que més d’hora o més tard tots haurem experimentat algun cop i amb els quals també ens haurem enfrontat a vegades. Per anar-lo veient cada cinc anys i fer una cura d’humilitat tot rient una estona.

Des que vaig abandonar les rabietes adolescents anti cristianes, miro de no criticar o no qüestionar massa gratuïtament les creences o les pràctiques culturals d’altra gent que no facin mal a ningú, per molt estupor o incapacitat de comprendre’ls que em generin.

Però les imatges que veig aquests dies pel telenotícies de tota la suposada joventut anant a rebre el Papa a Madrid em provoquen una inconfessable urticària. Quan avui m’he assabentat que a més a més en aquest circ hi participen diners públics -tot i que no sé ben bé de quina manera, ja que també és raonable que l’església catòlica demani la seva part del pastís si hi ha mil fundacions, cristianes o no, i jo mateix que també la reben- m’he animat a cagar-me finalment en tot i dir que sí, que així jutjant purament per les aparences, la gent que surt a les imatges em sembla sospitosa d’haver estat educada en la mentida, sospitosa d’estar sexualment encara més reprimida que la majoria de la societat, sospitosa d’estar ideològicament esbiaixada per l’Opus Dei i altra gent i sospitosa, en fi, d’entregar-se a la idolatria del Papa.

Idolatria que és tan patètica i denigrant com la idolatria a un país, a un grup de música o a un equip de futbol. I això que, segons Moisès, la idolatria era pecat oi? o sigui que ja sabeu.

M’agrada quan a la cuina les coses

comencen a podrir-se i florir,

sobretot a la pica,

perquè llavors tot comença a fer l’olor

que feia la casa de l’àvia.

 

La casa de l’àvia Roser, al carrer

Girona amb València, on anàvem

algun diumenge i l’àvia feia truites.

I jo a la tarda m’estarrossava per les habitacions

que no tenien res per a un nen,

només pobresa, antigor i paper pintat

recobrint les parets, i el cap

de la Montserrat, que va morir.

 

No tenien res i l’endemà era dilluns i jo

no voldria anar a l’escola, però hi anava.

A les habitacions no hi havia res, deia,

i tot era marró, i a fora l’Eixample

tronava amb el soroll que feien

les coses als vuitanta.

 

Tronava l’Eixample i volaven els coloms

a aquell pati interior, que quasi ni era

pati, jo recordo, només unes parets que de migdia

el sol il·luminava. I l’avi Joaquim que quasi

ni recordo. Una mena de presència d’aquells anys,

en fa prop de vint-i-cinc, que quasi ni em figuro,

tret de per les fotos i els acudits del seu mal geni.

 

I no recordo l’avi quasi res més que una imatge

però sí a l’àvia, que va morir vella i venerable,

ben avançats els anys noranta, i jo ja era gran

i la seva filla morta. Jo llavors ni recordava la textura

i les olors que tenien les coses als vuitanta.

L’olor de les cases en entrar-hi que a mi em semblava

de pobresa, de podrir-se, i ara em semblen de la llar.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso…
y para mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

De Manolo Chinato, a la cançó Tres puertas al disc Poesía básica d’Extrechinato y tú. Tot i que aquesta lletra també apareix a l’antic llibre del saber d’Extremoduro, el ¿Dónde están mis amigos?, si no m’equivoco. I, del mateix autor i disc, un tros de la cançó Abrazado a la tristeza (que també surt a Pedrá…):

Y verás sin duda el resurgir poderoso del guerrero
sin miedo a leyes ni a nostalgias
y lo verás caer una y mil veces y levantarse de nuevo,
con la pura bandera de su raza.

Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament…
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

Ja fa uns mesos que no puc deixar de visualitzar aquests versos. Els darrers dies l’oportunitat d’incorporar-los als meus pensaments s’ha anat fent més i més grossa. Són la cadena que m’uneix a la resta de l’Ègloga III de Vicent Andrés Estellés i les seves imatges, encarnació dels mites que el pòsit de la postmodernitat deixarà a les nostres ments que, per ociosos els cossos, viuen assedegades de la poesia que a vegades el món sembla que guardi gelós.

Quan sóc a la piscina també hi penso sovint. El cos en aquella contorsió armònica del crol, la cadència en l’alternança dels braços eixint i tornant a entrar a l’aigua. Estudio la posició de les mans, l’angle que forma el meu braç amb la superfície. Com miro de coordinar el gir del cap per respirar acompanyant l’arc que descriu el meu braç. Tenir el màxim de temps per inspirar un aire que els meus pulmons petits no saben fer cabre. De cua d’ull veig de tant en tant els esquitxos que els meus peus fan, com un petit escàndol en el clima de presències taciturnes que hi ha dins l’aigua, fora de l’enrenou de les mares, i algun pare, jugant amb els fills a la part poc fonda. Però de tots ells mentre nedo no me n’assabento. Contràriament al que molta gent diu, però, penso poc introspectivament mentre nedo. Potser és que nedar encara no és per a mi un conjunt d’accions prou automàtiques com ho és pel conductor prémer l’embragatge en canviar de marxa. Necessito i m’esforço a fer consciència de tot allò que faig mentre nedo. Sovint penso també en imatges suggeridores com aquesta, que recupero de nou cada unes quantes piscines, mentre agafo alè a una punta abans de començar a nedar fins a l’altra. M’entretinc i m’extasio en la sensualitat de pensar-me com un peix.

La dels peixos és una imatge que d’un temps ençà ha anat quallant en mi com una metàfora recurrent del sexe. En parla Juan Luís Guerra a la pràcticament pornogràfica Burbujas de amor. Quan era petit òbviament no entenia res d’aquesta cançó i la meva ment ingènua no anava més enllà de pensar en un algú prou fantasiós fins al punt que, si quelcom desitjava en aquest món, això era viure com els peixos fan sota de l’aigua. Mai se’m va acudir que el fet de voler ser peix així una mica perquè sí és quelcom bastant estúpid. Tot això era, evidentment, abans que a literatura castellana aprenguéssim què és una metàfora.

També penso en els peixos al marge d’aquesta cançó, dels versos d’Estellés i, fins a cert punt, del sexe, però no del tot. El que més m’agradaria de ser peix -crec- és la capacitat de nedar fent aquest moviment sinusoidal amb el cos, perquè és quelcom que només podem entendre per la relació de causa i conseqüència, però no per una lògica apustuflant. Bé, hi ha gent que sap nedar fent amb l’esquena i les cames el mateix moviment, però en sentit vertical. I a més d’admirar-lo, trobo aquest moviment d’una sensualitat inconcebible. El nostre cervell -el meu com a mínim- no és capaç de processar tots els estímuls visuals associats a aquest moviment. És a dir, el meu cervell no permet als meus ulls ser el mèdium per a comprendre què està passant quan un peix o algú neda així. M’omple de satisfacció que no tota la bellesa pugui cabre entre els paràmetres de comprensió dels homes. Però bellesa de veritat, no aquesta merda d’avui en dia que li diuen art conceptual.

Quan de tant en tant veig peixos al mar, o en un estany, em quedo més intrigat que no ho feia mitja vida enrere, quan semblava que tota opinió possible en relació a ells tenia el seu sostre en les divisions entre els vertebrats dins el regne animal. Observo les altres coses que admiro dels peixos, aquesta ingravidesa, el silenci desacomplexat on viuen, l’aparentment estúpida linialitat de les seves vides, i la seva dansa, finalment. I cada vegada que pel carrer, baixant a l’andana del metro o fent qualsevol altra cosa penso de nou en ells, recupero la cruel vividesa del sexe i de nedar en la tendresa vegetal d’algú, rescatant l’aparentment estúpida linialitat de les nostres vides que vam perdre -posem per cas- el dia que vam decidir passar a ser recol·lectors.

Doncs això,

que busco companya de pis, en principi acabat amb A, en femení, tot i que no descarto tampoc viure amb algú del meu mateix sexe… només que posats a triar, prefereixo començar per les noies. Evidentment . Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.

El pis és al barri de Sant Antoni, escandalosament cèntric, a 10-20 minuts caminant de Plaça Catalunya i Plaça d’Espanya..

• transport: amb tres línies de metro a 4 mansanes la més llunyana i a uns 100 metres la més propera.
• llum: l’habitació en lloguer rep llum natural durant tot l’any, i sol directe a les tardes d’estiu.
• superfície: l’habitació té uns 11,5 metres quadrats de superfície.
• mobles: hi ha un armari de fons, força gros, amb calaixos i barra per a penjar la roba. També una taula tipus escriptori d’Ikea i un llit individual (encara que a la foto se’n vegin dos)
• accés a internet: a l’habitació hi ha cable ethernet per a poder-lo endollar directament a l’ordinador.
• acabats del pis: són senzills, i si vols viure envoltat de luxe potser no és el teu lloc .
• preu: 350 euros mensuals amb despeses de llum, aigua, gas i internet+trucades locals incloses. Personalment sóc partidari de compartir també despeses d’alimentació, tal com he fet sempre, però si fos el cas ja ho pactaríem.

Imatge panoràmica de l'habitació

Imatge panoràmica de la sala

Ahir vaig cantar “en públic” for the first time la cançó que vaig penjar ja fa algunes setmanes “No escric Èglogues”, de Vicent Andrés Estellés, durant la festa de Remou-te a la Casa Orlandai. Val a dir que els nervis em van trair força i, encara que el tema de la veu va funcionar, els dits no m’obeïen sobre la guitarra. Però bé, mai més ben dit, coses del directe i bastant inevitables habida cuenta de la meva poca experiència sobre els escenaris. El cas és que, still habida cuenta de la meva egolatria, he cercat al Google amb diverses claus de cerca relacionades amb Estellés el posicionament que tenia. Això m’ha portat al video que us enllaço, que em sembla deliciós (com deliciós el somriure de l’Andrea), sobre el poema Horacianes, a més d’assabentar-me d’altres versions musicades de la mateixa poesia No escric Èglogues, que no coneixia.

Hope and sure you’ll like it.

Atenció, primer mira el vídeo, que és allò realment interessant del post. Si vols, després llegeix el que segueix, però no espatllis el vídeo llegint-ho abans. A mi de fet me la suda, jo ho dic per tu.

Sublim aquesta cançó d’Aerosmith -I don’t wanna miss a thing- acompanyant el fan art sobre Bulma i Vegeta, Vegeta i Bulma. La primera vegada que el vaig veure, fa uns mesos, quasi se’m posa la pell de gallina. No per la qualitat dels dibuixos, ni tant sols per la cançó, que tot i que he de reconèixer que m’agrada, té el punt cursi com altres cançons d’aquest grup que em fa sentir una agulla d’incomoditat quan les sento.

Pell de gallina sobretot pel factor evocador i exalçador d’una història d’amor que, quan per mi Bola de Drac era quelcom proper, no era res més que un rumor. Jo, de fet, mai vaig ser un aficionat de pro a Bola de Drac. Com molts altres infants catalans ho vaig començar a veure a finals dels anys vuitanta o tot just estrenat l’any noranta, quan va reemplaçar a la graella televisiva l’Arale que durant quatre anys havia estat hegemònica.

Quan va començar Bola de Drac Z i a la meva classe la gent, els tios, de fet, van començar a col·leccionar fotocòpies dels personatges (inclosa aquella de què tothom parlava però que curiosament ningú tenia, en què en Goku donava pel cul a la Bulma mentre deia allarga’t bastó, i a ella li sortia la polla per la boca) i, no diguem, quan van començar a sortir videojocs per a les consoles, ja propers als mitjans dels noranta, tot es va complicar innecessàriament.

Bola de Drac es va anar convertint en una sèrie freak en el pitjor sentit de la paraula, amb enemics ridículs, narrativament tediosos i inversemblants des del propi marc de versemblança que havia establert la sèrie per a ella mateixa. En Cèl·lula podria ser un moment àlgid dins aquesta era de decadència. En fi, estic orgullós que als quinze o setze anys el meu interès per aquesta sèrie no la considerés gaire més enllà del fenomen sociològic.

Veure aquestes imatges, algunes amb més encert artístic i tècnic que d’altres, m’ha catapultat en el temps, cap a aquell moment en què una hipotètica tensió sexual entre Bulma i Vegeta encara hauria tingut un cert interès dramàtic. Que una de les noies més desitjades del panorama dels dibuixos animats mullés les seves calces pensant en Vegeta, el dolent per antonomàsia que venia a carregar-se en Goku (més o menys) tenia la seva tela. En els dibuixos del vídeo s’hi reprodueixen tots els estereotips i clixés que podrien haver amanit aquesta història si l’haguessim pogut veure a la pantalla, cosa que no recordo. En bona part, precisament, aquests dibuixos expressen la poesia de quelcom que no va ser, o que si va ser no se’ns va mostrar, i tenen per tant una càrrega suggestiva molt important. Què feien en Vegeta i la Bulma després de fer un polvo? o, imperdible la imatge a partir de 3:30, en Vegeta tot fent un cafè dret mirant a l’horitzó; la força de l’actitud i la figura d’en Vegeta relega la de la Bulma ensenyant les calces dins la mateixa imatge en la més absoluta quotidianitat, si no directament vulgaritat. Altres perles reforcen els rols sexuals i ens els mostren de manera complementària en un i altre personatge: ara en Vegeta com a víctima, ara en rol protector, ara la Bulma sospirant pel seu príncep blau, ara com a gata malparida. I, fent de salsa que ho amalgama tot, aquest punt entre kitsch i naïf nascut de la trobada entre la música, els dibuixos dels personatges mal proporcionats i d’altres elements que li donen una pàtina llardosa, de quelcom digne de nostàlgia, sense la qual evidentment el rostit no hauria sortit igual.

Tot plegat, impagable.

L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.

A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.

Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.

El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.

Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.

Us informo dels tallers i les xerrades sobre Blender que, a data d’avui, tinc l’honor i la sort de comptar entre les meves activitats professionals. Treballarem preferentment amb la versió 2.5 del programa, tot i que pel fet que encara no és del tot madura ens podem veure obligats a utilitzar la versió 2.49b en casos com el del taller d’efectes especials i postproducció. El programa dels cursos introductoris és l’habitual, és a dir una introducció als conceptes bàsics del 3D i com els abordem en Blender:

• Contextualització social i tecnològica de Blender i introducció a la interfície
• Introducció a les eines de modelatge
• Introducció a la il·luminació i els materials
• Introducció a l’animació

Per ordre cronològic:

Centre Cívic Ribera Baixa, El Prat de Llobregat

Taller introductori a Blender de 16 hores de durada.

• Inici el dia 5 d’abril. 8 sessions, finalització el 7 de juny.
• Cada dimarts de 18.30 a 20.30 h
• Preu: 42 €
• Més informació aquí.

Cibernàrium, Barcelona Activa

3 sessions introductòries a Blender, de 4 hores de durada cada una.

• Dies 11, 13 i 15 d’abril, de 16 a 20h.
• Taller gratuït
• Més informació aquí.

Blender per a la representació arquitectònica

Xerrada en el marc del festival Festimatge de Calella, i la secció Blendercat dedicada a la creació 3D.

• Dia 19 d’abril al matí, horari per confirmar.
• Oferiré una visió general sobre les possibilitats de Blender per a la representació arquitectònica, així com dels processos i eines auxiliars implicats i més rellevants.
• Més informació aquí.

Efectes especials i postproducció amb Blender

Taller de 8 hores en el marc del festival Festimatge de Calella, i la secció Blendercat dedicada a la creació 3D.

Per fer aquest taller és més que recomanable tenir familiaritat amb el programa. Tenir els coneixements dels cursos introductoris i una mica de pràctica per compte propi hauria de ser suficient per seguir-lo.

• Dia 20 d’abril, 4 hores al matí i 4 hores a la tarda, horari per confirmar
• Treballarem principalment les possibilitats del compositor de video i l’edició avançada de paràmetres d’animació en objectes convencionals, o en d’altres més específics com els sistemes de partícules i les simulacions físiques.

Laboratori Mèdia de la Facultat de Belles Arts de la UB

• Curs introductori de 20 h. de durada.
• Dies 10, 11, 12, 17 i 18 de maig, de 15 a 19h.
• Preu: 90 €
• Convalidació per 2 crèdits de lliure elecció per a estudiants de la UB de pla antic.
• Més informació aquí. Encara que la informació de l’enllaç sigui en castellà, el curs s’impartirà principalment en català. Des del meu punt de vista, la llengua catalana no hauria de ser un problema per a ningú a Catalunya. Si l’alumne té dificultats amb aquest idioma, faré el possible per ajudar-lo a comprendre’l. El que no faré és caure en la trampa d’un bilingüisme mal entès.