Per Reis el meu germà ens va regalar a en Wenceslau i a mi un emepetres a cada un. No n’havia tingut mai cap, i des de fa uns dies estic fent una feliç regressió a la meva adolescència i les estones que passava abduït entre els dos auriculars del walkman. Avui com ahir, ara puc dir-ho, camino per la ciutat només sensible a totes les coses belles que la poblen, i els trajectes a peu es converteixen en una mena de trànsit, però no oníric sinó amb el cruel arrelament de tot allò desvinculat del verb. La música fa de sordina de tota la grisor, la quotidianitat en la seva cara més antipàtica, també de la vulgaritat amb què s’abillen moltes noies; ara ja no em semblen tan desitjables i tinc l’agradable sensació que ni podrien entrar a la competició. Em creuo amb elles pel carrer i no sento aquella urgència de preguntar per pintar-les. I no és que no siguin boniques; simplement és que aquests dies m’he sentit la majoria de les vegades terriblement cansat d’elles i àvid, per contra, de caminar i xiular sentint la música pel carrer. Ignorant la seva acotonada vida a la mida de les revistes de tendències.

Probablement tu hi tens alguna cosa a veure, però és important que tinguis clar que no és mèrit teu. De moment encara sóc jo el rei de tot allò que em passa. Com en Turambar, ja sé que probablement no el coneixes, és igual. Tu ets una altra manera de parlar de tot el que veig de bell en el món. De tot allò que em dóna la mala hòstia suficient per inflar els pulmons i xiular eixordant els altres vianants, sobre els quals ja no m’entretinc, aquests dies, a constatar si la seva vida és vulgar, trista, especial o decadent. Simplement xiular i desvirgar l’aire d’hivern. El vel semitransparent no del desassossec, sinó del pas del temps en aquest cas, i el fet que et miri contínuament sempre que et veig, potser et portarà a pensar que et vaig perseguir fins la sacietat, que t’estimava amb bogeria, i que no podia viure sense tu; i tot i que potser acabi sent així, no és aquesta la meva intenció avui. Només cantar-te i desvirgar encara el món vomitant sobre la seva mirada enterbolida pels torrons i el cap d’any la teva preseència, la que fou tendrament col·leccionable dels teus silencis i la que és quàntica dels teus ulls verds.

Andy Weree, 2011

Other titles: Andy Weree Self-portrait, Other tools, same spirit

Self-portrait of Andy Weree

This self-portrait of Andy Weree was unexpectedly found a few days ago. Probably it was done using a digital camera, MyPaint and other raster tools. According to Telama Maria, curator and chief at the Andy Weree Foundation, it could be the very first painting of the well known “all sex  / my cow in” Weree series. Until now, Fëanor, son of Finwe was believed the first one in these series, but actually this self portrait had been painted several months before .

Despite my poor and self learned english, I want to write this post in this language just to be sure that any cool  foreigner is going to understand it. You know, there are cool foreigners and there are colored foreigners here in Barcelona, not so cool for some people.

Since some days ago I have on my tabs in Chrome a couple of articles at http://www.bcnin.com, a website that claims to be the city’s premier international business and networking platform. On this website there are several interviews to foreign people who lives here and who is asked about his experience on Barcelona. I found this website via Linked In and yesterday a friend of mine came to my house and saw it on my computer. This friend finds a very special delight on things, thoughts or speeches against catalan language commitment in Catalunya (oh, BTW, forget about Catalonia, is an horrible name). So he suggested to me to read this interview to Cristian Roux, an osteopath living for 10 years in Barcelona. And I did.

While there are certain things in which Cristian could be right, related to some clannish social organization here in Spain or Catalunya, there are some hints on his arguments that point him as another victim of the Catalan language is the responsible of all my troubles sindrom. Some people from south and center america seems to suffer from this, too. Surprisingly, I’ve meet or hear about some US people more willing to not do catalan language a problem for him. In any cases, we’re talking about people who already speaks either a language which is widely and globally used, english, or another language yet widely used and in Catalunya too as Spanish is. And in the first case, when they come to Spain they face a shameful english iliteracy on local people, so they are not able to comunicate with any other people than foreigners like themselves.

So, as you can see, I’m not at all proud about the low english knowledge here, but it is still true that some english people pass by the world with the blind idea that everybody should understand him. I find english a very useful and easy to learn language, so I don’t find anything intrinsically bad in this idea. What surprises me is that when catalan speaking people expects english speaking people to understand catalan in Catalunya, english people moves uncomfortable and angry on their golden seats. I’m english! why learn a 7000000 people language? you’re kidding, right? Then they build a castle on his supposed ability to speak -or interest to learn- spanish. I can’t do all at once. Neither I’m. But if you’re really interested in communicate with people, catalan is not different from spanish to a point so you can’t take profit of your knowledge in one to understand the other. But surprisingly the spanish level of most english people is as low as the average english knowledge by spanish people, or even lower. They used (with honorable exceptions) to speak spanish like monkeys do, seeming to think about Spanish -or any other language, I suspect- like a necessary harm to live with.

I’m not asking you to celebrate September 11th. (year 1714, of course!), nor to burn Spanish flags, nor to know the history of Catalunya or even neither to speak catalan. I’m asking you to listen, not only hear. I see on english people faces the true image of the inconvenience when they hear me speak to him in catalan. Actually they think that I’m speaking spanish… Their face is like the portrait of the horror, ignorance and pride. So perhaps the problem is not our one but yours. Catalan people, specially in Barcelona, used to speak on its daily life two languages. English people how many?

And perhaps http://www.bcnin.com should stop breeding the image that catalan people, and specially catalan language, is not suited to do business and networking, and start acting with another state of the mind. Thinking about why to stay here, and what could be learned here. In the  interview to Matthew Tree in bcnin.com, he says that didn’t found any reluctance from catalan people to him. Surprisiginly -or not- he was willing enough to learn catalan, but I don’t think this fact should be like a VIP invitation to feel accepted, but just the plain logical situation instead. If you go to some country, you need -at the very very least- understand that people is going to speak their own language. Plain logic.

If not, better to take a couple of photos of mannequins at the Rambles, drink a gallon of sangria, back to your boat or shiny plane, and let us alone forever with our stupid language issue. Isn’t? And, please excuse my english and my for sure endless mistakes; unlike other people, I try to learn other ways to communicate. And there’s no other way than using (reading, listening, or speaking) them.

Des que vaig abandonar les rabietes adolescents anti cristianes, miro de no criticar o no qüestionar massa gratuïtament les creences o les pràctiques culturals d’altra gent que no facin mal a ningú, per molt estupor o incapacitat de comprendre’ls que em generin.

Però les imatges que veig aquests dies pel telenotícies de tota la suposada joventut anant a rebre el Papa a Madrid em provoquen una inconfessable urticària. Quan avui m’he assabentat que a més a més en aquest circ hi participen diners públics -tot i que no sé ben bé de quina manera, ja que també és raonable que l’església catòlica demani la seva part del pastís si hi ha mil fundacions, cristianes o no, i jo mateix que també la reben- m’he animat a cagar-me finalment en tot i dir que sí, que així jutjant purament per les aparences, la gent que surt a les imatges em sembla sospitosa d’haver estat educada en la mentida, sospitosa d’estar sexualment encara més reprimida que la majoria de la societat, sospitosa d’estar ideològicament esbiaixada per l’Opus Dei i altra gent i sospitosa, en fi, d’entregar-se a la idolatria del Papa.

Idolatria que és tan patètica i denigrant com la idolatria a un país, a un grup de música o a un equip de futbol. I això que, segons Moisès, la idolatria era pecat oi? o sigui que ja sabeu.

M’agrada quan a la cuina les coses

comencen a podrir-se i florir,

sobretot a la pica,

perquè llavors tot comença a fer l’olor

que feia la casa de l’àvia.

 

La casa de l’àvia Roser, al carrer

Girona amb València, on anàvem

algun diumenge i l’àvia feia truites.

I jo a la tarda m’estarrossava per les habitacions

que no tenien res per a un nen,

només pobresa, antigor i paper pintat

recobrint les parets, i el cap

de la Montserrat, que va morir.

 

No tenien res i l’endemà era dilluns i jo

no voldria anar a l’escola, però hi anava.

A les habitacions no hi havia res, deia,

i tot era marró, i a fora l’Eixample

tronava amb el soroll que feien

les coses als vuitanta.

 

Tronava l’Eixample i volaven els coloms

a aquell pati interior, que quasi ni era

pati, jo recordo, només unes parets que de migdia

el sol il·luminava. I l’avi Joaquim que quasi

ni recordo. Una mena de presència d’aquells anys,

en fa prop de vint-i-cinc, que quasi ni em figuro,

tret de per les fotos i els acudits del seu mal geni.

 

I no recordo l’avi quasi res més que una imatge

però sí a l’àvia, que va morir vella i venerable,

ben avançats els anys noranta, i jo ja era gran

i la seva filla morta. Jo llavors ni recordava la textura

i les olors que tenien les coses als vuitanta.

L’olor de les cases en entrar-hi que a mi em semblava

de pobresa, de podrir-se, i ara em semblen de la llar.

Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso…
y para mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

De Manolo Chinato, a la cançó Tres puertas al disc Poesía básica d’Extrechinato y tú. Tot i que aquesta lletra també apareix a l’antic llibre del saber d’Extremoduro, el ¿Dónde están mis amigos?, si no m’equivoco. I, del mateix autor i disc, un tros de la cançó Abrazado a la tristeza (que també surt a Pedrá…):

Y verás sin duda el resurgir poderoso del guerrero
sin miedo a leyes ni a nostalgias
y lo verás caer una y mil veces y levantarse de nuevo,
con la pura bandera de su raza.

Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament…
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

Ja fa uns mesos que no puc deixar de visualitzar aquests versos. Els darrers dies l’oportunitat d’incorporar-los als meus pensaments s’ha anat fent més i més grossa. Són la cadena que m’uneix a la resta de l’Ègloga III de Vicent Andrés Estellés i les seves imatges, encarnació dels mites que el pòsit de la postmodernitat deixarà a les nostres ments que, per ociosos els cossos, viuen assedegades de la poesia que a vegades el món sembla que guardi gelós.

Quan sóc a la piscina també hi penso sovint. El cos en aquella contorsió armònica del crol, la cadència en l’alternança dels braços eixint i tornant a entrar a l’aigua. Estudio la posició de les mans, l’angle que forma el meu braç amb la superfície. Com miro de coordinar el gir del cap per respirar acompanyant l’arc que descriu el meu braç. Tenir el màxim de temps per inspirar un aire que els meus pulmons petits no saben fer cabre. De cua d’ull veig de tant en tant els esquitxos que els meus peus fan, com un petit escàndol en el clima de presències taciturnes que hi ha dins l’aigua, fora de l’enrenou de les mares, i algun pare, jugant amb els fills a la part poc fonda. Però de tots ells mentre nedo no me n’assabento. Contràriament al que molta gent diu, però, penso poc introspectivament mentre nedo. Potser és que nedar encara no és per a mi un conjunt d’accions prou automàtiques com ho és pel conductor prémer l’embragatge en canviar de marxa. Necessito i m’esforço a fer consciència de tot allò que faig mentre nedo. Sovint penso també en imatges suggeridores com aquesta, que recupero de nou cada unes quantes piscines, mentre agafo alè a una punta abans de començar a nedar fins a l’altra. M’entretinc i m’extasio en la sensualitat de pensar-me com un peix.

La dels peixos és una imatge que d’un temps ençà ha anat quallant en mi com una metàfora recurrent del sexe. En parla Juan Luís Guerra a la pràcticament pornogràfica Burbujas de amor. Quan era petit òbviament no entenia res d’aquesta cançó i la meva ment ingènua no anava més enllà de pensar en un algú prou fantasiós fins al punt que, si quelcom desitjava en aquest món, això era viure com els peixos fan sota de l’aigua. Mai se’m va acudir que el fet de voler ser peix així una mica perquè sí és quelcom bastant estúpid. Tot això era, evidentment, abans que a literatura castellana aprenguéssim què és una metàfora.

També penso en els peixos al marge d’aquesta cançó, dels versos d’Estellés i, fins a cert punt, del sexe, però no del tot. El que més m’agradaria de ser peix -crec- és la capacitat de nedar fent aquest moviment sinusoidal amb el cos, perquè és quelcom que només podem entendre per la relació de causa i conseqüència, però no per una lògica apustuflant. Bé, hi ha gent que sap nedar fent amb l’esquena i les cames el mateix moviment, però en sentit vertical. I a més d’admirar-lo, trobo aquest moviment d’una sensualitat inconcebible. El nostre cervell -el meu com a mínim- no és capaç de processar tots els estímuls visuals associats a aquest moviment. És a dir, el meu cervell no permet als meus ulls ser el mèdium per a comprendre què està passant quan un peix o algú neda així. M’omple de satisfacció que no tota la bellesa pugui cabre entre els paràmetres de comprensió dels homes. Però bellesa de veritat, no aquesta merda d’avui en dia que li diuen art conceptual.

Quan de tant en tant veig peixos al mar, o en un estany, em quedo més intrigat que no ho feia mitja vida enrere, quan semblava que tota opinió possible en relació a ells tenia el seu sostre en les divisions entre els vertebrats dins el regne animal. Observo les altres coses que admiro dels peixos, aquesta ingravidesa, el silenci desacomplexat on viuen, l’aparentment estúpida linialitat de les seves vides, i la seva dansa, finalment. I cada vegada que pel carrer, baixant a l’andana del metro o fent qualsevol altra cosa penso de nou en ells, recupero la cruel vividesa del sexe i de nedar en la tendresa vegetal d’algú, rescatant l’aparentment estúpida linialitat de les nostres vides que vam perdre -posem per cas- el dia que vam decidir passar a ser recol·lectors.

Doncs això,

que busco companya de pis, en principi acabat amb A, en femení, tot i que no descarto tampoc viure amb algú del meu mateix sexe… només que posats a triar, prefereixo començar per les noies. Evidentment . Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.

El pis és al barri de Sant Antoni, escandalosament cèntric, a 10-20 minuts caminant de Plaça Catalunya i Plaça d’Espanya..

• transport: amb tres línies de metro a 4 mansanes la més llunyana i a uns 100 metres la més propera.
• llum: l’habitació en lloguer rep llum natural durant tot l’any, i sol directe a les tardes d’estiu.
• superfície: l’habitació té uns 11,5 metres quadrats de superfície.
• mobles: hi ha un armari de fons, força gros, amb calaixos i barra per a penjar la roba. També una taula tipus escriptori d’Ikea i un llit individual (encara que a la foto se’n vegin dos)
• accés a internet: a l’habitació hi ha cable ethernet per a poder-lo endollar directament a l’ordinador.
• acabats del pis: són senzills, i si vols viure envoltat de luxe potser no és el teu lloc .
• preu: 350 euros mensuals amb despeses de llum, aigua, gas i internet+trucades locals incloses. Personalment sóc partidari de compartir també despeses d’alimentació, tal com he fet sempre, però si fos el cas ja ho pactaríem.

Imatge panoràmica de l'habitació

Imatge panoràmica de la sala

Atenció, primer mira el vídeo, que és allò realment interessant del post. Si vols, després llegeix el que segueix, però no espatllis el vídeo llegint-ho abans. A mi de fet me la suda, jo ho dic per tu.

Sublim aquesta cançó d’Aerosmith -I don’t wanna miss a thing- acompanyant el fan art sobre Bulma i Vegeta, Vegeta i Bulma. La primera vegada que el vaig veure, fa uns mesos, quasi se’m posa la pell de gallina. No per la qualitat dels dibuixos, ni tant sols per la cançó, que tot i que he de reconèixer que m’agrada, té el punt cursi com altres cançons d’aquest grup que em fa sentir una agulla d’incomoditat quan les sento.

Pell de gallina sobretot pel factor evocador i exalçador d’una història d’amor que, quan per mi Bola de Drac era quelcom proper, no era res més que un rumor. Jo, de fet, mai vaig ser un aficionat de pro a Bola de Drac. Com molts altres infants catalans ho vaig començar a veure a finals dels anys vuitanta o tot just estrenat l’any noranta, quan va reemplaçar a la graella televisiva l’Arale que durant quatre anys havia estat hegemònica.

Quan va començar Bola de Drac Z i a la meva classe la gent, els tios, de fet, van començar a col·leccionar fotocòpies dels personatges (inclosa aquella de què tothom parlava però que curiosament ningú tenia, en què en Goku donava pel cul a la Bulma mentre deia allarga’t bastó, i a ella li sortia la polla per la boca) i, no diguem, quan van començar a sortir videojocs per a les consoles, ja propers als mitjans dels noranta, tot es va complicar innecessàriament.

Bola de Drac es va anar convertint en una sèrie freak en el pitjor sentit de la paraula, amb enemics ridículs, narrativament tediosos i inversemblants des del propi marc de versemblança que havia establert la sèrie per a ella mateixa. En Cèl·lula podria ser un moment àlgid dins aquesta era de decadència. En fi, estic orgullós que als quinze o setze anys el meu interès per aquesta sèrie no la considerés gaire més enllà del fenomen sociològic.

Veure aquestes imatges, algunes amb més encert artístic i tècnic que d’altres, m’ha catapultat en el temps, cap a aquell moment en què una hipotètica tensió sexual entre Bulma i Vegeta encara hauria tingut un cert interès dramàtic. Que una de les noies més desitjades del panorama dels dibuixos animats mullés les seves calces pensant en Vegeta, el dolent per antonomàsia que venia a carregar-se en Goku (més o menys) tenia la seva tela. En els dibuixos del vídeo s’hi reprodueixen tots els estereotips i clixés que podrien haver amanit aquesta història si l’haguessim pogut veure a la pantalla, cosa que no recordo. En bona part, precisament, aquests dibuixos expressen la poesia de quelcom que no va ser, o que si va ser no se’ns va mostrar, i tenen per tant una càrrega suggestiva molt important. Què feien en Vegeta i la Bulma després de fer un polvo? o, imperdible la imatge a partir de 3:30, en Vegeta tot fent un cafè dret mirant a l’horitzó; la força de l’actitud i la figura d’en Vegeta relega la de la Bulma ensenyant les calces dins la mateixa imatge en la més absoluta quotidianitat, si no directament vulgaritat. Altres perles reforcen els rols sexuals i ens els mostren de manera complementària en un i altre personatge: ara en Vegeta com a víctima, ara en rol protector, ara la Bulma sospirant pel seu príncep blau, ara com a gata malparida. I, fent de salsa que ho amalgama tot, aquest punt entre kitsch i naïf nascut de la trobada entre la música, els dibuixos dels personatges mal proporcionats i d’altres elements que li donen una pàtina llardosa, de quelcom digne de nostàlgia, sense la qual evidentment el rostit no hauria sortit igual.

Tot plegat, impagable.

La primavera és una època propensa per sentir crides, connexions i missatges des de i cap al lloc on els morts són. No sé si els morts són o ja no, però si és que sí que són, bé hi ha d’haver un lloc on desenvolupin aquesta seva faceta de ser.

Avui ha estat un dia especialment intens en aquesta vena. A migdia, quasi sense esperar-me-la, ha sonat la cançó de que la vida es más compleja de lo que parece, del Jorge Drexler. Aquesta cançó em colpeix sobretot per això. Comença d’una manera que és com un ensurt, una provocació a qualsevol intent d’endevinar quina serà la següent cançó en una llista aleatòria de reproducció. Vaig conèixer Jorge Drexler per ella, i va ser poc abans que ella marxés que vaig conèixer aquesta cançó en concret. La primavera de 2009 es va casar un amic meu. Després de la festa, que crec que era en diumenge, la majoria de nosaltres treballàvem o teníem quelcom a fer l’endemà i, els darrers a marxar, tornàrem a casa cansats amb el cotxe de la Laura, crec que era. Restàrem callats bona part del viatge, amb les llums de la nit magnificades per l’alcohol, la immensa tristesa dels perfils industrials i de l’extrarradi barceloní retallant-se contra vapors entre el taronja i el violeta de les llums. Havíem begut, fumat, i la nit ja no podia donar més de si. Deurien ser quarts de tres o de quatre, i la Laura tenia gravada aquesta cançó al casset que sonava, trist com sonen en un cotxe tots els cassets. El dia següent vaig córrer a baixar-me-la, i em semblava que la lletra era com si jo li parlés a ella. Al cap d’unes setmanes, ella es va morir i ja no sabia què em semblava. Era com si els papers de la cançó i de qui deia què s’haguessin intercanviat. Cada vegada que la sento ella troba el seu lloc a través dels altaveus de l’habitació, i l’escolto atent, ja quasi amb la disposició d’un acte cerimonial. Respecto submís, encara que m’inquieti, que aquest sigui el missatge que ella m’envia, en dies com avui.

Fa deu anys, encara més temps, em van fer fora del meu agrupament. Em van fer fora és una manera de parlar. En puritat no va ser del tot així, però no m’hi deixaven fer de cap la qual cosa, en les meves circumstàncies, equivalia a fer-me fora. Sóc incòmode a la gent perquè la discrepància està impresa a la meva sistemàtica, amb la diplomàcia i fins la complaença de qui ha estat molt temps a l’associacionisme però amb l’arrogància pròpia de qui és incorregiblement observador i crític. Ja ho he dit altres vegades que un dels meus principals problemes és que només el temps em dóna la raó. I bé, sota aquesta òptica van decidir que millor que no corrés per aquells tocoms, que era una mala influència. Potser sí. El cap d’agrupament em va convidar a dinar a un restaurant d’aquells del final de la Diagonal, prop de La Caixa, per donar-me la bona nova. El to va ser correcte i cordial, però el record que en tinc no pot ser altre que un moment pervers. És com el petó de Judes.

Jo després vaig començar a fer de cap a Lluïsos de Gràcia. Podríem dir que la meva etapa al meu anterior agrupament era una pàgina ja quasi passada. Els anys van anar passant, i no fa massa temps em vaig assabentar que el mateix cap d’agrupament en qui s’havia personificat la decisió de no voler-me com a cap havia viscut no una, sinó la mort de dues persones molt i molt properes en poc temps. Això inevitablement desperta sensacions d’empatia, o simplement la pregunta interna de si tens aquestes sensacions per aquesta persona. Al cap i a la fi els anys passen i la relació mai havia estat molt intensa.

Quan jo tenia divuit o dinou anys, i participava al Consell del meu agrupament quan el nostre animador de truc va anar a fumar uns quants porros a Itàlia, anàvem a casa aquesta persona a fer els Consells. Tenia tres fills petits. La filla més petita quasi no aixecava un pam de terra, no sé ni si parlava. Avui anava amb ferrocarrils i quan em disposava a baixar, m’he creuat amb una noia adolescent que parlava còmplice amb un home molt més gran. Quan el tren ja s’estava parant, he sentit l’esgarrapada del destí, la de tot allò que revela el fet de veure-hi amb els ulls, la que deuria sentir Èdip o Turambar després de matar el seu amic. Ella i ell eren filla i pare, i ell, en fi, era el cap d’agrupament. Ella, aquella nena que deu anys enrere arrossegava el xumet per terra, era la còpia fidel de sa mare, i em mirava el pare i m’he sentit invisible, com si jo fos mort i Déu, o algú, m’hagués portat al món per veure què fan els vius. Els vius que també tenen els morts tan a prop que els podrien parlar a cau d’orella. I jo baixava del vagó i encara me’l seguia mirant, em costava reconèixer en aquell home els deu anys que havien passat des de llavors, però n’estava segur, no podia ser un altre, i ell seguia sense veure’m, o millor dit jo seguia del tot en una realitat que aparentment no existia per a ells.

Per esgotament, per discreció, vés a saber perquè, no he esperat que fossin les portes del vagó tancant-se les que interrompessin la meva mirada. Només uns moments abans de començar a girar el cap i encaminar-me cap a les escales mecàniques, preguntant-me per l’estranya poesia del món i prosseguint les terribles bandes sonores que m’acompanyen en aquests moments i també en d’altres no tan significatius, he pogut imaginar o veure girar-se els ulls de la seva filla, mirant cap a mi, i veient en els meus ulls tot allò que jo havia vist durant aquells instants.