En Lluís és usuari de GNU/Linux des de la tardor de l’any 2010. De fet, no estic segur que encara en sigui (espero que sí), però en aquell moment li vaig demanar de fer-li una entrevista -que no sé per quina raó, qualifico al mateix vídeo com a petita, tot i que dura 38 minuts…- sobre la seva experiència amb el seu nou sistema operatiu. No l’he poguda editar fins ara, un any després, però tal com diuen, més val tard que mai. Espero que et sembli interessant; més avall pots veure algunes reflexions o qüestions que plantejo, m’agradaria saber què en penses i si vols pots compartir-ho deixant un comentari. Gràcies!

GNU/Linux em podria servir?

Com tot a la vida, depèn. Però molt probablement la resposta és sí. Crec que només hi ha una condició: n’has de tenir ganes. Has d’estar disposat a sortir de la zona de comfort de què parla en Lluís. En GNU/Linux et trobaràs coses que funcionen igual, i d’altres que no. Les has d’acceptar, com s’accepten les virtuts i els defectes de la gent que ens envolta. Sens dubte, GNU/Linux et pot servir si, recollint el que també comentava en Lluís, ets un usuari que fa servir l’ordinador especialment per als propòsits següents:

• navegar per Internet, rebre i enviar correu electrònic, gestionar una agenda personal i adreces de contactes.
• crear, obrir i imprimir documents des d’aplicacions d’ofimàtica
• gestionar catàlegs de fotografies i retocar-les

Evidentment, pots fer moltes més coses que això en GNU/Linux, però si les teves necessitats són només aquestes, quasi sense cap dubte estaran satisfetes. Probablement a aquesta llista podríem afegir-hi l’edició de vídeo o altres camps, però entenc que la interpretació de fins a quin punt les necessitats associades estan cobertes en GNU/Linux ja és quelcom més opinable.

Per altra banda, hi ha comerços, com GNUinos, que estan especialitzats en la venda d’equips 100% compatibles amb sistemes operatius de programari lliure, que també instal·len. Aspecte en què, per altra banda, l’oferta cada vegada va millorant i sembla que només és qüestió de temps fins que s’arribi a un suport total (esperem).

Precisions

• No és estrictament cert que en GNU/Linux sigui invulnerable als virus, com segurament tampoc ho és per a Mac OS. El que passa és que tots dos sistemes, per la seva manera de funcionar basada nativament en permisos i altres estratègies de seguretat, són substancialment menys vulnerables que els sistemes Windows. Hi ha, també, una raó de mercat, i és que qui s’ha dedicat a elaborar virus per a sistemes informàtics, ho ha fet principalment per a Windows, que durant molt temps va tenir una posició hegemònica en la majoria dels camps, situació que poc a poc va canviant. Les correccions o matisos a aquestes precisions seran benvingudes.
• En Lluís parla de la dificultat d’instal·lar una webcam en GNU/Linux. Com deia més amunt, els problemes de compatibilitat del maquinari, hardware, amb els sistemes GNU/Linux, són quelcom que amb el temps ha anat i seguirà resolent-se paulatinament. També per qüestions de mercat, ja que cada vegada més usuaris i empreses tenen GNU/Linux com una opció o una referència per a les seves solucions informàtiques. Sense anar més lluny, el sistema operatiu de Google Android, per al qual cada vegada hi ha més dispositius preparats i que està basat en Linux, que és el nucli del sistema GNU/Linux. Per a més informació sobre aquest ball de noms Linux – GNU/Linux, vegeu a la Wikipedia Controversia por la denominación GNU/Linux.

Temes de debat

Al llarg de l’entrevista hauràs vist que van sorgint diversos temes, que et convido a analitzar més a fons només si tens ganes d’empantanegar-te una mica en el paper que avui en dia té la informàtica -i de retruc, el programari lliure- a la nostra societat. Avisat, quedes, doncs, que el que ve a continuació són punts de debat alguns dels quals pot ser que t’interessin, i altres que et semblin molt freaks.

El concepte de normalitat en informàtica

En Lluís fa servir en diverses ocasions expressions que es remeten al concepte de nivell usuari en l’ús de la informàtica. Deixant al marge la trampa que amaga aquest terme, ja que qualsevol persona que fa servir una eina n’és usuària, independentment que ho faci de manera sofisticada o rudimentària, ¿com et sembla que es caracteritzaria avui aquest usuari amb uns coneixements i aptituds intermedis en informàtica? O, en altres paraules, quines són aquestes aptituds i coneixements que anomenaríem intermedis, i quin subconjunt d’eines integra aquest estat de normalitat? Cada quant hauríem d’actualitzar la classificació del que es considera intermedi, tenint en compte els avenços de la tècnica, però sobretot, els canvis generacionals que forcen que el que no era normal ahir, ja ho serà demà?

• És Microsoft Windows més normal que GNU/Linux, o hauríem de parlar d’habitual?
• Què penses de la barrera tècnica que esmenta en Lluís al final del minut 11?
• Per mi, les qüestions anteriors van indissociablement lligades a una imatge monolítica, i avui en dia encara hegemònica, que algunes empreses han volgut vendre sobre la manera de treballar amb els ordinadors. I caldria dir, no només l’han venuda, sinó que l’han volgut imposar amb la connivència amb les pràctiques de pirateig de llicències de les aplicacions que comercialitzaven. D’aquesta manera algunes empreses productores de programari propietari s’han assegurat tenir una quota de mercat pràcticament monopolística, que convertia el seu producte en l’únic que, dins la imatge mental dels seus usuaris, es podia fer servir per a resoldre una necessitat determinada. En efecte, doncs, des del meu punt de vista (i de molta altra gent) a Adobe, Microsoft, Autodesk i a d’altres empreses en realitat els interessa que el seus productes siguin piratejats.
• vora el terç final del minut 6, en Lluís es refereix a la figura de l’amic informàtic -que en la majoria dels casos és amic, però que no sempre és informàtic, com és el meu cas. A banda que també aporti iniciatives positives com la d’instal·lar GNU/Linux, no et sembla que, d’alguna manera, aquesta figura també ha impedit en alguns casos les experiències d’aprenentatge que els usuaris podrien haver viscut en la seva relació amb l’eina informàtica? També és habitual, en les persones que juguen aquest paper, que facin argumentacions del tipus li vaig instal·lar això perquè no em donés més maldecaps a mi, quan instal·len programes que aparentment resolen necessitats però que en el fons estan comprometent l’estabilitat dels sistemes operatius (parlo d’antivirus i firewalls addicionals, netejadors de brossa, complements per a navegadors, etc.). En quins aspectes, doncs, et sembla sana i necessària aquesta figura, i en quins altres no t’ho sembla tant?

Sobre què és intuïtiu

És GNU/Linux menys intuitiu que Microsoft Windows? en Lluís parla més d’un cop d’aquest aspecte, i sembla que es contradigui en algun punt (tot i que després matisa i s’entén) ja que fa algunes valoracions molt positives sobre la facilitat d’instal·lar certs programes en GNU/Linux, per exemple, però també afirma que l’aspecte de la interfície és una mica per a cap quadrats, per a informàtics, trobant a faltar un treball més dedicat en els aspectes estètics. Anem, doncs, a posar una mica de zitzània, ja que aquest de la interfície és també un dels temes estrella a l’hora de parlar de GNU/Linux i programari lliure en general:

• Un informàtic no necessita eines com més intuïtives millor?
• Un informàtic no ha de donar importància als aspectes estètics? o, més genèricament, ¿l’estètica no ha de formar part necessàriament de l’educació de les persones?
• Cal tenir en compte, a més, que GNU/Linux com a sistema operatiu pot funcionar amb molts entorns d’escriptori diferents. Quin entorn d’escriptori t’agrada més? Quin grau d’intensitat veus a la relació entre acabats estètics i mecàniques d’ús en els entorns d’escriptori que coneixes (inclòs Microsoft Windows, si vols)? Des del meu punt de vista, l’aspecte pobre d’un escriptori GNOME fa certa, en aquest cas, la frase de menys és més.
• Admetent que el terminal de comandes (les lletres verdes sobre fons negre que veiem a les pel·lícules i de què parla en Lluís) no és la manera més intuitiva de fer quelcom amb un ordinador, ¿és aquesta eina allò que separa un usuari avançat d’un que no ho és? personalment mai m’he sentit del tot còmode amb el terminal de comandes -potser només és una qüestió de costum- però la gent del meu entorn em considera un usuari avançat. No podria ser que jo trobi intuitives coses que a d’altres persones no els ho semblen?
• la interfície de Blender et sembla intuïtiva?

Altres temes i/o conclusions i provocacions

• És ben clar que intuïtiu és allò que s’assembla al que fa Apple o Microsoft
• Com animaries algú a sortir de la seva zona de comfort per començar a utilitzar GNU/Linux?
• Creus que la capacitat de parlar amb el sistema operatiu o una altra aplicació mitjançant un terminal de comandes és el futur, o al contrari és quelcom que les interfícies gràfiques acabaran per desterrar totalment, de manera anàloga a com hi ha entorns de desenvolupament/programació basats en elements gràfics (PureData, VVVV, Grasshopper, etc.) ?
• En Lluís ens explica que en una ocasió buscava un programa per a fer servir en combinació amb l’editor de vídeo i va trobar el GIMP. Quines combinacions entre aplicacions de programari lliure et sembla, per la teva experiència, que proporcionen uns fluxos de treball més àgils o fiables?
• Molt probablement tant jo com en Lluís ens haguem equivocat a l’hora de definir o fer afirmacions sobre quelcom. Corregeix-nos, si us plau, tot el que et sembli que és incorrecte des d’un punt de vista tècnic.

Com s’utilitza el programari lliure a la Casa Orlandai?

A la Casa estem iniciant un procés de migració que ens ha de permetre prescindir, a curt o mig termini, de totes les aplicacions propietàries que tenen un equivalent en programari lliure. Les maneres en què això s’ha materialitzat fins ara tenen forma de proves pilot, sobretot. A la sala de tallers d’informàtica s’hi han instal·lat sistemes duals que permeten utilitzar Microsoft Windows o GNU/Linux indistintament en el mateix ordinador. Alguns membres de l’equip tècnic tenen també un ordinador amb arrencada dual, de manera que progressivament puguin acostumar-se a treballar amb GNU/Linux sense abandonar dràsticament el sistema Windows. Altres equips amb funcions no tan visibles per als usuaris funcionen íntegrament ja amb programari lliure.

Quan l’ús de programari lliure es vagi normalitzant a la Casa, a llarg termini es podran invertir els recursos necessaris per poder-lo utilitzar en àrees on, per ara, algunes qüestions tècniques encara ho fan difícil. En aquest moment, segurament, també estarem en situació que el centre pugui ser un focus de difusió per ajudar altres persones, entitats i centres a seguir camins semblants al nostre.

Això és un procés llarg en el qual, aquí i allà, aniran sortint les dificultats, ja que no estem parlant de les necessitats d’una sola persona, sinó de treballadors, entitats, voluntaris, persones que vénen a fer tallers d’informàtica… Cal, doncs, anar trobant les estratègies i els ritmes per superar-les totes, a fi d’acabar demostrant que allò en què es creu és també quelcom que funciona.

(Aprofitant el tancament d’aquesta sèrie de 7 posts sobre el programari lliure, recordo que això va ser escrit la primavera de 2009, tal com s’explica al primer post de la sèrie.).

El segle XXI segueix oferint-nos perles valuosíssimes sobre com el gènere documental es posa al servei de l’anestèsia del sentit crític de la ciutadania, quan hauria de fer tot just el contrari. Acabo de veure el documental del títol d’aquest post, que podeu veure a l’enllaç fins el dia 19 d’aquest mes de desembre (limitació que es suma a tants altres símptomes de la miopia dels mitjans de comunicació i productores audiovisuals sobre els nous paradigmes del dret a la informació amb Internet com a canal), però que també podríeu veure després d’aquesta data, en anglès, a Youtube. El documental, produit per Darlow Smithson Productions per al National Geographic Channel s’emet en el marc del programa Cronos, i m’avergonyeix veure com la televisió pública de Catalunya no ofereix un punt de contrast o contextualització a tot allò que es pot veure al documental. O, com a mínim, jo no he sabut trobar. El documental parla d’el rescat a uns soldats anglesos segrestats pels rebels en el marc de la guerra civil de Sierra Leona.

Això que comento, insisteixo, s’ha d’emmarcar en el fet que no he vist l’emissió sencera, i la no linialitat del contingut a Internet m’impedeix estar segur que opino amb tota la informació necessària. Però en tot cas segueixo trobant a faltar aquest punt de contrast dins el reportatge en si, com a peça audiovisual autònoma.

El documental s’inscriu en una mena de registre que solc veure venir d’un tros lluny sigui quina sigui la seva temàtica: vida salvatge, costums, tribus urbanes, oficis o, en aquest cas, recreació històrica de gènere militar. Aquesta mena de documentals es caracteritzen, de manera no exhaustiva, per aquests trets:

• La informació és dóna en forma de sentències on s’elideix el dogma de fe. En altres paraules, la majoria d’afirmacions no podrien demostrar-se des del mètode científic, i encara que sigui en nom d’aquest que els mitjans de comunicació occidentals estenen la seva sinistra capa de dominació cultural a tot el món, no sembla que tinguin gaire problemes a l’hora d’ignorar-lo quan d’adoctrinar el poble es tracta.
• No hi ha un tractament audiovisual explícit que asseguri amb tota certesa que qualsevol individu, sigui quin sigui el seu bagatge cultural i més concretament, audiovisual, podrà discernir les escenes que són recreacions dels fets reals, d’aquelles que són -suposadament, és clar- imatges capturades directament i presencial durant els esdeveniments que es relaten. És més, al principi del reportatge tal com es veu a Youtube podem veure l’advertiment que els fets relatats són reals, però que el que es mostra al reportatge és una dramatització construïda a partir dels testimonis que la van viure. A l’emissió a TV3, per raons que desconec, aquest advertiment ni es mostra ni es locuta.
• El tema del reportatge es planteja de manera dicotòmica. De nou, és igual que parlem dels lleons de la sabana o de l’últim crit en terrorisme internacional. Les coses són blanc o negre. No hi ha elements facilitadors, no hi ha ecosistema ni caldo de cultiu. Només hi ha bons i dolents, preses i depredadors. I no hi ha mai paràsits, simbiosis ni sapròfits. És clar que potser algunes ments occidentals estan desentrenades per entendre res gaire més enllà d’això.
• Són, en resum, documentals creadors d’etiquetes. No proporcionen una informació útil perquè aquesta mateixa informació es vinculi i faci xarxa amb d’altres per a poder-se contrastar. I, de fet, això no té res d’estranyar perquè si ens interessa que quelcom esdevingui un dogma de fe, no hi ha res com fer el possible perquè aquesta sembli l’única manera possible d’explicar les coses.

Tampoc puc negar que aquest estil de reportatges enganxen, com enganxa qualsevol pel·lícula d’acció mínimament convincent i mesurada en els efectes especials i el ritme narratiu. El que em sap greu és que els pressupostos i la tècnica invertits en els requeriments del rodatge del documental maquillin i facin passar quelcom que és un barroer instrument de manipulació política per un producte de qualitat en termes divulgatius. Perquè no cal dir que el tema dels comerç de diamants, una de les causes de la guerra civil a Sierra Leona, s’aborda reforçant la tesi hegemònica sobre els tèrbols negocis d’Al Qaeda i únicament des d’aquest punt de vista, obviant per tant l’enorme responsabilitat que tenen les metròpolis de les antigues colònies i les empreses occidentals que fan negoci amb els recursos miners africans, en tots aquests conflictes. I que això vagi signat, en darrera instància, amb la marca del National Geographic, a la suposada excel·lència del qual sembla que tots els qui ens dediquem a la imatge hem de presentar els nostres respectes, doncs la veritat és que té bastanta tela.

Mentre la gent s’alimenta d’aquesta mena de continguts audiovisuals, els governs es gasten el que els queda de les arques públiques després de subvencionar -segurament- reportatges com aquest, en programes perquè la gent sigui més piadosa amb els immigrants, en subvencionar ONGs que pretesament fan coses per l’Àfrica i en pagar fundacions privades perquè facin estudis del tipus que sigui. Mentrestant, un ministre es congratula estupefacte que la gent sigui cada vegada més imbècil, faci sempre blanc o negre i els voti ara als uns, ara als altres. És a dir, sempre els mateixos.

El programari lliure és el mateix que això del Linux?

No. Linux (GNU/Linux estrictament parlant) és un sistema operatiu de programari lliure. Un sistema operatiu és un conjunt de programes que proporciona a l’usuari les eines més bàsiques per interactuar amb un ordinador. Per tant, GNU/Linux és només una part de tot el panorama d’aplicacions de programari lliure.

En la nostra societat la majoria d’usuaris informàtics estan molt acostumats a utilitzar un sistema operatiu propietari que es diu Microsoft Windows. Darrerament i cada cop més, els usuaris domèstics tenim a l’abast utilitzar sistemes GNU/Linux sense trobar a faltar res de tot allò que podíem fer utilitzant Microsoft Windows. Una versió de GNU/Linux que es diu Ubuntu és molt popular pel fet que intenta simplificar molt les tasques més complexes de GNU/Linux, a fi que el grau de coneixements informàtics de l’usuari no sigui un impediment per utilitzar-lo.

Què he de fer per utilitzar programari lliure?

Podria ser fins i tot que no et calgués fer res. Sortosament, en els últims anys, alguns programes lliures han tingut una gran difusió entre els usuaris domèstics. El navegador d’Internet Mozilla Firefox ha aconseguit molt renom per la seva simplicitat d’ús i perquè resol alguns problemes amb què es podien trobar els usuaris d’Internet Explorer, el navegador per defecte instal·lat al sistema Microsoft Windows. És probable que tu ja utilitzis el Firefox, o bé el l’eina ofimàtica Open Office, o bé un sistema Ubuntu Linux. I si no ho fas tu, potser és la teva parella, una filla teva, un amic o un conegut; en aquests darrers casos, podries demanar-los ajuda a ells per ser-ne tu també usuari.

Què he de tenir en compte si utilitzo programari lliure?

Ja hem vist el posicionament ideològic que implica el programari lliure, i també els seus avantatges. Cal tenir en compte alguns altres aspectes, però, per tal que les nostres expectatives no siguin equivocades, i així evitar decepcions.

• No hem de pensar automàticament que el programari lliure serà una rèplica del programari propietari a què estem acostumats. El món del programari lliure és divers, i com a tal hi ha diverses maneres d’entendre el treball informàtic. I també hi ha aplicacions de molta qualitat, i altres que no en tenen tanta. Per tant ens caldrà estar oberts a coses noves, aprendre i així poder triar. Al cap i a la fi seguirem tenint la possibilitat de triar allò que no és lliure.
• Programari lliure no vol dir programari necessàriament fet sense ànim de lucre ni gratuït. Hi ha moltes empreses que basen el seu model de negoci en el programari lliure, i el producte que venen no és tant el programa com a eina -com quan comprem un martell a la ferreteria- sinó la tasca de creació o adaptació de l’eina a unes necessitats concretes.
• El programari lliure acostuma a distribuir-se sense garanties legals en relació al funcionament del programa (la qual cosa no treu que el contracte de llicència de programari lliure sí que tingui plena validesa legal). Si jo em tallo amb un ganivet, no demanaré responsabilitats a l’empresa que el va fabricar. Per raons semblants, tampoc podem demanar responsabilitats a ningú per una eina informàtica que utilitzem (edició important a 12 de desembre de 2011: diria que utilitzem i podem modificar) en exercici de la nostra llibertat. De totes maneres, quan allò que comprem són serveis sobre el programari lliure, sí que podrem demanar responsabilitats a qui ens el dóna, com ho faríem sobre qualsevol altre servei.

Per què pot interessar-me el programari lliure?

Allò que aquelles quatre llibertats que vèiem a l’entrada anterior signifiquen és que qualsevol programari lliure és propietat de la persones que l’utilitzen. Des d’aquesta ideologia, el programari informàtic s’entén com un bé que hauria d’estar a lliure disposició de tota la humanitat. Com l’aigua. En primer lloc, per tant, hi ha una consideració ètica de les eines. En segon lloc, però, i també com a conseqüència d’aquelles llibertats, hi ha un avantatge immediat per als usuaris. I és que el programari lliure pot ser perfeccionat per qualsevol persona arreu del món, si té els coneixements per a fer-ho. Això fa que el programari lliure pugui ser de molta qualitat, perquè el fet que es millori no depèn únicament de qui el va inventar o d’una empresa que el comercialitza, sinó de qualsevol persona que tingui interès a fer-ho. Quatre ulls hi veuen més que dos.

Però això a la pràctica, quins avantatges té per a mi?

• Tot i que tots els sistemes informàtics tenen errors i fallades, és possible que utilitzant programari lliure tinguis la sensació que el teu ordinador funciona millor. El programari lliure sol ser molt segur, cosa que dificulta l’entrada de virus i d’altres agents externs que empitjorarien el funcionament del nostre ordinador o comprometrien la teva privadesa.
• Gratuïtat dels programes, en la pràctica totalitat dels casos. No ens cal fer descàrregues il·legals ni res semblant per tal de poder utilitzar programari lliure, gratuïtament i amb totes les funcionalitats per a qualsevol ús, personal o professional.
• Augment de la compatibilitat amb altres aplicacions. Per exemple, amb Open Office -que és lliure- podem llegir i escriure arxius de Microsoft Word, que és propietari. Però des de Microsoft Word no se’ns permet fer l’operació inversa.
• La teva satisfacció personal amb una opció ideològica, si la comparteixes.

Programari lliure: Què és?

El món del programari lliure no és una ideologia amb caràcter monolític. No té uns paràmetres tancats perquè, com és lògic, hi ha diverses opinions i opcions en relació a com això es porta a la pràctica. No obstant, és destacable la tasca feta per la Free Software Foundation, la Fundació pel programari lliure, per a la promoció arreu del món d’aquestes idees i d’eines per dur-les a la pràctica.
La definició que en fa la FSF diu que és lliure tot programari que dóna a l’usuari les següents llibertats:

• La llibertat d’executar el programa per a qualsevol propòsit
• La llibertat de veure com funciona el programa i adaptar-lo a les necessitats pròpies
• La llibertat de redistribuir còpies del programa
• La llibertat de millorar el programa i de distribuir-lo de nou amb les millores realitzades, per tal que tota la comunitat se’n pugui beneficiar

El programari propietari, per oposició, és aquell sobre el qual algú reté la propietat. La llicència propietària d’ús permet als usuaris utilitzar-lo, però no per a qualsevol fi, ni de qualsevol manera, ni tenen possibilitat legal de millorar el programa encara que sàpiguen com fer-ho. Microsoft Windows o Word, Adobe Photoshop o Apple iTunes són exemples de programari propietari.

Programari lliure: D’on ve?

Una de les primeres persones que va començar a fer programari lliure i a parlar-ne és Richard Stallman. Explica la llegenda que aquest senyor estava intentant fer funcionar una impressora amb el seu ordinador, i per resoldre alguns dubtes va trucar per telèfon als fabricants de la impressora per preguntar-los alguns detalls tècnics en profunditat. Però per sorpresa seva li van respondre que no li podien donar aquests detalls, perquè encara que la impressora fos seva, els programes que la podien fer funcionar no eren d’ell, pertanyien a l’empresa fabricant de la impressora. L’únic que ell tenia era una llicència per utilitzar-los en unes determinades condicions.

Aquestes condicions, al senyor Stallman, no li van fer gaire gràcia, perquè creia que restringien la llibertat dels usuaris informàtics per fer allò que volguessin amb les eines que tenien a l’abast. I es diu que això va ser l’embrió que va portar a crear unes llicències d’ús dels programes que, lluny de restringir-la, esperonessin la llibertat dels usuaris a fer amb les eines informàtiques allò que volguessin. Utilitzar-les, estudiar-les, adaptar-les a les pròpies necessitats, només amb algunes condicions orientades, precisament, a garantir que ningú pogués aprofitar-se d’aquesta llibertat per actuar en contra de la llibertat dels altres.

Amb aquest post que dividiré en set lliuraments reprodueixo l’article que es va publicar a la revista de la Casa Orlandai fa aproximadament dos anys, a l’edició de juny de 2009 i que podeu descarregar sencera d’aquí. L’objectiu és explicar què és el programari lliure, per què és beneficiós per als usuaris, i per què és necessari promoure’l i defensar-lo.

Tens dubtes? pots fer servir la part de comentaris per expressar-los i miraré de respondre’t. De totes maneres, potser trobes respostes a algun d’aquests enllaços, que adjuntava a l’article com a referències:

• http://ca.wikipedia.org/wiki/Portal:Programari_lliure
• http://www.softcatala.org
• http://www.whylinuxisbetter.net/index_cat.php
• http://www.ubuntu.com

Programari lliure: Què vol dir?

Aquestes dues paraules pot ser que siguin familiars a alguns de vosaltres. Potser a tu només et sona, o potser és la primera vegada que en sents parlar. En tots tres casos pot ser necessari fer algunes precisions per comprendre bé per què n’estem parlant en aquesta secció.

Fem-ho senzill. Què vol dir programari? El programari és el nom que fem servir per parlar genèricament de les aplicacions informàtiques. I una aplicació informàtica és un conjunt d’instruccions (matemàtiques, lògiques, etc.) que fan possible utilitzar un ordinador com una màquina d’escriure, o com un laboratori fotogràfic, o com un punt de consulta d’informació emmagatzemada a ordinadors d’arreu del món, a través de la xarxa Internet.

Aquests exemples ens poden ser força familiars, però podríem posar-ne una llista quasi inacabable. Cert o no, una de les frases més repetides avui en dia és que amb un ordinador es pot fer quasi tot. Anem pel segon terme: lliure. Això vol dir gratuït? No ben bé. És ben clar que no parlem de la mateixa llibertat quan en un casament ens conviden a barra lliure, que quan podem gaudir de l’expressió lliure del que pensem. La llibertat en el programari és més propera a aquesta última idea, tot i que ja veurem que com a conseqüència seva generalment, per si sol, el programari lliure no costa diners.

Escric aquesta entrada ja del tot fart d’aguantar i de tenir paciència amb situacions que, ben mirades, no la mereixen. Tot i que no puc arribar a entendre el procés mental pel qual algú es pot plantejar rebre un servei i no pagar-lo fins 30 o 60 dies després, com qui no vol la cosa i com si fos la cosa més normal del món (és a dir, no com un préstec pactat), crec que he tingut prou bona educació com per saber-me adaptar a diferents contextos i situacions, i per tant evitar posar les coses de cap per avall sempre que alguna cosa no m’agrada o no l’entenc. O sigui, puc arribar a tolerar que se’m pagui a 30, o a 60 dies, però llavors el dia que fa 30 o el que fa 60, segons el cas, vull els diners ingressats al meu compte corrent puntualment i sense excuses de mal pagador, mai més ben dit.

Amb el tema dels pagaments de la UB en relació als tallers que imparteixo al Laboratori Mèdia, però, ja ha caigut la gota que fa vessar el vas. En moltes ocasions he rebut els pagaments amb retard. Quan no era un all era una ceba. Sempre passa quelcom. Canvis en els programes informàtics, errors en la tramitació, misèries burocràtiques diverses. Com a guinda del pastís, fa cosa de dos o tres anys vaig trigar fins a set mesos, em sembla recordar, a rebre un pagament. I, bé, ara la UB em deu el pagament d’uns cursos que vaig impartir al maig i a principis de juny, i he decidit posar-me estupendo abans que se’m tornin a pixar a la cara com em va passar en aquella ocasió.

Potser alguns direu: benvingut al món real, així és com funcionen les coses normalment. Bé, així és com funcionen perquè hi ha qui tolera que funcionin així. Si la gent exigís més rigor en aquest país amb el tema dels pagaments i no fos tan calçasses, a més de, probablement, evitar fenòmens com el del pelotazo immobiliari, no s’hauria instal·lat aquesta cultura en què la norma és no pagar els serveis en el moment que es presten, sinó en un moment indeterminat del futur. Si jo vaig a la carnisseria, pago al moment, no al cap de 60 dies. No entenc perquè per a una empresa ha de ser diferent i de fet jo, com a empresari autònom, si em compro un objectiu per a la meva càmera, tampoc el pago a 60 dies, sinó al moment. I si endarrereixo el pagament, ho faig amb interessos, que per alguna cosa es van inventar. El fet que pagar en diferit s’hagi convertit en la norma sembla que justifiqui qui, en lloc de trigar 60 dies, en triga 120, ja que posats a fer no ve de seixanta. I aquesta crec que és la mentalitat que té la UB en relació al pagament dels col·laboradors que no té en nòmina.

M’agradaria saber el cristo que es muntaria si els propis treballadors del cos no docent de la UB, parcialment responsables com a col·lectiu de la situació que denuncio aquí, es trobessin en aquesta situació de no rebre el sou puntualment al seu compte corrent. El parc de la Ciutadella ja estaria arrasat. Aquí segueix el mail que he enviat a diverses instàncies de la UB, incloses Gerència de la Universitat i Direcció del departament de Disseny i Imatge de la Facultat de Belles Arts:

Benvolgut/da XXXX
a dia d’avui encara no he rebut el pagament relatiu a el mail de sota. Segons el mateix auxiliar administratiu de Belles Arts, això es deu a un error humà provocat pel canvi de programa informàtic de gestió. Diu que tornarà a tramitar el pagament però que no sap quan el rebré.

Mentrestant, però, jo segueixo sense disposar d’uns diners que són el meu sou, que em permet pagar el lloguer i el menjar per alimentar-me. Tal i com he comentat a altres instàncies, aquesta no és la primera vegada que es dóna aquesta situació, per tant en aquest moment concedeixo una confiança nul·la a les paraules; exigeixo fets.

Entenc que si la Universitat de Barcelona és una institució seriosa, ha de tenir mecanismes extraordinaris per mantenir aquesta imatge en relació als seus col·laboradors i poder satisfer situacions d’urgència com la que motiva aquest mail. Si no és així, entenc que la Universitat de Barcelona és encara molt lluny de la imatge d’excel·lència que vol transmetre a través de la seva publicitat i altres mitjans institucionals, perquè si no és capaç d’atendre bé els seus col·laboradors, difícilment ho serà de fer-ho amb els seus alumnes.

El que exigeixo és que el dimecres 31 d’agost sigui al meu compte corrent ingressada la quantitat corresponent als dos tallers que he impartit al Labmedia. M’és absolutament indiferent qualsevol argumentació relativa als protocols i mecanismes regulars de pagament. Jo cobro per fer classes, no per haver de suportar aquestes situacions de les quals crec que un mínim sentit de l’elegància per part de la UB recomanaria fer-se’n responsable subsidiari.

Gràcies per la vostra atenció, espero que la UB no em torni a decebre.
Atentament,
Raimon Guarro i Nogués

Bé, pel que m’han dit això no m’ha passat només a mi -en part, suposo, per justificar la invitació que les coses segueixin el seu curs natural (ara ja sé que el curs natural de les coses a la UB és a set mesos vista)-, per la qual cosa, si hi són, convido totes les persones que es troben en la mateixa situació que jo a sumar-se a l’exigència en els comentaris i a difondre aquesta entrada.