La mirada de l’Ildefons. L’Ildefons és el meu veÍ i a vegades ens creuem per l’escala. Avui me l’he trobat quan jo entrava al meu portal, i he topat amb el seu somriure i els seus ulls blaus.

La veu de la Judit. La veu de la Judit té l’aspror del paper de vidre amb què l’han polida.

Esmorzar a casa, el que m’he fet avui. Primer panetone i iogurt de cabra, i després més panetone i te del que em va regalar el germà de la Raquel.

Tot allò que imagino de València cinquanta anys enrere. Estellés segueix duent-m’hi un cop i un altre amb la seva cançó a dos cames.

Dinar dos cops, el que he fet avui. Primer amanida i més iogurt de cabra. I després un entrepà de pernil i més amanida.

El iogurt de cabra, evidentment.

Ja fa un temps, vaig penjar a aquest mateix blog una entrada on mostrava una composició en vídeo – recitació cutre del poema No escric Èglogues, de Vicent Andrés Estellés. Aquests versos no han deixat de fascinar-me. No hi havia a València dos cames com les teues és un començament impagable, però la resta del poema també.

Per això ja feia un temps portava de cap l’intent de musicar-ho. Bé, en realitat vaig començar per l’Ègloga III, però crec que és un quest massa difícil per ara. No sense una certa sensació que el resultat és un lament massa continu, lluny potser del to que, per la recitació de la seva pròpia veu que vaig sentir, volia donar-li Estellés, aquí us el deixo. És això, una prova, i per arribar-hi he hagut de lluitar contra el meu perfeccionisme que no volia perdre ni un pam de territori. Si us agrada, bé, i si no també.

Per cert, les imatges són d’una estada a València que vaig fer els últims dies de 2008. Són simplement una contextualització barroera. Però fins i tot així, sense voler-ho, a vegades s’acaba aconseguint la poesia.

No escric èglogues, guitarra i veu from Gwindor de Nargothrond on Vimeo.

Que ningú confongui fer el màster oficial de paisatgisme amb el fet d’estimar o, ni tan sols, tenir algun interès genuí, per allò que anomenem paisatge. Són conceptes que no han de tenir necessàriament res a veure. Avui, una amiga, amb els amables comentaris que la caracteritzen, ha remès una altra amiga seva a mi perquè li donés la meva opinió sobre el Màster Oficial de Paisatgisme, que jo vaig començar, i deixar inacabat, fa uns anys. I això és el que li he dit.

Hola Nomdelapersona,

doncs així d’entrada no tinc un missatge clar per donar-te. Per cert, si la teva companya geòloga és la TalPascual, ja ens coneixem!

Jo el màster no l’he acabat encara, he fet uns 70 crèdits d’un total de 120, i no tinc clar si m’hi tornaré a posar o no algun dia. Això ja et deu dir alguna cosa.

Val a dir, però, que jo vaig començar el màster des d’un esperit en plan “humanista” i per passar-m’ho bé. I perquè m’ho pagava “el papi”. I en efecte, el primer any i part del segon, m’ho vaig poder seguir prenent així. Vaig aprendre moltes coses que m’interessava aprendre, sobre ciències del medi: biologia, ecologia, edafologia… coses que sempre m’havien interessat però que per raons X no havia après abans (a BUP i COU vaig fer lletres).

Ara bé, quan van començar a dominar les assignatures que es recullen sota la gran falàcia de “taller”, em vaig començar a desmotivar. Jo no estic fet per perdre 6 hores d’una tarda limitant-me a escoltar com els meus companys de classe exposen les seves palles mentals, encara que fossin projectes relacionats amb l’assignatura. Escoltar els companys és molt interessant i per un dia està bé, però quan això es converteix en la tònica de classe, i a més en dues o tres assignatures, per mi és perdre el temps.

Suma-hi a això que el grau d’exigència no és baix. Mentre vaig fer els temes de ciències, que em motivaven, em vaig portar molt bé amb aquest grau d’exigència, i vaig treure bones notes. Després, les bones notes es van acabar. Al final, vaig decidir que programar-me la vida i la feina en funció d’un màster on els professors i les matèries ja no donaven més de si, no valia la pena i era millor no enfadar-s’hi. Ja havia après coses útils que em podien servir més endavant. Entre elles, la de no començar res acadèmic de què no estigués 100% segur!

En el teu cas, és probable que et posin a la via dels enginyers, i amb això donaran per suposat que tens bastant controlats tots els temes de ciències del medi. Jo vaig poder fer aquestes assignatures, que són les més interessants que he fet al màster, ja que em van posar a la via dels arquitectes (sóc llicenciat en Belles Arts). Als meus companys que havien fet la via dels enginyers i que no tenien formació específica en ciències del medi (com sí que la tenen, per exemple, els enginyers agrònoms, ecòlegs, ambientòlegs o biòlegs), se’ls notava força la falta de rodatge o coneixement d’aquesta matèria. I t’ho comento perquè, tal com et dic, des del meu punt de vista tot això és el més interessant d’aquest màster.

Jo, en contrapartida, l’únic tema que portava una mica peix i que s’havia tocat a la via dels enginyers era AutoCAD (que evidentment es dóna per suposat en el cas dels arquitectes).

En resum, a mi el màster em va suposar una època de bastanta intensitat de treball, per la feina pròpia del màster i la de guanyar-me la vida, a més d’acostar-me a móns com el de l’arquitectura i les ciències del medi, que sempre m’havien interessat o als quals m’interessava apropar-me professionalment. Mai vaig estar fent el màster amb els ulls posats en “jo vull ser paisatgista”, perquè mai m’he cregut gaire la retòrica arquitecturil associada a aquest grau d’especialització. Bé, potser el meu poc èxit també està relacionat amb la meva resistència a combregar amb rodes de molí a la retòrica arquitecturil. Ni te’l recomano ni te’l deixo de recomanar. El primer any, per a mi, va ser del tot recomanable. El segon i el tercer any, també per a mi, van ser en general prescindibles.

Espero haver-te ajudat. Si no et sap greu, i vist que m’he enrotllat tant, potser penjo aquesta resposta al blog, per si a algú li pot servir .

I per cert, això de marxar a un altre país a fer el màster, ja és la segona o la tercera persona de qui ho sento.

Si tens més dubtes o no m’he explicat en quelcom, no et tallis i digues-m’ho.
Salut i a reveure!
Raimon

Bé, només uns pensaments per qui estigui pensant fer el màster, fins i tot un altre màster. Això dels màsters és el cuentu xinu per continuar l’altre cuentu xinu de la universitat, de la qual ja sabeu una mica el que penso. Està molt bé anar-hi, sobretot si no tens altra feina.

Fa uns mesos, en aquestes pàgines vaig proposar una endevinalla que consistia a saber a quina cançó pertanyia una lletra directament traduïda de l’anglès amb el traductor de Google. Avui ho farem al revés. Us poso la traducció de Google a l’anglès d’una cançó que en realitat sol ser cantada en un idioma que deixarem en la incògnita. Us poso un parell d’extractes de la cançó/traducció i heu d’endevinar quina és. Sort!

extracte 1:

From large to me again the same thing happen
but it was hard much earlier.

extracte 2:

They say there’s good bad,
say there are more or less
say there is one thing to keep
and not many have.

Aquest poema el vaig escriure fa prop de dos anys, durant uns dies d’agost a Montclar.

He passat tots aquests anys

procurant ser de tu la viva imatge,

mare.

A ser un bon escolta, lleial,

i fer sempre tant com puc.

Vaig estudiar allò que tu feres, mare,

però tu et vas quedar criant uns nens,

i jo em quedo pensant per què.

I vaig deixar-me el cabell llarg,

com aquells teus. La tia Glòria deia

que eren d’apòstol de Jesús, i

l’avi sempre va témer que em prenguessin per marica.

Un dia m’ho va dir. Va assegurar-se,

prest,

que no hi hagués ningú a la casa -a la nostra-

i em va dir: -Oi que ningú ens escolta?

També he volgut ser bo.

Ara estic llegint un llibre que parla del fill pròdig.

De la paràbola, vull dir.

També parla del germà gran,

de com de ressentits estem tots.

Jo també estic ressentit, mare.

La vida em tracta bé, però mai tinc premis,

quina merda,

per ser tan bo com m’ensenyares.

Fumo porros, sí,

això tu no ho sabies i

no t’hauria semblat bé, potser,

jo crec, tal vegada, qui sap.

Al pare no li va molar.

Ara torno a dur el cabell llarg, i fumo menys.

També em llevo més a l’hora els matins, tindré

una feina que esta bé

si tot va bé. També vaig al dentista, em complac

d’aquelles amb qui visc, però em sento sol

i per això et parlo. Les noies són com peixos

i a vegades les odio. Em resulta insuportable

la seva xerrameca casual, la d’algunes.

Hi ha gent que no viu al meu món mare,

i també d’ells i de com parlen,

i com miren, i què fan,

em sento ressentit.

Jo em pensava que el meu món era el nostre,

aquell que el pare

i tu vau fer per a nosaltres,

la vellutada blavor de les nostres estances

durant les tardes d’hivern.

Però el meu món -m’ho sembla- és cada cop

més el de mi només, i no saps com he d’afinar la vista

per veure, un moment, allò que hauríem estat junts,

quan tu hi eres.

L’autor d’aquell llibre diu que ens lamentem massa.

Jo també. Però és que m’adulaven, mare.

És difícil d’explicar. I ara de tots quasi ningú em perdona

haver estat prou ridícul per pensar, ells, que jo era algú

pel fet de jo dur els cabells llargs.

Jo crec que jo ho volia. Els cabells llargs, ser algú.

Pensava en el mite de Samsó, i en tota la gent simpàtica

que porta els cabells llargs. Jo també era ridícul i un dia

vaig tallar-los amb tisores, primer

i em vaig passar la màquina després;

i amb els nanos vam anar a Andalusia, aquell estiu. Allà em van dir

que era un mono con patillas -perquè jo duia patilles-

uns quillos d’allà un poble. És igual.

El curs després, quan el Roger va haver tornat de Guatemala

tot es va esberlar com un insult.

Va ser la llum del món que ho penetrava

tot amb un gran tremolor.

I força més tard, com una arcàdia,

entre els llençols de la Júlia s’esvaniren

els vestigis d’aquells rínxols consagrats.

Ara en puc parlar com de llegenda,

fent-ne broma fins i tot. Sis anys s’han fet història.

És durant aquests anys que tots, a poc a poc,

han anat marxant. Alguns quasi

ni els recordo, és com si

fossin estornells que s’han encès entre les branques

d’algun arbre i fugiren cremant

com estels prop de l’oblit.

A d’altres els recordo, però ja no són amb mi.

Estan fent amb les seves

vides el que jo dec estar fent amb la meva.

I d’això també em ressento, mare,

perquè abans tots érem molts

i ara tots semblem molt pocs.

Segueixo preguntant-me per què tu

no pintares més. Núvols, secà, paisatges

despullats amb el blau cel,

els símbols que em turmenten. Per què tu

no pintares els meus símbols -els de ningú, i fores modesta-

i els he de pintar jo per primer cop?

I ser bo. I excel·lir, com he fet sempre.

I mai poder estar descontent de tot allò que em passa

i sempre haver d’estar pendent de tot allò que a mi no em passa.

Si sabessis, mare, com són quasi setze anys de no tenir-te

potser hauries marxat com avisant-me i dient:

-Nen, la vida és dura

amb aquest to que mai jo vaig sentir d’entre els teus llavis,

perquè tu no parlaves així,

parlaves casolana, com us va fer la postguerra, sense tacos,

llegies l’Hola, em semblaries horrorosament convencional.

Però vas marxar intentant que ningú et trobés a faltar.

Recordo una xocolata mentolada que vaig

tenir tota la nit a l’estómac.

Tot havia de ser normal, mare,

la mortalla, els ulls vidriosos

-te’ls recordo com poblats per una cataracta eterna-

la casa silenciosa i plena de familiars.

L’àvia t’estimava, i a tots ens havien

preparat per a això i més, figura.

La gent es mor, és tot el que

he entès d’ençà aquells dies.

Jo vaig anar a l’escola

només dos dies després.

Com ha de ser, mare.

Digues-me com ha de ser.

13 d’agost de 2008

Podria dir per adscriure’m al sentir de lo común que mai és agradable anar a un funeral. Ha estat en alguns funerals, però, on he tingut alguna de les experiències estètiques més intenses amb la música. Segurament no era només això, i era tot el que em vinculava a la persona que enterràvem o a aquelles que li eren properes el que em feia sentir el que sentia. Però no tinc cap dubte que la música és el millor bàlsam per a tot allò que massa sovint els homes ens entestem a expressar amb paraules davant l’absència.

Absència, abisme, abisme i absència. Això és tot el que la vida m’ha ensenyat a sentir davant la mort de les persones. Des de l’adolescència he conviscut amb la mort com una mare i a partir de llavors ella ha romàs com una porta oberta per on les persones d’aquest món ens van abandonant, sense més raons ni arguments que calguin. Els cristians tenen dogmes de fe que després de deixar-ne de ser poc a poc he après a anar respectant. La música és el que em connecta amb ells, perquè només per aquesta via, i davant l’experiència contingent de la mort, es pot manifestar el reconeixement i el desempar davant d’un ordre superior que ho governa tot. Em connecta amb ells perquè la música no és ciència ni es religió, és manifestació sublim de si mateixa i ridiculitzadora de la supèrbia del verb humà. I al cap i a la fi, davant de la mort i amb la música, és irrellevant el desacord amb el cristianisme.

Cada vegada que algú moria, jo podia i solc anar cap a aquella porta oberta i mirar enfora, cap a la volta d’estels que hi ha a l’altra banda i que és com l’enorme closca de l’ou ple de la substància anomenada buidor. Mirava enfora i noto l’aire fred que hi ha, com a les nits d’estiu sense lluna en un circ del Pirineu, quan surts del refugi o la tenda i estàs tan absolutament lluny de qualsevol altre humà que la probabilitat de trobar-te’n un de cara és semblant a la de la presència d’un astre en un punt qualsevol de l’univers. I no sé com és la mort, però em sembla que això és el més semblant que podem viure d’ella a la terra.

La mort i la música m’acosten a aquesta porta i fan que hi miri, per un cantó i per l’altre, abduït per la irresistible temptació de l’abisme com el no-res de La història interminable, recolzat a un dels marcs i agafant-m’hi amb els braços per la banda de dins per assegurar-me d’a quina realment sóc. En els atris i les sales lluminoses dels tanatoris o en la reverberació caputxina de les esglésies la visió m’allunya de tothom, d’aquells a qui se suposa que acompanyo. Durant la cerimònia, miro la gent indiscret, intento veure-hi amb els seus ulls, però veig sobretot un món esquinçat, atrafegat amunt i avall en els rituals del dol per culpa de la porta que s’ha obert en la vida d’algú mostrant obscenament i serena la nostra finitud; content de viure i ser d’aquesta banda però amb la sensació de ser incapaç d’empatitzar, i només puc veure la volta estrellada dels estels.

Com si fos per no oblidar-me’n, m’ha vingut de gust escriure aquí que ara, mentre sopàvem, ja fent la sobretaula, la Raquel ha dit que enyorava un temps de girassols. I jo li he preguntat com era aquest temps, i ella m’ha dit que no sé, més lluminós, i jo que si a la Garrotxa n’hi havia molts de girassols, i en un declivi de l’interès ha dit que no, o que sí, evadint-ho. I jo m’he quedat pensant en aquesta idea del temps de girassols més lluminós.

(els camps immensos que s’esbatanen per la Catalunya interior regats de groc, i del verd que no tornarem a veure en tot l’any)

Perquè evidentment la seva afirmació no sortia del no res, havíem estat parlant del món, i de com estan les coses. I ella després ha dit que ara, per molt que et moguis, no es mou res.

Què millor que proposar un repte, un petit joc, a tots aquells que comencin o continuïn el dia amb la lectura del meu blog? Res, evidentment. Aquí ve:

Aquesta tempesta de llamps
Aquesta ona de marea
Aquesta allau, jo no tinc por.
Anem, anem ningú et pot veure intentar-ho.

Aquesta és la traducció al català d’un tros d’una cançó, utilitzant el traductor de Google, així, tal qual. La qualitat (poca o molta) o particularitat de la traducció és part de la gràcia del joc. Sabeu quina cançó és?

• Si ho sabeu i ja la coneixíeu, guanyareu el premi que significa tornar a tenir ganes d’escoltar-la.
• Si ho esbrineu i no la coneixíeu, no us deixarà indiferents. Això també és un premi.

Primer de tot,

ara estava escrivint un mail i, en el moment d’enviar-lo, l’amic GMail m’ha notificat que dins el meu text hi havia la paraula fitxers, però que no tenia cap fitxer adjuntat i me’n prevenia abans d’enviar definitivament el mail. L’Skynet va treballant.

Després,

he fet ressò a Domestika de la pàgina web del qui es proclama el Millor Dissenyador Web del Món. Amb aquest denominador, és irresistible llegir les raons amb què ho sosté. I realment, fora d’algunes sortides de to (o no tant) pròpies d’un provocador nat, té molta raó. La seva filosofia de treball és el Design with cojones.

I per acabar,

he inclòs al wiki la pàgina web de Jean-Sébastien Monzani, un fotògraf dissenyador recirculat, per dir-ho d’alguna manera, que té uns tutorials molt útils i didàctics. L’enllaç? al wiki, que per això serveix . El que més m’ha agradat d’aquest individu és que m’hi identifico molt com a professional. Especialment quan afirma que en el seu entorn sovint es troba(va) amb la distinció entre Tècnic i Artista. Ell és enginyer de formació, si no m’equivoco, però va derivar a través de l’autoaprenentatge cap a la creació visual. I aifrma que aquesta distinció és absurda, perquè no hi ha art sense tècnica.

I aquí un afegit meu, tampoc hi ha tècnica que valgui la pena ser apresa si no hi ha ni una mica d’art dins seu.