Aquest matí quan he anat a l’administració d’Hisenda de Colom he passat davant de l’Artèria Paral·lel, on ara mateix estan celebrant la gala dels premis Gaudí. Estaven posant catifes vermelles i d’un camió treien una horrible estàtua inspirada en les meravelloses xemeneies de la Pedrera. L’estàtua era horrible sobretot per l’acabat: una mena de daurat mat, com llimat amb paper de vidre, similar suposo al tipus d’acabat metàl·lic que tenen alguns trofeus -sempre hi haurà qui parlarà de trofejos- cinematogràfics de prestigi. En aquest cas era lleig sobretot per fins a quin punt aquest acabat té poc a veure amb l’estètica proposada per Gaudí.

La gala dels Gaudí en qüestió l’acabo de veure començar i he sentit una profunda vergonya aliena, sensació que en aquest blog és una convidada habitual. El poc que he vist, començant per la pretensiosa careta d’obertura simulant un rodatge en un plató, em demostra que, al marge de com de bones puguin ser les pel·lícules catalanes -que no dubto que, com a mínim alguna deu tenir quelcom d’interessant, només faltaria després de tants anys d’intentar-ho-, la indústria sencera de la comunicació audiovisual, des de Mediapro i TV3 passant per totes les productoretes de mala mort fins arribar a esperpents com el d’avui al teatre del Paral·lel, està feta per cultivar en tothom -és a dir, no només a la societat, que no té res d’estrany, sinó als propis treballadors d’aquests mitjans- el convenciment que estan fent un producte d’alta qualitat i transcendència cultural. I la trista veritat segueix sent la tònica d’aquest país, i és que una part significativa del que es fa és significativament prescindible.

També m’ha fet molta nosa veure fins a quin punt necessitem d’Estats Units per legitimar allò que nosaltres fem. O, en altres paraules, era ben clar que allò que fan els catalans no podia valdre una merda fins que no s’hi fixessin els yankis. Sembla que no som tan lluny de  Bienvenido Mr. Marshall encara que ara els protagonistes ara portin esmarfons. En altres paraules encara, veig fins a quin punt estimem poc tot allò que fem; fins a quin punt els productes audiovisuals que fem avui en dia són sobretot sortits del llibre de receptes de l’ESCAC i de les facultats de Comunicació Audiovisual que minen les nostres ciutats. Fins a quin punt som incapaços de creure realment en quelcom sense agenollar-nos al sistema de subvencions d’un govern de subnormals -CIU, PSC, és el mateix- o sense que vingui algú i ens digui, segueix, segueix per aquí, que seràs tan gran com jo.

Pau i el seu germà és una pel·lícula catalana, semidesconeguda i sense cap altra intenció que explicar bellament una història. I té tant de tècnicament ben feta com de la poca necessitat de caure bé a ningú. No sé ben bé com prendre’m que hi hagi yankis que no la suporten. Vull dir que em fa somriure.

Avís a navegants.

El segle XXI segueix oferint-nos perles valuosíssimes sobre com el gènere documental es posa al servei de l’anestèsia del sentit crític de la ciutadania, quan hauria de fer tot just el contrari. Acabo de veure el documental del títol d’aquest post, que podeu veure a l’enllaç fins el dia 19 d’aquest mes de desembre (limitació que es suma a tants altres símptomes de la miopia dels mitjans de comunicació i productores audiovisuals sobre els nous paradigmes del dret a la informació amb Internet com a canal), però que també podríeu veure després d’aquesta data, en anglès, a Youtube. El documental, produit per Darlow Smithson Productions per al National Geographic Channel s’emet en el marc del programa Cronos, i m’avergonyeix veure com la televisió pública de Catalunya no ofereix un punt de contrast o contextualització a tot allò que es pot veure al documental. O, com a mínim, jo no he sabut trobar. El documental parla d’el rescat a uns soldats anglesos segrestats pels rebels en el marc de la guerra civil de Sierra Leona.

Això que comento, insisteixo, s’ha d’emmarcar en el fet que no he vist l’emissió sencera, i la no linialitat del contingut a Internet m’impedeix estar segur que opino amb tota la informació necessària. Però en tot cas segueixo trobant a faltar aquest punt de contrast dins el reportatge en si, com a peça audiovisual autònoma.

El documental s’inscriu en una mena de registre que solc veure venir d’un tros lluny sigui quina sigui la seva temàtica: vida salvatge, costums, tribus urbanes, oficis o, en aquest cas, recreació històrica de gènere militar. Aquesta mena de documentals es caracteritzen, de manera no exhaustiva, per aquests trets:

• La informació és dóna en forma de sentències on s’elideix el dogma de fe. En altres paraules, la majoria d’afirmacions no podrien demostrar-se des del mètode científic, i encara que sigui en nom d’aquest que els mitjans de comunicació occidentals estenen la seva sinistra capa de dominació cultural a tot el món, no sembla que tinguin gaire problemes a l’hora d’ignorar-lo quan d’adoctrinar el poble es tracta.
• No hi ha un tractament audiovisual explícit que asseguri amb tota certesa que qualsevol individu, sigui quin sigui el seu bagatge cultural i més concretament, audiovisual, podrà discernir les escenes que són recreacions dels fets reals, d’aquelles que són -suposadament, és clar- imatges capturades directament i presencial durant els esdeveniments que es relaten. És més, al principi del reportatge tal com es veu a Youtube podem veure l’advertiment que els fets relatats són reals, però que el que es mostra al reportatge és una dramatització construïda a partir dels testimonis que la van viure. A l’emissió a TV3, per raons que desconec, aquest advertiment ni es mostra ni es locuta.
• El tema del reportatge es planteja de manera dicotòmica. De nou, és igual que parlem dels lleons de la sabana o de l’últim crit en terrorisme internacional. Les coses són blanc o negre. No hi ha elements facilitadors, no hi ha ecosistema ni caldo de cultiu. Només hi ha bons i dolents, preses i depredadors. I no hi ha mai paràsits, simbiosis ni sapròfits. És clar que potser algunes ments occidentals estan desentrenades per entendre res gaire més enllà d’això.
• Són, en resum, documentals creadors d’etiquetes. No proporcionen una informació útil perquè aquesta mateixa informació es vinculi i faci xarxa amb d’altres per a poder-se contrastar. I, de fet, això no té res d’estranyar perquè si ens interessa que quelcom esdevingui un dogma de fe, no hi ha res com fer el possible perquè aquesta sembli l’única manera possible d’explicar les coses.

Tampoc puc negar que aquest estil de reportatges enganxen, com enganxa qualsevol pel·lícula d’acció mínimament convincent i mesurada en els efectes especials i el ritme narratiu. El que em sap greu és que els pressupostos i la tècnica invertits en els requeriments del rodatge del documental maquillin i facin passar quelcom que és un barroer instrument de manipulació política per un producte de qualitat en termes divulgatius. Perquè no cal dir que el tema dels comerç de diamants, una de les causes de la guerra civil a Sierra Leona, s’aborda reforçant la tesi hegemònica sobre els tèrbols negocis d’Al Qaeda i únicament des d’aquest punt de vista, obviant per tant l’enorme responsabilitat que tenen les metròpolis de les antigues colònies i les empreses occidentals que fan negoci amb els recursos miners africans, en tots aquests conflictes. I que això vagi signat, en darrera instància, amb la marca del National Geographic, a la suposada excel·lència del qual sembla que tots els qui ens dediquem a la imatge hem de presentar els nostres respectes, doncs la veritat és que té bastanta tela.

Mentre la gent s’alimenta d’aquesta mena de continguts audiovisuals, els governs es gasten el que els queda de les arques públiques després de subvencionar -segurament- reportatges com aquest, en programes perquè la gent sigui més piadosa amb els immigrants, en subvencionar ONGs que pretesament fan coses per l’Àfrica i en pagar fundacions privades perquè facin estudis del tipus que sigui. Mentrestant, un ministre es congratula estupefacte que la gent sigui cada vegada més imbècil, faci sempre blanc o negre i els voti ara als uns, ara als altres. És a dir, sempre els mateixos.

Atenció, primer mira el vídeo, que és allò realment interessant del post. Si vols, després llegeix el que segueix, però no espatllis el vídeo llegint-ho abans. A mi de fet me la suda, jo ho dic per tu.

Sublim aquesta cançó d’Aerosmith -I don’t wanna miss a thing- acompanyant el fan art sobre Bulma i Vegeta, Vegeta i Bulma. La primera vegada que el vaig veure, fa uns mesos, quasi se’m posa la pell de gallina. No per la qualitat dels dibuixos, ni tant sols per la cançó, que tot i que he de reconèixer que m’agrada, té el punt cursi com altres cançons d’aquest grup que em fa sentir una agulla d’incomoditat quan les sento.

Pell de gallina sobretot pel factor evocador i exalçador d’una història d’amor que, quan per mi Bola de Drac era quelcom proper, no era res més que un rumor. Jo, de fet, mai vaig ser un aficionat de pro a Bola de Drac. Com molts altres infants catalans ho vaig començar a veure a finals dels anys vuitanta o tot just estrenat l’any noranta, quan va reemplaçar a la graella televisiva l’Arale que durant quatre anys havia estat hegemònica.

Quan va començar Bola de Drac Z i a la meva classe la gent, els tios, de fet, van començar a col·leccionar fotocòpies dels personatges (inclosa aquella de què tothom parlava però que curiosament ningú tenia, en què en Goku donava pel cul a la Bulma mentre deia allarga’t bastó, i a ella li sortia la polla per la boca) i, no diguem, quan van començar a sortir videojocs per a les consoles, ja propers als mitjans dels noranta, tot es va complicar innecessàriament.

Bola de Drac es va anar convertint en una sèrie freak en el pitjor sentit de la paraula, amb enemics ridículs, narrativament tediosos i inversemblants des del propi marc de versemblança que havia establert la sèrie per a ella mateixa. En Cèl·lula podria ser un moment àlgid dins aquesta era de decadència. En fi, estic orgullós que als quinze o setze anys el meu interès per aquesta sèrie no la considerés gaire més enllà del fenomen sociològic.

Veure aquestes imatges, algunes amb més encert artístic i tècnic que d’altres, m’ha catapultat en el temps, cap a aquell moment en què una hipotètica tensió sexual entre Bulma i Vegeta encara hauria tingut un cert interès dramàtic. Que una de les noies més desitjades del panorama dels dibuixos animats mullés les seves calces pensant en Vegeta, el dolent per antonomàsia que venia a carregar-se en Goku (més o menys) tenia la seva tela. En els dibuixos del vídeo s’hi reprodueixen tots els estereotips i clixés que podrien haver amanit aquesta història si l’haguessim pogut veure a la pantalla, cosa que no recordo. En bona part, precisament, aquests dibuixos expressen la poesia de quelcom que no va ser, o que si va ser no se’ns va mostrar, i tenen per tant una càrrega suggestiva molt important. Què feien en Vegeta i la Bulma després de fer un polvo? o, imperdible la imatge a partir de 3:30, en Vegeta tot fent un cafè dret mirant a l’horitzó; la força de l’actitud i la figura d’en Vegeta relega la de la Bulma ensenyant les calces dins la mateixa imatge en la més absoluta quotidianitat, si no directament vulgaritat. Altres perles reforcen els rols sexuals i ens els mostren de manera complementària en un i altre personatge: ara en Vegeta com a víctima, ara en rol protector, ara la Bulma sospirant pel seu príncep blau, ara com a gata malparida. I, fent de salsa que ho amalgama tot, aquest punt entre kitsch i naïf nascut de la trobada entre la música, els dibuixos dels personatges mal proporcionats i d’altres elements que li donen una pàtina llardosa, de quelcom digne de nostàlgia, sense la qual evidentment el rostit no hauria sortit igual.

Tot plegat, impagable.

Doncs això. Una mica com un polvo innecessàriament curt, del qual es podria haver tret molt més de suc. Ahir en vaig veure el primer episodi i, sabut d’entrada el que es podia esperar d’un telefilm amb pretensions, em va produir bones expectatives. Però quan d’una cosa que dura tres hores no te n’agrada la meitat i dins aquesta part hi ha el desenllaç, bé, no cal dir gaire més.

La recreació de l’Edat Mitjana i el que ens n’ha arribat d’ella -com el cinturó de castedat i la suposada foscor de l’esperit que imperava en aquells anys, que la història o alguns qüestionen- és sempre un mite que, recreat amb uns mínims de dignitat, em fascina, per molt qüestionables que em semblin els valors o l’origen d’aquest imaginari. Aquesta èpica, aquesta entrega de tot un poble a uns personatges heroics, semidivins per tant, em sembla d’un potencial estètic difícil d’igualar per altres conflictes clàssics. La primera part d’Ermessenda crec que satisfeia les expectatives cinematogràfiques per a aquest mite. Traïcions i declaracions de fidelitat, una mica de nuesa dels adustos cossos medievals -les noies eternament adolescents-, i una guerra contra un món inabastable, contínuament amenaçat i mesell sota el tro imminent del déu cristià. I evidentment els castells bastits sobre les muntanyes entre uns boscos com la Primavera d’Arda.

Això no treu com m’incomoda el to estranyament teatral en certs moments; i dic estranyament perquè un punt de sobreactuació no m’hauria semblat fora de lloc. Però en aquest cas ho hauríeu d’haver fet més clàssic. Julio Manrique no pot parlar com si sortís del bar la Masia de fer unes canyes amb els seus amics del Raval després que Laia Marull li ensenyi com interpretar Shakespeare. I tots dos em semblen actors prou correctes. És l’exemple per il·lustrar que això de la dona més poderosa de Catalunya no us ho vau acabar de creure, encara que de creient no calgui ser-ne gaire per saber que, de DVDs, algun en vendreu. És que si dramàticament funcionés, d’acord, però aquí no ha funcionat.

No només m’empipen els detalls interpretatius. Encara que és principalment la segona part de la producció, narrativament plana, la que em fa preguntar-me on és la dona que va governar Catalunya amb mà de ferro que tanta il·lusió em feia veure (segons la promesa de TV3), tot el metratge sencer està discretament minat d’aquells detalls que fa vergonya aliena veure. I encara més si està pagat amb els meus diners, tot sigui dit de passada…

Calia el fos a blanc des de les imatges finals de Sant Miquel de Cuixà poc després de morir Oliba? calien les gratuïtes animacions dels títols de situació? Calia escatimar atreviment i èpica en la careta principal de la producció, amb les lletres de la protagonista, resultant en una cosa fada que flirteja en semblança amb qualsevol baix pressupost de finals dels dels noranta? els recursos creatius de què TV3 fa gala, per exemple, al 3XL, no podien haver ajudat a fer uns careta amb una mica més de presència, o més coherent amb la pictòricament prou aconseguida careta d’Ermessenda asseguda a la trona? Coi, si jugues a fet i a amagar, com a mínim corre una mica!

S’acaba la pel·lícula i els títols de crèdit semblen els del trenta minuts. A vegades tinc la sensació que els telefilms fugen intencionadament de semblar tan ben fets com el cinema. No sé, és com si hi hagués un acord tàcit per fer les coses més cutres, que no hi hagués manera de comparar-ho. Però és que clar, com que ara ja quasi no veig cinema -per moltes raons- i poc la tele -per moltes altres també, només sóc un humil i fidel seguidor de sèries com La Riera, Ventdelpla o les pijes i tontes del cul de les Infidels- veig les coses que fa la gent sense nom ni diners a Internet i em dóna la sensació que la indústria audiovisual ja no sap a quina lliga juga.

O potser sóc jo que ja no ho sé, i que a la fira de les produccions audiovisuals segons el model vigent quasi fins avui, el millor ja està triat. Entendre els valors dels clàssics no és només promoure adaptacions estranyes de Shakespeare per directors gal·làctics al TNC, que segurament mai aniré a veure. Ni l’ofici del cinema clàssic es pot reduir a un còctel prefabricat, reprografiable sense cap intervenció del talent (sigui de la mena que sigui aquest). Per a quantes produccions més es necessita fer rendible la recepta del Serrallonga?

És que l’heu fet massa ràpid.

Res de missatges cursis. Res de coloraines i guarniments estúpids. Res de consumisme. Res de reïvindicacions que caldria fer cada dia de l’any. Una creació feta amb Blender i postproducció amb After Effects que és una il·lustració sòbria i elegant d’un mite, que com tants altres mites de la nostra civilització, hi són perquè la nostra ment pugui estar prou poblada, per defecte, de coses interessants en què pensar i sobre les quals poder crear i reflexionar.

La música és una versió de la cançó Hallelujah interpretada per Chris Botti. Thread a Blenderartists i pàgina del creador. Font: Blendernation.

Ja ho vaig dir fa poc més d’un any, el setembre de 2009, però ara vull aprofitar la tirada de SEO que el temporal d’aquests dies em pot aportar per repetir-ho.

Qui aposta per solucions artificials al fet que el mar es mengi la platja, és que és un ignorant. I jo no sóc expert en la matèria, però em resulta evident que l’últim invent que se’ls ha acudit als alcaldes de municipis costaners, la construcció d’espigons submergits, tard o d’hora revelarà efectes secundaris tant o més indesitjables que els associats a les solucions actuals. Un que ja em puc imaginar és que l’aigua del mar no es renovarà tant, i si abans llençàvem els diners públics posant sorra allà d’on el mar l’havia treta, després d’això caldrà gastar-nos-els netejant l’aigua perquè els guiris de merda s’hi puguin banyar.

Tot això ve a cuentu que avui al telenotícies es parlava del problema dels temporals per la platja, de les grans inversions fetes abans de l’estiu, s’entrevistava els alcaldes i s’apuntava com la solució definitiva els espigons submergits del dimoni. I, només lateralment, es venia a dir que la construcció de ports esportius dificultava la regeneració natural de les platges.

A veure quan us enterareu, polítics i periodistes que viviu a la vostra bombolla dels mitjans sense preocupar-vos dels altres camps del coneixement, que el problema de les platges és només la punta de l’iceberg dels problemes de la gestió hidrológica i de costes del nostre país.

El que cal és:

1. demolir els ports esportius i les parts supèrflues dels no esportius i recuperar-ne la costa, i enviar els pijos amb els iots a una illa deserta perquè es morin de fàstic.
2. tractar bé els rius perquè aportin els sediments que els toca portar, i compensin la salinitat del mar com Déu manava, quan el món encara era món i no estava sotmès al deliri socialistoide.
3. Reubicar a les 80.000 vivendres buides que hi ha a Barcelona tota la gent que viu prop de les rieres oficiosament urbanitzades, i demolir i recuperar tot el que hi hagi a prop de manera que no quedi pedra sobre pedra. Si no enteneu el per què d’això, us recomano llegir quelcom, prou com per entendre com és de diferent que l’aigua corri per la terra o per l’asfalt o el ciment.

Com que ningú té els collons de fer això que és el que caldria, seguirem llençant diners al mar d’una manera o altra, segons la inspiració del polític de torn, o el tècnic municipal, enginyer d’obres públiques però ignorant en la resta de coses que passen al món.

Au petons i que disfruteu a la platja (tant bruta com és, no us entenc), pallassos.

Un dia vaig anar amb la meva companya de pis a una teteria del Raval. És d’aquestes en què el cul et queda a menys de quaranta centímetres de terra, sigui perquè seus en uns tamborets baixos o perquè directament ho fas al terra. Això per si sol ja dóna una certa exclusivitat a aquests llocs. En un altre moment parlarem d’en què consisteix ben bé aquesta exclusivitat.

Allò que us deia és que allí s’hi està molt bé, i hasta es pot fumar amb narguil un tabac que té un bon gust que flipes. I ella va dir que si aquesta teteria sortís al què fem, s’ompliria de modernos i que seria una merda i ja no s’hi podria anar. I perquè ni n’hi ha per tant ni encara s’ha omplert del tot de modernos, jo tampoc diré on és. Petons.

No només per aquest fet, però arran de la lectura del llibre La dictadura de la incompetència, pensava sovint que calia ponderar l’animadversió que força automàticament ens genera a alguns tot allò que està relacionat amb els Estats Units. Sobretot pel que fa a les coses amb què políticament i social Espanya (o Catalunya) es reïvindica. Però sembla que a tot arreu hi ha gent interessada que aquests mals pensaments no canvïin, perquè ja se sap que, al cap i a la fi, quan quelcom funciona millor no tocar-ho. I parlo tant pel sistema mundical com pels meus pensaments.

Algun cutre de l’FBI ha fet un remix de la cara de Gaspar Llamazares (i és de suposar que d’altres dissortats) per elaborar un retrat robot de quin aspecte podria tenir Osama Bin Laden actualment, més envellit. Segons El Mundo l’FBI afirma que retrats robot com aquest són poderosos exemples de com els avenços en la tecnologia i la ciencia es poden utilitzar per ajudar a trobar i portar davant la Justícia les persones buscades.

La ironia que desperten aquestes paraules fa pensar que, ja que realment (segons a mi m’havien fet creure) ja fa molts anys existeixen aplicacions de biometria i representació que permeten fer morphings facials per representar l’envelliment d’una persona, cal suposar que l’FBI no compta amb aquestes tecnologies de fa més d’una dècada perquè, o bé no les pot pagar o ningú dels que hi ha les sabria fer servir. Si es tracta d’això darrer, cal suposar (i sempre segons el que un va rebent al llarg dels anys a través dels mass media) que la seva especialitat deu ser més la tortura i l’ocultació de cadàvers, per dir un exemple a l’atzar, que no la utilització de tecnologies informàtiques.

Si la raó té un caràcter més pressupostari i portant com de costum l’aigua al meu molí, pensaria llavors que potser aquelles tecnologies de què parlava les va fer una universitat i després van passar a ser patentades i propietaritzades les aplicacions informàtiques que les assistien. Ara ni l’FBI les pot pagar, tot i que aquest extrem em sorprendria molt. Però sí que podria ser un bon exemple de com les restriccions a la llibertat de programari que la vella caverna encara impulsa, provoquen que ni l’organisme d’investigació teòricament més avançat del món tingui accés a les tecnologies que els haurien ajudat fins i tot en la més infortunada i paranoica guerra que els Estats Units s’entesta a lliurar contra el món.

No em passa per alt tampoc el fet que un dels estats industrialment més retrògads en relació al nou ordre que es planteja quant a com es disposa de la informació, la imatge i la cultura a Internet, es posi en evidència davant el món mostrant la talla del seus forensic artists, tal com els anomena.

En primer lloc, a veure si s’enteren que tal artist no és un artista, sinó un mer i vulgar polsador de botons, independentment del paper que hagi tingut en la patinada.

En segon lloc i en relació a aquell nou ordre, això hauria de demostrar que cal deixar enrere les ridícules limitacions en l’ús de les imatges, elements gràfics, creacions musicals (i altres) que la majoria de legislacions encara defensen a capa i espasa, i que coarten els artistes per utilitzar els recursos globals que, d’entrada, tindrien a la seva disposició. Queda demostrat que aquestes lleis no se les creu ni Déu, encara que li aporti uns quants durets.

I no al revés, perquè per evitar que aquestes coses passin, no es tracta d’endurir aquestes legislacions. Es tracta de formar persones i professionals responsables i amb sentit comú. Perquè les empreses i institucions són tan dignes i de fiar com ho siguin tots els professionals que hi treballen. Res em fa pensar que es pugui invertir l’ordre d’aquests factors en la sentència.

He seguit a trossos la cavalcada de Reis per BTV. Tenia a la meva esquena la tele i Jo anava fent regals, tallant passe-par-tout i altres manualitats encantadores. Així podia veure per la tele una persona amb qui convisc i que, de tant en tant fa gràcia veure en exercici professional. Però això també m’obligava a suportar la ingent càrrega de cursileria associada a la retransmissió d’una cavalcada de Reis i que havia d’escoltar.

I no tindria per què, perquè una cavalcada de Reis no és res més que això, una cavalcada dels Reis d’Orient. Però quan periodistes i convidats s’entesten a fer d’això quelcom que no és, comencen els problemes.

En primer lloc és raonable que els nens i nenes tinguin una preferència per un rei o un altre. Són multicolors com la nostra societat pseudo-ecosocialista, i és normal que un nen comenci a construir la seva escala de preferències a partir d’una realitat tan inherent al món físic com és el cromatisme. També és raonable que al cap del temps mantinguem aquesta preferència de la infantesa, i que la modulem mentre creixem amb l’ajuda de les nostres percepcions sobre la vellesa (Melcior) o la majestat heroica de conte (Gaspar), per exemple.  Però anar més enllà d’aquesta línia amb la qual ara mateix ja estava flirtejant és fer el patètic. Començar a inventar-se històries ad-hoc analitzant la simbologia dels seus colors i orígens per a arrebossar la realitat de l’adveniment dels Reis d’Orient (qui collons es va inventar això dels Reis Mags? quan jo era petit eren d’Orient i amb això ja n’hi havia prou. I de mags res, que treballen tota la nit) té més pinta d’invent socialista a l’era dels noranta que de res vinculable a una tradició consolidada o al Nou Testament. Per tant deixeu-vos d’històries. Si no sabeu com omplir una hora i mitja de retransmissió això no és problema del contribuent d’una tele pública. Si no us agrada que la cavalcada sigui aquest any igual que en fa cinquanta no la feu. No em sembla recordar que ni jo ni els meus pares us l’haguem demanada mai. Ja la farem al barri, o a l’agrupament escolta (la qual cosa tampoc és garantia de res, però ho deixarem per una altra entrada…). Els Reis no necessiten que el pallasso del nostre alcalde els rebi per recordar-se de tots els nens de Barcelona. I l’últim que necessiten els nens de Barcelona és que algú com ell comenci a adular-los dient-los que són bons només pel fet de viure a Barcelona, per educar-los encara una mica més en la desresponsabilització de l’individu que ens envolta per tot arreu.

Parlant del pallasso del nostre alcalde (va fer de patge?), com és que tothom parla de les classes de català que rep en Montilla i ningú parla de les que no rep Jordi Hereu? Tothom té dret a cometre incorreccions i que sigui valorat més el seu esforç per parlar una llengua que no pas el grau de correcció amb què ho fa. Però parlar tan barroerament com Jordi Hereu ho feia la llengua pròpia del país del qual Barcelona és capital, sense immutar-se i com la cosa més normal del món, és de jutjat de guàrdia.

Per cert, si el rei ros ha de venir de l’Himàlaia, el deurien pillar durant la segona Guerra Mundial. Si no, no ho entenc, il·lustreu-me si us plau. I no em digueu que no era el ros sinó el blanc perquè tampoc no cola.

Fa pocs dies vaig escriure una entrada sobre el famós netbook de TV3. Ahir en parlava amb un amic, que em deia que havia escrit un mail queixant-se del mateix que jo arrel de la lectura del meu post. I avui he volgut fer una cerca al Google veient què es deia de tot plegat a la xarxa. Doncs bé, lògicament m’he trobat amb més gent que ho veu també des del meu punt de vista. Aquest blogaire, particularment, ha rebut de la CCRTV una resposta que encara m’ha fet indignar més.

CRTV Interactiva té present i valora l’aportació de la comunitat de software lliure i, de fet, el sistema de publicació dels webs de TV3 i Catalunya Ràdio està basat en bona part en aquest tipus de tecnologies

(…)

Agraïm els seus comentaris i els tindrem en compte per a pròximes iniciatives.

De la resposta que donen m’interessen especialment aquests paràgrafs que cito, perquè il·lustren la percepció que del programari lliure té la majoria de gent sense coneixements informàtics, o alguns usuaris de pro del programari propietari. Aquesta percepció veu el programari lliure com una cosa simpàtica i encomiable. No obstant, a l’hora d’utilitzar-lo, ho veu simplement des de les raons ètiques, que hi són, i mai des de les tècniques.

Jo crec que en aquest món hi ha bones persones, persones idiotes i persones que prenen les bones persones per persones idiotes. Els qui han donat aquesta resposta al requeriment d’en Ramon, i sense ànim d’atacar personalment (però el meu estupor no em permet utilitzar un altre concepte que la idiòcia), pertanyen a un dels dos darrers grups. I qualsevol de les dues opcions és molt preocupant. La reflexió d’en Ramon en aquest sentit és la mateixa que jo em faria. I és que si la CCRTV utilitza programari lliure per a les seves aplicacions web, no serà perquè calgui fer un favor a ningú, sinó perquè indubtablement són les millors que hi ha. No és gaire agosarat sospitar que totes les aplicacions online de Google (mail, calendari, documents, etc.) estan basades en aplicacions de programari lliure (WebCalendar, OpenOfficeOrg, per ex) que ells han adaptat al tipus de servei que volen donar.

Afortunadament s’ha aconseguit que l’evidència jugui una mica a favor del programari lliure en alguns camps, després de tants anys de picar pedra. Però aquest funcionariat de merda que tenim segueix veient tot això simplement com una altra iniciativa pseudoalternativa-antisistema a qui està molt bé riure-li les gràcies, sense adonar-se de les repercussions (ètiques i tècnològiques, polítiques per tant) que podria tenir en el perfil de societat digital que estem construint. L’estratègia llueix per la seva absència en aquest cos tècnic funcionarial format a l’albada de l’era democràtica. I la seva mala fe, ignorància o incompetència condemna la societat a seguir comprant un nou martell cada vegada que va a comprar claus.

Altres enllaços a bitscatalans, Ubuntaires de Ponent.