Y yo no he muerto.
Me alegro de la lluvia
y me alegro del viento.
Si tengo frío, me caliento;
si tengo miedo, ¡Que no lo tengo!,
susurro y pienso…
y para mañana
ya me he comido mi pequeña ración de esperanza.

De Manolo Chinato, a la cançó Tres puertas al disc Poesía básica d’Extrechinato y tú. Tot i que aquesta lletra també apareix a l’antic llibre del saber d’Extremoduro, el ¿Dónde están mis amigos?, si no m’equivoco. I, del mateix autor i disc, un tros de la cançó Abrazado a la tristeza (que també surt a Pedrá…):

Y verás sin duda el resurgir poderoso del guerrero
sin miedo a leyes ni a nostalgias
y lo verás caer una y mil veces y levantarse de nuevo,
con la pura bandera de su raza.

Ja ho vaig dir fa poc més d’un any, el setembre de 2009, però ara vull aprofitar la tirada de SEO que el temporal d’aquests dies em pot aportar per repetir-ho.

Qui aposta per solucions artificials al fet que el mar es mengi la platja, és que és un ignorant. I jo no sóc expert en la matèria, però em resulta evident que l’últim invent que se’ls ha acudit als alcaldes de municipis costaners, la construcció d’espigons submergits, tard o d’hora revelarà efectes secundaris tant o més indesitjables que els associats a les solucions actuals. Un que ja em puc imaginar és que l’aigua del mar no es renovarà tant, i si abans llençàvem els diners públics posant sorra allà d’on el mar l’havia treta, després d’això caldrà gastar-nos-els netejant l’aigua perquè els guiris de merda s’hi puguin banyar.

Tot això ve a cuentu que avui al telenotícies es parlava del problema dels temporals per la platja, de les grans inversions fetes abans de l’estiu, s’entrevistava els alcaldes i s’apuntava com la solució definitiva els espigons submergits del dimoni. I, només lateralment, es venia a dir que la construcció de ports esportius dificultava la regeneració natural de les platges.

A veure quan us enterareu, polítics i periodistes que viviu a la vostra bombolla dels mitjans sense preocupar-vos dels altres camps del coneixement, que el problema de les platges és només la punta de l’iceberg dels problemes de la gestió hidrológica i de costes del nostre país.

El que cal és:

1. demolir els ports esportius i les parts supèrflues dels no esportius i recuperar-ne la costa, i enviar els pijos amb els iots a una illa deserta perquè es morin de fàstic.
2. tractar bé els rius perquè aportin els sediments que els toca portar, i compensin la salinitat del mar com Déu manava, quan el món encara era món i no estava sotmès al deliri socialistoide.
3. Reubicar a les 80.000 vivendres buides que hi ha a Barcelona tota la gent que viu prop de les rieres oficiosament urbanitzades, i demolir i recuperar tot el que hi hagi a prop de manera que no quedi pedra sobre pedra. Si no enteneu el per què d’això, us recomano llegir quelcom, prou com per entendre com és de diferent que l’aigua corri per la terra o per l’asfalt o el ciment.

Com que ningú té els collons de fer això que és el que caldria, seguirem llençant diners al mar d’una manera o altra, segons la inspiració del polític de torn, o el tècnic municipal, enginyer d’obres públiques però ignorant en la resta de coses que passen al món.

Au petons i que disfruteu a la platja (tant bruta com és, no us entenc), pallassos.

Això és el que ha fet l’Il·lustre alcalde de Barcelona. Per cert, és Il·lustre o Excel·lentíssim? Ja m’ho direu. Tant de bo que la candidatura de Barcelona per als Jocs d’Olímpics d’hivern no guanyi. Ara estava mirant les notíces de BTV i pel que es veu aquesta tele també viu a la inòpia com tots els altres mitjans de comunicació oficials. Totes les reaccions que mostrava (amb la prèvia intro de ara veurem una altra reacció a, com si anés en una línia diferent de les anteriors) eren de gent entusiasmada de conèixer-se i, a més a més i pel que ens ateny, encantada que Barcelona celebrés uns Jocs Olímpics d’Hivern.

Què passa alcalde? que com que tens la ciutat plena de merda i envaïda pels bàrbars erasmus vols començar a estendre la xarxa de culpables cap al Pirineu? Fua, no vegis, allà (bé, a la Cerdanya, oficiosament declarada capital del Pirineu) semblaven encantats. La Catalunya rural mai sortirà del seu provincianisme patètic i petitburgès: el que faltava pel duro és que un intent de fagocitosi de la metròpoli catalana fos ben rebut per la resta del país. Fins i tot hi havia un home en un bar de Puigcerdà que deia:

- Home, amb els temps que corren i la situació actual de tot plegat, em sembla que això és una gran notícia (o quelcom semblant)

Dec tenir força problemes de percepció si aquest home té raó, perquè a mi em sembla que amb els temps que corren i el que diuen les rates sobre com cal abandonar el vaixell, l’últim que ens fa falta és seguir especulant, i seguir tractant el medi natural com quelcom que aguantarà sacrificadament tots els nostres capricis. Això és un error que, ni que sigui per quedar bé, no ens podem permetre al segle XXI. I a dotze anys vista encara menys.

La proliferació de pistes d’esquí per la geografia pirinenca em sembla una pràctica criminal que només ha beneficiat a quatre monitors d’esquí pijets de Barcelona i dels pobles del voltant, als seus propietaris i a terratinents i hotelers. I no considero desenvolupament de la Catalunya pirinenca una economia estacional i basada en la contractació temporal i de personal de qualificació més aviat baixa, en termes estadístics. Perquè en el fons, a l’hora de pensar l’economia d’aquestes zones, no som capaços de veure-hi més enllà del nas i veiem només la superfície, és a dir, fred, roques i uns pendents impracticables on l’únic que es pot fer per guanyar diners és deixar que la gent hi esquiï. Ja ens encarreguem que la zona planera de les valls pateixi una explotació urbanística proporcional a la nostra falta d’imaginació, i proporcional també a la nostra covardia davant l’opció d’apostar per nous models econòmics i socials. Per exemple aquells que afavorissin la descentralització de les institucions culturals i educatives de les grans conurbacions. O un model de gestió de les infrastructures de comunicació i energia que no anés a ritme d’olimpiades i necessitats de lleure de la classe mitjana i alta barcelonina.

Als pallassos d’Iniciativa per Catalunya els deu haver marxat de cop de la boca tota la xerrameca sobre el canvi climàtic tan bon punt han donat suport a aquesta darrera maragallada del nostre alcalde. Perquè de cap altra manera s’explica, llavors, que no tinguin cap temor que el 2022 l’única neu que hi hagi al Pirineu sigui la mateixa caspa que s’acumula sobre les seves butaques de polítics mediocres. Llavors voldran omplir les pistes amb neu artificial, i seguiran atacant els agricultors de Múrcia perquè reguen el desert per plantar-hi maduixes. A veure quan us assabentareu que allò que us agrada a vosaltres també té un cost, tan ambiental com econòmic. Deu ser que aquí som perfectes i immaculats, no com aquella gent corrupta i barroera d’allà baix.

Un altre dia parlarem de quanta tonteria i ignorància subjau en el discurs sobre el canvi climàtic, sovint tan proper al pleonasme com una làmpada lluminosa o un detall concret. Canyella de la fina.

Fantàstic oi el que fan aquests bitxos? doncs fins i tot això pot fer enfadar la gent…

A Blendernation s’ha generat un debat, tampoc immens però si significatiu, al voltant de si en un website dedicat a Blender era pertinent que aparegués un post relacionat amb els dofins. Mentre que el moderador que l’havia penjat argumentava que des del seu punt de vista aquests animals són una impagable font d’inspiració per a qualsevol persona interessada en la disciplina de l’animació, altres opinaven que seria impossible trobar un post com aquest en portals dedicats als CG (Computered Graphics) tals com cgtalks o cgarena, i que això mostrava com de lluny estava Blender de ser vist com un programa per a professionals.

Per una banda jo estic força del cantó dels moderadors en el sentit que realment val la pena obrir els ulls a altres coses que no passen necessàriament per la guillotina tècnica de l’ordinador, bàsicament les escenes que la mateixa natura ens ofereix. Però comparteixo amb els qui no veien pertinent aquest post que a Blendernation es fan servir diversos regles de mesura a l’hora de decidir quan un post interessa a la comunitat d’usuaris de Blender o no. Blendernation ha de fer les seves opcions sobre si vol ser un portal participatiu o, al contrari, opta per una línia editorial clara i marcada per un reduït cercle de persones que, amb tota legitimitat, decidiria què els sembla interessant i què no penjar a Blendernation.