Durant el darrer any he estat treballant amb l’Agustí Sancho en un joc per a la XBOX 360, la consola de Microsoft. Bé, deixant a part els dubtes existencials que em pugui provocar treballar per a una plataforma del maligne, l’experiència ha estat com a mínim interessant, i ara que estem arribant al final ha arribat el moment de mostrar-vos-en alguns resultats.

El joc és un clàssic shoot’em up, bé, de moment no és un clàssic però tot és qüestió de temps . Una nau que va passant per difererents escenaris planetaris carregant-se els enemics, com ha de ser, vaja. Ens l’hem plantejat com una manera d’enfrontar-nos a un repte real i agafar experiència en quelcom que, cada ús des de la seva àrea, ens interessava. Hi hem col·laborat dos músics, en Jonathan i en Miguel, l’Agustí com a director, dissenyador i programador del joc, i un servidor.

Jo hi he col·laborat amb la direcció artística i, sobretot, (ja que no tinc massa experiència en direcció artística i, per tant, aquest és l’aspecte que menys he pogut atendre) el modelatge i la texturització 3D de tots els escenaris, naus dels bons i enemics. Per a totes les tasques, he utilitzat únicament aplicacions de programari lliure. Principalment Blender i GIMP, i de manera més puntual Inkscape, i altres aplicacions en un entorn GNU/Linux. Senyal, per altra banda que, amb tots els seus reptes que el programari lliure encara ha de resoldre, GNU/Linux és un entorn perfectament compatible amb qualsevol altre, en aquest cas el Windows amb què treballa l’Agustí.

Una de les coses per a què més m’ha servit és per descobrir les possibilitats immenses de la texturització UV. Però si tot va bé d’aquestes coses ja n’aniré parlant més endavant. Quedeu-vos amb el vídeo aquí sota i amb la web del joc, on en podreu trobar més informació.

Què és?

Una de les coses mundanes i quotidianes en què et puc oferir els meus serveis és crear-te un fons d’escriptori personalitzat. A partir d’una foto teva, preferentment un primer pla o quelcom semblant, puc fer una composició que podràs posar com a fons de pantalla al teu ordinador portàtil o de sobretaula.

Exemples

Aquí en pots veure dos. Dos encàrrecs per a dues persones imaginàries que anomenarem Judit i Marc. Vegem què passa amb les fotografies que m’han enviat perquè en faci alguna cosa interessant:

Bé, a partir d’això jo penso en algunes possibilitats i em poso a treballar en la que em sembla més atractiva amb algun programa (probablement el GIMP) on faig manipulacions de la imatge, triant aquelles que donen més interès al conjunt i intentant acostar-me a les preferències de qui m’ho encarrega. I en resulta quelcom així:

En aquest cas, com pots veure, he fet a les cares de totes dues fotografies un tractament més o menys pictòric. En el cas de la fotografia d’en Marc, he optat per canviar-li substancialment el format afegint un tros important de cel. En el cas de la Judit, he conservat el fons original de la fotografia però canviant-lo a blanc i negre i fent-hi algun retoc puntual.

Això és el que envio a la Judit i en Marc, respectivament. L’únic que falta abans d’enviar-los-ho és saber quina resolució té la seva pantalla, per tal de poder-los enviar a més un arxiu que s’hi ajusti perfectament.

Suposant que tant la pantalla de l’un com de l’altre fa 1920×1200, allò que ells veurien en el seu escriptori seria quelcom semblant a això:

Cost

Ofereixo aquest servei per 30 € cada composició de fons de pantalla.

Avantatges:

• Pots dir-me quin estil de fons d’escriptori t’agradaria. Jo m’hi intento adaptar.
• Pots adjuntar-me fotografies teves juntament amb d’altres que no ho siguin, sempre i quan tinguin una llicència que ho permeti, com la majoria de les de tipus Creative Commons.
• Pots sorprendre algú regalant-li un fons d’escriptori partint d’una foto seva. És un regal que pot passar per inútil o fer molta il·lusió. Moltes coses bones tenen una component important de risc.
• Si tens un servei d’ftp, et puc enviar arxius de treball (en format GIMP o similar i a més resolució) a fi que tu puguis fer les teves pròpies modificacions més endavant.

Inconvenients

• No és un servei per a empreses. Si com a empresa estàs interessat en quelcom semblant, parlem-ne (raimon arrova imatgedart punt com).
• Pots provar d’imprimir-ho, però el que t’entregaré no està pensat per a això, per qüestions de resolució i gestió de color.
• No és un servei de creació amb revisions. Tu m’envies la foto i m’expliques què t’agradaria. Jo hi treballo i t’envio el resultat que crec que més t’agradarà.

Procediment

1. m’envies un mail amb una fotografia adjunta, allò que t’agradaria que fes amb ella, i l’amplada i l’alçada en píxels de la pantalla on ho vols utilitzar
2. jo et responc, et demano aclariments si s’escau, i t’especifico una forma de pagament
3. així que he rebut el pagament, m’hi poso a treballar
4. preparo les imatges per a la mida de la teva pantalla i t’ho envio

Observacions

• Com més resolució tinguin les imatges que m’envïis, millor. Dóna més joc.
• Mira que la fotografia t’agradi com més millor. Per a miracles, a Lourdes.
• Bé, ja se me n’aniran acudint més…

L’any passat vaig deixar (encara no sé si de manera permanent) la meva participació al moviment escolta. Les raons perquè ho vaig fer són una barreja de situació personal, cansament i sentiment d’incapacitat, però si calgués parlar-ne més hauria de ser a un altre post.

Recordo que durant l’any passat, al Comissariat (l’òrgan de govern del moviment Minyons Escoltes i Guies de Catalunya), es parlava sobre la vigència i la utilitat d’El cau de tots, una línia anual que cada curs, sota un lema en concret, proposava el treball o la visibilització d’una determinada tasca social o mediambiental que es feia dins el moviment. No era jo l’únic entre els qui pensàvem que aquesta iniciativa estava ja massa espremuda i erosionava les persones i els equips que quedaven al càrrec de tirar-la endavant. També, però, es donava la circumstància que mai aquesta iniciativa ningú se l’havia pres massa seriosament, per la qual cosa era difícil valorar-ne contrastadament els resultats. L’any passat, però, hi havia el compromís de fer-ho, de posar-hi força, de fer-la mereixedora de l’amnistia.

Desconec com va acabar el tema. Vaig deixar el moviment abans d’acabar el curs, fart de la meva pròpia actitud i, com passa a tants altres llocs, que el que és urgent passi sistemàticament per sobre el que és important. Però veig amb un escepticisme força malpensat que ara hi hagi quelcom (una iniciativa), que és l’Eix del curs, i que aquest any tracti sobre el servei.

I és que aquesta era una de les crítiques que per part meva tenia més pes a l’hora de qüestionar El cau de tots o, si no vaig molt errat, ara l’Eix del curs. Si convertim en anècdota d’un curs -per benintencionada que sigui- un dels propòsits de l’escoltisme com és el servei, ¿què se suposa que estem fent cada dissabte amb els nens i nenes, ara o d’aquí a tres anys?

Corre Bel·lisa. El món va a la catàstrofe:
els dies tenen vint-i-quatre hores,
les persones són altes o són baixes,
si obris l’aixeta corre l’aigua, si
sumes sis i catorze surt un vint…

de Vicent Andrés Estellés, Ègloga III, part de Nemorós.

El divendres vinent celebrarem una Install Party a la Casa Orlandai. Com a breu explicació de què és una install party, et podria dir que és una trobada informal en què gent que sap unes quantes coses sobre GNU/Linux o és bastant friqui es reuneix amb gent que potser o no en sap tantes o no és tan friqui i intercanvien coneixements i idees. La idea gèrmen per dir-ho d’alguna manera, és instal·lar sistemes operatius de programari lliure, però la informalitat pròpia de l’esdeveniment fa que sigui més que això.

Aquesta serà, com deia, el proper divendres dia 30 d’abril a partir de les 19h, però segurament abans ja serem per allà preparant-ho tot. En principi mirarem de fer-ho al pati de la Casa, però si canviem d’opinió o fa mal temps ens posarem a una de les sales del centre. Si saps de gent a qui pot interessar, fes-li-ho saber, gràcies.

Però la idea seria que a tu també t’interessi. GNU/Linux és un sistema operatiu més fàcil, si se sap per on agafar, del que diu la veu popular o els mitjans. Per al que sigui, pots trobar-ne més informació aquí.

Què millor que proposar un repte, un petit joc, a tots aquells que comencin o continuïn el dia amb la lectura del meu blog? Res, evidentment. Aquí ve:

Aquesta tempesta de llamps
Aquesta ona de marea
Aquesta allau, jo no tinc por.
Anem, anem ningú et pot veure intentar-ho.

Aquesta és la traducció al català d’un tros d’una cançó, utilitzant el traductor de Google, així, tal qual. La qualitat (poca o molta) o particularitat de la traducció és part de la gràcia del joc. Sabeu quina cançó és?

• Si ho sabeu i ja la coneixíeu, guanyareu el premi que significa tornar a tenir ganes d’escoltar-la.
• Si ho esbrineu i no la coneixíeu, no us deixarà indiferents. Això també és un premi.

En llegir, de nou, aquest post al blog del Miquel vaig recordar de nou tot l’encanteri que jo havia tingut sobre la Plaça de la Virreina. No, no he escrit malament, no era la Plaça de la Virreina qui tenia un encanteri sobre mi. El cas és que en més d’una ocasió la Plaça de la Virreina ha tret el cap entre els meus escrits. No he posat gaires escrits meus, vull dir paraules posades amb voluntat estètica, aquí al blog. Espero que aquest sigui el primer pas d’un procés de vomitera personal que fa temps que tinc pendent.

En aquests dies, a vegades, torno a sentir la mateixa olor dels moments que fèiem el dinar, o potser la que, des del primer dia que hi vaig entrar, tenia per l’olor de casa teva. Encara amb tot allò que pogués ser propi de ta mare allà dins. Els quadres, i les flors, i la marca de televisor que ella hagués triat, així com la de detergent i l’ordre de les coses als prestatges. Em veig a mi en aquell moment com el nen que s’ha fet gran i ja no fa criaturades. Amb estranyesa i somriures estúpids apareixia davant d’ella, jo aquell nen sense barba que havia perdut la virginitat feia poc amb la seva filla. Era una mena de criminal protegit per tu.

I quan la sento molts cops ja no sé si és la teva, realment, o la de les dones amb qui he estat alguna nit a l’estiu. Als matins sento el crit d’alumini de les orenetes, que és com si escalfés l’aire encara fosc de l’albada, i és això, avançada la primavera, el que em porta una insondable nostàlgia del matí de juny. Perquè t’estimo per tal com ens llegírem els ulls alguns dies, però cada dia ets una mica més llunyana com si els nostres llocs a la vida de l’altre haguessin florit i mort en un temps de llegenda. Només fa poc que començo a concebre com ja no hi ets, no solament que no. Sobretot no hi ets perquè no has patit res del que jo, i no puc saber quan valdrà la pena escoltar-te, perquè potser tinc por de desfer l’entelèquia del teu ser, la part de poesia que els matins de maig i juny, i encara al juliol, cavalca damunt el pati mentre hi vessa l’emboirada llum. Llavors penso en tu, i en l’Anna i en la Júlia, que també un juny va travessar el mar en un vaixell. I na Paula roman com congelada en una vitrina d’hivern, entre l’aire i les fulles de la Plaça de la Virreina. Sovint necessito somniar despert i rescatar-me tots aquests records, perquè és com si l’olor fos tan fugaç que m’entristís sentir-la per un temps tan breu. És quan més sento no poder-te trobar. I a vegades inspiro, i expiro, i amb la soledat i la pluja, o el sol i el vent, puc tranquil·litzar-me de la quietud del món a qui encara tinc ulls per avistar. Com quan sóc a les muntanyes, o vora el mar o pels carrers quan l’aire és pur com el blau, fora del que m’empipa de la prosa de pujar les escales, ficar claus a panys i les mesures i les cadires de la meva habitació, que podria abraçar, cada dia, a ulls clucs. I demà això serà la poesia d’un temps de girar-se al cel i fer-hi preguntes ardu, quan tu encara seràs una mica més lluny i més seràs l’evanescent protectora de l’adolescent imberbe.

24 de maig de l’any 2004

Animata és un programa d’animació pensat per a fer-la en temps real. Fa tot just una estona que s’ha acabat de compilar al meu ordinador amb Debian Lenny i sembla que funciona bé. El problema és que no tinc ni idea de com es fa anar. Aquí a sota podeu veure alguns videos de la mena de coses que es poden fer amb aquest programa, i de l’autor (em penso) parlant-ne a una conferència a Madrid.

Reverse Shadow Theatre from gabor papp on Vimeo.

He fet un breu googleig però aparentment no hi ha més informació que un tutorial força poc digestiu sobre com utilitzar-lo amb Pure Data o MAX/MSP. Si en teniu noves, us estaré agraït si les deixeu als comentaris.

Si estaves buscant un curs de Blender per a la primavera de 2010, pots trobar-ne informació aquí.

ATENCIÓ: El curs és a punt de començar. No obstant, i a causa de les poques inscripcions fins al moment, de manera excepcional s’admetran encara inscripcions durant les dues primeres setmanes en què ja s’estigui impartint el curs. Amb el benentès, evidentment, que es seguirà el programa previst i que les persones que s’hi incorporin tard hauran de mirar de suplir pel seu compte els continguts ja donats. A aquest efecte podran utilitzar documentació digital proveïda pel professor.

Article publicat originalment el 4 de desembre de 2009.

Si vols aprendre 3D amb un programa lliure i descarregable gratuïtament d’Internet, que només ocupa al voltant de 50 MB al teu disc dur, de gener a març del 2010 la Casa Orlandai et proposa un curs introductori:

• Dates: del 15 de gener al 19 de març
• Quan: cada divendres de 17.30 a 19.30h. de la tarda. (20 hores en total)
• Preu: 82 €. Possibilitat de sol·licitar reducció de preus per a persones amb targeta rosa reduïda i les que estiguin en situació d’atur o cobrin una pensió compensatòria i demostrin uns ingressos per sota d’uns determinats llindars. Més informació aquí, al 93 252 42 62 o en el moment de la inscripció. Nota important (9 de gener de 2010): Les inscripcions fora de termini ja no donen la possibilitat d’acollir-se a les opcions de reducció de preu.
• Inscripcions: del 7 al 23 de desembre de 2009. A Casa Orlandai, c/ Jaume Piquet nº23, prop de la para de FGC Sarrià, a 10 minuts de Plaça Catalunya. http://www.casaorlandai.cat, tel. 93 252 42 62.

Programa docent del taller:

• Introducció al 3D
• Interfície de Blender
• Modelatge d’objectes
• Opcions bàsiques de render
• Assignació i ajustament de materials
• Introducció a l’animació 3D
• Introducció a la il·luminació 3D

Les places són limitades, fins a 14 alumnes. Hi ha un ordinador per persona, amb arrencada dual Windows i GNU/Linux. I el professor sóc jo mateix . Si t’interessa, afanya’t i difon-ho. Si no t’interessa però coneixes algú a qui pot interessar, difon-ho igualment, gràcies!

He seguit a trossos la cavalcada de Reis per BTV. Tenia a la meva esquena la tele i Jo anava fent regals, tallant passe-par-tout i altres manualitats encantadores. Així podia veure per la tele una persona amb qui convisc i que, de tant en tant fa gràcia veure en exercici professional. Però això també m’obligava a suportar la ingent càrrega de cursileria associada a la retransmissió d’una cavalcada de Reis i que havia d’escoltar.

I no tindria per què, perquè una cavalcada de Reis no és res més que això, una cavalcada dels Reis d’Orient. Però quan periodistes i convidats s’entesten a fer d’això quelcom que no és, comencen els problemes.

En primer lloc és raonable que els nens i nenes tinguin una preferència per un rei o un altre. Són multicolors com la nostra societat pseudo-ecosocialista, i és normal que un nen comenci a construir la seva escala de preferències a partir d’una realitat tan inherent al món físic com és el cromatisme. També és raonable que al cap del temps mantinguem aquesta preferència de la infantesa, i que la modulem mentre creixem amb l’ajuda de les nostres percepcions sobre la vellesa (Melcior) o la majestat heroica de conte (Gaspar), per exemple.  Però anar més enllà d’aquesta línia amb la qual ara mateix ja estava flirtejant és fer el patètic. Començar a inventar-se històries ad-hoc analitzant la simbologia dels seus colors i orígens per a arrebossar la realitat de l’adveniment dels Reis d’Orient (qui collons es va inventar això dels Reis Mags? quan jo era petit eren d’Orient i amb això ja n’hi havia prou. I de mags res, que treballen tota la nit) té més pinta d’invent socialista a l’era dels noranta que de res vinculable a una tradició consolidada o al Nou Testament. Per tant deixeu-vos d’històries. Si no sabeu com omplir una hora i mitja de retransmissió això no és problema del contribuent d’una tele pública. Si no us agrada que la cavalcada sigui aquest any igual que en fa cinquanta no la feu. No em sembla recordar que ni jo ni els meus pares us l’haguem demanada mai. Ja la farem al barri, o a l’agrupament escolta (la qual cosa tampoc és garantia de res, però ho deixarem per una altra entrada…). Els Reis no necessiten que el pallasso del nostre alcalde els rebi per recordar-se de tots els nens de Barcelona. I l’últim que necessiten els nens de Barcelona és que algú com ell comenci a adular-los dient-los que són bons només pel fet de viure a Barcelona, per educar-los encara una mica més en la desresponsabilització de l’individu que ens envolta per tot arreu.

Parlant del pallasso del nostre alcalde (va fer de patge?), com és que tothom parla de les classes de català que rep en Montilla i ningú parla de les que no rep Jordi Hereu? Tothom té dret a cometre incorreccions i que sigui valorat més el seu esforç per parlar una llengua que no pas el grau de correcció amb què ho fa. Però parlar tan barroerament com Jordi Hereu ho feia la llengua pròpia del país del qual Barcelona és capital, sense immutar-se i com la cosa més normal del món, és de jutjat de guàrdia.

Per cert, si el rei ros ha de venir de l’Himàlaia, el deurien pillar durant la segona Guerra Mundial. Si no, no ho entenc, il·lustreu-me si us plau. I no em digueu que no era el ros sinó el blanc perquè tampoc no cola.

Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.