Fa uns dies vaig enviar una proposta de seminaris de formació a una prou coneguda empresa que ofereix formació en tecnologies de la comunicació i l’audiovisual. El tracte ha estat del tot correcte, però ha sorgit un petit escull en la possibilitat de col·laborar plegats. I és que la proposta anava acompanyada de l’aclariment que els cursos s’impartirien en català. La persona amb qui he contactat em va comunicar que no publicitaria al web aquesta informació concreta, per tal de no limitar el ventall de persones que s’hi podien interessar, afegint a més que si algun dels alumnes no entenia el català, hauria d’impartir la classe en castellà. I aquest és l’escull. Us adjunto la resposta que li he enviat avui mateix per correu:

(…)

Un altre tema més delicat és el de l’idioma. Per mi, els idiomes no han de ser un problema. I, per tant, no tinc cap problema amb el castellà, m’agrada com a idioma, l’escric perfectament i no sento cap mena de vergonya ni complex al parlar-lo. Així que si aquests seminaris es fessin a la vostra seu de Madrid, no tindria cap problema a fer-los en castellà i em semblaria una experiència molt interessant.

Però mai he estat d’acord amb la política de canviar al castellà quan algú no entén el català a Catalunya, en nom d’una suposada actitud deferent, d’educació o respecte. Cada ú ha de tenir el dret d’expressar-se amb qualsevol de les dues llengües cooficials i habituals aquí, i el deure d’entendre-les, sigui professor, alumne, funcionari, dependent, client o qualsevol altra cosa.

Vaig posar la nota aclaridora perquè en alguna ocasió m’he trobat a les meves classes amb aquest conflicte, i vaig endevinar que es podia donar fàcilment aquest cas amb la mena de públic a què (xxxxx) es dirigeix. Ser formador també és saber gestionar aquestes situacions, a part de dominar la matèria. La meva manera de solucionar aquest conflicte és mirant de facilitar les coses a qui no sàpiga català, però no canviant de llengua, sinó traduint puntualment i parlant a poc a poc.

Al marge d’això, però, si algú que viu a Catalunya no entén el català, des del meu punt de vista té un problema. I, sense que això vagi en contra de la meva capacitat d’empatia, aquest problema no és el meu: cal saber separar les coses. A mi no se m’acudiria demanar-li a un alumne que em parli en català perquè no l’entenc en castellà, i no puc compartir, doncs, l’actitud inversa tampoc. L’ús de qualsevol de les dues llengües per mi ha de ser una cosa plenament normalitzada a Catalunya, i això significa que jo pugui utilitzar català o castellà sense distinció ni imposició. Per tot això, a Catalunya, no impartiré la classe en castellà.

Sóc conscient que el meu posicionament amb aquest tema no és l’habitual. Però per a mi és una qüestió de principis de llibertat personal als quals m’alegro de no haver de renunciar. Si comparteixes les meves raons, podem tirar endavant amb la col·laboració.

Si les entens però no les comparteixes, comprendré perfectament que prescindiu de comptar amb els meus serveis; entenc que una empresa privada té les seves pròpies polítiques, que són les que són al marge de si les compartim o no. La meva política com a empresari autònom és aquesta que t’he explicat. En tot cas t’agraeixo sincerament el temps dedicat i potser en una altra ocasió trobem altres vies de col·laboració.

Atentament,

Raimon Guarro i Nogués

Aquest matí quan he anat a l’administració d’Hisenda de Colom he passat davant de l’Artèria Paral·lel, on ara mateix estan celebrant la gala dels premis Gaudí. Estaven posant catifes vermelles i d’un camió treien una horrible estàtua inspirada en les meravelloses xemeneies de la Pedrera. L’estàtua era horrible sobretot per l’acabat: una mena de daurat mat, com llimat amb paper de vidre, similar suposo al tipus d’acabat metàl·lic que tenen alguns trofeus -sempre hi haurà qui parlarà de trofejos- cinematogràfics de prestigi. En aquest cas era lleig sobretot per fins a quin punt aquest acabat té poc a veure amb l’estètica proposada per Gaudí.

La gala dels Gaudí en qüestió l’acabo de veure començar i he sentit una profunda vergonya aliena, sensació que en aquest blog és una convidada habitual. El poc que he vist, començant per la pretensiosa careta d’obertura simulant un rodatge en un plató, em demostra que, al marge de com de bones puguin ser les pel·lícules catalanes -que no dubto que, com a mínim alguna deu tenir quelcom d’interessant, només faltaria després de tants anys d’intentar-ho-, la indústria sencera de la comunicació audiovisual, des de Mediapro i TV3 passant per totes les productoretes de mala mort fins arribar a esperpents com el d’avui al teatre del Paral·lel, està feta per cultivar en tothom -és a dir, no només a la societat, que no té res d’estrany, sinó als propis treballadors d’aquests mitjans- el convenciment que estan fent un producte d’alta qualitat i transcendència cultural. I la trista veritat segueix sent la tònica d’aquest país, i és que una part significativa del que es fa és significativament prescindible.

També m’ha fet molta nosa veure fins a quin punt necessitem d’Estats Units per legitimar allò que nosaltres fem. O, en altres paraules, era ben clar que allò que fan els catalans no podia valdre una merda fins que no s’hi fixessin els yankis. Sembla que no som tan lluny de  Bienvenido Mr. Marshall encara que ara els protagonistes ara portin esmarfons. En altres paraules encara, veig fins a quin punt estimem poc tot allò que fem; fins a quin punt els productes audiovisuals que fem avui en dia són sobretot sortits del llibre de receptes de l’ESCAC i de les facultats de Comunicació Audiovisual que minen les nostres ciutats. Fins a quin punt som incapaços de creure realment en quelcom sense agenollar-nos al sistema de subvencions d’un govern de subnormals -CIU, PSC, és el mateix- o sense que vingui algú i ens digui, segueix, segueix per aquí, que seràs tan gran com jo.

Pau i el seu germà és una pel·lícula catalana, semidesconeguda i sense cap altra intenció que explicar bellament una història. I té tant de tècnicament ben feta com de la poca necessitat de caure bé a ningú. No sé ben bé com prendre’m que hi hagi yankis que no la suporten. Vull dir que em fa somriure.

Avís a navegants.

A la pàgina de Facebook de la Iracunda Mutt he vist aquesta llista que és al rotllo de l’artisteo allò que Rework al món empresarial i de l’emprenedoria. És a dir, pura sublimació verbal d’allò que ja intuíem gràcies al sentit comú. Alguns, és clar. Fa un temps algú em va suggerir que per a la meva higiene mental no raji tant de l’art contemporani, i em sembla un consell savi. Però crec que mostrar-vos aquest nonàleg (ja que he estat incapaç de trobar el desè punt, ai maleït hemisferi esquerre antiartístic!) és un motiu de pes per saltar-me aquella dieta.

Quelcom, en altres paraules, que haurien de saber a can Macba, Santa Mònica, CoNCA per la part que li toca i tota la caterva de curators i tecnòcrates culturals que fan el voltor dins l’immens abocador d’escombraries que és la creació contemporània. Potser, doncs, la persona que va fer el nonàleg no se n’adona, però el que denuncia no és per desgràcia res exclusiu de la facultat de Belles Arts de Sant Jordi a Barcelona.

Decàleg de l'alumne de BBAA

Potser l’únic punt que no comparteixo gaire és el tercer. Precisament perquè la necessitat de significat és una esclavitud de l’obra artística, a la qual no ha de caldre sotmetre’s. Les coses creades han de poder no significar, stricto sensu, res. La Bellesa o la Lletjor no tenen perquè ser significants en si, en tot cas potser més aviat són significades per. Són. És a dir, no tan sols tenen la propietat de ser sinó que això és part necessària i vinculada a la seva manifestació fenomenològica. La Bellesa o la Lletjor poden existir també com a producte del joc amb el llenguatge, els signes i símbols o del paradigma narratiu. Però no té perquè ser així i per això n’hi podria haver prou amb colors, textures i composició per aconseguir-les. Com en un paisatge.

La meva visió constructiva del tercer punt, doncs, és que quan es parla només de colors, textura i composició, no és per parlar-ne que l’obra serà més interessant. De fet, quan cal explicar, argumentar una obra, per a comprendre’n el valor, a vegades serà o que no val la pena, o que la mirem malament.

El transcric corregint alguns errors per si estalvio feina a algú:

1. Mai diguis que prefereixes formats petits, digues íntims.
2. Si no has tingut temps per a realitzar algun treball, explica al professor els teus traumes infantils i els teus dubtes i pors artístiques, com a discurs de l’obra.
3. Utilitza el color, la textura i la composició de la teva obra quan no signifiqui realment res.
4. Si no tens idees per a fer alguna obra, arreplega les escombraries de casa teva i digues que parles de la quotidianitat.
5. Quan no s’entengui el teu treball, digues que treballes amb l’ambigüitat.
6. Si la teva peça cau a trossos, digues que treballes en l’àmbit de l’art efímer.
7. Si la teva obra no té cap mena de gràcia tècnica, digues que és purament conceptual.
8. Canalitza i dissimula les teves tendències catastrofistes i suïcides (símptoma obligat de l’alumne de BBAA) a través del Body Art.
9. Posa la partícula no davant de qualsevol substantiu; la temàtica del treball adquireix instantàniament un ressò qualitatiu, místic i bohemi que reforça la justificació de l’obra mateixa (no-llocs, no-presència, no-memòria…).

Jordi al bar de BBAA

En Jordi fa uns dies em va mencionar en un tuit, i vaig rebre la notificació per correu. No utilitzo massa habitualment twitter, ja que quan ho faig la meva productivitat es ressent encara més de la meva molt alta predisposició a la dispersió.

Aquest tuit era especial. Tal com li responc, es tracta d’una connexió còsmica amb un temps i unes circumstàncies que, de tant remotes com semblen, el fet que la fotografia amb què ho il·lustro en aquest post sigui en blanc i negre esdevé quasi una qüestió purament de justícia. No estic segur que la fotografia i el moment de què parla en Jordi siguin del tot coetanis; però com a molt els separa un any de diferència. Més tard no podria ser; el curs que començava el setembre de l’any 2000 jo em vaig independitzar, i moltes coses recuperen el color a la meva memòria, encara que sigui el gris, el brut i pringós del pis amb finestres cegues a Travessera: Inocencia Pérez Izquierdo, l’antiga inquilina, a nom de qui rebíem les factures dels subministraments; la infantesa de la Luthien, les voltes que la Terra feia sobre si mateixa mentre nosaltres jugàvem al Worms, i el meu cuc Celebrímbor era sistemàticament anihilat per la mala llet d’en Joaquim. En canvi, però, entre els anys noranta-vuit i dos mil la vida passa, a vegades, dins el cinema del meu cervell, com la càlida pel·lícula de primers plans contra fons suggeridors, assolellats i fora de focus com el d’aquesta foto.

Les primeres setmanes de la facultat en Jordi anava sempre amb l’Àlex. L’Àlex fort, corpulent, ros i faccions de l’est, i en Jordi més aviat estirat i prim com jo; amb cara i cabell d’Atreiu, perquè només li faltava trenar-lo. Li agradava Blind Guardian, Dream Theather i tot d’altres coses que jo em mirava entre el respecte i la qualificació de friquisme en tota regla. Ells dos semblava que fossin una mena d’amics de l’ànima d’infantesa que havien aterrat a Belles Arts; en el mínim dels casos, que haguessin fet junts el batxillerat. Crec que no es tractava de cap de les dues coses. L’estampa per a mi era indubtablement graciosa, com ho segueix sent avui tant com entranyable. Jo, per part meva, navegava. Duia amb orgull la carpeta de la UB folrada de fulles de marihuana, i em situava en els corros de gent guai que es formaven al pati, per mirar d’interceptar els porros que fumaven aquella gent que, en aquella època, s’abillaven amb quelcom a cavall entre l’estètica punk i el chaval de la peca, passant pel registre gai. Jo crec que em saltaven expressament, i l’estampa també resultaria indubtablement graciosa. També navegava amb el grup amb qui anava una noia de qui m’havia enamorat platònicament; eren bona gent, però segurament tenia poc a compartir-hi. Crec que va ser a finals de primer que vaig començar a fer-me amic d’ells dos, i de l’Oriol i en Moisès. Vist amb perspectiva, quelcom necessari i profitós després de tant navegar. Va ajustar un pèl millor la sincronia en la construcció del personatge que volia ser.

A segon continuaria la mítica que he introduit. Aquell estiu, el del 99, vaig musicar el vintè poema de Neruda dels veinte poemas de amor y una canción desesperada, perquè l’Adriana m’havia deixat i així és com em sentia. L’hivern del 1999 al 2000 jo conduiria uns mesos el Dyane i me’l carregaria allà on es creuen Torrent de les Flors amb Encarnació, i una nit en Moisès i jo la passaríem al local que l’Àlex, en Jordi i la Diana havien llogat a La Llagosta. Mentre en la foscor total l’Àlex demostrava la seva habilitat posant un rodet a l’espiral del tanc de revelat (quelcom que en aquell moment vèiem com una de les quintaessències de les dificultats tècniques de la fotografia), a mi estúpidament se m’acudiria treure l’encenedor, i fer una breu guspira. Com si aquella foscor em demanés fer-ho igual que un acte reflex. Però a part que vaig demanar mil disculpes, sembla que el tema no va tenir més conseqüències (per a l’exposició del rodet i el bon rotllo general, s’entén). Després, com deia al principi, vindria tercer de carrera, Travessera i Lluïsos, quan canviaria la posició de totes i cada una de les coses en aquest trosset de món.

Oda al client que, quan quasi tothom en l’entorn creatiu parla de totes les putades que li fan quasi tots els clients, mereix que se’l reconegui pel bon tracte que dóna a la persona a qui contracta;

• el client que sap que aquell professional és una persona, que li donarà una perspectiva i un judici sobre la tasca que mai li podrien donar ni una màquina ni un programa, per cars que fossin,
• cosa que fa que el professional que el serveix es senti valorat, especial, fins i tot per a fer feines que fa moltíssima altra gent igual de bé o millor,
• el client que entén que no només ell ha de guanyar diners a final de mes, sinó també els altres, i confia en l’honestedat del preu dels serveis que compra,
• el client que admet la seva manera de relacionar-se amb el món, i no enganya ni pretén convèncer
• el client que sap parlar clar i defensar els seus propis interessos, sense faltar el respecte, i que sap ensabonar sempre i només quan és estrictament necessari
• el client que s’implica i s’arremanga en la feina encara que estigui contractant algú, perquè sap que aquesta és l’única manera que allò s’ajusti exactament al que ell vol. Així aconsegueix motivar tant o més que amb bitllets, contractes o expectatives. I quan ho fa, és posant-se al servei del professional, amb humilitat, amb ganes d’aprendre i ànim d’arribar a quelcom de profit
• i altres virtuts que segur que em deixo…

El punt negatiu del post és que si tots els empresaris (preferiria dir ofertadors al mercat laboral: sospito que pocs tenen ni la més remota idea de què implicaria ser bons empresaris en la societat actual) i polítics fossin com aquest client, otro gallo cantaría en aquesta merda de país. Però no és del tot ideal, aquest client. Freelances  del món, alegreu-vos perquè aquest client existeix. Des de l’òptica més pessimista, aquest client existeix en alguns encàrrecs, com a mínim. És veritat que jo he tingut més sort que d’altres amb els meus clients fins la data com a autònom; però ara que és Nadal a El Corte Inglés, no està de més fer un post tant positiu com arrelat a la realitat. Confio que el món és ple de persones que valen la pena i, per estadística, forçosament alguns clients han de formar part d’aquest grup dins la mostra.

En Lluís és usuari de GNU/Linux des de la tardor de l’any 2010. De fet, no estic segur que encara en sigui (espero que sí), però en aquell moment li vaig demanar de fer-li una entrevista -que no sé per quina raó, qualifico al mateix vídeo com a petita, tot i que dura 38 minuts…- sobre la seva experiència amb el seu nou sistema operatiu. No l’he poguda editar fins ara, un any després, però tal com diuen, més val tard que mai. Espero que et sembli interessant; més avall pots veure algunes reflexions o qüestions que plantejo, m’agradaria saber què en penses i si vols pots compartir-ho deixant un comentari. Gràcies!

GNU/Linux em podria servir?

Com tot a la vida, depèn. Però molt probablement la resposta és sí. Crec que només hi ha una condició: n’has de tenir ganes. Has d’estar disposat a sortir de la zona de comfort de què parla en Lluís. En GNU/Linux et trobaràs coses que funcionen igual, i d’altres que no. Les has d’acceptar, com s’accepten les virtuts i els defectes de la gent que ens envolta. Sens dubte, GNU/Linux et pot servir si, recollint el que també comentava en Lluís, ets un usuari que fa servir l’ordinador especialment per als propòsits següents:

• navegar per Internet, rebre i enviar correu electrònic, gestionar una agenda personal i adreces de contactes.
• crear, obrir i imprimir documents des d’aplicacions d’ofimàtica
• gestionar catàlegs de fotografies i retocar-les

Evidentment, pots fer moltes més coses que això en GNU/Linux, però si les teves necessitats són només aquestes, quasi sense cap dubte estaran satisfetes. Probablement a aquesta llista podríem afegir-hi l’edició de vídeo o altres camps, però entenc que la interpretació de fins a quin punt les necessitats associades estan cobertes en GNU/Linux ja és quelcom més opinable.

Per altra banda, hi ha comerços, com GNUinos, que estan especialitzats en la venda d’equips 100% compatibles amb sistemes operatius de programari lliure, que també instal·len. Aspecte en què, per altra banda, l’oferta cada vegada va millorant i sembla que només és qüestió de temps fins que s’arribi a un suport total (esperem).

Precisions

• No és estrictament cert que en GNU/Linux sigui invulnerable als virus, com segurament tampoc ho és per a Mac OS. El que passa és que tots dos sistemes, per la seva manera de funcionar basada nativament en permisos i altres estratègies de seguretat, són substancialment menys vulnerables que els sistemes Windows. Hi ha, també, una raó de mercat, i és que qui s’ha dedicat a elaborar virus per a sistemes informàtics, ho ha fet principalment per a Windows, que durant molt temps va tenir una posició hegemònica en la majoria dels camps, situació que poc a poc va canviant. Les correccions o matisos a aquestes precisions seran benvingudes.
• En Lluís parla de la dificultat d’instal·lar una webcam en GNU/Linux. Com deia més amunt, els problemes de compatibilitat del maquinari, hardware, amb els sistemes GNU/Linux, són quelcom que amb el temps ha anat i seguirà resolent-se paulatinament. També per qüestions de mercat, ja que cada vegada més usuaris i empreses tenen GNU/Linux com una opció o una referència per a les seves solucions informàtiques. Sense anar més lluny, el sistema operatiu de Google Android, per al qual cada vegada hi ha més dispositius preparats i que està basat en Linux, que és el nucli del sistema GNU/Linux. Per a més informació sobre aquest ball de noms Linux – GNU/Linux, vegeu a la Wikipedia Controversia por la denominación GNU/Linux.

Temes de debat

Al llarg de l’entrevista hauràs vist que van sorgint diversos temes, que et convido a analitzar més a fons només si tens ganes d’empantanegar-te una mica en el paper que avui en dia té la informàtica -i de retruc, el programari lliure- a la nostra societat. Avisat, quedes, doncs, que el que ve a continuació són punts de debat alguns dels quals pot ser que t’interessin, i altres que et semblin molt freaks.

El concepte de normalitat en informàtica

En Lluís fa servir en diverses ocasions expressions que es remeten al concepte de nivell usuari en l’ús de la informàtica. Deixant al marge la trampa que amaga aquest terme, ja que qualsevol persona que fa servir una eina n’és usuària, independentment que ho faci de manera sofisticada o rudimentària, ¿com et sembla que es caracteritzaria avui aquest usuari amb uns coneixements i aptituds intermedis en informàtica? O, en altres paraules, quines són aquestes aptituds i coneixements que anomenaríem intermedis, i quin subconjunt d’eines integra aquest estat de normalitat? Cada quant hauríem d’actualitzar la classificació del que es considera intermedi, tenint en compte els avenços de la tècnica, però sobretot, els canvis generacionals que forcen que el que no era normal ahir, ja ho serà demà?

• És Microsoft Windows més normal que GNU/Linux, o hauríem de parlar d’habitual?
• Què penses de la barrera tècnica que esmenta en Lluís al final del minut 11?
• Per mi, les qüestions anteriors van indissociablement lligades a una imatge monolítica, i avui en dia encara hegemònica, que algunes empreses han volgut vendre sobre la manera de treballar amb els ordinadors. I caldria dir, no només l’han venuda, sinó que l’han volgut imposar amb la connivència amb les pràctiques de pirateig de llicències de les aplicacions que comercialitzaven. D’aquesta manera algunes empreses productores de programari propietari s’han assegurat tenir una quota de mercat pràcticament monopolística, que convertia el seu producte en l’únic que, dins la imatge mental dels seus usuaris, es podia fer servir per a resoldre una necessitat determinada. En efecte, doncs, des del meu punt de vista (i de molta altra gent) a Adobe, Microsoft, Autodesk i a d’altres empreses en realitat els interessa que el seus productes siguin piratejats.
• vora el terç final del minut 6, en Lluís es refereix a la figura de l’amic informàtic -que en la majoria dels casos és amic, però que no sempre és informàtic, com és el meu cas. A banda que també aporti iniciatives positives com la d’instal·lar GNU/Linux, no et sembla que, d’alguna manera, aquesta figura també ha impedit en alguns casos les experiències d’aprenentatge que els usuaris podrien haver viscut en la seva relació amb l’eina informàtica? També és habitual, en les persones que juguen aquest paper, que facin argumentacions del tipus li vaig instal·lar això perquè no em donés més maldecaps a mi, quan instal·len programes que aparentment resolen necessitats però que en el fons estan comprometent l’estabilitat dels sistemes operatius (parlo d’antivirus i firewalls addicionals, netejadors de brossa, complements per a navegadors, etc.). En quins aspectes, doncs, et sembla sana i necessària aquesta figura, i en quins altres no t’ho sembla tant?

Sobre què és intuïtiu

És GNU/Linux menys intuitiu que Microsoft Windows? en Lluís parla més d’un cop d’aquest aspecte, i sembla que es contradigui en algun punt (tot i que després matisa i s’entén) ja que fa algunes valoracions molt positives sobre la facilitat d’instal·lar certs programes en GNU/Linux, per exemple, però també afirma que l’aspecte de la interfície és una mica per a cap quadrats, per a informàtics, trobant a faltar un treball més dedicat en els aspectes estètics. Anem, doncs, a posar una mica de zitzània, ja que aquest de la interfície és també un dels temes estrella a l’hora de parlar de GNU/Linux i programari lliure en general:

• Un informàtic no necessita eines com més intuïtives millor?
• Un informàtic no ha de donar importància als aspectes estètics? o, més genèricament, ¿l’estètica no ha de formar part necessàriament de l’educació de les persones?
• Cal tenir en compte, a més, que GNU/Linux com a sistema operatiu pot funcionar amb molts entorns d’escriptori diferents. Quin entorn d’escriptori t’agrada més? Quin grau d’intensitat veus a la relació entre acabats estètics i mecàniques d’ús en els entorns d’escriptori que coneixes (inclòs Microsoft Windows, si vols)? Des del meu punt de vista, l’aspecte pobre d’un escriptori GNOME fa certa, en aquest cas, la frase de menys és més.
• Admetent que el terminal de comandes (les lletres verdes sobre fons negre que veiem a les pel·lícules i de què parla en Lluís) no és la manera més intuitiva de fer quelcom amb un ordinador, ¿és aquesta eina allò que separa un usuari avançat d’un que no ho és? personalment mai m’he sentit del tot còmode amb el terminal de comandes -potser només és una qüestió de costum- però la gent del meu entorn em considera un usuari avançat. No podria ser que jo trobi intuitives coses que a d’altres persones no els ho semblen?
• la interfície de Blender et sembla intuïtiva?

Altres temes i/o conclusions i provocacions

• És ben clar que intuïtiu és allò que s’assembla al que fa Apple o Microsoft
• Com animaries algú a sortir de la seva zona de comfort per començar a utilitzar GNU/Linux?
• Creus que la capacitat de parlar amb el sistema operatiu o una altra aplicació mitjançant un terminal de comandes és el futur, o al contrari és quelcom que les interfícies gràfiques acabaran per desterrar totalment, de manera anàloga a com hi ha entorns de desenvolupament/programació basats en elements gràfics (PureData, VVVV, Grasshopper, etc.) ?
• En Lluís ens explica que en una ocasió buscava un programa per a fer servir en combinació amb l’editor de vídeo i va trobar el GIMP. Quines combinacions entre aplicacions de programari lliure et sembla, per la teva experiència, que proporcionen uns fluxos de treball més àgils o fiables?
• Molt probablement tant jo com en Lluís ens haguem equivocat a l’hora de definir o fer afirmacions sobre quelcom. Corregeix-nos, si us plau, tot el que et sembli que és incorrecte des d’un punt de vista tècnic.

Com s’utilitza el programari lliure a la Casa Orlandai?

A la Casa estem iniciant un procés de migració que ens ha de permetre prescindir, a curt o mig termini, de totes les aplicacions propietàries que tenen un equivalent en programari lliure. Les maneres en què això s’ha materialitzat fins ara tenen forma de proves pilot, sobretot. A la sala de tallers d’informàtica s’hi han instal·lat sistemes duals que permeten utilitzar Microsoft Windows o GNU/Linux indistintament en el mateix ordinador. Alguns membres de l’equip tècnic tenen també un ordinador amb arrencada dual, de manera que progressivament puguin acostumar-se a treballar amb GNU/Linux sense abandonar dràsticament el sistema Windows. Altres equips amb funcions no tan visibles per als usuaris funcionen íntegrament ja amb programari lliure.

Quan l’ús de programari lliure es vagi normalitzant a la Casa, a llarg termini es podran invertir els recursos necessaris per poder-lo utilitzar en àrees on, per ara, algunes qüestions tècniques encara ho fan difícil. En aquest moment, segurament, també estarem en situació que el centre pugui ser un focus de difusió per ajudar altres persones, entitats i centres a seguir camins semblants al nostre.

Això és un procés llarg en el qual, aquí i allà, aniran sortint les dificultats, ja que no estem parlant de les necessitats d’una sola persona, sinó de treballadors, entitats, voluntaris, persones que vénen a fer tallers d’informàtica… Cal, doncs, anar trobant les estratègies i els ritmes per superar-les totes, a fi d’acabar demostrant que allò en què es creu és també quelcom que funciona.

(Aprofitant el tancament d’aquesta sèrie de 7 posts sobre el programari lliure, recordo que això va ser escrit la primavera de 2009, tal com s’explica al primer post de la sèrie.).

El segle XXI segueix oferint-nos perles valuosíssimes sobre com el gènere documental es posa al servei de l’anestèsia del sentit crític de la ciutadania, quan hauria de fer tot just el contrari. Acabo de veure el documental del títol d’aquest post, que podeu veure a l’enllaç fins el dia 19 d’aquest mes de desembre (limitació que es suma a tants altres símptomes de la miopia dels mitjans de comunicació i productores audiovisuals sobre els nous paradigmes del dret a la informació amb Internet com a canal), però que també podríeu veure després d’aquesta data, en anglès, a Youtube. El documental, produit per Darlow Smithson Productions per al National Geographic Channel s’emet en el marc del programa Cronos, i m’avergonyeix veure com la televisió pública de Catalunya no ofereix un punt de contrast o contextualització a tot allò que es pot veure al documental. O, com a mínim, jo no he sabut trobar. El documental parla d’el rescat a uns soldats anglesos segrestats pels rebels en el marc de la guerra civil de Sierra Leona.

Això que comento, insisteixo, s’ha d’emmarcar en el fet que no he vist l’emissió sencera, i la no linialitat del contingut a Internet m’impedeix estar segur que opino amb tota la informació necessària. Però en tot cas segueixo trobant a faltar aquest punt de contrast dins el reportatge en si, com a peça audiovisual autònoma.

El documental s’inscriu en una mena de registre que solc veure venir d’un tros lluny sigui quina sigui la seva temàtica: vida salvatge, costums, tribus urbanes, oficis o, en aquest cas, recreació històrica de gènere militar. Aquesta mena de documentals es caracteritzen, de manera no exhaustiva, per aquests trets:

• La informació és dóna en forma de sentències on s’elideix el dogma de fe. En altres paraules, la majoria d’afirmacions no podrien demostrar-se des del mètode científic, i encara que sigui en nom d’aquest que els mitjans de comunicació occidentals estenen la seva sinistra capa de dominació cultural a tot el món, no sembla que tinguin gaire problemes a l’hora d’ignorar-lo quan d’adoctrinar el poble es tracta.
• No hi ha un tractament audiovisual explícit que asseguri amb tota certesa que qualsevol individu, sigui quin sigui el seu bagatge cultural i més concretament, audiovisual, podrà discernir les escenes que són recreacions dels fets reals, d’aquelles que són -suposadament, és clar- imatges capturades directament i presencial durant els esdeveniments que es relaten. És més, al principi del reportatge tal com es veu a Youtube podem veure l’advertiment que els fets relatats són reals, però que el que es mostra al reportatge és una dramatització construïda a partir dels testimonis que la van viure. A l’emissió a TV3, per raons que desconec, aquest advertiment ni es mostra ni es locuta.
• El tema del reportatge es planteja de manera dicotòmica. De nou, és igual que parlem dels lleons de la sabana o de l’últim crit en terrorisme internacional. Les coses són blanc o negre. No hi ha elements facilitadors, no hi ha ecosistema ni caldo de cultiu. Només hi ha bons i dolents, preses i depredadors. I no hi ha mai paràsits, simbiosis ni sapròfits. És clar que potser algunes ments occidentals estan desentrenades per entendre res gaire més enllà d’això.
• Són, en resum, documentals creadors d’etiquetes. No proporcionen una informació útil perquè aquesta mateixa informació es vinculi i faci xarxa amb d’altres per a poder-se contrastar. I, de fet, això no té res d’estranyar perquè si ens interessa que quelcom esdevingui un dogma de fe, no hi ha res com fer el possible perquè aquesta sembli l’única manera possible d’explicar les coses.

Tampoc puc negar que aquest estil de reportatges enganxen, com enganxa qualsevol pel·lícula d’acció mínimament convincent i mesurada en els efectes especials i el ritme narratiu. El que em sap greu és que els pressupostos i la tècnica invertits en els requeriments del rodatge del documental maquillin i facin passar quelcom que és un barroer instrument de manipulació política per un producte de qualitat en termes divulgatius. Perquè no cal dir que el tema dels comerç de diamants, una de les causes de la guerra civil a Sierra Leona, s’aborda reforçant la tesi hegemònica sobre els tèrbols negocis d’Al Qaeda i únicament des d’aquest punt de vista, obviant per tant l’enorme responsabilitat que tenen les metròpolis de les antigues colònies i les empreses occidentals que fan negoci amb els recursos miners africans, en tots aquests conflictes. I que això vagi signat, en darrera instància, amb la marca del National Geographic, a la suposada excel·lència del qual sembla que tots els qui ens dediquem a la imatge hem de presentar els nostres respectes, doncs la veritat és que té bastanta tela.

Mentre la gent s’alimenta d’aquesta mena de continguts audiovisuals, els governs es gasten el que els queda de les arques públiques després de subvencionar -segurament- reportatges com aquest, en programes perquè la gent sigui més piadosa amb els immigrants, en subvencionar ONGs que pretesament fan coses per l’Àfrica i en pagar fundacions privades perquè facin estudis del tipus que sigui. Mentrestant, un ministre es congratula estupefacte que la gent sigui cada vegada més imbècil, faci sempre blanc o negre i els voti ara als uns, ara als altres. És a dir, sempre els mateixos.

El programari lliure és el mateix que això del Linux?

No. Linux (GNU/Linux estrictament parlant) és un sistema operatiu de programari lliure. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que proporciona a l’usuari les eines més bàsiques per interactuar amb un ordinador. Per tant, GNU/Linux és només una part de tot el panorama d’aplicacions de programari lliure.

En la nostra societat la majoria d’usuaris informàtics estan molt acostumats a utilitzar un sistema operatiu propietari que es diu Microsoft Windows. Darrerament i cada cop més, els usuaris domèstics tenim a l’abast utilitzar sistemes GNU/Linux sense trobar a faltar res de tot allò que podíem fer utilitzant Microsoft Windows. Una versió de GNU/Linux que es diu Ubuntu és molt popular pel fet que intenta simplificar molt les tasques més complexes de GNU/Linux, a fi que el grau de coneixements informàtics de l’usuari no sigui un impediment per utilitzar-lo.

Què he de fer per utilitzar programari lliure?

Podria ser fins i tot que no et calgués fer res. Sortosament, en els últims anys, alguns programes lliures han tingut una gran difusió entre els usuaris domèstics. El navegador d’Internet Mozilla Firefox ha aconseguit molt renom per la seva simplicitat d’ús i perquè resol alguns problemes amb què es podien trobar els usuaris d’Internet Explorer, el navegador per defecte instal·lat al sistema Microsoft Windows. És probable que tu ja utilitzis el Firefox, o bé el l’eina ofimàtica Open Office, o bé un sistema Ubuntu Linux. I si no ho fas tu, potser és la teva parella, una filla teva, un amic o un conegut; en aquests darrers casos, podries demanar-los ajuda a ells per ser-ne tu també usuari.

Què he de tenir en compte si utilitzo programari lliure?

Ja hem vist el posicionament ideològic que implica el programari lliure, i també els seus avantatges. Cal tenir en compte alguns altres aspectes, però, per tal que les nostres expectatives no siguin equivocades, i així evitar decepcions.

• No hem de pensar automàticament que el programari lliure serà una rèplica del programari propietari a què estem acostumats. El món del programari lliure és divers, i com a tal hi ha diverses maneres d’entendre el treball informàtic. I també hi ha aplicacions de molta qualitat, i altres que no en tenen tanta. Per tant ens caldrà estar oberts a coses noves, aprendre i així poder triar. Al cap i a la fi seguirem tenint la possibilitat de triar allò que no és lliure.
• Programari lliure no vol dir programari necessàriament fet sense ànim de lucre ni gratuït. Hi ha moltes empreses que basen el seu model de negoci en el programari lliure, i el producte que venen no és tant el programa com a eina -com quan comprem un martell a la ferreteria- sinó la tasca de creació o adaptació de l’eina a unes necessitats concretes.
• El programari lliure acostuma a distribuir-se sense garanties legals en relació al funcionament del programa (la qual cosa no treu que el contracte de llicència de programari lliure sí que tingui plena validesa legal). Si jo em tallo amb un ganivet, no demanaré responsabilitats a l’empresa que el va fabricar. Per raons semblants, tampoc podem demanar responsabilitats a ningú per una eina informàtica que utilitzem (edició important a 12 de desembre de 2011: diria que utilitzem i podem modificar) en exercici de la nostra llibertat. De totes maneres, quan allò que comprem són serveis sobre el programari lliure, sí que podrem demanar responsabilitats a qui ens el dóna, com ho faríem sobre qualsevol altre servei.