Tot i que, llegint en Marc Vidal, jo, criticaire i derrotista allà on n’hi hagi, no puc evitar el pensament de aquest tio s’expressa parlant del futur d’una manera més derrotista del que seria necessari, us adjunto aquest enllaç, ja amb algun any d’antiguitat, que parla de la ja tant rellepada crisi de valors i de l’educació.

Tots els meus amics de l’escola, i crec que no me’n deixo cap, són aficionats al futbol. Amb ells és habitual que em calgui explicar-me i dir-los que a mi no és que no m’agradi el futbol, sinó que només m’agrada el bon futbol. Fins i tot en aquests dos cursos que el Barça ha estat seguint el camí de guanyar-ho tot, hi ha hagut molts partits que m’han semblat prescindibles. Que el Barça guanyi o que marqui gols no és motiu suficient per dir que ha jugat bé. I per la banda de l’adversari, el joc no haurà estat necessàriament més interessant. I quan parlo de jugar bé em refereixo a fer quelcom amb què l’espectador es pugui divertir (els comentaristes de TV3, que són els que jo conec, viuen en aquest sentit en una inòpia del tot sospitosa d’estar rebent comissions perquè parlin de futbol d’una manera que mai és contrària a la construcció de la grandeur barcelonista).

El futbol és així (no lo he inventado yooooooooooo o o o). A vegades el joc és espectacular, i el cansament, la conjuntura de l’aliniació, el tipus de joc de l’adversari fan que altres vegades no ho sigui. Acceptant això, com jo ho accepto i em disposo, per tant, a estar 45 minuts o més davant la tele veient quelcom que no té cap gràcia, ¿per què els aficionats al futbol no accepten que el futbol no és res sempre tant extraordinari ni sempre tant important? Perquè la societat sencera no ho accepta i, especialment, els mitjans de comunicació?

Si us pregunteu què té a veure això amb el títol del post, penseu en les queixes, incloses les meves, que desperten en nosaltres l’actuació dels polítics, les operadores de mòbils, els virus informàtics i els contractes laborals temporals. Aquest món d’ignorants i societat anestesiada, ¿no és aquell mateix des del qual mirem amb suficiència l’època fosca, endarrerida, en què la Inquisició cremava bruixes i Agustina de Aragón i el timbaler del Bruc es lliuraven a l’onanisme pensant l’un en l’altre?

Nota: Ja sé que els partits de futbol duren 90 minuts; l’afirmació anterior sobre els 45 min. la deixo aquí, com un enigma, perquè el resolgueu offline amb el coixí.

I una altra perla del mateix blog d’en Marc Vidal. No està directament relacionat amb això, però bé… al final sí.

El que aquí diré pot ser que no agradi a les persones afectades per malalties la investigació de les quals hagi subvencionat la Marató de TV3 en alguna de les seves edicions, o als seus familiars. De fet, qualsevol ciutadà de Catalunya, inclòs jo mateix, en algun moment pot haver sentit que la causa de la Marató era també una causa propera a ell, o fins i tot la seva. (M’agradaria poder dir ciutadà del món en lloc de Catalunya, però no estic tan segur que els beneficis arribin tan lluny, ni tampoc gaire segur que el món occidental es preocupi de tots els ciutadans del món.)

Tornant al tema, el cas és que no m’agrada ni la campanya d’intoxicació mediàtica prèvia a la Marató ni la Marató en si mateixa com a cosa televisada.

Pel que fa a la campanya prèvia, trobo que el tractament audiovisual és vergonyosament manipulador, sovint atacant la dignitat dels propis malalts que hi apareixen. Amb el pretext que és per una bona causa, ningú es planteja aspectes que en qualsevol altra circumstància mediàtica que no tingués per objectiu una col·lecta benèfica serien matèria de debat. En la campanya d’alguna de les edicions, com per exemple el de les malalties mentals, s’ha tractat el col·lectiu de malalts com una mena de reserva d’indis pels quals la societat s’havia de sentir volcada en massa a la llàstima. Que lluny, doncs, aquest tractament audiovisual del discurs verbal (paraules, paraules i més paraules) d’integració, de potenciació de les parcel·les de realització personal que voldríem que cada individu pogués ocupar a la societat. Els familiars apareixen com a actors secundaris inconscients de la instrumentalització a la qual són sotmesos; o si en són conscients, amb el resignat convenciment que participar-ne pot ajudar que en el futur altres no hagin de passar pel mateix tràngol. Però jo no crec que tot s’hi valgui.

Quant a l’acte de la Marató en si, em sembla un dels engendres més soporífers i una de les manifestacions més horteres a què ha donat lloc la cultura televisiva dels últims vint-i-cinc anys de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria. A més del tema dels artistes que abordaré després, em produeix un profund cabreig constatar com es tradueix el complex de centralisme barceloní en la diversitat d’actes de catarsi i reforç del sentiment ciutadà que es reparteixen per la geografia catalana, a fi d’evidenciar com n’és de secundada la Marató fins a una associació de col·leccionisme de papallones d’un poble qualsevol de la Catalunya profunda. Com en altres ocasions, em sorprenc a mi mateix de la sensació que tinc de ser l’únic que percep com a decrèpit aquest escenari. I tot això, amb moltes llums, moltes garlandes, molta despesa energètica i de diners públics al cap i a la fi, perquè quan de la Marató es tracta, es veu que els criteris d’austeritat pressupostària i sostenibilitat queden tancats al quarto de les rates. (Parlar del concepte del quarto de les rates necessitaria tot un altre post, i és que és un arquetip del meu cercle social.)

Anem pels artistes que hi participen. TV3 ens transmet que diu molt d’ells que facin tal o qual cosa desinteressadament per la Marató. Com a miralls que aquests artistes i personalitats són -suposadament- de la resta de la societat, heus ací el missatge en segon pla que no cal ser massa llest per agafar al vol. I és que diu molt poc de mi si jo no estic disposat a donar ni un duro ni a col·laborar en res que tingui a veure amb aquesta Marató. Teniu un morro que us el trepitgeu. Perquè la solidaritat només és desinteressada quan, a més d’en el pla lucratiu, no hi ha cap interès de demostrar res a ningú i només és motivada pel sentiment d’empatia (i no de llàstima) amb el beneficiari. O això és el que diu aquella paràbola de Jesús, de la qual no recordo el nom ni la trama, però que ve a dir que el qui dóna amb interès de demostrar tot el que està donant, és que realment està donant molt poc. (Això està relacionat amb el vici que té -en general i a risc de ser injust- el voluntariat d’aquest país, que consisteix a estar contínuament reïvindicant la seva condició de voluntari, i que pensa que perquè és voluntari no cal que faci les coses com les faria un professional)

Per mi aquesta colla de representants de la genialitat catalana l’únic que fan a la Marató -com a tants altres llocs i mitjans públics- és sadollar la seva necessitat de seguir sent per als mitjans allò que els propis mitjans han fet de la seva persona. Per extensió i com a presumptes miralls, aquests, de la societat catalana, la resta de mortals hem de donar pasta a la Marató perquè ens puguem seguir sabent gent solidària i catalans de bona fe. I el millor de tot és que gastant-nos seixanta euros en un dia resolem la papeleta per tot l’any. Bé, i una subscripció a Greenpeace, que també va molt bé a tal efecte.

I el no t’ho perdis final és que jo em quedo amb la incertesa de si els diners recollits no van a parar, en part o finalment, a promoure les patents criminals de les empreses farmacèutiques, amb les quals es dediquen a especular amb la mort -les estadístiques d’esperança de vida i de producte interior brut dels països-, intoxicant el món amb tantes solucions químiques sovint massa poc contrastades, que són el pa per a l’avui i la fam per al demà.

CAMPANAS POR LA GRIPE A from ALISH on Vimeo.

Una monja de Sant Benet de Montserrat us explicarà amb molta gràcia i simpatia el què de la grip A. Em mossego els dits per evitar seguir escrivint i deixar que cada ú, en pau, tregui les pròpies conclusions sobre aquest tema, o d’altres…

Crec que va ser Unamuno que, en una afirmació en sentit retrògrad, deia Que inventen ellos!… Bé, salvant les distàncies, jo aniré a fer una mica el mateix.

Els experts

Els primers inventors que detesto són els que s’han hagut de reunir a Madrid -pobrets, els deuen haver pagat dietes i hotels qui-sap-lo- per decidir que bueno, amb això de la grip potser no n’hi havia per tant i que no calia tocar el calendari de curs escolar. Felicitats eminències! però per decidir això no cal ser ni conseller, ni tècnic de sanitat ni d’educació, ni cap buròcrata d’aquests inútils amb què ompliu les catedrals de la improductivitat. Només cal tenir una mica de sentit comú i, en cas que mirem habitualment la tele o llegim el diari, un filtre molt i molt fort per resistir l’ensulsiada mediàtica orientada a convèncer-nos que, després d’aquest hivern, probablement la meitat de nosaltres estarem criant malves per culpa de la famosa grip, que per més inri en principi era dels porcs. Ja veus. Jo porto vint-i-vuit anys tenint la grip cada dos o tres i encara no m’he mort.

Els salvadors dels obrers

El segons inventors que no sé si detesto o admiro, pel desvergonyiment amb què actuen, són els que diuen que donaran un subsidi suplementari als aturats que se’ls hagi acabat el subsidi d’atur ordinari. La primera pregunta -que tinc la sensació que només em faig jo- és: es pot saber d’on traureu la pasta? Els socialistes em cauen millor que els populars, però no suporto veure líders -de la mena que sigui, tampoc a l’associacionisme- que es comporten com si el seu camp de batalla fos un espectacle del Mag Lari. A veure, el subsidi d’atur se’l paga cada treballador amb la seva cotització a la seguretat social. Però no recordo que mai ningú m’hagi explicat que de tant en tant es pagués un suplement anticrisi. I a més és que hòstia, sempre tinc la sensació que els requisits per a les ajudes a mi mai m’inclouen. Deu ser la justícia social. Em queda el consol que aquesta és la crisi dels totxos, i hi és més perquè se’n parla que perquè hi sigui. Jo no sóc més pobre que fa dos anys, a veure si us n’entereu, cony. Per tant, en resum, els inventors de les mesures anticrisi, us les podeu posar per on us càpiga, gràcies.

Els municipis de costa amb imant per a guiris

Els tercers inventors són els municipis reomplidors de platja. Cada vegada que el mar decideix endur-se la sorra de les platges, pam! escuren la migrada butxaca del sofert contribuent per convertir els diners en sorra amb què poder reomplir la platja. Sou gilipolles o simplement us divertiu fent-ho veure? Jo crec que deuen ser gilipolles i a més alguna comissió deuen cobrar. Gastar-se els diners en sorra, on anirem a parar; ¿havíeu pensat mai que algú pogués arribar a ser tan estúpid? Jo no havia vist res igual des que em van explicar que un emperador romà va fer senador el seu cavall. La gràcia de la cosa és que avui deien que potser és culpa d’aquestes intervencions litorals la reducció d’unes poblacions de marisc que -no podia ser d’una altra manera- eren el mitjà de subsistència d’alguns pescadors del Maresme. Els polítics han dit que potser sí, però que les dels anys 90, que ara ja ho fan millor. Ah.

D’ara endavant, però, us suggereixo pensar el següent: si el mar s’endú la platja, per alguna cosa serà. Poseu remei al mar, i potser el mar us tornarà la platja. Com veieu, estimats lectors, jo també sóc inventor. He vingut a restituir l’invent del sentit comú, que tot el món al meu voltant sembla haver perdut per complet. Tret de mi, òbviament.

Els de la secta de la bombeta de baix consum

També tenia ganes de parlar dels inventors de l’ecologisme de les bombetes de baix consum, ara que la gent avorrida de la comunitat europea ha decidit que avui s’havien de deixar de fabricar les d’incandescència. Perquè segur que hi ha algú que està guanyant molta pasta amb el tema. El cas és que les d’incandescència valen quatre duros, i els seus residus deuen ser més aviat baratets de gestionar. Amb les bombetes de baix consum -que també les deuen fabricar nens al païs d’OccidentNoHoVeiem- però, es pot guanyar molta més pasta, tant per fabricar-les com per reciclar-les, perquè aquell engendre ensamblat no hi deu haver qui el recicli, o sí, l’empresa enxufada de torn. Ah i durar? bé, durar durar, una bombeta de baix consum en una cuina durarà allò que duri un caramel a la porta d’un col·legi, o sigui, el mateix que una d’incandescència. I és 20 vegades més cara, si compres la d’incandescència al DIA (mig euro) i la de baix consum a la ferreteria (deu euros).

Per tant mai tan cert com en aquest cas el principi d’incertesa de Heisenberg (era ell?), que la velocitat de desgast de la bombeta de baix consum depèn del punt de vista de l’amidament (era més o menys així, ¿no?). Bé, aquell era un paràgraf que he escrit força des de la ignorància del cost ambiental i social del woolframi o el tungstè, però igualment recelós de qualsevol de les seves alternatives suposadament més guais. Corregiu-me en els comentaris, estic preparat pel xàfec.

Al final, aquests savis de la comunitat europea i els seus sicaris funcionaris i sequaços càrrecs tècnics de l’administració espanyola no ens deixaran ni anar a comprar pipes perquè diran que són massa salades. Cada dia em feu més pal i cada dia us trobo més tontos i us menyspreo més i més, rates d’universitat. I que consti que, en relació a la universitat, només hi tinc en contra allò que hi tinc en contra.

Potser no us imaginàveu que algú que protesta tant fos marujón de les telesèries. Doncs sí, és el que té. M’incloc en el col·lectiu d’infectats per aquesta lacra cultural. En defensa meva només puc dir que no sóc seguidor de qualsevol serial. Ara mateix només són capaços de demanar-me temps Ventdelplà i Infidels. Sé que per qualsevol de tots dos és un delicte, però així és la vida. Tal i com diu Jorge Drexler, es más compleja de lo que parece.

Últimament, però, cap d’aquestes dues sèries passa pel seu millor moment. Potser serà motiu d’un altre post el bombardeig de llocs comuns i moral postmoderna amb què ens obsequien totes dues produccions, però avui escric per marcar-me una petita felicitació:

Els iniciats en els misteris de GNU/Linux potser reconeixereu ràpidament aquesta imatge: Dins la pantalla de l’ordinador s’aprecia la interfície del Nautilus. Per als no tant o gens iniciats, el Nautilus és un programa que dins alguns sistemes GNU/Linux fa les funcions que en Windows faria l’entranyable i mai prou aprofitat Explorador de Windows. Ai quins temps quan el considerava el meu amic…

Bé, de fet no té res d’extraordinari que en un despatx del banc o la corredoria de borsa on treballa (ningú sap ben bé què cony foten al món aquestes cinc vividores i organitzadores de sopars) la Cruz vulguin utilitzar sistemes segurs, lògics i amics dels éssers humans com ho són els sistemes GNU/Linux.

El que passa és que un estava molt habituat que per la tele li il·lustressin un món on només existia Windows i tota la regala iconogràfica -i sonora, per més inri- corresponent. I si no era això, quelcom que s’hi assemblava sospitosament. Per sort -i vés a saber si les raons no són els drets d’imatge que reté Windows, tot i que ho dubto- la quota social, tan fastiguejadora a vegades, s’ha colat discretament en aquest pla.

Potser en aquest cas, si la tele ha de ser un reflex de la realitat, aquesta captura de GNU/Linux no seria estadísticament encertada. Ara bé, si es tracta d’il·lustrar que si no es fa servir més GNU/Linux o altre programari lliure és per una comprensible/entranyable resistència al canvi d’alguns usuaris, aquí els amics de la nostra l’han encertat d’allò més.

Bé, tot això que us dic passa al voltant del minut quaranta-u i mig, moment en què l’amic gai de la Cruz li xafardeja els arxius (llàstima, només, que si ens poséssim informàticament primmirats no és gaire creïble que l’ordinador s’engegui tan ràpid… i que l’escena no deixi gaire ben situada la seguretat de les dades en aquell despatx; no es pot tenir tot, què hi farem…).

L’opció més fàcil sempre és ser injust. En aquest cas no puc evitar ser-ho; feia temps que se m’anaven carregant les piles o una altra cosa per escriure un post malparlant de quelcom.

Avui un jove argentino m’ha cridat l’atenció pel carrer demanant-me si tenia un minuto para Médicos Sin Fronteras. Tot passant, d’anada, ja els havia vist, eren una mena d’escamot de mercenaris, joves en condicions precàries de treball, amb les seves ridícules carpetes de pinça i els seus petos no menys lamentables.

La meva resposta a la sol·licitud minutera ha estat que no, que ho sentia. Sento un inconfessable orgull i complex a la vegada per aquesta mena de respostes educades. Orgull per una banda per tenir l’habilitat de no amargar els dies a la gent amb un estirabot meu, per saber-lo aturar. Complex perquè sovint em vindria de gust enviar a la merda tot aquell qui em para per fer-me una enquesta, per apuntar-me a no sé quina ONG o companyia energètica o telefònica, en fi, qualsevol d’aquestes persones que es veuen obligades a treballar per empreses a qui no preocupa la mala imatge que projecten de si mateixes amb aquestes tàctiques mesquines de recaptació de clients i de guerrilla. Potser precisament perquè jo he treballat fent enquestes em fa més ràbia que hi hagi qui dipositi un cèntim de credibilitat en tot això. Segur que la meva falta de convicció va col·laborar a que durés tan poc en aquesta feina, també.

Ara ja sabeu, doncs, que no tinc un minut per a Médicos sin fronteras, ni per a Intermón, ni per a la Creu Roja, ni per a Setem, ni per a Mans Unides, ni per a tots aquells que projecten una imatge de si mateixos com algú que només busca un suport a cop de talonari. De fet, això del talonari és secundari. Jo no tinc un minut per a ningú. Els minuts que jo tinc són per a mi i simplement espero que quan algú em demana invertir-los en una altra cosa que no sigui el meu ego sigui quelcom més interessant que simplement pagar una quota cada mes per salvar negrets de l’Àfrica i que el nen Jesús no plori.

Al final tot es podria resumir en el fet que esperaria d’aquestes ONG un comportament diferent que el que ja espero de Gas Natural, Endesa o ONO. I sé que puc ser injust amb tot això i acusar justos per pecadors, però qui em vulgui entendre dins aquests moviments ja m’entendrà.

En el mateix diari ADN del dia 19 de juny de 2008, dins el que ja comença a ser la clàssica columna de qualificació bona o dolenta de personatges públics o del famoseo, queda ben parada -per raons irrellevants i que no vénen al cas- una tal Raquel del Rosario que, per ser nòvia de Fernando Alonso se suposa que jo hauria de conèixer, i mal parada Ana Botella -pel fet d’haver anat vestida de blanc al casament d’un tal Flavio Briatore, nom que em provoca una indiferència impossible de descriure amb paraules, perdoneu la ignorància- juntament amb la seva filla.

La columna sembla redactar-la Claudio M. de Prado, el responsable de la secció d’El Bulevar, que parla d’això, de gent famosa i alrededores. En Claudio comenta que és de mal gust/intenció per part d’Ana Botella i la seva filla saltar-se la norma protocolària que todos sabemos que existe i per la qual ningú pot anar de blanc en aquestes cerimònies excepte la núvia.

El todos sabemos que existe m’ha fet pensar sobre el protocol en els casaments. El tema de l’abillament blanc jo no el recordava, tot i que en llegir-ho tampoc m’ha sonat estranya l’existència d’aquest protocol. Ara bé, immediatament em vénen al cap tot d’altres protocols -o costums, com a mínim- que todos sabemos que existen i que no són tan obertament reconeguts ni als mitjans ni enlloc. Vegem-ne alguns:

- el protocol pel qual el casament és una mera excusa per recarregar les arques del futur matrimoni a cop de talonari i regals inútils però inel·ludiblement cars.

- el protocol pel qual la invitació a un casament no és tal, és més aviat una antiinvitació ja que l’assistència al convit -que en realitat és la única que interessa a la majoria dels convidats- està condicionada a fer un ingrés o un regal -allò que dèiem- als nuvis, per un valor aproximadament igual al cost per persona del convit com a mínim. No baixis d’entre 150 i 300 euros o t’arrisques a perdre la bona relació que poguessis haver aconseguit amb aquells dos.

- El protocol en nom del qual les dones insulten una vegada i una altra la seva dignitat, quan assisteixen com a convidades a un casament, fent mans i manigues per portar sempre un vestit nou, i lliurant veritables conteses de mediocritat entre elles quan volen ser les més esplèndides de la festa -a part de la núvia, és clar (o no). Tots hem de ser sostenibles i fer un consum responsable, però ai de la dona que sigui descoberta portant el mateix vestit que a un casament anterior. Per sota de pagesa, vulgar, perdolària o maleducada pot rebre qualsevol altre qualificatiu per part de les altres dones. Els (alguns) homes en alguna cosa som més llestos que les (algunes) dones i no donem importància a aquestes bestieses.

- el protocol pel qual el casament és l’entrada i la benvinguda a un estil de vida ple de convencionalismes i renúncies a la realització personal, generalment degradants per les dues parts de la parella. Bons exemples en poden ser la hipoteca, les anades a Port Aventura, els sopars i relacions de compromís, l’afartament dels fills i la posterior desatenció de la seva educació i la més posterior càrrega de culpes en els mestres…

És clar que ni això és exclusiu dels casaments ni tots els casaments són així, però com en unes oposicions és una qüestió de punts meritats. Llavors podríem afegir, anant una mica més enllà de la cerimònia del casament en si i passant al matrimoni,

- el protocol pel qual el matrimoni és una font de conflictes que desencadenaran en el domini físic i psicològic del més fort físicament sobre la més dèbil físicament.

- el protocol pel qual el matrimoni és un factor imprescindible en la promoció del consum desaforat i irresponsable de tota mena de tonteries, només pel fet de ser -amb prou insistència- anunciades per televisió.

- el protocol pel qual el matrimoni és una eina clau en l’enquistament del pensament polític i de la consciència ciutadana, a través del qual i per un misteriós procés, on hi havia dues entitats pensants abans del matrimoni, després sembla haver-n’hi només mitja.

Tot i que no sóc algú que per principis rebutgi la importància dels protocols i les formes -més aviat al contrari- si hi ha poca raó en les meves afirmacions menys rellevància té encara el suposat delicte d’Ana Botella (podríem fixar-nos en d’altres, no?…): amb una mica de tomàquet per part meva, això són coses que un es podria plantejar en relació als casaments avui en dia, però una mirada als mitjans ens diu que de tot això el més important és qui va de blanc i qui no en una cerimònia. Curiós, no us sembla?