A la pàgina de Facebook de la Iracunda Mutt he vist aquesta llista que és al rotllo de l’artisteo allò que Rework al món empresarial i de l’emprenedoria. És a dir, pura sublimació verbal d’allò que ja intuíem gràcies al sentit comú. Alguns, és clar. Fa un temps algú em va suggerir que per a la meva higiene mental no raji tant de l’art contemporani, i em sembla un consell savi. Però crec que mostrar-vos aquest nonàleg (ja que he estat incapaç de trobar el desè punt, ai maleït hemisferi esquerre antiartístic!) és un motiu de pes per saltar-me aquella dieta.

Quelcom, en altres paraules, que haurien de saber a can Macba, Santa Mònica, CoNCA per la part que li toca i tota la caterva de curators i tecnòcrates culturals que fan el voltor dins l’immens abocador d’escombraries que és la creació contemporània. Potser, doncs, la persona que va fer el nonàleg no se n’adona, però el que denuncia no és per desgràcia res exclusiu de la facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona.

Decàleg de l'alumne de BBAA

Potser l’únic punt que no comparteixo gaire és el tercer. Precisament perquè la necessitat de significat és una esclavitud de l’obra artística, a la qual no ha de caldre sotmetre’s. Les coses creades han de poder no significar, stricto sensu, res. La Bellesa o la Lletjor no tenen perquè ser significants en si, en tot cas potser més aviat són significades per. Són. És a dir, no tan sols tenen la propietat de ser sinó que això és part necessària i vinculada a la seva manifestació fenomenològica. La Bellesa o la Lletjor poden existir també com a producte del joc amb el llenguatge, els signes i símbols o del paradigma narratiu. Però no té perquè ser així i per això n’hi podria haver prou amb colors, textures i composició per aconseguir-les. Com en un paisatge.

La meva visió constructiva del tercer punt, doncs, és que quan es parla només de colors, textura i composició, no és per parlar-ne que l’obra serà més interessant. De fet, quan cal explicar, argumentar una obra, per a comprendre’n el valor, a vegades serà o que no val la pena, o que la mirem malament.

El transcric corregint alguns errors per si estalvio feina a algú:

1. Mai diguis que prefereixes formats petits, digues íntims.
2. Si no has tingut temps per a realitzar algun treball, explica al professor els teus traumes infantils i els teus dubtes i pors artístiques, com a discurs de l’obra.
3. Utilitza el color, la textura i la composició de la teva obra quan no signifiqui realment res.
4. Si no tens idees per a fer alguna obra, arreplega les escombraries de casa teva i digues que parles de la quotidianitat.
5. Quan no s’entengui el teu treball, digues que treballes amb l’ambigüitat.
6. Si la teva peça cau a trossos, digues que treballes en l’àmbit de l’art efímer.
7. Si la teva obra no té cap mena de gràcia tècnica, digues que és purament conceptual.
8. Canalitza i dissimula les teves tendències catastrofistes i suïcides (símptoma obligat de l’alumne de BBAA) a través del Body Art.
9. Posa la partícula no davant de qualsevol substantiu; la temàtica del treball adquireix instantàniament un ressò qualitatiu, místic i bohemi que reforça la justificació de l’obra mateixa (no-llocs, no-presència, no-memòria…).

M’he decidit a escriure aquest post fa pocs minuts, quan he vist (16 de desembre de 2011) l’aterratge d’un avió a un aeroport del país basc, lluitant contra les condicions de vent d’avui que també es preveuen pels propers dies. L’avió entrava a la pista esbiaixadament, com fent tentines; els pneumàtics deurien patinar abans que l’avió recolzés definitivament tot el seu pes sobre terra, perquè n’han sortit un parell de núvols de fum, breus. Mentre el presentador del telenotícies parlava dels probables aplaudiments que rebria el pilot per part dels passatgers, jo he recordat l’aterratge que vaig viure ja fa algun any a Eivissa. No recordo que la meteorologia fos especialment adversa, per tant, a risc de ser terriblement injust, més que aplaudir-lo jo hagués estrangulat el pilot, perquè se’m van posar per corbata.

Però tornant al tema, ja fa temps que m’emociona veure moments com el de l’aterratge d’avui. Són moments en què la capacitat, el potencial de superació de l’ésser humà, és com si es sublimés. En alguns casos com el d’avui aquesta percepció es concentra en una figura individual, la del pilot. Em va passar quelcom semblant fa cosa d’una setmana, quan vaig veure el 30 minuts dedicat als ninis. En un entorn de gent que no ha tingut gaire sort amb els seus pares, o els pares dels quals tampoc han tingut massa sort, despuntava la figura d’un tal Rubén, em sembla, que era força i consciència en estat pur. Ell tirava cap al cantó de l’esport, i no escatimava en ambició. Després d’adonar-se que havia estat fent el capullo durant un temps -crec que uns quants, al nivell que sigui, hem viscut a la nostra pell aquesta revelació divina- s’esforçava en els estudis que li permetrien arribar a la universitat -després d’un periple per cicles formatius que encara havia de començar- i a la feina que havia trobat. Un altre noi -potser amb menys pinta de despert i de tenir les idees clares però, potser per això, transmetent encara més com hi ha una mena de justícia poètica que posa totes les coses al lloc que poèticament, també, els pertoca- també tirava endavant amb uns estudis que uns anys enrere havia abandonat. M’impressiona, doncs, veure la gent trencar les barreres que un destí no gens poètic té preparades per a ells. En aquest cas concret, m’impressiona veure joves de l’extrarradi barceloní prendre’s tan seriosament a ells mateixos com s’hi pren un nen de casa bona de l’Eixample de Barcelona. Només em preocupa lleugerament que aquesta emoció que sento no estigui profundament arrelada amb les expectatives vitals i els valors de l’entorn burgès on he crescut.

A vegades, però, aquesta capacitat de superació i d’autoconsciència humana no es concentra ni en un individu ni en la consecució d’un estatus social on la meritocràcia hi té algun paper, la qual cosa dissipa aquelles lleugeres preocupacions tan lleugerament com les sentia. Es concentra doncs, en coses més col·lectives com el mític (per mi, sembla que ningú ja se’n recordi) rescat dels miners xilens fa una mica més d’un any. No entraré a valorar cap altra cosa que no sigui el viatge d’una persona que s’ha passat seixanta dies, si no recordo malament, sota terra sense cap expectativa al principi de poder ser rescatat, dins una mena de càpsula, al llarg d’una galeria vertical d’alguns centenars de metres de llargada, per sortir a la superfície, a la llum d’un món, o més ben dit, d’un desert, que batega de realitat mediàtica. Objectivament tots els homes pertanyen al mateix món, però mentre no eren rescatats, els miners es trobaven d’alguna manera en una mena de llimb. La seva realitat de persones atrapades sota terra era un món paral·lel del qual no participava ningú més. En el moment que són rescatats a la superfície és com si ho haguessin estat a través d’un portal, al més pur estil Stargate, que uneix només momentàniament dos móns, el de la promesa de la vida i el de la promesa de la mort, irreconcialiables, tan certs com són tots dos no obstant. Que un home o una dona pugui arribar a viure això per mi resulta, també, emocionant.

This is a sort of resumée I just prepared to submit at the Mango Project Call for artists. You can find further information about each work here at my main portfolio. Here we go:

Facts

• 31 years, male, living in Barcelona
• University studies (spanish licenciatura) in Fine Arts.
• Received a research grant last year for a project about using several free software tools for visual creation: DrQueue, LuxRender, POV-Ray, Context Free, Apophysis, Processing and other subjects.
• Received a creation grant for “Alfanhuí Project” from Telenoika Cultural Organization, project in which I’m currently working on. I follow the workflow proposed by Roland Hess in his book Animating with Blender How to create short animations from start to finish.
• Recently passed successfully the “Nature Academy” course from Andrew Price.
• Worked as a freelance Technical Director in a cultural center named “Casa Orlandai” in Barcelona, doing computer maintenance and repair tasks both in Microsoft Windows and GNU/Linux systems, and assessing on how to migrate to free software.
• Active member of the Scout movement ( http://www.escoltesiguies.cat ) between 1991-2000 as a child, and 2000-2009, as a coach first and teams coordinator later.

Skills and works

Generic skills

• Ability to communicate in written text, specially in my mother tongues (catalan and spanish).
• Used to team work.
• Basic communication ability in french and english language. Interest on improving it (for example, all this text is written in english by me, no automated/third person translation used).
• Good will and disposal to learn new things.
• Interest in and working knowlege of free culture subjects.

Visual creation related

• Painting (mainly oil)
• Photography: Elementary concepts and techniques to ensure good compositions and exposures, and basic knowledge of BW film and copy developping.
• Human artistic anatomy knowledge
• You can find drawings and paintings of “anonymous” people here. 

New media

• Experience in taking and managing footage from a DV movie camera.
• Experience in elementary digital painting, with GIMP and MyPaint, using a Wacom tablet.
• Knowledge of common techniques in video editing. Elementary knowledge about video formats and standards.

Related to digital working environment

• Conscious user of digital tools generally speaking, and commited to almost 99,9% to free (as in speech) tools since 2006. Being able to maintain and improve my own GNU/Linux working environment.
• Use and set up basic networking tools, such as FTP, SSH, webservers, managing ports on firewalls, etc.
• Not too hard compiling of applications from source code and solving dependency issues through browsing Internet.
• Managing, storing and backup of my own working data using basic but reliable conventions and processes.
• Basic knowledge on picture library management and RAW format developping/adjustment applications, such as Shotwell, F-Spot, Darktable, RawTherapee or Hugin.

Typography:

CD design (around year 2000):

Camera operation:

Blender related

• Working with Blender since 2004. Solid understanding of Object Oriented Blender’s workflow.
• Ability to animate things and parameters to get working visual effects with objects, particle systems, materials and lamps.
• Elementary knowledge about armatures and traditional animation.
• Used to work with the VSE, frame sequences and basic compositing operations.
• Almost used to the new workflow proposed since 2.5 series.
• Ability to work with external renderers and understanding of common photography/lighting parameters.
• More than four years of experience teaching Blender.

Isagoras game project, presented in Blender Conference 2010:

See more on my Vimeo

Potential positions

I’m going towards improve my skillset in the areas that most interest me: the perfect blend between traditional arts aesthetics and the new media formats. Or, in other words, a blend between the masters of painting such as Velazquez or Da Vinci, the masters of photography such as Ansel Adams and people mastering 3D tools and motion graphics such as Alex Roman or many others. But in the meanwhile, I consider myself a Swiss Army Knife profile in the visual creation environment.

So I’m able to

• model props, buildings and landscapes
• setup materials, lights and composite nodes
• do graphic design tasks
• draw storyboards
• teach things to other people
• help with artistic direction
• help in spanish or catalan language related tasks
• help with technical issues under a TD manager

Obviously I’ll hardly go to take all these issues in a whole, so it’s up to your consideration in which place I frame better. I’m eager to participate in an Open Movie Project for the Blender Institute, and hope some of my skills are going to be useful for the whole project and team. Thanks for your time!

Despite my poor and self learned english, I want to write this post in this language just to be sure that any cool  foreigner is going to understand it. You know, there are cool foreigners and there are colored foreigners here in Barcelona, not so cool for some people.

Since some days ago I have on my tabs in Chrome a couple of articles at http://www.bcnin.com, a website that claims to be the city’s premier international business and networking platform. On this website there are several interviews to foreign people who lives here and who is asked about his experience on Barcelona. I found this website via Linked In and yesterday a friend of mine came to my house and saw it on my computer. This friend finds a very special delight on things, thoughts or speeches against catalan language commitment in Catalunya (oh, BTW, forget about Catalonia, is an horrible name). So he suggested to me to read this interview to Cristian Roux, an osteopath living for 10 years in Barcelona. And I did.

While there are certain things in which Cristian could be right, related to some clannish social organization here in Spain or Catalunya, there are some hints on his arguments that point him as another victim of the Catalan language is the responsible of all my troubles sindrom. Some people from south and center america seems to suffer from this, too. Surprisingly, I’ve meet or hear about some US people more willing to not do catalan language a problem for him. In any cases, we’re talking about people who already speaks either a language which is widely and globally used, english, or another language yet widely used and in Catalunya too as Spanish is. And in the first case, when they come to Spain they face a shameful english iliteracy on local people, so they are not able to comunicate with any other people than foreigners like themselves.

So, as you can see, I’m not at all proud about the low english knowledge here, but it is still true that some english people pass by the world with the blind idea that everybody should understand him. I find english a very useful and easy to learn language, so I don’t find anything intrinsically bad in this idea. What surprises me is that when catalan speaking people expects english speaking people to understand catalan in Catalunya, english people moves uncomfortable and angry on their golden seats. I’m english! why learn a 7000000 people language? you’re kidding, right? Then they build a castle on his supposed ability to speak -or interest to learn- spanish. I can’t do all at once. Neither I’m. But if you’re really interested in communicate with people, catalan is not different from spanish to a point so you can’t take profit of your knowledge in one to understand the other. But surprisingly the spanish level of most english people is as low as the average english knowledge by spanish people, or even lower. They used (with honorable exceptions) to speak spanish like monkeys do, seeming to think about Spanish -or any other language, I suspect- like a necessary harm to live with.

I’m not asking you to celebrate September 11th. (year 1714, of course!), nor to burn Spanish flags, nor to know the history of Catalunya or even neither to speak catalan. I’m asking you to listen, not only hear. I see on english people faces the true image of the inconvenience when they hear me speak to him in catalan. Actually they think that I’m speaking spanish… Their face is like the portrait of the horror, ignorance and pride. So perhaps the problem is not our one but yours. Catalan people, specially in Barcelona, used to speak on its daily life two languages. English people how many?

And perhaps http://www.bcnin.com should stop breeding the image that catalan people, and specially catalan language, is not suited to do business and networking, and start acting with another state of the mind. Thinking about why to stay here, and what could be learned here. In the  interview to Matthew Tree in bcnin.com, he says that didn’t found any reluctance from catalan people to him. Surprisiginly -or not- he was willing enough to learn catalan, but I don’t think this fact should be like a VIP invitation to feel accepted, but just the plain logical situation instead. If you go to some country, you need -at the very very least- understand that people is going to speak their own language. Plain logic.

If not, better to take a couple of photos of mannequins at the Rambles, drink a gallon of sangria, back to your boat or shiny plane, and let us alone forever with our stupid language issue. Isn’t? And, please excuse my english and my for sure endless mistakes; unlike other people, I try to learn other ways to communicate. And there’s no other way than using (reading, listening, or speaking) them.

Em rentava les mans, els ulls, la vida,
quan sorties tendríssima i esvelta;
em rentava mirant-te solament…
Nedava com un peix inversemblant
en la teua tendresa vegetal.

Ja fa uns mesos que no puc deixar de visualitzar aquests versos. Els darrers dies l’oportunitat d’incorporar-los als meus pensaments s’ha anat fent més i més grossa. Són la cadena que m’uneix a la resta de l’Ègloga III de Vicent Andrés Estellés i les seves imatges, encarnació dels mites que el pòsit de la postmodernitat deixarà a les nostres ments que, per ociosos els cossos, viuen assedegades de la poesia que a vegades el món sembla que guardi gelós.

Quan sóc a la piscina també hi penso sovint. El cos en aquella contorsió armònica del crol, la cadència en l’alternança dels braços eixint i tornant a entrar a l’aigua. Estudio la posició de les mans, l’angle que forma el meu braç amb la superfície. Com miro de coordinar el gir del cap per respirar acompanyant l’arc que descriu el meu braç. Tenir el màxim de temps per inspirar un aire que els meus pulmons petits no saben fer cabre. De cua d’ull veig de tant en tant els esquitxos que els meus peus fan, com un petit escàndol en el clima de presències taciturnes que hi ha dins l’aigua, fora de l’enrenou de les mares, i algun pare, jugant amb els fills a la part poc fonda. Però de tots ells mentre nedo no me n’assabento. Contràriament al que molta gent diu, però, penso poc introspectivament mentre nedo. Potser és que nedar encara no és per a mi un conjunt d’accions prou automàtiques com ho és pel conductor prémer l’embragatge en canviar de marxa. Necessito i m’esforço a fer consciència de tot allò que faig mentre nedo. Sovint penso també en imatges suggeridores com aquesta, que recupero de nou cada unes quantes piscines, mentre agafo alè a una punta abans de començar a nedar fins a l’altra. M’entretinc i m’extasio en la sensualitat de pensar-me com un peix.

La dels peixos és una imatge que d’un temps ençà ha anat quallant en mi com una metàfora recurrent del sexe. En parla Juan Luís Guerra a la pràcticament pornogràfica Burbujas de amor. Quan era petit òbviament no entenia res d’aquesta cançó i la meva ment ingènua no anava més enllà de pensar en un algú prou fantasiós fins al punt que, si quelcom desitjava en aquest món, això era viure com els peixos fan sota de l’aigua. Mai se’m va acudir que el fet de voler ser peix així una mica perquè sí és quelcom bastant estúpid. Tot això era, evidentment, abans que a literatura castellana aprenguéssim què és una metàfora.

També penso en els peixos al marge d’aquesta cançó, dels versos d’Estellés i, fins a cert punt, del sexe, però no del tot. El que més m’agradaria de ser peix -crec- és la capacitat de nedar fent aquest moviment sinusoidal amb el cos, perquè és quelcom que només podem entendre per la relació de causa i conseqüència, però no per una lògica apustuflant. Bé, hi ha gent que sap nedar fent amb l’esquena i les cames el mateix moviment, però en sentit vertical. I a més d’admirar-lo, trobo aquest moviment d’una sensualitat inconcebible. El nostre cervell -el meu com a mínim- no és capaç de processar tots els estímuls visuals associats a aquest moviment. És a dir, el meu cervell no permet als meus ulls ser el mèdium per a comprendre què està passant quan un peix o algú neda així. M’omple de satisfacció que no tota la bellesa pugui cabre entre els paràmetres de comprensió dels homes. Però bellesa de veritat, no aquesta merda d’avui en dia que li diuen art conceptual.

Quan de tant en tant veig peixos al mar, o en un estany, em quedo més intrigat que no ho feia mitja vida enrere, quan semblava que tota opinió possible en relació a ells tenia el seu sostre en les divisions entre els vertebrats dins el regne animal. Observo les altres coses que admiro dels peixos, aquesta ingravidesa, el silenci desacomplexat on viuen, l’aparentment estúpida linialitat de les seves vides, i la seva dansa, finalment. I cada vegada que pel carrer, baixant a l’andana del metro o fent qualsevol altra cosa penso de nou en ells, recupero la cruel vividesa del sexe i de nedar en la tendresa vegetal d’algú, rescatant l’aparentment estúpida linialitat de les nostres vides que vam perdre -posem per cas- el dia que vam decidir passar a ser recol·lectors.

Doncs això,

que busco companya de pis, en principi acabat amb A, en femení, tot i que no descarto tampoc viure amb algú del meu mateix sexe… només que posats a triar, prefereixo començar per les noies. Evidentment . Estic pensant en una persona en principi d’entre 25 i 35 anys; no em tanco a altres opcions però per aquí anirien els tiros.

El pis és al barri de Sant Antoni, escandalosament cèntric, a 10-20 minuts caminant de Plaça Catalunya i Plaça d’Espanya..

• transport: amb tres línies de metro a 4 mansanes la més llunyana i a uns 100 metres la més propera.
• llum: l’habitació en lloguer rep llum natural durant tot l’any, i sol directe a les tardes d’estiu.
• superfície: l’habitació té uns 11,5 metres quadrats de superfície.
• mobles: hi ha un armari de fons, força gros, amb calaixos i barra per a penjar la roba. També una taula tipus escriptori d’Ikea i un llit individual (encara que a la foto se’n vegin dos)
• accés a internet: a l’habitació hi ha cable ethernet per a poder-lo endollar directament a l’ordinador.
• acabats del pis: són senzills, i si vols viure envoltat de luxe potser no és el teu lloc .
• preu: 350 euros mensuals amb despeses de llum, aigua, gas i internet+trucades locals incloses. Personalment sóc partidari de compartir també despeses d’alimentació, tal com he fet sempre, però si fos el cas ja ho pactaríem.

Imatge panoràmica de l'habitació

Imatge panoràmica de la sala

Estic sentint a TV3 com els ajuntaments catalans estudien, parlen de, es proposen plantar-se davant la incapacitat que tenen actualment de fer front a algunes despeses.

Comenta la notícia que durant els anys de bonança els ajuntaments van assumir voluntàriament competències que només els eren opcionals, i d’acord amb uns trams segons la seva quantitat d’habitants. Ara resulta que no poden assumir el manteniment de certes instal·lacions i serveis al ciutadà i reclamen un nou marc competencial i de finançament a l’Estat per a poder fer front a aquests costos.

A mi el que m’ha deixat la cara de quadres escocesos és com tenen l’estómac de responsabilitzar l’Estat d’uns serveis socials que ells voluntàriament es van posar a oferir i, no ens n’oblidem, segur que van reportar els corresponents vots al govern municipal de torn quan van ser inaugurats.

Ara que ja no tenen diners per seguir promovent les seves estúpides polítiques paternalistes, els ajuntaments, que majoritàriament deuen ser de CIU i el PSC, es posen a plorar. Podríeu haver-hi pensat abans.

Quan era petit un cop vaig demanar als reis el tocador de la Chabel. Em semblava que si algun dia podia tenir tota aquella col·lecció de coloraines i porqueries juntes i organitzades de manera tan mona, ja hauria fet bona part de tot el que em tocava a la vida. I això als set o vuit anys no és cap tonteria, atenció. Probablement per sort, els meus pares no ho devien veure de la mateixa manera i per això els Reis no em van portar aquest regal. De totes maneres al llarg dels anys he desitjat i m’han regalat tantes coses que ja no les setmanes, sinó els dies, revelen com a totalment inútils, que sospito que l’estupidesa dels infants mai arriba als seus màxims exponents sense l’ajuda dels pares.

Resulta que en Quim va quedar tan satisfet de com vaig pintar el xassis del Dyane (estrany és dir-ho així, el xassis és meu) que no va tenir massa problemes per enganyar-me que netegés i pintés, amb el procediment equivalent, tota l’artilleria semi-pesada de maquinària. En poques paraules, el que no és ni xassis, ni carrosseria, ni motor. És a dir: braços, direcció, suport de bateria, suspensions, amortidors, i alguna cosa que segur que em deixo. A mi em tempta la idea de pintar-ho de diferents colors -no fent un jardinet, però sí diferenciant- per tal que aquests juguin el seu petit paper en explicar la maquinària i la funcionalitat subjacent a cada conjunt o articulació de peces. L’únic però de tot això és que calia portar les peces a pintar a algun lloc -com casa meva, posem per cas- on jo no depengués de ningú més per anar fent feina.

Així doncs jo un dia també vaig enganyar un amic meu perquè m’ajudés a pujar des del carrer, on les havíem portat amb cotxe, totes les peces fins al menjador de casa. A mi personalment em sembla molt graciós pujar per unes escales peces d’un vehicle que mai podrà pujar-les. Diguem que el graciós compensa l’engorrós. I aquest gener, doncs, em tocarà anar netejant i pintant, netejant i pintant.

Si algun dia esteu molt avorrits i voleu venir a fer-me companyia mentre netejo i pinto peces, sereu benvinguts (potser, però si no us conec no us ho prengeu al peu de la lletra).

Que ningú confongui fer el màster oficial de paisatgisme amb el fet d’estimar o, ni tan sols, tenir algun interès genuí, per allò que anomenem paisatge. Són conceptes que no han de tenir necessàriament res a veure. Avui, una amiga, amb els amables comentaris que la caracteritzen, ha remès una altra amiga seva a mi perquè li donés la meva opinió sobre el Màster Oficial de Paisatgisme, que jo vaig començar, i deixar inacabat, fa uns anys. I això és el que li he dit.

Hola Nomdelapersona,

doncs així d’entrada no tinc un missatge clar per donar-te. Per cert, si la teva companya geòloga és la TalPascual, ja ens coneixem!

Jo el màster no l’he acabat encara, he fet uns 70 crèdits d’un total de 120, i no tinc clar si m’hi tornaré a posar o no algun dia. Això ja et deu dir alguna cosa.

Val a dir, però, que jo vaig començar el màster des d’un esperit en plan “humanista” i per passar-m’ho bé. I perquè m’ho pagava “el papi”. I en efecte, el primer any i part del segon, m’ho vaig poder seguir prenent així. Vaig aprendre moltes coses que m’interessava aprendre, sobre ciències del medi: biologia, ecologia, edafologia… coses que sempre m’havien interessat però que per raons X no havia après abans (a BUP i COU vaig fer lletres).

Ara bé, quan van començar a dominar les assignatures que es recullen sota la gran falàcia de “taller”, em vaig començar a desmotivar. Jo no estic fet per perdre 6 hores d’una tarda limitant-me a escoltar com els meus companys de classe exposen les seves palles mentals, encara que fossin projectes relacionats amb l’assignatura. Escoltar els companys és molt interessant i per un dia està bé, però quan això es converteix en la tònica de classe, i a més en dues o tres assignatures, per mi és perdre el temps.

Suma-hi a això que el grau d’exigència no és baix. Mentre vaig fer els temes de ciències, que em motivaven, em vaig portar molt bé amb aquest grau d’exigència, i vaig treure bones notes. Després, les bones notes es van acabar. Al final, vaig decidir que programar-me la vida i la feina en funció d’un màster on els professors i les matèries ja no donaven més de si, no valia la pena i era millor no enfadar-s’hi. Ja havia après coses útils que em podien servir més endavant. Entre elles, la de no començar res acadèmic de què no estigués 100% segur!

En el teu cas, és probable que et posin a la via dels enginyers, i amb això donaran per suposat que tens bastant controlats tots els temes de ciències del medi. Jo vaig poder fer aquestes assignatures, que són les més interessants que he fet al màster, ja que em van posar a la via dels arquitectes (sóc llicenciat en Belles Arts). Als meus companys que havien fet la via dels enginyers i que no tenien formació específica en ciències del medi (com sí que la tenen, per exemple, els enginyers agrònoms, ecòlegs, ambientòlegs o biòlegs), se’ls notava força la falta de rodatge o coneixement d’aquesta matèria. I t’ho comento perquè, tal com et dic, des del meu punt de vista tot això és el més interessant d’aquest màster.

Jo, en contrapartida, l’únic tema que portava una mica peix i que s’havia tocat a la via dels enginyers era AutoCAD (que evidentment es dóna per suposat en el cas dels arquitectes).

En resum, a mi el màster em va suposar una època de bastanta intensitat de treball, per la feina pròpia del màster i la de guanyar-me la vida, a més d’acostar-me a móns com el de l’arquitectura i les ciències del medi, que sempre m’havien interessat o als quals m’interessava apropar-me professionalment. Mai vaig estar fent el màster amb els ulls posats en “jo vull ser paisatgista”, perquè mai m’he cregut gaire la retòrica arquitecturil associada a aquest grau d’especialització. Bé, potser el meu poc èxit també està relacionat amb la meva resistència a combregar amb rodes de molí a la retòrica arquitecturil. Ni te’l recomano ni te’l deixo de recomanar. El primer any, per a mi, va ser del tot recomanable. El segon i el tercer any, també per a mi, van ser en general prescindibles.

Espero haver-te ajudat. Si no et sap greu, i vist que m’he enrotllat tant, potser penjo aquesta resposta al blog, per si a algú li pot servir .

I per cert, això de marxar a un altre país a fer el màster, ja és la segona o la tercera persona de qui ho sento.

Si tens més dubtes o no m’he explicat en quelcom, no et tallis i digues-m’ho.
Salut i a reveure!
Raimon

Bé, només uns pensaments per qui estigui pensant fer el màster, fins i tot un altre màster. Això dels màsters és el cuentu xinu per continuar l’altre cuentu xinu de la universitat, de la qual ja sabeu una mica el que penso. Està molt bé anar-hi, sobretot si no tens altra feina.

Fa uns mesos, en aquestes pàgines vaig proposar una endevinalla que consistia a saber a quina cançó pertanyia una lletra directament traduïda de l’anglès amb el traductor de Google. Avui ho farem al revés. Us poso la traducció de Google a l’anglès d’una cançó que en realitat sol ser cantada en un idioma que deixarem en la incògnita. Us poso un parell d’extractes de la cançó/traducció i heu d’endevinar quina és. Sort!

extracte 1:

From large to me again the same thing happen
but it was hard much earlier.

extracte 2:

They say there’s good bad,
say there are more or less
say there is one thing to keep
and not many have.