Ahir vaig cantar “en públic” for the first time la cançó que vaig penjar ja fa algunes setmanes “No escric Èglogues”, de Vicent Andrés Estellés, durant la festa de Remou-te a la Casa Orlandai. Val a dir que els nervis em van trair força i, encara que el tema de la veu va funcionar, els dits no m’obeïen sobre la guitarra. Però bé, mai més ben dit, coses del directe i bastant inevitables habida cuenta de la meva poca experiència sobre els escenaris. El cas és que, still habida cuenta de la meva egolatria, he cercat al Google amb diverses claus de cerca relacionades amb Estellés el posicionament que tenia. Això m’ha portat al video que us enllaço, que em sembla deliciós (com deliciós el somriure de l’Andrea), sobre el poema Horacianes, a més d’assabentar-me d’altres versions musicades de la mateixa poesia No escric Èglogues, que no coneixia.

Hope and sure you’ll like it.

Atenció, primer mira el vídeo, que és allò realment interessant del post. Si vols, després llegeix el que segueix, però no espatllis el vídeo llegint-ho abans. A mi de fet me la suda, jo ho dic per tu.

Sublim aquesta cançó d’Aerosmith -I don’t wanna miss a thing- acompanyant el fan art sobre Bulma i Vegeta, Vegeta i Bulma. La primera vegada que el vaig veure, fa uns mesos, quasi se’m posa la pell de gallina. No per la qualitat dels dibuixos, ni tant sols per la cançó, que tot i que he de reconèixer que m’agrada, té el punt cursi com altres cançons d’aquest grup que em fa sentir una agulla d’incomoditat quan les sento.

Pell de gallina sobretot pel factor evocador i exalçador d’una història d’amor que, quan per mi Bola de Drac era quelcom proper, no era res més que un rumor. Jo, de fet, mai vaig ser un aficionat de pro a Bola de Drac. Com molts altres infants catalans ho vaig començar a veure a finals dels anys vuitanta o tot just estrenat l’any noranta, quan va reemplaçar a la graella televisiva l’Arale que durant quatre anys havia estat hegemònica.

Quan va començar Bola de Drac Z i a la meva classe la gent, els tios, de fet, van començar a col·leccionar fotocòpies dels personatges (inclosa aquella de què tothom parlava però que curiosament ningú tenia, en què en Goku donava pel cul a la Bulma mentre deia allarga’t bastó, i a ella li sortia la polla per la boca) i, no diguem, quan van començar a sortir videojocs per a les consoles, ja propers als mitjans dels noranta, tot es va complicar innecessàriament.

Bola de Drac es va anar convertint en una sèrie freak en el pitjor sentit de la paraula, amb enemics ridículs, narrativament tediosos i inversemblants des del propi marc de versemblança que havia establert la sèrie per a ella mateixa. En Cèl·lula podria ser un moment àlgid dins aquesta era de decadència. En fi, estic orgullós que als quinze o setze anys el meu interès per aquesta sèrie no la considerés gaire més enllà del fenomen sociològic.

Veure aquestes imatges, algunes amb més encert artístic i tècnic que d’altres, m’ha catapultat en el temps, cap a aquell moment en què una hipotètica tensió sexual entre Bulma i Vegeta encara hauria tingut un cert interès dramàtic. Que una de les noies més desitjades del panorama dels dibuixos animats mullés les seves calces pensant en Vegeta, el dolent per antonomàsia que venia a carregar-se en Goku (més o menys) tenia la seva tela. En els dibuixos del vídeo s’hi reprodueixen tots els estereotips i clixés que podrien haver amanit aquesta història si l’haguessim pogut veure a la pantalla, cosa que no recordo. En bona part, precisament, aquests dibuixos expressen la poesia de quelcom que no va ser, o que si va ser no se’ns va mostrar, i tenen per tant una càrrega suggestiva molt important. Què feien en Vegeta i la Bulma després de fer un polvo? o, imperdible la imatge a partir de 3:30, en Vegeta tot fent un cafè dret mirant a l’horitzó; la força de l’actitud i la figura d’en Vegeta relega la de la Bulma ensenyant les calces dins la mateixa imatge en la més absoluta quotidianitat, si no directament vulgaritat. Altres perles reforcen els rols sexuals i ens els mostren de manera complementària en un i altre personatge: ara en Vegeta com a víctima, ara en rol protector, ara la Bulma sospirant pel seu príncep blau, ara com a gata malparida. I, fent de salsa que ho amalgama tot, aquest punt entre kitsch i naïf nascut de la trobada entre la música, els dibuixos dels personatges mal proporcionats i d’altres elements que li donen una pàtina llardosa, de quelcom digne de nostàlgia, sense la qual evidentment el rostit no hauria sortit igual.

Tot plegat, impagable.

L’altre dia vaig sentir a les notícies que Lars von Trier -el director de la fantàstica Festen, per exemple- durant una declaració havia manifestat la seva simpatia per Hitler. Avui, volent contextualitzar la qüestió ja que per la tele sembla que sistemàticament s’esforcin a descontextualitzar les coses en favor de la immediatesa informativa, he buscat una mica per Internet.

A mi el que ha dit aquest home no em sembla tan greu. O com a mínim no és més greu que a Espanya el principal partit de l’oposició encara no hagi condemnat el franquisme, la qual cosa no sembla preocupar el més mínim els seus votants. O que els diputats dels parlaments espanyols tinguin uns salaris i uns beneficis fiscals indefensables. O que la gent no tingui cura del medi (el seu carrer, la seva ciutat, la muntanya) i tiri papers, colilles, bosses de plàstic per tot arreu. La perversió del nazisme mai hauria pogut arribar al port on va arribar només gràcies a Hitler, i si va tenir èxit va ser per tota la gent que en algun moment li va donar suport. Des dels oficials que executaven les ordres del Fuhrer fins l’últim paleto ignorant de l’alemanya deprimida que el va votar, passant pels respectabilíssims i honorables empresaris, emprenedors i aixecadors de països que van alimentar les seves arques o arsenals.

Per tant deixem-nos d’hòsties. El problema del món no és només de qui el dirigeix, que en té una bona part de la culpa, sinó de tothom que li riu les gràcies. Davant de la suposada polemicitat de les declaracions desafortunades que hagi fet algú, em ve al cap la imatge de la dita fer llenya dels arbres caiguts. És molt fàcil saltar a la jugular d’algú aferrant-se a l’anècdota com a argument. Però sense una mica de coherència personal de qui ataca tals declaracions, per a mi les rèpliques tenen poca validesa moral. En l’era de la informació tothom es permet la llicència d’opinar sobre tot, i sobretot sobre tothom, sense ensenyar les cartes de les seves pròpies misèries. Mentre seguim a la trinxera, mai conquerirem el terreny d’una societat més justa.

El moviment de #nolesvotes té la meva simpatia, però tinc un sentiment bipolar en relació a les manifestacions d’aquests dies a diverses ciutats espanyoles. Bipolar perquè per una banda crec que em podria agradar -o haver agradat- participar activament d’això, i perquè segur que hi ha moltíssima gent ben conscient de tot el còctel d’inversió de temps, renúncies, capacitat de diàleg i altres qualitats i esforços necessaris perquè això arribi a bon port. Però també tinc la percepció, en mi mateix, en la meva pròpia manera de voler-m’hi implicar i en el que vaig veure en els rostres ahir a la Plaça Catalunya, que hi ha una component de vanitat en el fet de voler ser al lloc i en el moment que passen coses que es pretenen significatives en l’esdevenidor polític d’un país. El jo vaig ser-hi per poder-ho explicar als meus fills.

Tant com els dictadors no es fan sols, les revolucions no es fan anant un vespre a picar una cassola. Les zones temporalment autònomes s’estan convertint en llicències del sistema per alimentar la percepció de la nostra petita parcel·la de llibertat. I, al cap i a la fi, les coses seguiran igual mentre centrem el focus en les coses que diem o diuen els altres, en lloc de centrar-lo en les que fem o fan.

Us informo dels tallers i les xerrades sobre Blender que, a data d’avui, tinc l’honor i la sort de comptar entre les meves activitats professionals. Treballarem preferentment amb la versió 2.5 del programa, tot i que pel fet que encara no és del tot madura ens podem veure obligats a utilitzar la versió 2.49b en casos com el del taller d’efectes especials i postproducció. El programa dels cursos introductoris és l’habitual, és a dir una introducció als conceptes bàsics del 3D i com els abordem en Blender:

• Contextualització social i tecnològica de Blender i introducció a la interfície
• Introducció a les eines de modelatge
• Introducció a la il·luminació i els materials
• Introducció a l’animació

Per ordre cronològic:

Centre Cívic Ribera Baixa, El Prat de Llobregat

Taller introductori a Blender de 16 hores de durada.

• Inici el dia 5 d’abril. 8 sessions, finalització el 7 de juny.
• Cada dimarts de 18.30 a 20.30 h
• Preu: 42 €
• Més informació aquí.

Cibernàrium, Barcelona Activa

3 sessions introductòries a Blender, de 4 hores de durada cada una.

• Dies 11, 13 i 15 d’abril, de 16 a 20h.
• Taller gratuït
• Més informació aquí.

Blender per a la representació arquitectònica

Xerrada en el marc del festival Festimatge de Calella, i la secció Blendercat dedicada a la creació 3D.

• Dia 19 d’abril al matí, horari per confirmar.
• Oferiré una visió general sobre les possibilitats de Blender per a la representació arquitectònica, així com dels processos i eines auxiliars implicats i més rellevants.
• Més informació aquí.

Efectes especials i postproducció amb Blender

Taller de 8 hores en el marc del festival Festimatge de Calella, i la secció Blendercat dedicada a la creació 3D.

Per fer aquest taller és més que recomanable tenir familiaritat amb el programa. Tenir els coneixements dels cursos introductoris i una mica de pràctica per compte propi hauria de ser suficient per seguir-lo.

• Dia 20 d’abril, 4 hores al matí i 4 hores a la tarda, horari per confirmar
• Treballarem principalment les possibilitats del compositor de video i l’edició avançada de paràmetres d’animació en objectes convencionals, o en d’altres més específics com els sistemes de partícules i les simulacions físiques.

Laboratori Mèdia de la Facultat de Belles Arts de la UB

• Curs introductori de 20 h. de durada.
• Dies 10, 11, 12, 17 i 18 de maig, de 15 a 19h.
• Preu: 90 €
• Convalidació per 2 crèdits de lliure elecció per a estudiants de la UB de pla antic.
• Més informació aquí. Encara que la informació de l’enllaç sigui en castellà, el curs s’impartirà principalment en català. Des del meu punt de vista, la llengua catalana no hauria de ser un problema per a ningú a Catalunya. Si l’alumne té dificultats amb aquest idioma, faré el possible per ajudar-lo a comprendre’l. El que no faré és caure en la trampa d’un bilingüisme mal entès.

Doncs això. Una mica com un polvo innecessàriament curt, del qual es podria haver tret molt més de suc. Ahir en vaig veure el primer episodi i, sabut d’entrada el que es podia esperar d’un telefilm amb pretensions, em va produir bones expectatives. Però quan d’una cosa que dura tres hores no te n’agrada la meitat i dins aquesta part hi ha el desenllaç, bé, no cal dir gaire més.

La recreació de l’Edat Mitjana i el que ens n’ha arribat d’ella -com el cinturó de castedat i la suposada foscor de l’esperit que imperava en aquells anys, que la història o alguns qüestionen- és sempre un mite que, recreat amb uns mínims de dignitat, em fascina, per molt qüestionables que em semblin els valors o l’origen d’aquest imaginari. Aquesta èpica, aquesta entrega de tot un poble a uns personatges heroics, semidivins per tant, em sembla d’un potencial estètic difícil d’igualar per altres conflictes clàssics. La primera part d’Ermessenda crec que satisfeia les expectatives cinematogràfiques per a aquest mite. Traïcions i declaracions de fidelitat, una mica de nuesa dels adustos cossos medievals -les noies eternament adolescents-, i una guerra contra un món inabastable, contínuament amenaçat i mesell sota el tro imminent del déu cristià. I evidentment els castells bastits sobre les muntanyes entre uns boscos com la Primavera d’Arda.

Això no treu com m’incomoda el to estranyament teatral en certs moments; i dic estranyament perquè un punt de sobreactuació no m’hauria semblat fora de lloc. Però en aquest cas ho hauríeu d’haver fet més clàssic. Julio Manrique no pot parlar com si sortís del bar la Masia de fer unes canyes amb els seus amics del Raval després que Laia Marull li ensenyi com interpretar Shakespeare. I tots dos em semblen actors prou correctes. És l’exemple per il·lustrar que això de la dona més poderosa de Catalunya no us ho vau acabar de creure, encara que de creient no calgui ser-ne gaire per saber que, de DVDs, algun en vendreu. És que si dramàticament funcionés, d’acord, però aquí no ha funcionat.

No només m’empipen els detalls interpretatius. Encara que és principalment la segona part de la producció, narrativament plana, la que em fa preguntar-me on és la dona que va governar Catalunya amb mà de ferro que tanta il·lusió em feia veure (segons la promesa de TV3), tot el metratge sencer està discretament minat d’aquells detalls que fa vergonya aliena veure. I encara més si està pagat amb els meus diners, tot sigui dit de passada…

Calia el fos a blanc des de les imatges finals de Sant Miquel de Cuixà poc després de morir Oliba? calien les gratuïtes animacions dels títols de situació? Calia escatimar atreviment i èpica en la careta principal de la producció, amb les lletres de la protagonista, resultant en una cosa fada que flirteja en semblança amb qualsevol baix pressupost de finals dels dels noranta? els recursos creatius de què TV3 fa gala, per exemple, al 3XL, no podien haver ajudat a fer uns careta amb una mica més de presència, o més coherent amb la pictòricament prou aconseguida careta d’Ermessenda asseguda a la trona? Coi, si jugues a fet i a amagar, com a mínim corre una mica!

S’acaba la pel·lícula i els títols de crèdit semblen els del trenta minuts. A vegades tinc la sensació que els telefilms fugen intencionadament de semblar tan ben fets com el cinema. No sé, és com si hi hagués un acord tàcit per fer les coses més cutres, que no hi hagués manera de comparar-ho. Però és que clar, com que ara ja quasi no veig cinema -per moltes raons- i poc la tele -per moltes altres també, només sóc un humil i fidel seguidor de sèries com La Riera, Ventdelpla o les pijes i tontes del cul de les Infidels- veig les coses que fa la gent sense nom ni diners a Internet i em dóna la sensació que la indústria audiovisual ja no sap a quina lliga juga.

O potser sóc jo que ja no ho sé, i que a la fira de les produccions audiovisuals segons el model vigent quasi fins avui, el millor ja està triat. Entendre els valors dels clàssics no és només promoure adaptacions estranyes de Shakespeare per directors gal·làctics al TNC, que segurament mai aniré a veure. Ni l’ofici del cinema clàssic es pot reduir a un còctel prefabricat, reprografiable sense cap intervenció del talent (sigui de la mena que sigui aquest). Per a quantes produccions més es necessita fer rendible la recepta del Serrallonga?

És que l’heu fet massa ràpid.

Ja fa un temps, vaig penjar a aquest mateix blog una entrada on mostrava una composició en vídeo – recitació cutre del poema No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellés. Aquests versos no han deixat de fascinar-me. No hi havia a València dos cames com les teues és un començament impagable, però la resta del poema també.

Per això ja feia un temps portava de cap l’intent de musicar-ho. Bé, en realitat vaig començar per l’Ègloga III, però crec que és un quest massa difícil per ara. No sense una certa sensació que el resultat és un lament massa continu, lluny potser del to que, per la recitació de la seva pròpia veu que vaig sentir, volia donar-li Estellés, aquí us el deixo. És això, una prova, i per arribar-hi he hagut de lluitar contra el meu perfeccionisme que no volia perdre ni un pam de territori. Si us agrada, bé, i si no també.

Per cert, les imatges són d’una estada a València que vaig fer els últims dies de 2008. Són simplement una contextualització barroera. Però fins i tot així, sense voler-ho, a vegades s’acaba aconseguint la poesia.

No escric èglogues, guitarra i veu from Gwindor de Nargothrond on Vimeo.

NOTA (a 5 de febrer de 2011): La presentació comentada més avall es refereix al dia 15 de gener. No obstant, l’exposició romandrà a la Casa Orlandai durant tot el febrer, a les plantes primera i segona del centre (c/ Jaume Piquet nº 23, al costat mateix de la parada de FGC de Sarrià.

Com a conclusió al projecte d’investigació que he estat desenvolupant els darrers mesos sota l’epígraf de “Recerca i creació amb eines de programari lliure”, aquest dissabte a les 11 del matí faré una petita sessió de presentació dels diversos aspectes del projecte, coincidint amb el muntatge de l’exposició al llarg de les tres plantes de la Casa mostrant alguns resultats visibles del projecte. Si t’interessa saber com està fet tot això, t’hi espero!

Nota: podeu veure el recull de documentació generada sobre al projecte al wiki.

Tot confiant que el fet de veure-ho aquí no impedeixi venir a veure l’exposició -el que podeu veure en pantalla difícilment és equiparable a la resolució i l’acabat d’una impressió fotogràfica com la que pretenc fer- us penjo aquí acompanyades de breus explicacions i crèdits (en el cas de les imatges que no he fet jo, o que no he fet completament jo) les imatges que també podreu veure exposades. Espero que us agradi!

Eines de creació computacional

Aquest títol engloba les eines creatives que es basen bé en l’ús de l’atzar, en seqüències de llenguatges de programació o una mica en totes dues coses per a fer diverses composicions visuals:

Creació simulant un camp d’arbres fruiters a la depressió central catalana durant l’hivern, basada en el codi Misty solitude de cheezcake i creada amb Context Free Design Grammar.

Obra/codi Dried plant, creada per jls amb Context Free Design Grammar.

Obra/codi SwitchingIFS, creada també per jls amb Context Free Design Grammar. Variació AAM.

Composició recursiva de subdivisió de quadrats amb Context Free Design Grammar.

Composició fractal, popularment anomenada ou de drac, creada a partir d’aquestes instruccions i amb el programa Apophysis.

Composició en mosaic de diverses imatges generades mitjançant el programa IOGraphic per al monitoreig gràfic del cursor.

Intèrprets d’escenes 3D i clústers de procés i càlcul

Composició d’unes heures creades sobre una base de cubs generats amb StructureSynth (una variació 3D de CFDG) mitjançant el programa IvyGenerator, editat amb Blender i renderitzat amb Yafaray.

Creació feta amb POVRay utilitzant els fitxers i el sistema proveït per Jaime Vives Piqueres dins el seu projecte Tierra. Es tracta d’un conjunt de presets i paràmetres pseudoaleatoris que permeten generar amb relativa facilitat múltiples paisatges diferents. Després d’unes quantes proves, vaig arribar a aquest resultat.

Creació feta de manera més genuïna per mi, amb POVRay, partint dels coneixements adquirits i de la consulta de la documentació oficial. Està inspirat en el paisatge pirinenc, quan surt el sol a les tardes d’estiu després de la pluja o d’un dia gris.

Comparativa de dues imatges diferents de la mateixa escena. La primera està renderitzada utilitzant LuxRender, en un clúster d’una dotzena d’ordinadors a la Casa Orlandai. Va trigar unes 5 hores a arribar a aquest resultat, en una imatge de 1632 x 1224 pixels. La segona està renderitzada amb Yafaray, i va trigar un nombre d’hores similar (entre 2 i 5) però en un sol ordinador.

Res de missatges cursis. Res de coloraines i guarniments estúpids. Res de consumisme. Res de reïvindicacions que caldria fer cada dia de l’any. Una creació feta amb Blender i postproducció amb After Effects que és una il·lustració sòbria i elegant d’un mite, que com tants altres mites de la nostra civilització, hi són perquè la nostra ment pugui estar prou poblada, per defecte, de coses interessants en què pensar i sobre les quals poder crear i reflexionar.

La música és una versió de la cançó Hallelujah interpretada per Chris Botti. Thread a Blenderartists i pàgina del creador. Font: Blendernation.

Potser ja vaig comentar en algun altre post que aquests darrers mesos hauré estat molt ocupat en el Projecte de recerca i creació amb eines de programari lliure, desenvolupat amb el suport del CoNCA i de la Casa Orlandai.

Publico un primer tutorial/visió general sobre el programari Animata, que serveix per a crear i animar titelles digitals i que és un dels meus focus d’estudi. Podeu veure tota la informació recollida fins ara i la documentació generada a la pàgina del wiki; si voleu estar-ne al corrent us suggereixo visitar-la de tant en tant i fer clic al botó canvis recents per a poder-los visualitzar.

Ja aviso que és el primer videotutorial que faig, per tant segur que em queda molt per millorar a nivell de com m’explico i com estructuro el contingut. Observareu també que hi ha una mica de retard de les imatges respecte la veu, coses de la captura en temps real.

Difícilment cap gurú serà mai sant de la meva devoció. Qualsevol d’ells, polítics, ideòlegs i intel·lectuals, sol acabar sent víctima de la idolatria que li professen els seus seguidors i de la pròpia preocupació per mantenir vigent el seu personatge. Enrique Dans, en aquest sentit, no és del tot una excepció. Però té una capacitat envejable per aglutinar en la seva veu percepcions diverses de la realitat d’internet i saber-ho transmetre a públics també diversos, quant a interessos i coneixements tecnològics.

Us enllaço, doncs, una de les entrades del seu blog, on clama perquè enviem als diputats de la Comissió que ha de valorar la llei Sinde dels collons un mail expressant el nostre rebuig. Jo ho faré i espero que a vosaltres us sembli com a mínim un tema prou important com per entendre que ho faci. A partir d’aquí feu el que us doni la gana, que per algo fem pit en dir que som postmoderns.

Estos son los diputados de la comisión que puede aprobar la ley Sinde

I aquí us adjunto la carta que els he escrit, en català i en castellà. Si voleu la podeu utilitzar vosaltres, tot i que si és així i ho feu perquè us sentiu identificats amb el text, ho feu constar pertinentment i especifiqueu que feu servir les paraules d’algú altre. Jo sóc del parer que té més força sempre expressar-se des de les pròpies paraules, segurament per això no solc ser amic dels manifestos/proclames per molt que la causa em sembli noble. Per cert, això dels frigorífics no és idea meva. Potser és de l’Enrique Dans, ara no ho recordo.

Benvolguts diputats,

em dirigeixo a vostès per tal de fer-los veure la necessitat que no tiri endavant l’aprovació de la disposició final de la llei d’economia sostenible, popularment coneguda com a “llei Sinde”.

Aquesta disposició final res té a veure amb la sostenibilitat mediambiental i poc amb l’econòmica, i per aquesta raó té tot l’aspecte de ser una trampa que utilitza els canals democràtics per legitimar-se.

En efecte, des del meu punt de vista i des del punt de vista de la majoria de persones que coneixen el medi d’Internet, la seva idiosincràsia, així com els canvis culturals que ha introduït i introduirà, aquesta disposició final té molt poc de sostenible econòmicament perquè defensa uns models de distribució i negoci cultural absolutament caducs. És una llei al servei només d’uns pocs empresaris que s’han manifestat incapaços d’adaptar-se a les noves circumstàncies. Quan, precisament, aquesta és una de les obligacions inalienables de l’empresariat d’un país: saber adaptar-se al seu entorn per a fer negoci.

Espanya, que en alguns aspectes culturals és líder a Europa, corre el risc de repetir i fins i tot empitjorar els errors sobre l’intent de control d’Internet que ja han comès altres països. Voler controlar Internet és un error en dos sentits molt diferents:

- suposa coartar la llibertat d’expressió per vies més subtèrfugues o bé  més manifestes,

- i, atès que qualsevol prohibició tecnològica generarà noves eines per evadir-la, implica promoure una xarxa Internet més ofuscada, on la gent circularà més amagada i on, per tant, els delictes que realment afecten el gruix de la societat tals com estafes i pornografia infantil resultaran molt més difícils de perseguir.

Tot això a banda dels dubtes que la disposició final d’aquesta llei genera al voltant de la consideració que sobre el poder judicial tenen les persones que l’han promogut. Quan repetidament els jutges han determinat que allò que es vol perseguir no és un delicte, és un atemptat a la democràcia i a la separació de poders establir un constructe extrajudicial que permeti satisfer uns interessos, insisteixo, molt particulars d’un petit grup d’empresaris que en absolut representa ni tota la indústria ni tot el món de la cultura.

M’avergonyeix viure en un país on les associacions culturals, centres cívics i altres institucions culturals tenen problemes pressupostaris per tirar endavant els seus projectes, i mentre passa això, els polítics que se suposa que hauríen de respondre a les necessitats de la ciutadania i a la seva set de cultura reaccionen amb suport incondicional o es venen per un plat de llenties a una llei que hipoteca el desenvolupament cultural que el nou panorama tecnològic pot aportar.

Quan els polítics parlen que cal ajudar la joventut, haurien d’entendre que això no només passa pels ajuts al lloguer, les beques o altres opcions que depenen del talonari. Es tracta també de saber atorgar a un medi en el qual molta gent jove és experta, com Internet, la llibertat que necessita perquè pugui ser un entorn d’oportunitats fructífer. Que una indústria vella i caduca determini per quins camins ha de córrer la tecnologia de futur, i que els polítics ho tolerin i facilitin, és quelcom inadmissible i que ara teniu l’oportunitat d’esmenar. Espero que així sigui.

S’imaginen que els venedors de gel haguessin impedit el progrés de les neveres? Gràcies per la seva atenció.

Atentament,
Raimon.

Apreciados diputados,

me dirijo a ustedes con el fin de hacerles ver la necesidad de que no tire adelante la aprobación de la disposición final de la ley de economía sostenible, popularmente conocida como ley Sinde.

Dicha disposición final nada tiene que ver con la sostenibilidad medioambiental y muy poco con la económica, y por esa razón tiene todo el aspecto de una trampa que usa las vías democráticas para legitimarse.

En efecto, desde mi punto de vista y desde el de la mayoría de personas que conocen Internet como medio, su idiosincrasia, así como los cambios culturales que ya ha introducido e introducirá, esa disposición final tiene muy poco de sostenible económicamente porque defiende unos modelos de distribución y negocio cultural absolutamente caducos. Se trata de una ley al servicio solamente de unos pocos empresarios que se han revelado incapaces de adaptarse a las nuevas circunstancias. Cuando, precisamente, esa es una de las obligaciones consustanciales del empresariado de un país: saber adaptarse a su contexto para hacer negocio.

España, que en algunos aspectos culturales es líder en Europa, corre el riesgo de repetir y aun empeorándolos los errores que sobre el intento de controlar Internet ya han cometido otros países. Querer controlar internet es un error en dos sentidos muy diferentes:

- supone en primer lugar el coartar la libertad de expresión, sea por vías más manifiestas o más subtérfugas

- y, habida cuenta de que cualquier prohibición tecnológica va a generar nuevas herramientas para evadirla, implica promover una Internet más ofuscada, donde la gente circulará a escondidas y, por lo tanto, los delitos que realmente afectan al grueso de la sociedad como las estafas y la pornografía infantil serán mucho más difíciles de perseguir.

Todo ello además de las dudas que la disposición final de esa ley genera alrededor de la consideración que sobre el poder judicial tienen las personas que la han promovido. Cuando, repetidamente, los jueces han dictaminado que aquello que se quiere perseguir no es delito, es un atentado a la democracia y a la separación de poderes establecer un constructo extrajudicial que permita satisfacer unos intereses, insisto, muy particulares de un pequeño grupo de empresarios que de ningún modo representa ni toda la indústria cultural ni todo el mundo de la cultura.

Me siento avergonzado de vivir en un país donde las asociaciones culturales, centros cívicos y otras instituciones culturales tienen problemas presupuestarios para tirar adelante sus proyectos, mientras los políticos que se suponen que tendrían que responder a las necesidades de la ciudadania y a su sed de cultura reaccionan bien con soporte incondicional, bien con tibieza, a una ley que hipoteca el desarrollo cultural que el nuevo paisaje tecnológico puede conllevar.

Cuando los políticos dicen que hay que ayudar a la juventud, deberían pues entender que eso no solamente implica ayudas al alquiler, becas u otras opciones vinculadas al talonario. Se trata también de otorgar a un medio en el cual mucha gente joven es experta, Internet, la libertad que necesita para que pueda ser un entorno de oportunidades fructífero. Que una indústria vieja y caduca determine los derroteros que habrá de recorrer la tecnología del futuro, y que los políticos lo toleren, es algo inadmisible que ahora tienen la posibilidad de corregir. Espero que así sea.

¿Se imaginan que los vendedores de hielo hubieran impedido el advenimiento de los frigoríficos? Gracias por su atención.

Atentamente,
Raimon.